Raúl Puerta: “Arribarà un moment que un home podrà optar a ser faller major de València”

Raúl Puerta té trenta-quatre anys, pertany al cos superior d’administradors civils de l’estat i ara és el subdirector general de l’IVAJ, l’Institut Valencià de la Joventut. Va nàixer a Múrcia i fa prop de dos anys que viu a València. Enguany és el faller major de la falla Borrull-Socors. Sentia passió per les falles d’ençà que les va veure per primera volta, quan tenia quatre anys. Tot i que ja hi ha fallers majors en més localitats del País Valencià, ser-ho a la ciutat de València li dóna més visibilitat.

Puerta pot ser faller major perquè, ara fa uns quants anys, la seua comissió va canviar els estatuts i en va eliminar la figura de fallera major perquè no fos excloent. El càrrec que exerceix Puerta és el de “representació major”.

En aquesta entrevista Puerta reflexiona sobre la llavor de canvi que això pot significar per a les Falles de Sant Josep i sobre el camí imparable que s’obri.

—Per què vàreu voler ser faller major?
—Quan em vaig fer faller, mig de broma mig seriosament, amb amics, familiars, fallers i falleres de la falla, va sorgir la qüestió. Deien: “Bé, algú haurà de ser el primer, algú haurà de fer el pas…” I insistien: “Per què no el fas tu? Per què no t’hi atreveixes?” Al principi no em passava pel cap, però, a poc a poc, la idea ha anat prenent cos, i enguany, que, per fi, visc a València i no hi ha pandèmia, vaig dir: “Aquest serà l’any.”

—Com vau arribar al món de les falles?
—A quatre anys vaig venir a València a veure les falles perquè un oncle meu vivia ací. I va ser un enamorament sobtat. Vaig embogir; de fet, em vaig obsessionar. Tenia un llibret de falles que era com el meu peluix i me l’enduia a tot arreu.

—Què és allò que més us va agradar?
—Els monuments. Em van fascinar les figures de cartó pedra, que llavors ho eren. Als meus pares els obligava a venir cada mes de març a les falles. Quan vaig fer divuit anys em vaig poder apuntar a una.

—Sempre heu estat membre de la falla Borrull-Socors?
—No. En venir de fora, tampoc no tenia gaires opcions, i l’amiga d’un amic era de la falla Triador – Guillem de Castro, i m’hi vaig apuntar. Hi vaig ser set o vuit anys. Quan estudiava les oposicions vaig deixar la falla perquè no donava l’abast i la meua vida era una bogeria. Quan vaig aprovar, em vaig apuntar a Borrull-Socors.

—Què hi heu trobat en aquesta falla?
—Em vaig trobar amb una falla molt activa culturalment. Com a faller monumentalista, que ens diuen, m’agrada que les falles comuniquen, que transmeten un missatge, i em sembla que això es va perdent, tant a les falles més grans com a les més menudes. La nostra falla treballa molt el missatge i el llibret, per exemple.

—El fet que Borrull-Socors canviàs els estatuts per a eliminar el concepte de fallera major va ser un dels motius pels quals us hi vau apuntar?
—No. De fet, quan m’hi vaig apuntar ho ignorava. Sabia que estaven molt implicats en tot allò que té a veure amb la igualtat i amb la sostenibilitat, però aquesta informació no la tenia.

—Dieu que us vàreu enamorar dels ninots, però tot l’aparat que envolta les falles, com ara els vestits, també us emocionava?
—Múrcia i València som com cosins germans en alguns aspectes; per exemple, el vestit regional de Múrcia és molt paregut al vestit de saragüells d’ací. El món de la indumentària no m’era aliè. De fet, el dia del Bando de la Huerta, que és la festa més important de Múrcia, tots ens vestim amb el vestit regional, tota la ciutat. No és com ací, que només es vesteixen els fallers i falleres. A casa sempre hi ha hagut vestits regionals. És cert que hi ha aspectes de la festa que m’han anat interessant amb el pas dels anys. Per exemple, la pirotècnia em fascina. O la part dels llibrets…

—Hi ha coses de les falles que no us agraden?
—Hi ha coses del món de la festa que no sabia, i quan les he sabudes no m’han agradat tant. De fet, m’he adonat que el món faller causa rebuig a una certa part de la societat valenciana, i això m’ha sobtat moltíssim. De fora estant no veia aquesta confrontació. I des dels meus valors i les meues idees, quan ho coneixes des de dins, hi ha coses que grinyolen.

