20.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 22.06.2020 - 11:18
La periodista gallega Rebeca Quintáns (1964) és tota una experta sobre el rei emèrit espanyol, Juan Carlos. Potser és, de fet, qui fa més temps que es dedica a investigar-ne la vida, els negocis i les ombres. Va començar fent-ne la tesi doctoral de periodisme sobre els discursos i va acabar publicant Un Rey golpe a golpe, la primera biografia no autoritzada del monarca l’any 2000, un any més tard del previst per ordre del jutge Baltasar Garzón, i amb pseudònim: Patricia Sverlo.
D’aleshores ençà ha estat un assot contra la Casa Reial espanyola, denunciant que a l’estat espanyol no se’n pot parlar amb llibertat. El 2016 va publicar un nou llibre que ampliava la investigació sobre la trajectòria, Juan Carlos I: Una biografía sin silencios. Després de molt de temps, amb la crisi de la monarquia pels escàndols de corrupció que comencen a emergir cada cop amb més força, Quintáns veu un bri d’esperança per al final d’una institució que considera desfasada.
—La fiscalia del Suprem ha obert una investigació sobre el rei emèrit per les comissions en la construcció del TGV entre Medina i la Meca a l’Aràbia Saudita. Això no havia passat mai. Què ha canviat?
—L’obertura d’investigacions aquí és una manera de reconèixer que està imputat a Suïssa. Aquest n’ha sigut el detonant, perquè la justícia espanyola mai no l’havia volgut investigar. Això de la fiscalia és un paperot absolut. No crec que tingui més recorregut. De fet, la informació periodística que surt sobre les investigacions d’aquí ja les va matisant. La mateixa fiscalia, en el comunicat que va treure, va puntualitzar molt què investiga: només delimitarà si hi ha responsabilitats penals. Serà una sorpresa molt grossa quan ens diguin que no n’hi ha.
—Tot això no anirà enlloc, per tant.
—No hi ha voluntat d’investigar-lo i això no és res més que un bluf. No volen ni tan sols investigar més altres persones implicades en el cobrament d’aquestes comissions, ni allò que Corina va denunciar als jutjats a Suïssa: que ha estat amenaçada i pressionada per l’actual Casa Reial espanyola i el CNI. Ni tan sols això no s’investiga. Cal ser molt innocent per a creure que això arribarà enlloc. No els ha quedat cap més remei que fer un gest. I un gest que els serà molt útil perquè amb el pretext de les investigacions judicials estaran informats de cada novetat que hi hagi als jutjats de Suïssa, que altrament no ho estarien. Per això ho han fet. Ja veurem si els suïssos després els informen o no. Esperem que no malmetin les seves investigacions per haver rebut pressions indegudes d’aquí.
—PSOE, PP i Vox fan front comú al congrés per vetar la creació d’una comissió d’investigació. Fins a quin punt es tensarà, tot plegat?
—Ja es tensa molt. Això continuarà i és una crisi institucional. Si aquests escàndols haguessin sortit sense que hi hagués confinament, hi hauria mobilitzacions al carrer. Amb les primeres informacions ja hi va haver una cassolada força important, i hi hauria més pressió social. I això continuarà, és clar. Unides Podem, que dilata l’espera que s’acabi la pandèmia per a entrar a fons en aquest assumpte, no sabem què prepara. Però evidentment sortiran més notícies que propiciaran que aquest debat continuï al congrés. Hi haurà més intents de tirar endavant una comissió, se’n crearà una i ja veurem què li deixen investigar. Perquè realment és absurd que no en permetin la creació.
—Què els fa por que hi passi, en aquesta comissió?
