02.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.04.2018 - 07:32
Aquest cap de setmana la tesi del ‘realisme’ ha esclatat amb tota l’esplendor gràcies a un seguit d’entrevistes i articles editorials centrats a lloar allò que s’interpreta com un tomb estratègic d’Esquerra Republicana. Segons quins elogis crec que haurien fins i tot d’inquietar ERC, però siga com siga és evident que correspon a aquest partit de decidir què volen fer durant les setmanes i els mesos vinents. De moment, sembla que s’apunten –o potser seria més assenyat de dir que es deixen apuntar– a això del ‘realisme’. Del realisme entès com l’intent de formar un govern ‘efectiu’, del qual no forme part Puigdemont, i de governar l’autonomia durant els quatre anys vinents, en cerca d’una ampliació del perímetre republicà que no hauria d’implicar, però, cap acció punible en favor de la implantació de la república. I això per a evitar cap més actuació repressiva. Si aquesta descripció no és exacta, estaré encantat de modificar-la, però és la que es desprèn de les respostes a les entrevistes.
Aquest ‘realisme’, al qual sembla afegir-se Artur Mas, topa amb un problema bàsic, que és que no és gens realista. Perquè la repressió de l’estat, que –tant si agrada com si no– és l’eix determinant de l’etapa política en què estem, ni s’acomodarà ni es modularà pel fet que els partits polítics independentistes siguen més ‘realistes’ o no ho siguen tant. Ben al contrari. I n’hem tingut una prova fa poques hores, amb el nou augment de la pressió, aquesta vegada contra els Comitès de Defensa de la República. Amb quatre articles hiperadjectivats a la caverna mediàtica i uns quants euros posats en joc alçant barreres, n’hi ha hagut prou perquè la fiscalia de l’Audiència espanyola desfermàs amb entusiasme una nova cacera de bruixes, que ja veurem on durà. Però que on no durà, segur, serà a la normalització política del país.
Tots sabem, i tots convenim, que les acusacions contra el govern i la mesa del parlament són completament falses i mancades de substància. Artificis partidistes disfressats de norma per a aconseguir efectes polítics. Juristes de tota casta i condició –fins i tot els juristes espanyols més prestigiosos– han explicat del dret i del revés que el delicte de rebel·lió és inexistent i inaplicable, i que el comportament del jutge Llarena és prevaricació de la pitjor espècie. I, això no obstant, ahir el fiscal de l’Audiència espanyola reincidí i acusà de rebel·lió els CDR. Sense gens de vergonya ni de mirament. Trenta anys de presó per haver alçat una barrera d’autopista? Sembla increïble, però aquest és el nivell de deliri d’aquesta gent i ací és on ens vol dur. Per això cal que siguem conscients que quan un sistema judicial considera que les proves no tenen importància i que la proporcionalitat no existeix i, a més, acudeix a l’acte jurídic pensant a castigar una gent que no considera ciutadans sinó enemics, les garanties que han de salvaguardar el funcionament d’una democràcia s’esvaeixen. Eixa és la realitat que vivim. I si hem de ser realistes, si de cas, és per a adonar-nos que en aquest moment precís tot el moviment independentista és a un colp d’impressora de la repressió.
D’una repressió, però, que alhora ofega l’estat en la pròpia bilis. Resistir la repressió, denunciar-la per tots els mitjans i col·lapsar-la és, doncs, el mètode més ràpid i sensat de retornar a la normalitat política. Perquè el preu de tot això que fan no és precisament menor per a ells, ni en el front intern ni en el front extern, i tard o d’hora hauran d’admetre la derrota de l’estratègia judicial i tornar a la política.
Aquest mig any que ha passat d’ençà del referèndum ha estat molt dur, però si hi ha una cosa clara i difícil de discutir és que Mariano Rajoy no ha aconseguit el seu objectiu de sotmetre i fer callar el Principat. Sinó ben al contrari. Els independentistes vàrem guanyar el primer d’octubre i el tercer. Vàrem guanyar el vint-i-set d’octubre i el vint-i-u de desembre. I hem convertit allò que ells volien que fos un afer intern reprimible, en silenci i a les fosques, en un afer que afecta i preocupa el cor d’Europa. Hem forçat que països com Bèlgica, Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, el Regne Unit i Portugal qüestionen el caràcter democràtic de l’estat espanyol. Hem recuperat el carrer i la iniciativa política. Hem tornat a posar dempeus l’ANC i hem ampliat el front antirepressiu, trencant de facto el bloc parlamentari del 155.
I, sincerament, és la suma de tot això, afegit a la certesa que la bogeria repressiva espanyola no s’aturarà a base d’acatar-la, que a mi em fa pensar, i crec que ens fa pensar a molts, que no sembla ni gaire justificat ni, sobretot, gaire realista emmotllar-nos al seu marc mental, acceptar les seues decisions preventives i acatar les seues imposicions tramposes precisament ara. És clar que potser només és que l’adjectiu (‘realista’) no és ben bé l’adequat.
