Realment, les institucions volen acollir?

Els carrers de Barcelona s’inundaven aquell 18 de febrer de 2017 amb pancartes de diferents mides reclamant un sol clam: ‘Volem Acollir’. Des que va iniciar la guerra civil a Síria el 2011, el nombre de sirians que han hagut de marxar del seu país en busca d’asil no ha parat de créixer. Des d’aleshores, la societat i tota mena d’institucions s’han posicionat a l’hora d’acollir aquests refugiats. Però, qui és considerat una persona refugiada? Segons l’Article número 1 de la Convenció de Ginebra relativa a l’estatut dels refugiats, un refugiat és aquella persona que ‘per tenir fonamentats temors de ser perseguida per motius ètnics, religiosos, de nacionalitat, per pertànyer a un determinat grup social o per opinions, es troba fora del país de la seva nacionalitat, i no pot o no vol, a causa dels esmentats temors, acollir-se a la protecció de tal país’.

Aquesta definició imposa certes restriccions a l’hora de determinar la condició de cada individu, ja que enumera totes les raons que poden ser objecte de persecució. Tot i així, el terme ‘determinat grup social’ deixa la porta oberta a una interpretació més àmplia. És en aquestes limitacions on els estats s’han aferrat per tal d’evitar protegir a milions de persones que han hagut de fugir del seu país, on estaven vulnerant els seus drets humans.

Les raons per les quals cada individu es veu obligat a fugir poden ser de diversa índole. Des de refugiats per motius polítics, ètnics o religiosos, fins a persecucions per motius de gènere o orientació sexual. Però gran part dels refugiats actualment es deu al conflicte armat al seu país d’origen, com és el cas de Síria. No obstant, tots aquests motius acostumen a estar relacionats entre si: per exemple, la persecució del col·lectiu LGTBI per conviccions religioses.

Les institucions s’han pronunciat al respecte i hi ha disparitat de posicionaments. Mentre que partits polítics com Vox i el Partit Popular s’han mostrat totalment en contra d’acollir, altres com el PSOE i Podemos exigeixen oferir protecció i treballen per aconseguir-ho. En canvi, Ciutadans admet que acollir refugiats és una ‘qüestió humana’, però per evitar la presa de decisions improvisades com les de Sánchez reclama una política migratòria comuna a tota la UE, cosa que, de moment, no sembla gens fàcil.

D’altra banda, els Estats Units són el país amb un major nombre de sol·licituds d’asil a causa del conflicte a Veneçuela, segons dades oficials de l’ACNUR. I darrerament, el president nord-americà Donald Trump ha retallat la quota màxima d’acollida sota un mínim històric: 30.000 refugiats.

Pel que fa a l’església, s’ha posicionat completament a favor d’acollir. El Papa Francesc insta a tots els països a ‘acollir tots els refugiats que pugui i integrar-los: educar, integrar, donar-los feina’. Concretament, en una entrevista concedida a Jordi Évole pel programa Salvados de La Sexta, va afirmar que ‘qui aixeca un mur acaba presoner del mur que ha aixecat’.

La teranyina jurídica
En el marc legal, existeixen dues lleis d’àmbit estatal vers aquesta qüestió: la llei d’estrangeria i la llei d’asil. La diferència entre aquestes dues es fa notòria, per exemple, en el cas del vaixell d’Open Arms. Sara Martínez López, advocada especialitzada en dret d’estrangeria, explica que ‘mentre que amb la llei d’asil els migrants podrien entrar a territori espanyol, la llei d’estrangeria prohibeix que aquests puguin traspassar el territori de frontera perquè no disposen de documentació que els ho permeti, com un visat’.

En paraules de l’advocada, aquesta llei d’estrangeria és ‘una llei racista i classista que, a més, fomenta la migració clandestina i l’economia submergida’. Amb aquesta regulació, els migrants que porten, per exemple, tres anys a l’estat espanyol sense papers poden arribar a aconseguir-los. Però per a fer-ho són forçats durant aquests tres anys a romandre en territori espanyol sense identitat, treballant en negre i amb el temor que els facin un control i els expulsin.

Existeix una normativa europea que reconeix un individu com a subjecte de protecció internacional. Amb tot, és cada estat qui regula tant la llei d’estrangeria com la d’asil. Són aquestes dues lleis les que poden determinar si una persona pot ser reconeguda com a refugiat o com a sol·licitant de protecció subsidiària. En el següent infogràfic, s’especifiquen les diferències entre aquestes dues condicions:

Havent vist la situació legal, és interessant contrastar la situació catalana i espanyola amb la libanesa. Per què aquesta comparació amb un país concret com el Líban? El Líban és el país amb major quantitat de refugiats per habitants del món.

