12.01.2019 - 21:50
Quan va començar el tradicional període de rebaixes, dilluns passat, Germán Cid, el president de l’associació catalana de l’empresa familiar del comerç al detall, Comertia, va ser així de contundent quan va afirmar que no tornaran a ser com abans, per molts factors: Per la liberalització del calendari, pel creixement progressiu de la venda per internet, per les fortes campanyes comercials i per l’avançament del calendari de rebaixes d’algunes grans cadenes internacionals. Ho va dir tot en poques paraules. I té raó. Ja no tornaran a ser com eren. Encara recordo el gener del 2001 quan a La Vanguardia ens vam adonar, tot mirant la foto d’uns grans magatzems de la Plaça Catalunya del 7 de gener (era sempre portada) d’anys diferents, com sempre hi havia les mateixes dues senyores que eren les primeres a entrar davant una gernació cridanera de ‘caçagangues’. ‘Reines per un dia’ és el reportatge que els van fer. Eren notícia dues germanes de Santa Coloma de Gramenet.
Avui ja no hi ha portada ni notícia. Avui les rebaixes d’hivern són la continuació del Black Friday (que en alguns casos dura una setmana o una quinzena o més) i d’un desembre en què hi ha promocions, descomptes, ofertes, preus especials… i finalment les rebaixes que duren fins al febrer. I com ens va, això? Doncs, segons Germán Cid, ‘el començament del mes de desembre va ser fluix perquè veníem de la forta campanya del Black Friday i es va començar a reactivar l’última setmana de desembre, coincidint amb el cobrament de la paga doble’. I potser també coincidint amb l’allau de turistes que han arribat a Barcelona a les festes, afegeixo. El Gremi d’Hotels de Barcelona confirma que per Cap d’Any es va vorejar el ple. També la patronal Cecot Comerç valora positivament l’arrencada de les rebaixes, però lamenta que hagin acabat totalment desvirtuades amb la liberalització que ha deixat a les mans de cada comerciant la decisió de fer començar de les promocions. És per això que la patronal vallesana reclama un consens en aquest aspecte generalitzat al sector.
Per això és interessant la reflexió de Laura López, directora de RetailCat. Afirma que el model comercial ha canviat i que les rebaixes de dos cops l’any ja no tenen sentit. ‘Concretament, en el sector moda tindria més sentit de fer-ne si més no quatre cops l’any i més curtes. Les rebaixes també s’han d’adequar a la cerca constant de la immediatesa… dos mesos de rebaixes no té sentit. D’altra banda, la sensació de promoció constant fa que el sector perdi credibilitat. Ningú no “vol ser babau” i, per tant, tothom considera que ha de poder comprar amb alguna promoció… és una dinàmica perversa en la qual s’ha instal·lat el comerç…’
Ara, doncs, som en una situació en la qual es pot comprar més barat del final de novembre fins al febrer. A la qual cosa cal afegir que durant tot l’any es van fent campanyes curtes d’ofertes, que sembla que són un èxit. Per a mi és sorprenent que els comerciants no es posin d’acord a marcar uns quants dies o setmanes i ho facin tots plegats –em penso que la venda seria encara més d’èxit–, que no pas fent cadascú com vulgui quan vulgui. Bé, això em porta a fer-me dues preguntes que trobo que són importants. Amb més campanyes de descomptes durant tot l’any, la gent gastarà més al final? És a dir, es complirà la llei de Say que estudiàvem a Econòmiques i que deia que l’oferta crea la seva pròpia demanda? És interessant, però crec que la resposta és que no. La gent té uns diners per a gastar, en funció de què guanya, i prou; no s’estiren com un elàstic, què més voldríem!
Sí, és cert que les ofertes afavoreixen les anomenades ‘compres d’impuls’ i que sempre es pot demanar un crèdit al consum (habitualment car), però no crec que la despesa final sigui gaire més gran. Faig un incís. Si podem aconseguir que alguns dies –sobretot en festes generalitzades com les de Nadal– la ciutat s’ompli de turistes, llavors sí, la suma final pot ser una mica més gran, perquè hi entren diners de fora. Tot plegat, la demanda global no fa sinó desplaçar-se en el temps i en l’espai. En el temps perquè tot l’any hi ha alguna cosa en oferta i en l’espai perquè la compra per internet ha trencat els principis que fins fa ben poc eren inamovibles en el sector… i sembla que no se n’han trobat de nous.
