Raúl Camargo: ‘Si a Catalunya van més avançats i es pot proclamar la República Catalana, que ho facin’

Actualment Raúl Camargo és diputat a l’Assemblea de Madrid per Podem, dels Anticapitalistes. Són l’important corrent de l’andalusa Teresa Rodríguez, l’eurodiputat Miguel Urbán i els catalans Sònia Farré –diputada al Congrés espanyol– i Joan Giner. Professors com Jaime Pastor o Josep Maria Antentas també en formen part. Camargo, llicenciat en periodisme, fins fa poc treballava de funcionari a la Comunitat de Madrid. ‘M’he menjat tots els governs del PP. Vaig guanyar plaça de funcionari tècnic superior i he estat en la Direcció General de Joventut, la d’Economia o Serveis Socials.’ Dijous passat el jove diputat va rebre VilaWeb al local dels Anticapitalistes de la plaça de las Peñuelas, a Madrid. Vam parlar de per què, a diferència de la majoria de Podem, els anticapitalistes sí que van anar a la manifestació del 16-M, per què van reconèixer la República Catalana el 27 d’Octubre, per què van donar vàlid el Primer d’Octubre, i de la manera com veuen el procés català. També vam tenir temps de parlar de la notícia de la setmana: Podem s’ha dividit en tres a la Comunitat de Madrid, Podem (el sector de Pablo Iglesias), Més Madrid (el sector d’Errejón) i els Anticapitalistes com ell, que s’han aliat amb IU i han format Madrid Dempeus. En canvi, a molts llocs de l’estat espanyol es mantenen amb Podem.

—Molts anticapitalistes van anar a la manifestació del 16-M a favor de Catalunya i els presos polítics. Per què?
—Hem estat a totes les que hi ha hagut, abans i després. En primer lloc creiem que és un disbarat total que hi hagi presos polítics al segle XXI en un estat suposadament democràtic com l’espanyol. Són presos polítics perquè són a la presó únicament per haver intentat organitzar un referèndum. No es pot pensar en presó o rebel·lió en cap cas. Si el Tribunal Suprem hi pensa, la justícia europea ho tombarà. No se sosté, com hem vist als tribunals belgues i alemanys. En segon lloc, defensem el dret d’autodeterminació. El meu corrent polític fa temps que el defensa. Una part de Catalunya dóna suport a la independència, una altra part no i fins i tot una tercera part estaria d’acord amb un estat confederal, que potser seria la meva opció. Però en tot cas això s’ha de resoldre democràticament. I l’única manera és amb un referèndum, com ha passat en tants més indrets, com Escòcia i el Quebec, i que sigui el poble català qui decideixi. Per moltes voltes que hi donem, la solució és un referèndum acceptat per totes les parts.

—El 29 d’Octubre els Anticapitalistes van fer un comunicat sobre ‘la nova República Catalana’, i us vau inclinar a favor.
—Va ser un comunicat que va obrir una polèmica enorme a dins i al voltant de Podem. Va tenir molt ressò i va sortir a tots els mitjans. Volíem dir que s’havia proclamat, sí, tot i que havia estat sui generis i en forma de proposició no de llei. Després s’ha vist, sense força vinculant, sense força social i sense força política. Però sí. Sí que defensem que hi hagi processos constituents a Espanya. Per nosaltres, per exemple, una confederació de Repúbliques Ibèriques és una sortida que ens semblaria bé. Som republicans i la nostra aposta és que hi hagi República Espanyola. Però si a Catalunya van més avançats i es pot proclamar la República Catalana, que ho facin, i després ja veurem quines són les fórmules de coordinació entre els pobles de l’estat.

—La constitució diu que és il·legal
—Ja, però és que ara mateix la constitució a Catalunya no és acceptada per la majoria de la població. Bé que haurem de cercar algun mètode democràtic per a resoldre-ho. Que només val la porra i el codi penal? Trigarà més o menys, però creiem que finalment hi haurà un referèndum.

—I Espanya què hi guanyaria, amb això?
—Convertir-se en un país més democràtic. Assemblar-se a democràcies com la britànica, on mana el poder financer, si vols, però on tenen cap problema a organitzar un referèndum. I el guanyen. O al Quebec. Aquest seria el guany: assemblar-se a democràcies més consolidades. I resoldre un problema polític que ara mateix en aquest país parteix per la meitat qualsevol discussió. La situació de Catalunya n’ocupa una part importantíssima, perquè no hi ha sortida democràtica. Si n’hi hagués, tota la tensió baixaria i la política es podria centrar en coses més socials. Ara no es pot, tot és molt enquistat. Tots hi guanyaríem, si convoquessin el referèndum.

