Raül Garrigasait: “Cada vegada que diem ‘la gent és idiota’, hi ha un polític que respira tranquil”

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) és un dels joves intel·lectuals més dotats i fecunds del país: és president de la Casa dels Clàssics, que edita, entre més obres, els clàssics de la col·lecció Bernat Metge, és professor de filologia clàssica i de filosofia a la Universitat de Barcelona i també és assagista, escriptor i traductor. Va debutar en la novel·la amb Els estranys, situada al seu territori d’origen, el Solsonès, durant les guerres carlines, que diu que és el moment fundacional de la modernitat. També ha destacat com a assagista, amb obres com El gos cosmopolita, El fugitiu que no se’n va, La ira, Els fundadors i País Barroc. Ara ens sorprèn amb una novel·la situada a Barcelona l’any 2025, Profecia (Edicions 1984), que té en la invasió de senglars el fil conductor d’una història molt actual que remet a mites antics.

Els qui segueixen Garrigasait d’entrada restaran sorpresos amb una novel·la en què reconeixem la realitat actual, però amb la invasió de senglars com a metàfora, que forja una atmosfera inquietant. Entre l’element urbà i el natural, entre Barcelona i Collserola, la novel·la traça unes quantes línies argumentals lligades a aspectes molt contemporanis: mites vinculats a la civilització i a la lluita contra els orígens foscs de la humanitat; sàtira de les corrupteles polítiques i interessos particulars o de partit, tan en voga; passions, dol, ràbia i violència. En l’entrevista, Raül Garrigasait ens n’explica totes les peces.

—Com se us va acudir la idea del senglar com a element literari i fil conductor de la novel·la?
—Per una banda, per a mi és una cosa molt quotidiana el fet de trobar senglars, tant si som a Barcelona i anem a Collserola, com si som a Solsona. Alhora, és una imatge sorprenent, perquè és el mamífer salvatge més gros que veiem. A més, és una bèstia que no respecta cap límit. És tan intel·ligent que pot entrar a la ciutat i trobar maneres de sobreviure-hi: s’acaba acostumant a viure de les escombraries i acaba tenint els mateixos problemes d’obesitat que tenim els humans per culpa de menjar malament… Per tant, és una bèstia salvatge, però ens diu moltes coses de la nostra civilització, de la nostra relació amb la natura i dels límits entre la ciutat i el bosc. I això és una cosa que m’ha interessat sempre: la relació que tenim nosaltres amb els nostres foscos orígens (naturals, animals, històrics…). Fa segles que estem en guerra amb els nostres orígens. Fa segles que intentem desfer-nos de totes les herències del paleolític, de la prehistòria, de la nostra pròpia animalitat.

—Una lluita contra els nostres orígens foscos?
—Sí. I la lluita contra aquests orígens foscos és una lluita tràgica al final, perquè sempre acaben imposant-se. Encara que només sigui amb la victòria de la mort. És tot el món natural del qual no podem fugir, del qual formem part. I després hi ha una altra cosa amb els senglars: aquesta idea de la bèstia que baixa de la muntanya és una idea mítica, de moltes mitologies. A la mitologia grega, per exemple, hi ha el senglar de Calidó, que és un senglar destructiu, que són molts guerrers que han de matar-lo. És la idea de la bèstia indòmita sobre la qual no saps com respondre. No és la bèstia que has domesticat. La combinació de totes aquestes coses per a mi era potent.

—Que el senglar sigui el fil conductor de la novel·la és una decisió lúcida, però agosarada també.
—Potser sí. Els senglars fan un paper molt important en tota la novel·la, però a mi m’agradava la idea de convertir-los en una mena d’atmosfera. D’imaginar quina atmosfera pots crear amb aquests animals. De fet, el llibre en part fa això. Els senglars acaben essent un fenomen atmosfèric.