I la segona pregunta que em faig és molt senzilla. Quin comerç pot aguantar durant tot l’any una pressió forta sobre els seus marges a còpia d’oferir preus més baixos? I de quina manera? Ho podrà suportar qui és molt gran i treballa amb marges superiors o està disposat a vendre a pèrdua per a fer créixer el seu mercat. Però la gran majoria de comerços no poden seguir aquesta via, perquè els marges es reduiran fins a un nivell que no podran subsistir. O, com ara es diu, ‘no seran sostenibles’. A mi, això em sembla de manual i també el seu corol·lari: La desaparició de botigues i la desertització comercial de barris perifèrics, amb tot el reguitzell de conseqüències negatives col·laterals.
Hi ha un segon aspecte que em preocupa, que és l’altra cara de la moneda. De vegades em pregunto: ‘i el consumidor què en pensa de tot això’? Del consumidor, en diem que ha canviat els hàbits per la comoditat de les compres per internet i perquè les noves generacions que s’incorporen al mercat tenen uns altres valors i necessitats. Poca cosa més, encara que les dades massives ja hi treballen, en aquest camp… Crec que el consumidor, de moment, està desconcertat en ple procés de digestió de tots els canvis que veu i experimenta en el comerç durant l’any. Però hi ha una cosa que cada vegada té més clara: que en algun moment pot comprar més barat. Psicològicament, el nivell real de preus que ell veu (i que està disposat a pagar) ha baixat. Si sap que aquest producte estarà d’oferta algun dia, per què l’ha de comprar ara (si pot esperar, és clar)? Lentament, aquesta percepció de la realitat farà que no estigui disposat a pagar els preus ‘normals’, perquè per a ell ja seran ‘cars’. I mentre duri aquesta mena de llei de la selva actual, anirem entrant en un problema molt greu, perquè molts comerços no podran aguantar la reducció de marges que els imposa la competència i hauran de plegar.
Vet aquí el risc, que ens porta a una reflexió important. Quina és la responsabilitat del consumidor? El consumidor s’ha de regir només pels preus baixos a l’hora de comprar? O per les repercussions de les seves decisions de compra ha de pensar més enllà? Vaig llegir fa pocs dies unes reflexions interessants de Joan Carles Calbet, president de RetailCat. Es referia a dos fets concrets. Un era la importància del comerç de proximitat i l’altre, els impostos.
‘El comerç de proximitat realitza una funció social molt important. Hi ha algun dubte? Desgraciadament, ho pot testificar qui ha vist com el seu entorn immediat s’ha desertitzat… Què passa? No el vull segur? Ple de vida? No vull ser protagonista a la meva localitat? Prefereixo que em dictin normes des de fora? I això depèn de cadascú de nosaltres. Pensem en dos col·lectius: la gent gran i els nens. Cada vegada hi ha més avis que viuen sols i necessiten comprar prop de casa. Per als nens demanem la seguretat dels carrers plens de llum, de comerç, amb espais familiars i de confiança. Hi ha un sentiment egoista, sens dubte, però, qui no vol millorar la seva qualitat de vida?’
I la segona és molt important, perquè hi ha en joc l’estat del benestar. D’això, en som conscients com a consumidors? Recorda Calbet que ‘moltes plataformes d’internet tenen les centrals a Luxemburg o Irlanda, on paguen impostos irrisoris. ‘Els impostos ens financen l’ensenyament o la sanitat. Comprar en aquestes plataformes és allunyar diners del nostre país i posar en perill el nostre estat del benestar. La CE se n’ocupa, però no és fàcil. Vol que aquests actors paguin impostos on operen, per no comprometre les obligacions dels estats envers els seus ciutadans. Aquest és un altre motiu de responsabilitat. I de molt pes…’
Ara tot va molt de pressa, perquè és la tecnologia qui marca el camí. I cal que ens espavilem. Jo no vull barris deserts. I, com jo, som molts. Però, qui s’encarrega d’instruir al consumidor? Qui posa un mínim de regles per a poder continuar tots endavant? Qui s’enfronta als més grans i els sanciona si fan vendes amb pèrdues? Potser la societat està disposada a fer-se càrrec de la gent que ara es defensa la vida autònomament amb el comerç de proximitat? Són moltes preguntes i en tenim poques respostes, més enllà dels tòpics de sempre… Una dada, per a acabar, el comerç al detall dóna feina a Catalunya a unes 350.000 persones, gairebé l’11% de tots els ocupats. Poca broma.