—L’1-O éreu a Barcelona?
—No. Jo era a la plaça del Sol de Madrid, amb cinc o deu mil persones, que no són poques. Gent molt indignada per les imatges de la policia pegant i per haver vist avis apallissats. Lluny de l’estereotip, hi ha un Madrid solidari. I nosaltres hi érem. El meu corrent sempre ha defensat els drets de les nacions sense estat. Venim de la Lliga Comunista Revolucionaria (LCR) que ja als setanta i vuitanta defensava, potser en solitari, el dret d’autodeterminació. I també tinc amics i amigues a Catalunya. Els mitjans de comunicació i certs partits han incentivat molt l’anticatalanisme, i sembla que aquí només hi ha Espanya, una, grande y libre. I no és així. Hi ha un Madrid solidari, compromès amb les causes socials i que defensa el dret de decidir. Fa poc va sortir una enquesta a tot Espanya i deia, si no recordo malament, que el 40 i tant per cent defensava que la sortida fos votar. No som quatre bojos.

—Us envieu cartes amb els presoners polítics?
—Jo no. Però alguns companys nostres han estat amb Jordi Cuixart. Hi tenim una correspondència habitual. La seva dona, Txell Bonet, va venir a la nostra Universitat d’Estiu. Cuixart em sembla que és subscriptor de la nostra revista, Viento Sur. A l’Anna Gabriel li vam enviar una carta, com a anticapitalistes, quan se’n va anar a l’exili. I la CUP ens ho va agrair.

—La qüestió catalana separa els Anticapitalistes de Pablo Iglesias?
—És obvi que va haver-hi una desavinença, en aquell moment. Nosaltres vam ser clarament partidaris del Primer d’Octubre. Vam defensar que era una manifestació política legítima i hi vam donar suport. Gent nostra va anar a Catalunya. Però en el cas de la direcció de Podem va haver-hi molts canvis, molts tombs, no era clar si hi donaven suport o si no. Molta ambigüitat. De vegades deien que sí. De vegades deien que no. I amb el comunicat va haver-hi una desavinença forta. Ell fins i tot ens va fer fora del partit. Ha estat una desavinença, sí. Però una més. N’hi ha hagut més encara.

—Fins al punt que ara Anticapitalistes va amb Podem a Espanya, però a Madrid aneu separats. A la Comunitat de Madrid Podem s’ha dividit en tres: Podem (Iglesias), Més Madrid (Errejón), i vosaltres, que aneu amb Esquerra Unida (Madrid Dempeus).
—Cert. Hi ha diferències. Nosaltres, per exemple, no estem d’acord de ser la crossa del PSOE. Nosaltres ens mantenim en allò que deia el Podem del començament: ni PP, ni PSOE, conformem una alternativa constituent. També tenim diferències de model de funcionament intern, que no volem que sigui tan vertical. Però aquí no ens n’anem nosaltres, vull deixar-ho clar. Això ha esclatat. Recorda que primer Iglesias i Errejón pacten per dalt, el pacte se’n va en orris i el secretari general dimiteix. Nosaltres volíem unitat popular i encara en volem, deixem-ho clar. Som a temps que Podem s’uneixi a Madrid Dempeus, com ha fet Esquerra Unida. Han estat les seves bases que ho han acabat de ratificar, amb l’oposició de la direcció federal. Nosaltres continuem allargant la mà a Podem. Que participi amb nosaltres.

—Anticapitalistes ha trencat amb Podem a tot Espanya?
—No. A Andalusia van junts, per exemple. Hi ha molts llocs on encara anem junts. I molts altres on no.

—Vós us presentareu a les primàries per tornar a ser diputat, ara per Madrid Dempeus?
—Sí.

—Per acabar, a l’Ajuntament de Madrid, Podem no s’hi presenta. Vosaltres i Carmena, sí. A qui deurà votar Iglesias, a vosaltres o Carmena?
—La seva gent manté l’ambigüitat. Ell, no t’ho sabria dir.

—Què us separa de Carmena?
—El seu projecte és molt més a prop del PSOE que de nosaltres. Creuen que s’han d’acostar a la socialdemocràcia i abandonar el programes i llenguatge de les classes treballadores. I nosaltres creiem que no, perquè el sistema ataca molt dur. I veiem que l’extrema dreta puja a Europa i que, en canvi, el centre, que és on van ells, s’esfondra. I si els de centre guanyen, com Macron, es desgasten en temps rècord . Sabem que a mitjà termini no hi ha cap gran moviment per a construir una força hegemònica d’esquerres, però sí que creiem que hi ha força per a construir les totxanes de l’edifici. Corbyn fa coses interessants. Però a Madrid Carmena especula amb el BBVA i no té res a veure amb Corbyn o Sanders. Ni Errejón ni Carmena són això.

—I Iglesias?
—Iglesias ha canviat tant, i tantes vegades, que ja no ho sabem, tu. Sí que sabem que el seu objectiu és governar amb el PSOE. I creiem que això és un error. Se’l menjaran. La gent votarà directament el PSOE, si fa això. Va passar amb Llamazares. Hem de tornar al primer Podem. Una força política constituent, que vulgui superar el PP, però també el PSOE.

—Hi voldríeu afegir res més?
—És important que el poble català i l’esquerra catalana vegin que a Madrid i a més indrets de l’estat espanyol hi ha molta gent d’esquerres que no respon al clixé que de vegades veiem que reprodueixen alguns grups independentistes, potser més lligats als conservadors. Hi ha gent, i no és poca, que defensem els drets democràtics del poble català. I que a més volem canviar l’economia i les relacions de poder.