—Aquesta novel·la no funcionaria amb una altra mena de bèstia? Per exemple, amb gossos salvatges.
—És curiós, no fa gaire temps, els senglars eren bèsties que feien por. En general, els pagesos, quan veien un senglar, s’espantaven i fugien i els senglars també fugien. Hi havia una certa distància. En canvi, en zones més urbanes, on en els últims vint anys s’han anat multiplicant els senglars, te’ls pots trobar de ben a prop. A Collserola, al costat de Vil·la Joana, hi ha una terrassa on tu, mentre dines, veus els senglars per allà recollint les restes del menjar. Això és una cosa bastant peculiar.

—El senglar us serveix de pretext per a parlar d’unes altres coses. És una novel·la amb diverses línies argumentals en què aneu tractant tot de temes. El primer que ens ha cridat l’atenció és que situeu bona part de l’acció en aquest espai de frontera entre la ciutat i el bosc.
—És una frontera que em sembla que parla de la nostra època. Parla dels conflictes de la humanitat en general. Aquesta frontera entre el lloc on viu la gent i el lloc on no viu. I què passa amb aquests dos llocs. Al capdavall, el que entenem per civilització sempre és una forma de distància amb la natura. La manera com mesures la distància amb la natura determina la mena de civilització que t’imagines. I, naturalment, els últims segles d’industrialització, de modernitat, són segles que, d’una banda, han fet sentir els humans que són molt lluny i per sobre de la natura, i alhora són segles en què la natura s’ha explicat com no s’havia explicat mai. Per tant, la modernitat primer és una creació de distància (racional, intel·lectual), de poder-se mirar la natura de fora, com una persona que ja no està amenaçada per la natura. I aquesta tensió entre la proximitat i la distància és el que veiem avui dia en mil qüestions: el canvi climàtic, els productes de proximitat, el comerç just… Al capdavall, tot gira entorn de com resolem això, la proximitat i la distància amb la natura.

—La cultura natural i agrària s’ha perdut de setanta anys ençà. I diria que ara la gent l’enyora, però no sap com recuperar-la.
—La cosa típica de la cultura urbana és la nostàlgia del camp. Això és una invenció de la cultura urbana. Ho podem veure els últims segles, però de fet hi ha un precedent molt interessant i curiós, que és la ciutat d’Alexandria de l’antic Egipte. Va ser una ciutat fundada per Alexandre el Gran com una colònia grega, totalment artificial. I allà és on es va inventar la literatura bucòlica. La poesia de pastors que toquen la flauta feliços al camp. Per tant, aquesta és la imatge que té la ciutat: la d’un camp sense conflictes amb una mena d’harmonia. Però la gent que viu al camp sap que és dur, que la natura és dura, que no és bucòlica. I els que ja no hem viscut la pagesia directament hem pogut viure de la natura, obtenir-ne tot el que hem necessitat sense tenir-hi cap relació. Això històricament és una cosa estranya. Ara això és diferent i tenim el problema que no sabem exactament què passa amb la natura. Ens n’adonem per estatístiques.

—En la novel·la hi ha uns personatges que són a la vintena i que retrateu com una generació de joves desorientats.
—La veritat és que no m’he plantejat fer un retrat generacional. Però sí que hi apareix un grup de joves, perquè una de les protagonistes és una noia jove i es retrata el seu entorn d’amics i companys de pis. Aquests retrats són fets a partir de mostres de la Universitat de Barcelona de filologia i filosofia [riu]. Però em resisteixo una mica als clixés generacionals. De fet, els dos protagonistes són personatges singulars dins del seu entorn i la seva generació. En el fons, segurament hi ha un elogi de l’estranyesa, també (ara sembla que parli d’Els estranys), de persones que són diferents i que tenen problemes pel fet de ser diferents.

—És un llibre també molt marcat per la idea de la pèrdua.
—Hi ha maneres diferents de viure la pèrdua i hi ha la idea d’aferrar-se a les coses a través de la negació. Quan has viscut una pèrdua, de vegades no t’adones que negant-la és quan la reafirmes. I això hi és en la novel·la.

—També hi ha molta ràbia.
—Sí que n’hi ha, sobretot entre la jovenalla.

