Raül Romeva: ‘Una sentència condemnatòria pesarà en la història i el futur d’Espanya’

Tres diaris dels Balcans publiquen una mateixa entrevista a Raül Romeva, feta pel periodista eslovè Bojan Brezigar. Ha estat publicada a Maribor per Večer i a Trieste per Primorski Dnevnik. També serà publicada per Oslobodjenje, l’heroic diari de Sarajevo que va resistir el setge i que avui és el més important de Bòsnia i Hercegovina. VilaWeb, d’acord amb aquests mitjans i amb el permís de Raül Romeva, us l’ofereix íntegra.

—Senyor Romeva: ja fa més de tres-cents dies que sou a la presó. Com us sentiu? Com va la vostra salut?
—Ja són 331 dies [el qüestionari va ser respost el dimarts 15 de gener], però companys com Jordi Cuixart o Jordi Sánchez, dirigents d’entitats socials catalanes, i el vice-president Oriol Junqueras i el conseller Quim Forn ja fa més de quatre-cents quaranta que hi són. Estem bé, forts i tranquils.

—Com passeu el temps a la presó?
—Em llevo a les 6.15, em rento, faig neta la cel·la, faig ioga i meditació fins al recompte de les 7.30. Després baixem a esmorzar. El matí, el dediquem a les activitats de la vida a la presó (docència, esport, lectura, escriptura,…). Dinem cap a les 12.30, en el meu cas tinc destinacions de neteja assignades, i, seguidament, frego la sala de dia abans de tornar a pujar a la cel·la per al segon recompte, a les 14.30. A les 15.00 comencen les activitats de la tarda. En el nostre cas sovint ens visiten els nostres advocats, per preparar el judici. A les 19.30 amb els equips de destinacions, i quan acabem de sopar torno a netejar la sala de dia. Finalment tornem a pujar a la cel·la cap a les 20.30 i fins l’endemà. A la nit, a la cel·la, aprofito per a llegir, escriure, pensar, dibuixar o veure la TV.

—Què enyoreu més?
—La presó t’allunya de les persones que estimes, és una pena d’una severitat extrema, no tan sols per a nosaltres, sinó especialment per a la nostra família. Cada dia trobo a faltar la família, els amics, especialment els meus fills.

—Podeu explicar als nostres lectors per què sou a la presó? De què sou acusats?
—Estic, estem tots nosaltres, a la presó per haver fet política, i els qui ens ha posat a la presó ho han fet perquè han renunciat a fer política.

—I que vàreu fer en realitat? Us sentiu culpables?
—Fer un referèndum no és cap delicte. Només cal llegir el Codi Penal. De fet, és clar que no ho és perquè el 2005 van despenalitzar aquest supòsit. Dit d’una altra manera, hi va haver un debat sobre aquesta qüestió i les Corts espanyoles van determinar que no era cap delicte. Això és una qüestió política, i utilitzar la via penal per a reprimir una ideologia és un perill per a la democràcia. Ens acusen d’uns delictes que els tribunals europeus neguen i que no hem comès, d’acord amb una violència que no ha existit. Per això l’única sentència possible és l’absolució, una sentència condemnatòria pesarà per sempre en la història i el futur d’Espanya

—Però a Catalunya la gent està convençuda que sereu condemnats…
—La nostra presó provisional injustificada és la prova que aquest judici no serà just. El judici no té res a veure amb la justícia. Hi ha investigacions extraprocessals, tramitacions separades, causes paral·leles entre jurisdiccions, tot per a generar la màxima desigualtat entre els acusadors i la defensa i obtenir la nostra indefensió permanent. És un relat creat, un procés polític de manual dirigit a reescriure la història amb els tribunals. Ens defensarem, com si fos un judici, amb tots els arguments racionals i les proves objectives que demostren que, contra una ficció construïda, l’única sentència possible és la llibertat. Però no entenem la defensa com un gest legal, sinó més aviat moral. Entenem el judici com la continuació de la nostra demanda pacífica i democràtica per uns altres mitjans.