—Els fa por que es parli de la monarquia amb llibertat i esperit crític, i encara més en seu parlamentària. No deixen que aquest discurs arribi als mitjans de comunicació. Als més alternatius, sí. Però als canals de televisió no s’hi escolta una crítica directa a la monarquia. S’atribueix tota la culpa a Juan Carlos, que està disposat a assumir l’exili daurat a la República Dominicana o on sigui per a salvar la monarquia amb el reemplaçament de Felipe. Però hauríem d’investigar, com a mínim, què va fer Juan Carlos. Encara que no se’l pogués condemnar per la seva inviolabilitat, sí que hauríem de poder investigar les seves activitats i les dels seus amics empresaris en àmbits com el de l’AVE a la Meca, i veure com és possible que pugui delinquir d’una manera tan descarada i posar els mitjans perquè això no continuï produint-se.
—No hi ha gaire cosa que ho impedeixi, ara per ara.
—Quins mitjans s’han posat perquè Felipe no estigui fent exactament el mateix que son pare? Com podem saber-ho? De Juan Carlos ho sabem molt de temps després, i perquè ens ho diuen la premsa estrangera i els jutjats estrangers. Què es fa perquè tinguem un mínim control de les seves activitats i dels seus negocis econòmics? Absolutament res. Pel cap baix, investigar Juan Carlos hauria de servir per a una mica d’higiene democràtica. I no es fa ni tan sols això. Es deixa que aquesta crisi institucional es faci més i més grossa i, al final, posarà fi a la monarquia en un termini de temps força curt.
—…
—Una altra cosa és què ens deixarà a continuació, que ja ho hauríem de pensar políticament. Si aquesta monarquia no funciona i és corrupta i som incapaços de controlar-la amb els mitjans que tenim, caldria rumiar quina és l’alternativa. Un procés democratitzat de debò, revisant tot allò que es va fer durant la transició.
—No sé si d’aquest pronòstic en són gaire conscients, el govern espanyol i la monarquia.
—Sí. En són plenament conscients i fan els seus càlculs. Intentaran de protegir la monarquia de Felipe VI fins a l’infinit i més enllà mentre puguin. Però ho tindran difícil, i ho saben. Els càlculs els fan, igual que Juan Carlos tria on exiliar-se, perquè ningú no l’hi obligarà. A més, si se n’hi va, no sabrem exactament on serà en cada moment. I en cas que tot se’n vagi en orris, segur que elaboren algun pla de què passaria després.
—Com s’acaba la monarquia? Felipe abdica? Els partits forcen una reforma?
—Podem pensar i planificar en una direcció però la història no està escrita. Hi ha molts factors que poden influir en un canvi de règim. Serà una partida que s’anirà jugant pas a pas. La gent pressionant al carrer perquè els polítics prenguin certes mesures també serà important. La força amb què Felipe s’aferri a la cadira serà un factor de pes, i fins i tot quant de temps aguanti la seva família. La premsa estrangera ja fa temps que parla d’una crisi matrimonial important, i per a mantenir una monarquia la família és molt important.
—Amb què pot frenar aquesta espiral, la monarquia? Quines eines té?
—Té, sobretot, unes influències molt poderoses en gent molt poderosa que és part de negocis secrets i complicitats. Per exemple, Felipe González és un gran defensor de la monarquia. Hi comparteix secrets, com això que ara surt dels GAL, un assumpte força antic i sobre el qual sabem força coses. Que el rei hi va participar activament, si més no per facilitar que ningú no acabés pagant per tot allò que s’havia fet. La presó de Vera i Barrionuevo va durar pocs mesos; la classe política ho va pactar així i s’hi va llençar terra damunt. En aquesta negociació entre PSOE i PP hi va intervenir molt Juan Carlos.
—És a dir, el rei no tan sols va tenir un rol important per a evitar que es passessin comptes, sinó que va participar de l’organització dels GAL?
—Sobretot amb les investigacions i la recuperació d’informes secrets de l’exèrcit i del CNI d’Amadeo Martínez Inglés, almenys sabem que el Rei va ser informat des del primer moment de com es van gestar els GAL, de la seva fundació, de totes les accions que executaven… I amb una informació molt detallada. I després va participar llençant terra per tapar l’assumpte i es va permetre el luxe d’abraçar públicament a Vera i Barrionuevo. Tampoc no va amagar gaire la seva actitud.