—I juntament amb la ràbia, hi ha moments de gran violència.
—Hi ha moments de violència intensa, que per a mi en aquesta novel·la tenen un paper important, perquè tot allò que deia al començament, de l’esforç per allunyar-nos dels orígens, sovint també ens ho hem volgut explicar a nosaltres com un esforç per a allunyar-nos de la violència. Però és evident que la violència hi és en el món. I aquests esclats de violència ens recorden que no deixem enrere els orígens. I està bé assumir-ho, per entendre després què en fas, de tot això. Per això en la novel·la la violència hi té un paper important.

—Sovint hi ha molta hipocresia a l’hora de parlar de la violència. En la novel·la descriviu uns polítics que volen solucionar el problema dels senglars sense exercir la violència (no s’han de matar). Aquest és un gran tema i a l’ordre del dia. La classe política en surt molt malparada, a la novel·la.
—És veritat que la política va sortint i és la part més satírica de la novel·la. Hi surt un personatge molt cínic. Però sobretot hi surt la tendència a parlar de grans ideals, a elevar qüestions concretes cap a eslògans abstractes. És el fet de trobar-te amb un fet i pensar en l’esquema polític que et pot afavorir davant dels altres polítics.

—El càlcul sobre el rèdit polític constant en detriment del bé comú i el bé públic. Situeu la novel·la el 2025. Per això també hi apareix el procés independentista de fons, a pinzellades.
—Sí, hi ha un personatge secundari que s’explica que es va morir celebrant amb entusiasme i borratxera la declaració d’independència del 27 d’octubre. I el tema del procés hi és, perquè tota la tensió que hem acumulat aquests últims anys, fer veure que no hi és, escrivint una novel·la sobre Barcelona, m’hauria semblat fugir d’estudi. Forma part d’aquesta atmosfera que dèiem. A més, hem conegut homes com el que explico, són gent gran que en aquells moments es van tornar forts. I és una cosa que m’omple d’amargor.

—S’ha fet molt poca ficció encara sobre el procés.
—Jo crec que és difícil per unes quantes raons, perquè en la ficció sempre hi ha un punt de vista i, naturalment, sempre hi ha els nostres amors i odis. Però quan és ficció política el fet més important és la imaginació. La capacitat d’imaginar els personatges, punts de vista, preses de posició… Perquè en la ficció política quan no ets capaç d’imaginar treballes amb un esquema ideològic. I si fas una ficció amb un esquema ideològic, el fet més normal és que s’ensorri, que no funcioni. I la pregunta és si som capaços de tenir prou imaginació respecte d’aquells moments. Jo crec que n’hi acabarà havent. Però per tenir una imaginació rica sovint no va bé tenir una ferida gaire fonda a dins. Amb una ferida fonda és difícil d’imaginar segons què sense treure tot el discurs ideològic. Potser passa això.

—Dins la política-ficció de la novel·la, hi ha un moment estel·lar, el més satíric del llibre: una comissió de polítics del Parlament Europeu visiten Barcelona pel problema dels senglars i el tinent de batlle de l’ajuntament de la ciutat els porta a visitar la Generalitat convertida en el Museu de l’Autogovern Català.
—No cal dir res més.

—Profecia és una novel·la que no remet a l’autoficció, sinó que opteu per la imaginació.
—Cada vegada m’he tornat més conscient de la importància de la imaginació. No tan sols en la literatura sinó en la vida. Les persones sense imaginació em fan una mica de por. I per imaginació no em refereixo a fantasia. Entenc la imaginació com un instrument de coneixement, ser capaç de veure una realitat viva. Per tant, sense imaginació no hi ha coneixement ni, sobretot, capacitat d’entendre l’altre, d’entendre les persones. Jo sempre he cregut que en la literatura hi ha coneixement. Per a mi la literatura no ha estat mai un joc de paraules. Sempre hi ha hagut la idea que la literatura m’ajudava a entendre coses. I cada vegada m’he adonat més que allò que permet entendre coses en literatura és la imaginació. Les idees i les paraules sempre hi són, però hi són com a forma d’imaginació.

