Raül Balam: “Abans em pensava que era una mala persona”

Fa deu anys, Raül Balam va tocar fons. Feia anys que les drogues dominaven la seva vida, però finalment se li’n va anar de les mans. Quan ho van saber, els seus pares el van ingressar en un centre en què tracten les addicions. Allò li va canviar la vida. Sempre havia pensat que era una mala persona, un viciós. “Passava una bosseta blanca per davant d’amistats, família i parella”, explica el cuiner. Allà, els especialistes li van dir que no, que allò que li passava era que estava malalt i que les addiccions són una malaltia crònica. Sempre estarà malalt, però amb força de voluntat i feina, de les drogues, se’n pot sortir. “T’has de fer amic de la teva addicció, encara que et caigui malament.”

Lluny d’amagar la seva història, Raül Balam ha decidit d’explicar-la. Ha aprofitat el seu altaveu com a cuiner per explicar la seva experiència. Fa temps que trenca tabús i clixés narrant la seva experiència a les xarxes o en mitjans de comunicació. Ara fa un pas més, amb un llibre en què descriu sense embuts la seva història amb les drogues: Enganxat (Columna). Parlem amb ell de tot plegat.

—Abans pensava si no us feia cosa de parlar sempre de les addiccions i que això us afectés professionalment. Però llegint el llibre entenc que no.
—Aquesta pregunta me la fan bastant. Si no estic cansat de parlar de drogodependència. La meva resposta sempre serà que no. És una malaltia que no té cura, però pots conviure-hi plenament. És important que es doni a conèixer aquest missatge. Cal treure l’estigma del vici. Molta gent pensa que si ets addicte és perquè t’ho has buscat. De mi segur que han pensat que era per la pressió familiar o per la mare que tenia. Vaig haver de carregar amb aquestes idees durant molt de temps. De fet, vaig ingressar al centre amb aquesta motxilla. Però quan entens que ets addicte perquè el teu cervell té una tara, vols explicar-ho.

—La societat tenim una idea preconcebuda de com és un addicte. Ens l’imaginem amb uns estereotips, i no han de ser així. Tots podríem passar-hi.
—Tots tenim números que ens passi. Encara que alguns en tenim més que no pas uns altres. En el meu cas, els tenia tots. El meu cervell hi estava predisposat. També hi ha la gent que fa un abús de les substàncies i que pot desenvolupar aquesta malaltia. Però és clar que hi ha poca informació sobre allò que passa. Hi ha una frase en el llibre que aquests dies em critiquen molt, quan dic que els meus primers camells van ser els meus pares. Entenc que quan dius la paraula camell, la gent s’imagina una persona en una plaça fosca que ven droga. No és això, però no ens hem d’oblidar que l’alcohol també és una droga. Et canvia l’estat d’ànim. I els primers a donar-me aquesta droga, sense saber què vindria després, van ser els meus pares. No és per assenyalar-los, si no haguessin estat els pares, hauria estat una tia o un oncle. És per explicar com funciona la droga en aquest país.

—Tenim molt normalitzat l’alcohol.
—I tant. I no el posem en el sac de les drogues. En canvi, és una de les més perilloses que hi ha. És present en totes les celebracions familiars. Ho tenim com si fos una part més de la família. L’alcohol és com qui té televisió a casa. És el més normal del món. Al contrari, fem sentir estrany qui no té alcohol a casa. Ens sorprèn. I amb això tampoc vull que la gent es pensi que vull que es faci una llei seca com als anys vint. No dic això. Però cal molta educació al respecte, sobretot a les escoles. Cal explicar què és l’alcohol. No pot ser que les altres substàncies les veiem molt perilloses, però, en canvi, aquesta, o el cànnabis, no.

—Amb el llibre he pres consciència fins a quin punt és present l’alcohol a la nostra societat. La vostra mare, Carme Ruscalleda, posa alcohol fins i tot als canelons. És complicat haver de dir tantes vegades que no?
—Ma mare ho posa a tot arreu. L’alcohol és a tot arreu, però al final aprens a dir que no. Si tingués al·lèrgia a les bledes, vigilaria de no prendre’n, no? Encara que tot el món ho fes, jo no en menjaria. És el mateix. El que passa és que culturalment és molt present l’alcohol. Hi és fins i tot a missa! La droga és present a l’església. Però no solament això. A les festes populars sempre hi ha alcohol. I en el menjar. De fet, diria que un dels moments més complicats del tractament, quan prens consciència que mai més podràs prendre alcohol, és quan afrontes la qüestió del menjar. Tot se’t fa una muntanya, perquè penses que mai més podràs tornar a fer allò que és típic. A casa meva, ma mare ho beneeix una mica tot. Pensa que fins i tot beneeix la beixamel. Pensava que no podria menjar canelons mai més. Però amb el temps veus que podràs menjar uns altres canelons. Menys unes peres al vi, que si li treus el vi, és un altre plat, la resta ho podràs menjar tot. I, si no, buscaràs un substitut.