—Això vol dir que, d’amagat o no tan d’amagat, la monarquia ha tingut un paper plenament polític d’ençà de la transició.
—I tant que sí. El paper de Juan Carlos va ser polític, perquè a més tenia poders que no tenia cap partit. Hi ha un article molt interessant de Pérez Royo sobre la inviolabilitat del rei i com la recull la constitució, que explica que ell, de fet, és per damunt de la constitució. Ni tan sols ha arribat a jurar-la mai, i se l’hi reconeix com a cap suprem de tot. És cap de l’exèrcit, té un paper molt important en el poder judicial, es vesteix de jutge en l’obertura de l’any judicial per ser-hi la màxima autoritat, quan s’obre una nova legislatura va al parlament a inaugurar-la… és el cap màxim de tots els poders de l’estat. El seu paper polític i les seves atribucions no estan en cap cas delimitades. Si més no, per exemple, podríem delimitar si té accés o no als informes secrets del CNI. Té dret a accedir-hi? Perquè sembla que hi té accés. Això és normal en una democràcia? Tot això implica que el rei té més poders. Té més diners, unes influències directes amb els grans poders econòmics i polítics i militars de l’estat, i això no està delimitat per enlloc. Ni amb Juan Carlos ni Felipe.
—És a dir que no el veurem mai emmanillat. Però a l’exili potser sí.
—Sí. Bé, és molt gran. [Riu] Jo em temo que entre l’edat que té i els retards judicials potser ens perdem el gust de veure’l a l’exili, que a més seria un exili daurat i il·legal. Però em sembla que se’ns morirà al llit, com Billy el Nen i com Franco, i que ens quedarem amb ganes de saber més sobre el seu paper en la política espanyola d’aquests darrers anys.
—En canvi Felipe és més jove, ha aparegut com a beneficiari del compte de Suïssa i ha hagut de renunciar a l’herència amagant-se rere la pandèmia.
—Això també ha sigut un altre paperot. No pot renunciar a una herència que encara no ha heretat. A més, no és tan sols beneficiari dels fons de la fundació Lucum. És hereu legítim de Juan Carlos, de tota la seva fortuna, inclosa la il·legal. Si vol renunciar a l’herència del seu pare, el primer que hauria de fer és renunciar a la corona, que fou guanyada cop a cop pel seu pare, acceptant el lloc d’hereu de Franco, entre més coses. No és una part petita de l’herència. Però a part d’això, també és hereu de tota la fortuna irregular a l’estranger que el New York Times calcula que ascendeix a uns dos mil milions d’euros. Si només renuncia a allò que ja se sap que és il·legal perquè ha aparegut als mitjans, això és un paperot. I no té efecte legal, que hi renunciï ara. Quan es mori Juan Carlos pot canviar de parer i dir: jo no renuncio a res perquè és l’herència dels meus pares.
—Però si a curt termini s’acaba la monarquia, com dieu, i es demostra que Felipe està implicat en aquests negocis bruts, ell sí que en podria rebre conseqüències judicials?
—S’hauria d’obrir una investigació oficial sobre Felipe per a dilucidar si té un patrimoni irregular, tal com ja comença a publicar la premsa estrangera, que actualment li calcula el patrimoni individual en aproximadament divuit milions d’euros, que no se sap exactament d’on els ha trets. I la seva dona, vuit milions més, que tampoc no en sabem l’origen. Caldria investigar-ho també a Espanya. Almenys periodísticament, però sembla que només la premsa estrangera s’hi dediqui. I políticament no es vol investigar. Jo ja no dic que s’investigui. Només que es posin els mitjans perquè no pugui actuar impunement. Perquè no sabem què fa, ni què té, ni res de res.