—En aquest temps d’autoficció, trobar una novel·la basada en la imaginació, segons com, sembla una raresa.
—Com en tot, hi ha bons llibres fets a partir de l’autoficció i n’hi ha que no funcionen. A mi em passa que quan escric, la cosa que m’exalta, que m’omple, és la sensació d’objectivar. De fer una cosa que és fora de mi. Quan tinc aquesta sensació, que allà hi ha una cosa que ja no sóc jo, és el moment que sento entusiasme i que penso que val la pena. Segurament jo mateix no m’interesso prou per posar-me d’una manera permanent al centre d’allò que faig. Naturalment, sempre hi ha un punt de vista, però el pots treballar. I quan l’autoficció és una eina per a potenciar la imaginació, em sembla molt bé, però quan és una eina per a suplir la manca d’imaginació penso que no funciona.

—I per què hi heu posat per títol Profecia?
—Hi ha un personatge protagonista, jove, que té el cap ple de profecies de la Bíblia. Perquè penso que el llenguatge profètic és omnipresent al nostre temps. Vivim una època obsedida per les profecies del futur. Ha arribat un moment que és impossible informar-se durant un dia sense rebre un pronòstic normalment catastrofista sobre el que ha de passar els vint anys, cinquanta o cent vinents. I això potser és una cosa en què no ens hem fixat gaire encara, però que és característica del nostre temps. Tota la modernitat té un aire profètic, perquè la modernitat és l’època de les utopies també. La modernitat planteja la possibilitat d’imaginar un món radicalment diferent. I les profecies sovint donen sentit a les desgràcies del present. I això origina una relació curiosa, perquè tendim a pensar coses molt bàsiques i molt íntimes en relació amb les previsions de futur, d’una manera molt extrema. És com una pressió afegida que tenim avui.

—I en relació amb el llibre?
—Aquesta literatura profètica em va molt bé, perquè la Bíblia ja és un text que lluita contra els orígens foscos. Hi ha un esforç d’allunyar-se dels orígens. Però alhora la Bíblia es troba molt més a prop d’aquests orígens. És escrita des d’un món que és pagès, caçador i ramader. I això fa que sigui un món molt més tens, perquè ens el mirem des de la comunitat urbana.

—Una altra cosa que fa la novel·la és mostrar la utilització sovint excessiva i perversa de les xarxes socials, especialment de Twitter.
—Jo he après moltes coses a Twitter, però una cosa que fa Twitter especialment és difondre amb molta força dos mites, que per a mi són molt problemàtics. Per una banda, difon el mite de la immediatesa, que és imaginar-te que pots tenir accés immediat a qualsevol persona i, en aquest sentit, treballar una mica la consciència de la distància està bé. Per una altra, divulga el mite que la gent és idiota. Cada dia hi ha un grapat de persones que diuen que Twitter demostra que la gent és idiota. El mite de dir que la gent és idiota és l’excusa perfecta perquè la persona se senti alliberada del deure de fer les coses bé. Cada vegada que diem “la gent és idiota”, hi ha un polític que respira tranquil. Per tant, és un mite molt típic de la nostra època, però el trobo molt perillós. Perquè la gent no és idiota. La gent en tot cas són individus singulars.

—Per acabar, en algun moment de l’entrevista heu dit que Profecia és una novel·la sobre Barcelona. Ho és?
—És una novel·la ambientada a Barcelona i crec que sí que molts conflictes que surten a la novel·la són molt presents a la ciutat, però segur que no són exclusius d’aquesta. Sí que hi ha un cert món del poder polític, de certs discursos, que a Barcelona es veuen molt. Al capdavall, a Barcelona és on hi ha més poder polític de Catalunya.

—A quins certs discursos us referiu?
—Això de fer grans declaracions de principis, perquè fer una gran declaració de principis creus que et beneficiarà a tu o el teu partit. Després els efectes que té són nuls, normalment. I això hi és, ho hem viscut molt.