—Teniu un gran suport del poble català. Sovint milers de persones són a fora de la presó cantant per l’alliberament dels presos polítics i reclamant-lo. I el president de la Generalitat insisteix que heu de ser absolts, que aquest és l’únic veredicte acceptable, diu. Què sentiu, ateses aquestes mostres de suport?
—D’acord amb les enquestes, el vuitanta per cent de la població de Catalunya comparteix que la nostra situació és injusta i està en contra de la nostra presó. És el mateix percentatge de ciutadans que troba necessari de votar en un referèndum. La societat catalana entén que el futur ha de definir-se sobre la base de la llibertat i no pas sobre la base de la imposició. Només les solucions polítiques resoldran els problemes polítics, i això el govern espanyol ho hauria d’entendre. Negar la realitat, fer servir la violència física i judicial no resoldrà mai res.

—Recentment, quatre presos polítics varen protestar amb una llarga vaga de fam. Vós no vàreu unir-vos-ho. No hi estàveu d’acord?
—No. Ben altrament: en comparteixo la reivindicació. Els quatre companys que van fer una vaga de fam durant vint dies van tenir tot el meu suport, respecte i ànims. Va ser una decisió personal que vàrem prendre cadascuna de les nou persones que estem privades de llibertat i els cinc que no la vam fer vam estar al seu costat constantment. I també les nostres famílies, que van estar amb les seves.

—Vos vàreu encapçalar la coalició Junts pel Sí. Encara esteu convençuts que el poble català té el dret de decidir sobre el futur de Catalunya?
—Catalunya té el dret de decidir democràticament el seu futur. El dret de decidir és un objectiu legal i legítim. A més, això vol el vuitanta per cent de la població, que ho demana de fa molts anys. Quan una part tan significativa de la població manifesta de manera cívica, pacífica, reiterada i persistent la seva voluntat d’expressar-se sobre una qüestió central en la seva vida, el principi democràtic obliga el poder constituït a habilitar un mecanisme que permeti a la ciutadania d’expressar-se i decidir. Això ho hauria d’entendre qualsevol demòcrata.

—Junts pel Sí no era un partit polític. Era una coalició amb dues ànimes, ERC i l’actual PDECat. Després del referèndum, les diferències varen prevaler. Penseu que l’existència de visions diferents fa mal al moviment per la independència? No hi ha perill que a la primavera la dreta guanyi les eleccions a Barcelona?
—Discrepo que la realitat sigui aquesta. Hi ha un consens molt ampli quant al fet de continuar endavant, de manera pacífica i democràtica; que la via repressiva no ens ha d’aturar; que no ens mou cap ànsia de victòria sobre ningú, sinó la voluntat de construir, de manera col·lectiva, un futur ètic, just, inclusiu i solidari, en forma de República per a tothom; i que qualsevol govern, allò que ha de fer, és governar, i governar bé per a tothom. I això ho defensa gent de tot l’espectre polític i de tota condició social. Hauríem de fixar-nos en les moltes coincidències que existeixen, fer-les valer, i aprofitar-les per a construir espais cada vegada més amplis.

—Els opinadors polítics espanyols acusen els catalans del renaixement de l’extrema dreta, de l’emergència del partit polític Vox.
—La manera i la voluntat de treballar a Catalunya és exactament la contrària de la defensada per l’extrema dreta. El feixisme és el cultiu polític dels nostres pitjors sentiments: odi, xenofòbia, masclisme, desig de poder i sobretot por. Anar en contra d’algun projecte en comptes d’anar-hi favor. Rere l’extrema dreta sabem que no hi ha cap idea o valor universal. El feixisme espanyol (el franquisme) va ser devastador per als principis bàsics de dignitat, llibertat i respecte individual i col·lectiu a Espanya. D’aquesta malaltia encara hi ha restes molt importants en l’actuació i la manera d’entendre algunes institucions i en una determinada mirada profundament errònia sobre la diversitat, la llibertat i la democràcia. Només hem de mirar al costat de qui està l’extrema dreta. Si mireu l’espai polític que defensa votar a Catalunya, no hi trobareu l’extrema dreta. A tot l’estat, només és a la banda dels qui no volen el diàleg, que no volen solucions i en el costat que només amenaça.

