05.10.2017 - 22:00
A final d’aquesta setmana farà un mes que vivim en una doble legalitat, encara que, si mirem segons quins mitjans o escoltem segons quins polítics sembla que això que vivim són dues realitats ben diferents. Avui, en ple segle XXI, tot és qüestió de relats, i quan la realitat l’escriuen milions de persones i la difonen per les xarxes socials, el relat i la realitat acaben coincidint. Tot és qüestió de temps, de determinació i de perseverança. Tard o d’hora, arribarà un dia en què el més incrèdul s’adonarà que viu una autèntica revolució, que subverteix l’ordre establert, l’status quo, i que ho ha fet amb unes formes noves, de comunicació digital i transversal, d’empoderament col·lectiu, molt diferents de les de les revolucions narrades per la història.
Els dos relats que avui ens arriben amb força se sustenten en dues legalitats que s’aniran fent cada cop més patents durant els propers dies. De fet, el dilluns passat ja en vam tenir una primera mostra, amb la declaració en què el mateix president Puigdemont va anunciar que denunciaria –fins les darreres conseqüències– tots els culpables policíacs i jurídics dels actes que vam viure durant el dia del referèndum. Tot i que ho podrà fer amb la vella legalitat, serà un acte nou, desconegut fins ara, almenys així com es planteja. El poder polític d’un estat, en defensa dels seus ciutadans, denuncia els aparells policíac i judicial del mateix estat a què pertany, almenys de moment. Sembla que la denúncia davant de la justícia internacional dels veritables culpables, els que ocupen el poder polític, queda reservada per a més endavant.
L’embolic és considerable. No és estrany que els defensors de la legalitat única comencin a exigir l’aplicació immediata del famós article 155, o del 116, que declara l’estat d’excepció directament, la millor manera d’aplicar la seva legalitat i a la seva manera. No s’adonen que ja han fet tard, que amb les seves formes han acabat de malmetre la seva legalitat, defensant-la a cops de porra i atacant la població de manera indiscriminada. Per aquest camí, la nova legalitat té el terreny adobat i, cada cop més, va rebent l’adhesió de més ciutadans. Després, inexorablement, arribarà el suport exterior, primer d’estats més o menys petits i després dels més grans. Però hem vist que, perquè això passi, no hem de perdre la paciència i hem de fer les coses tan bé com puguem.
Hi ha dos sectors especialment estratègics que marcaran el futur immediat d’aquesta primera gran revolució del segle XXI a Europa. Són l’econòmic i el judicial. Tots dos han estat utilitzats per la legalitat antiga amb l’objectiu de preservar el poder polític establert. Ja són els darrers bastions que els queden després d’haver hagut de recular constantment. Són la seva darrera línia de defensa.
El poder polític espanyol s’ha parapetat darrera del poder judicial, mostrant la seva feblesa i, alhora, posant en risc la credibilitat del poder judicial. A hores d’ara, i vistes les actuacions judicials –per acció o omissió– aquesta credibilitat ja està sota mínims entre la major part de la població catalana. No oblidem, ni oblidarem, que les violentes accions policíaques s’han derivat d’ordres judicials. La feina de bastir un nou poder judicial realment independent del poder legislatiu i executiu, professional i eficient, és, des d’ara, un dels reptes més grans del nou estat. Si amb les limitacions del sistema autonòmic hem estat capaços de dotar-nos d’un cos de policia com els Mossos, que amb la seva professionalitat s’ha guanyat el respecte de la majoria dels ciutadans d’aquest país, segur que també serem capaços de fer neteja en un sistema judicial que, malauradament, manté molts de vicis del passat. Una gran fornada de juristes catalans té una bona oportunitat al davant.
El poder econòmic tampoc no en surt gaire ben parat, d’això que ha passat aquestes darreres setmanes a Catalunya. Les entitats financeres del nostre país, que per a una bona part dels ciutadans catalans són l’encarnació del poder econòmic, s’han vist obligades a ser el braç executor de l’ofec econòmic instaurat pel govern espanyol. Amb la implantació progressiva de la nova legalitat emergent, aquestes mateixes entitats es veuran pressionades fins a límits inimaginables. Aquests darrers anys, en molts actes organitzats per les assemblees territorials de l’ANC, sovint he dit que estava convençut que totes aquestes entitats també tenien pla A, pla B i els plans que calgués per no perdre quota de mercat, i encara menys en el territori que les havia vist néixer. Ja tenim a tocar el moment en què hauran de treure aquests plans d’emergència si no volen veure com perden, en qüestió d’hores, una part molt important de les seves reserves.
Ja fa temps que s’ho veuen venir i hem d’estar segurs que, com a bons banquers que han demostrat ser, no voldran perdre ni un cèntim dels dipòsits que guarden. Més enllà de decisions preventives fàcilment reversibles, com els canvis de seu oficial, el que ens ha d’importar són les seves actituds. Ells també han anat veient què significa això de l’empoderament de la ciutadania si s’aplica al terreny bancari. No em vull imaginar les llargues cues que es formarien als caixers automàtics i a les oficines bancàries si comencés un moviment ciutadà orientat a traslladar els estalvis i les domiciliacions de nòmines a les entitats que es manifestessin disposades a seguir la nova legalitat. L’afectació que els representaria no té res a veure amb l’emplaçament de la seva seu social. El diner no té pàtria.
Ara ja sabem que això de ‘nostres’ és un concepte publicitari i res més, que els sentiments i els diners ja fa temps que van per camins molt diferents. Les mateixes entitats ens han ensenyat que el que volen, de debò, és captar els nostres recursos per mitjà de l’oferiment dels millors serveis i compensacions reals, i que això de les obres socials i el suport desinteressat a la cultura o a altres activitats socials ha passat a la història i no deixa de ser una pura estratègia de màrqueting.
Potser més aviat del que estava previst s’haurà d’activar la Hisenda Catalana per recaptar tots aquells impostos i tributs que, fins ara, recaptava l’estat espanyol. Ho sabrem ben aviat i depèn més de l’actitud del govern espanyol que de res més. Tot el que han fet durant el setembre ha fet créixer exponencialment el nombre de ciutadans disposats a desconnectar-se financerament de l’estat espanyol.
L’octubre serà un mes decisiu. Ho sabem des de diumenge. Ens volen ofegar per terra, per mar, per aire i per la butxaca. Volem que les nostres institucions, la Generalitat i els ajuntaments, gestionin els nostres recursos i no ens aturarem si l’estratègia, la darrera línia de defensa que els queda, és l’ofec econòmic. Si hem resistit serenament, pacíficament, la brutalitat policíaca, de què no serem capaços per defensar la nostra butxaca…
Confiem que la majoria dels jutges que treballen a Catalunya i les entitats financeres que operen en el nostre país sabran estar a l’altura de les circumstàncies. Ara ja sabem que les sobiranies política, judicial i financera també estan a les nostres mans. Aquesta és la base que sustenta una revolució democràtica i pacífica al segle XXI.
Pere Pugès i Dorca, Cofundador de l’ANC i Vicepresident 5è del Congrés Participatiu Catalunya i Futur
