07.07.2022 - 21:40
Als Països Baixos aquests darrers dies hi ha un intens moviment de protesta pagesa. Els llauradors neerlandesos s’han abocat al carrer a mirar de blocar les principals infrastructures i s’han encarat amb la violenta reacció de la policia i les autoritats. Les protestes han pogut originar fortes dificultats de subministrament –bastants supermercats s’han trobat desproveïts–, han despertat la solidaritat de més sectors socials, com ara els pescadors, i han obert una crisi política.
Tot va començar amb la promulgació d’una nova llei que pretén de reduir d’un 70% les emissions de nitrogen per al 2030 en 131 zones del país pròximes als espais naturals protegits. Segons les estimacions del govern neerlandès, això exigiria de tancar el 30% de les explotacions ramaderes. Els governs provincials haurien de comprar aquestes granges, on el bestiar produeix grans quantitats d’amoníac, però molts grangers no volen abandonar l’activitat de tota la vida. I, sobretot, afirmen que els polítics són molt més durs i exigents amb ells que no pas amb alguns altres sectors econòmics. Concretament, demanen que els objectius ambientals, que no discuteixen, impliquen també la indústria i les grans empreses.
Per això, d’alguna manera, la crisi desencadenada als Països Baixos és com la versió neerlandesa del moviment de les Armilles Grogues, que ha sotragat durant mesos Catalunya Nord i la resta de l’estat francès.
Com en aquell cas, el govern fa servir el canvi climàtic per a afegir una càrrega a uns sectors socials ja tremendament carregats i que se senten desemparats. A l’estat francès l’espurna va esclatar quan es va dir a la població de la perifèria dels grans centres urbans que havien de canviar de cotxe per no contaminar tant. Sense tenir en compte que si la gent no canviava de cotxe era perquè no s’ho podia permetre; i també sense oferir solucions de transport col·lectiu que alleujassen aquella prohibició. Ara als Països Baixos els llauradors es demanen com és que precisament són ells que han de tancar les granges per assolir els objectius del canvi climàtic, mentre la indústria no ha de fer cap esforç comparable.
La qüestió és evidentment complexa i té arestes que tots podem discutir. Però qui pot negar avui que cada vegada s’eixampla més la distància entre els més rics i la classe mitjana? O que avui hi ha sectors –ací, al nostre país, els llauradors, per exemple, també– que a penes poden sobreviure, acorralats entre uns distribuïdors que els xuclen la sang i un estat que no fa res per defensar-los ni tan sols de la competència exterior tan desigual? I passa o no passa que avui hi ha gent que té un sou i és pobra? O que ha de fugir de la ciutat perquè ja no pot pagar el preu de residir-hi? A Barcelona mateix.
L’emergència climàtica no es pot minimitzar de cap manera, però no es pot deixar de banda, basant-se en això, una emergència social que cada dia que passa és més visible a Europa. I per tant, també, als Països Catalans.