Les muntanyes que separen el Líban de Síria van ser, i segueixen essent, un dels camins més transitats pels refugiats. Així doncs, cal remarcar que dades del 2018 indiquen unes xifres molt elevades de sirians refugiats al Líban, depenent de les fonts consultades. Per tant, mentre l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats, ACNUR, assegura que hi ha un milió cent mil refugiats sirians al Líban, el govern libanès estima que n’hi ha, pel cap baix, un milió i mig. A més a més, en aquesta xifra no hi consten els refugiats d’altres nacionalitats com els iraquians o palestins (ja que molts d’ells no són considerats pròpiament refugiats, segons la definició que s’ha explicitat anteriorment).

En definitiva, cal remarcar que el Líban és un país petit, amb uns quatre milions d’habitants i una economia basada especialment en l’agricultura i els serveis. Segons l’informe de l’ACNUR, existeixen 183 refugiats per cada mil habitants, el que comporta la proporció més elevada de refugiats per habitant del món. Tot i així, el Líban no ha firmat la Convenció de l’Estatut dels Refugiats del 1951, així que limita les seves obligacions internacionals.

Sí que és cert que, com explica Xavier Vidal, portaveu de la Comunitat de Sant Egidi, ‘al ser un país oriental, la cultura d’acollida és més natural’. En el vídeo que mostrem a continuació, s’explica la història que precedeix el Líban.

Així, tal com explica Xavier Vidal, ‘la situació dels refugiats no és molt afortunada, tot i que es troben en un país sense guerra’. En opinió de Sara Martínez, ‘acollir no és un tema que vagi lligat als recursos econòmics, ni tampoc és un privilegi, sinó que és un dret que tenen les persones que marxen de la situació política d’un país’.

Ara bé, en el cas català i espanyol ens trobem davant una situació que dista molt de la libanesa. I és que, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, CCAR indica que l’estat espanyol només ha resolt 1 de cada 4  sol·licituds d’asil el 2018. Així, Espanya va reconèixer la protecció internacional a 2.895 persones, de les quals només 575 van obtenir l’estatut de refugiats. Ara bé, és suficient el què es fa? Des del CCAR hi ha una clara demanda, que és la urgència de ‘solucionar aquest embús en el sistema d’asil que es porta acumulant en els últims anys’. També, es reclamen ‘majors mitjans materials i humans per tal de garantir tant l’accés al procediment com la seva resolució’.

Davant les restriccions imposades en la definició de refugiat establerta en la Convenció de Ginebra, la CCAR estableix:

La família Adams, de l’Irac al Líban
Unes vides xuclades pel forat negre de l’oblit i que sembla que hàgim normalitzat. Fusters, empresaris, periodistes, advocats… tots ells viuen l’odissea d’haver de marxar de casa seva. La família Adams, per exemple, va haver de marxar de l’Irac per causes de religió i ara viu al Líban, un lloc on, almenys, no es veuen perseguits per les seves creences. Ara bé, què implica fugir del teu país? Dels quatre membres de la família, que eren mestres o enginyers, ara només en treballa un en un forn de pa. Sí que és cert que han pogut tornar a una ‘vida més calmada’, però l’acollida i l’adaptació no és matèria fàcil. ‘No desitjaria mai la meva vida a ningú, mai. Ja que vosaltres podeu, viviu la vostra vida i aprofiteu cada segon per poder treballar del què us agrada, no sabeu mai quan us ho podran treure’.

La Julia Mendoza és argentina i actualment viu al Líban, on dóna classes de castellà. Ella ens explica com és la situació, segons la seva vivència:

Tant Vidal com Martínez coincideixen en què s’hauria d’aprofundir en la individualitat de les persones. ‘Crec que s’hauria de fer una anàlisi més personalitzat i subjectiu de la situació de cada persona per part de les institucions, que són les que han d’atorgar la protecció’, explica l’advocada Martínez. Per altra part, Xavier Vidal comenta la limitació de la llei d’estrangeria actual: ‘entenc que no s’ha d’obrir la porta sense cap mirament, però tampoc és necessari que sigui tan restrictiva’.

Ens trobem davant una crisi social de valors? O més aviat es tracta d’un problema institucional? Tal com afirma Vidal, ‘s’han de vèncer molts prejudicis’. En tot cas, afegeix que ‘a nivell individual, no hi ha tanta dificultat per acollir’ ja que, des de la seva pròpia experiència, ‘quan s’ha demanat ajuda, la població ha estat predisposada a trobar feina o buscar habitatge’. Per tant, ens trobem ‘davant d’un missatge de xenofòbia enfortit, en moltes ocasions, pels mitjans’. En definitiva, tot i que són vides que resten a les nostres mans, és a partir de les institucions com es pot arribar al vertader canvi.