—Com ara quines?
—Tota la litúrgia relacionada amb la figura de les falleres majors. Crec que a les falles hi ha un biaix masclista. Com a tota la societat, d’altra banda. La societat és desigual, i això també es reflecteix en el món faller. El món faller ha estat molt tancat, vinculat a certes idees conservadores, però això va canviant. Si he fet aquest pas és perquè em ve de gust, perquè la meua comissió ho permet i perquè hi ha una certa voluntat de sembrar una llavor per a desvincular els símbols fallers d’aquest biaix sexista que continuen tenint.

—Hi ha qui critica que l’existència de les falleres majors és una cosificació de les dones. Aquests dies, quan s’ha sabut la decisió que heu pres, moltes dones han dit que això no era igualtat, que igualtat seria que desaparegués la figura completament. Hi esteu d’acord?
—Em sembla una reflexió molt interessant i jo hi he fet moltes voltes abans de fer aquest pas. Com a faller, el món de les pintes i les falleres majors em causava alguna cosa semblant al rebuig. Sobretot, quan veies les publicacions de la Junta Central Fallera, que només parlen de les falleres majors i de les corts d’honor. Em molesta, perquè s’han de potenciar més aspectes culturals molt més rics de la festa. Amb tot, m’he adonat d’una cosa molt interessant: la veritat és que m’ha costat, però he vist que el factor humà és fonamental. Per tant, pense que articular la comissió fallera entorn d’una persona també hi fa molt. En la meua exaltació de dissabte es va veure tota la implicació de la falla en l’acte. Crec que la figura de la representació major té un paper important sempre que no se sobredimensione.

—El següent pas lògic hauria de ser que un home puga optar a formar part de la Cort d’Honor i a ser faller major de València. És una utopia?
—Jo no ho veig tan llunyà. Crec que el moment arribarà. No serà l’any vinent, però arribarà. És inevitable. La figura de la fallera major, dona, joveneta, guapa, és una figura que en els temps que corren no se sosté. Per una qüestió, fins i tot, de la supervivència de les falles.

—Heu notat animadversió de determinats sectors? A les xarxes, per exemple?
—He vist alguna cosa. Però a mi, directament, m’han arribat lloances, felicitacions… El moment que més por em feia era quan la resta de falleres majors del sector, amb qui durant l’any es fa molta pinya, saberen que tindrien un company en compte d’una companya. Em trobava un poc incòmode, perquè pensava, per exemple, en els seus sopars, i de colp, jo m’hi plantava… Però l’acollida ha estat espectacular. M’ha sorprès. I m’agrada dir que comprenc les persones que no entenen això que faig, i que ja ho entendran d’ací a pocs anys, quan això es normalitze. S’ha de deixar temps a la gent perquè assumesca aquests canvis.

—Això us causa cap conflicte ideològic o de contradicció?
—De Múrcia estant, i sent un xiquet, no ho veia. Una volta vas clavant-me més endins en aquest món, i comences a tenir més coneixement i una certa concepció política i ideològica, dius: “Ací què passa?” De xiquet era incomprès perquè a Múrcia ningú no entenia què era una falla… I de major, m’adone que tampoc no és del tot compatible amb mi; sempre ha sigut un tema molt conflictiu amb mi, aquest.

—Què hi diu la família?
—Ells en saben molt, del món faller, perquè des de menut els atabale. Són molt feliços i estan molt contents.

—I la parella?
—[Riu] La meua parella no estava gaire clavat en el món faller fins que em va conèixer. I em diu: “Per molt que a mi m’agraden les falles, al teu costat em sent com el més antifaller del món, perquè a ningú li poden agradar les falles com a tu.” Però és molt feliç. Si m’he clavat en això, també és pel seu suport. Des del primer moment ell m’insistia i em deia que havia de fer el pas.

—El col·lectiu LGTBI viurà aquest pas que heu fet com una mena de trencament d’un sostre?
—El col·lectiu LGTBI sempre ha estat molt clavat dins el món folklòric tradicional. Fins i tot diria que és un component fonamental sense el qual no es pot entendre avui dia el món de les falles. Lamentablement, com ocorre en altres estaments, hem estat bastant relegats. Crec que això és un procés i a les Falles de València es va trencant aquesta discriminació. Fins i tot més de pressa que en àmbits festius d’unes altres ciutats. Cada vegada tenim un lloc més visible, i m’agradaria, amb aquest càrrec que tinc, enguany, donar visibilitat al col·lectiu LGTBI dins el món faller.