—Quan el socialista Pedro Sánchez va ser elegit president amb el suport dels dos partits independentistes, hi va haver una certa esperança que algunes coses podien canviar en la relació entre Madrid i Barcelona. Però no ha passat res de substancials. Què ha fallat?
—Crec que el problema del govern de Sánchez és que torna a definir Catalunya com un problema d’ordre públic, com Rajoy, i no pas com un problema polític; justament el debat i el marc que, a més, interessa a l’extrema dreta. Però sense alternativa, sense política, sense valentia, i sense un projecte definit sobre la llibertat, és evident que el projecte autoritari és el que prevaldrà a Espanya. I Sánchez hauria de tenir present que aquest projecte autoritari prevaldrà també per damunt dels socialistes, com ja els ha passat a Andalusia.

—Els catalans van confiar en la Unió Europea, estaven convençuts que Brussel·les exerciria de mitjancer, però les institucions europees no han mostrat gens d’interès real en això que passa a Catalunya. Tenint present la vostra pròpia experiència com a membre del Parlament Europeu, esperàveu una aproximació tan negativa?
—Nosaltres hem provat sempre de negociar i dialogar amb l’estat espanyol, i hi hem fracassat. No ho hem pogut fer, la resposta sempre ha estat que no, i a més ha estat un no amb més repressió, més amenaces, i més judicialització. Hi ha hagut ofertes per a ajudar, hem escoltat molts actors que s’oferien per a fer aquestes negociacions, nosaltres sempre hi hem estat disposats. El president Juncker mateix va manifestar que nosaltres hi estàvem disposats, però que era l’estat espanyol que no volia. Cal reconèixer que el problema no és la negociació, és la manca de voluntat, l’absència de voluntat d’Espanya per al diàleg, per a parlar. Però hi insisteixo: no hi veig cap alternativa, cal parlar; això és la política i en un moment o altre la política haurà de parlar. En tot cas, la pregunta que qualsevol europeu hauria de fer-se és si a Europa un govern pot ser cessat irregularment i fins i tot empresonat injustament. S’hauria de demanar si això és normal, si és una cosa que la Unió Europea pot acceptar, amb la qual pot conviure, si és un fet amb el qual la democràcia moderna pot estar còmoda. Pot passar, això? Sí, pot passar. Aquest és el problema, que això pot passar, això realment ens ha d’inquietar, que una cosa així avui no tan sols és possible que passi dins la UE, sinó que ja ha passat. I si això passa, la pregunta següent és: quin és, llavors, el futur d’Europa?

—Vos vàreu estar molt implicat en activitats a Bòsnia i Hercegovina els anys noranta del segle passat, fins i tot com a representant de la UNESCO. Què en vàreu aprendre, de l’experiència?
—Jo dec molt a Croàcia, a Bòsnia i Hercegovina, i la seva gent. Els estic molt agraït, les experiències als Balcans em van ajudar a comprendre tot allò que es pot aconseguir amb la resiliència i el compromís. I, sobretot, que tota guerra, tota violència és un fracàs de la humanitat en conjunt, una prova de la incapacitat per a arribar a un acord sobre el bé comú i una prova de la manera de cooperar per a fer-ho possible. La pau és un dels fonaments de tota societat democràtica sana i és l’única possibilitat de construir espais on els pobles puguin prosperar. Els llaços de Catalunya amb els Balcans, especialment amb Bòsnia-Hercegovina i Eslovènia, són molt forts, i espero que en el futur ho siguin més i que puguem continuar treballant per aprofundir l’afecte mutu dels nostres pobles.

—Com veieu el futur de Catalunya?
—Catalunya ha començat un camí que no serà fàcil, ni ràpid, ni indolor però que és irreversible.

—I com veieu el vostre futur?
—Sigui quina sigui la sentència, el problema polític continuarà. Perquè la presó, el judici i la repressió de milers de persones a Catalunya són només la conseqüència, però no són el problema. El problema persistirà, però també persistirà la nostra voluntat constructiva i el nostre compromís polític. Sabem que amb el judici no acaba res, sinó que només comença.