—Arturo Fasana, que va ser gestor del Juan Carlos I, ha afirmat que fa deu anys a Ginebra el rei emèrit li va lliurar 1,7 milions d’euros provinents del soldà de Bahrain. El 2014, Juan Carlos va fer una visita oficial a Bahrain amb tres ministres del govern de Mariano Rajoy. Fins a quin punt això és un assumpte privat? Fins a quin punt l’estat hi està enfangat?
—Cada govern de torn que hi ha hagut fins ara és si més no còmplice i testimoni de les activitats de Juan Carlos, i moltes vegades n’és partícip. Els negocis de Juan Carlos barrejaven molt, eren en una línia molt fina entre allò públic i allò privat. Es feia acompanyar de membres del govern que de vegades assistien a les reunions i de vegades no. A les reunions amb no sabem qui, perquè tot plegat és una falta de transparència total. En qualsevol cas es podria investigar Juan Carlos, veure si ha comès una il·legalitat i, com que ell és inviolable, fer responsable el govern, que és l’encarregat de vigilar-lo, és qui ratifica totes les seves activitats. I és que el govern n’és responsable. I se n’hauria d’haver preocupat. Però efectivament són presents en molts d’aquests viatges, en moltes d’aquestes activitats. I els serveis d’intel·ligència de ben segur que els mantenen informats. Nosaltres en sabem molt poc.
—Però ho veieu probable, que els governs passin comptes pel que han fet amb el rei, o per allò que li han permès de fer?
—Jo sempre vull ser optimista amb el futur, sí. Els governs van consentir i emparar aquests comportaments de Juan Carlos. No es planteja en aquests termes perquè ara intentem de convèncer aquests partits que obrin una comissió d’investigació, i no es planteja així. Però és com s’hauria de plantejar. Espero que tard o d’hora s’acabi demanant responsabilitats als governs. I tampoc no sabem què fan ara en el cas de Felipe. Podem pensar que tot es fa a la perfecció, però també ens en podem malfiar. Jo tendeixo a malfiar-me, i ell té totes les eines a la mà per a fer allò que li doni la gana, com va fer el seu pare.
—Parlem de Corina Larsen. La sensació és que el silenci, el secretisme, s’han evaporat. Hi ha risc que xerri més?
—Sí. L’intenten de fer callar i no ho aconsegueixen. Amb ella i amb més. Hi ha risc que parlin i esperem que ho facin. A Corina, la citen a declarar a Suïssa, i allà també la pressionaran perquè parli. És una esperança real que Corina parli més. I segur que ho farà. Ja té el portaveu oficial i l’advocat i, de tant en tant, revelen allò que els interessa, coses que la puguin protegir. Perquè ella se sent en una emboscada, perquè en tot això de què l’acusen no se sent protegida per Juan Carlos. I ella declara que només li feia de testaferro, que no va cobrar aquestes quantitats.
—Llevat d’una.
—Llevat d’una, que va acabar dient que era una donació. Primer va dir que no, que tot eren diners de Juan Carlos i que hi havia propietats a nom d’ella que en realitat eren d’ell… Després va intentar de negociar amb la casa reial, i quan va anar a Suïssa va declarar que aquests diners traspassats al seu nom del compte Lucum havien estat una donació. Probablement no ho era. Juan Carlos no es caracteritza per ser generós.
—També hi ha el comissari Villarejo, l’interlocutor de Corina en les converses enregistrades sobre el rei.
—Sí. Però totes les històries de Villarejo són molt enrevessades i tenen moltes parts fosques. Una altra cosa és que s’assegués a Villarejo a parlar sobre aquesta qüestió, que se n’analitzessin les cintes. Però ell personalment fa servir aquesta informació per protegir-se a si mateix. ‘Com no se’m protegeixi, estiro la manta.’ Com a font serà una mica difícil. Però si judicialment van darrere seu, serà interessant.