—La vostra acció ha tingut molta repercussió perquè heu estat el primer de la ciutat de València, però no sou l’únic faller major del País Valencià. Teniu contacte? Feu un front comú?
—Sí, sí. Tenim un grup de WhatsApp on parlem i ens donem suport mutu. A la meua falla l’any passat vam organitzar un acte sobre dones lesbianes, bi i trans en el món faller. Va ser un col·loqui molt interessant. Enguany organitzarem un altre acte sobre el lloc que ha ocupat o que ocupa el gènere en la festa. Treballem en aquesta línia. I quant a la indumentària, crec que a Valencià anem molt arrere. Per exemple, a Múrcia, moltes dones es vesteixen d’home per comoditat, perquè si has d’estar un dia sencer al carrer amb el faldellí no és gens còmode. Que es posen saragüells és ben normal. Cada persona s’hauria de vestir com li donara la gana. I, de fet, a Alacant hi ha un xic que va als actes oficials amb el vestit femení i a mi em sembla meravellós si a ell li ve de gust.

—Tot això són actes individuals i els mitjans ens en fem ressò, però fa l’efecte que aquells que manen de la festa estan molt gelosos de la parcel·la de poder. Sembla complicat que això canvie.
—Sí. És una parcel·la de poder. Tot és qüestió de poder. Crec que eixes veus tan enquistades en el passat cada volta representen menys el món faller. I, com que ho saben, tenen molta por. Jo ho veig en les noves generacions de fallers i falleres, en la gent jove amb qui em relacione. Em vaig obrint a més comissions de falla, que era una realitat que se m’escapava, i ho veig. Crec que tot va canviant i espere que canvie molt de pressa.

—Dieu que sou una falla que us agrada de transmetre un missatge mitjançant el monument. Quin és el missatge d’enguany?
—Fem un treball molt intens en sostenibilitat ambiental. El nostre monument sempre el fem de cartó i fusta, mai no fem servir materials més contaminants. Enguany, la nostra falla, que ha dissenyat Dídac Ballester, es titula 1,5 graus i pujant. Fa referència a l’augment de la temperatura del planeta. Tracta sobre canvi climàtic. És un projecte que abraça tota l’activitat de la falla. Nosaltres no fem servir materials d’un sol ús en cap activitat. Fins i tot, els dies de falles, que som 150 persones a dinar, fem servir la vaixella de tota la vida. Gots i plats i coberts. Intentem que la sostenibilitat siga en totes les activitats que fem a la falla.

—Imagine que, com fan les falleres majors, heu hagut d’invertir en més indumentària, enguany.
—M’he hagut de fer més vestits, és clar. Jo sóc molt fan dels saragüells, però me n’he hagut de fer un torrentí, que no m’encanta, però per a variar un poc… El vaig dur a l’exaltació i probablement el duré a la de la fallera major de València. Però a l’ofrena aniré amb saragüells. I ho aprofite per a comentar que això de ser fallera major és una qüestió de classe. No s’ho pot permetre tot el món. S’hauria de reflexionar sobre això. De fet, que els homes també puguen ser fallers majors, vindrà bé a les falles per una qüestió de supervivència. Cada volta hi ha més falles que no tenen fallera major perquè les xiques joves no poden, estan pendents de la seua carrera i la seua vida, i no poden dedicar un any a això; a més, econòmicament és insostenible. Tinc amics i amigues que volen eixir a l’ofrena. Els xics podran fer-ho, però les xiques no, perquè llogar un vestit amb els adreços i tot costa vuit-cents euros.

—Ja que heu tret la qüestió de la indumentària, un tema de conversa aquests dies és si us posareu la banda.
—Que un home duga banda és molt vist. Als Moros i Cristians, els capitans moros duen banda, els clavaris de qualsevol festa en duen. Però la novetat de la meua banda és que no durà la bandera d’Espanya. No entenia per què l’havia de dur. Falles com Na Jordana, plaça del Patriarca, ja l’han llevada… La meua banda durà la senyera, només.