—Per tant, afrontar aquesta malaltia essent cuiner és més complicat?
—Al principi pensava que sí. Pensava que tornar a la feina seria fotut, però al final aprens a conviure-hi. És veritat que cada vegada poso menys alcohol a les meves receptes. Cada vegada l’aboleixo més. Però quan el faig servir, tinc un gran equip que em fa de papil·les gustatives, i tasten allò que jo no puc.

—Hi hauria d’haver restaurants sense alcohol?
—Ostres. Hi hauria d’haver restaurants sense sucre? O sense farina? Potser la farina és més greu perquè té gluten, i pot haver-hi una contaminació creuada. Això pot ser fotut. De fet, hi ha restaurants sense gluten. Però crec que en aquest cas és l’addicte qui ha d’aprendre a conviure-hi. Ha de saber que és present a la societat. Però sí que cal que els restaurants tinguin molt de respecte per allò que el client diu que té. Quan vaig a un restaurant, sempre aviso en la reserva que no prenc alcohol ni vinagre, ni cru ni cuinat. Aviso abans. I quan arribo, ho torno a repetir. A partir d’aquí, em fan el menú tenint en compte aquesta restricció.

—Els restauradors en són prou conscients?
—De vegades després d’avisar-los encara em pregunten si prendré vi. No hi ha consciència. Però tampoc et pots enfadar, si no, estaria emprenyat tot el dia. Ho has de comprendre. Reconec que al principi em molestava, però ara ja ho entenc.

—Sempre hi ha aquella frase típica: “Per una copeta no passa res.”
—La gent no veu la magnitud de la tragèdia. No entén el significat d’aquesta copeta a la meva vida. Potser en aquell moment no em passaria res; però aquell gest faria que al cervell, concretament a l’hipotàlem, s’encengués alguna cosa. Es despertaria, i em diria que amb allò no en té prou, en voldria més. I a partir d’aquí vindria una altra vegada la baixada a l’infern.

—Però l’alcohol a la cuina s’evapora.
—Cert. Això diu ma mare i li dono la raó. Però no vol dir que no hi sigui. El meu cervell té memòria, i per la meva malaltia, m’he de cuidar. Sé que no em passaria res per menjar un plat en què hi hagués alcohol evaporat. Però a la llarga, sí. Perquè tindria ja a la ment la idea que no passa res. I al cap de dos dies, tindria molta set i em vindria al cap una cervesa. I pensaria que no passaria res si me la prenc sense alcohol. No passaria res. Però aleshores encara en voldria més. I hi hauria un dia que la malaltia em diria que ja n’hi ha prou de fer proves, que vol alcohol de debò. El principi de la recaiguda és aquell plat que en principi és sense alcohol. No recaus el dia que prens una copa, allò és el final. La recaiguda es gesta durant molt de temps.

—Parlem d’una malaltia crònica.
—Sí, la tindré sempre. Anirà sempre amb mi. No hi puc fer res. M’he de fer amic d’ella. Seria molt greu anar-hi en contra. Al final has d’aprendre a anar de bracet de l’addició, encara que l’odiïs o la detestis. Sempre és aquí amb mi. L’has d’estimar i cuidar moltíssim. Te n’has de fer amic, encara que et caigui malament.

—Encara penseu en les drogues?
—Fa molts dies que somio amb droga. Fa tants dies que en parlo, que hi somio. Depèn del dia. Hi ha dies que t’hi fixes més. Però el dia que passa, fas una trucada per explicar-ho i estirar el fil. Parles amb qui has de parlar. Penses cap a on et portaria fer això, i així ho mates. Però, és clar, la malaltia la tens, i només vol una cosa: que tornis a prendre alcohol. Això és per sempre. S’acabarà el dia que em posin a la caixa de pi. Esperem que sigui d’aquí a molts anys. El dia que em mori, m’hauré curat, perquè s’haurà acabat. Mentrestant, anirem de bracet d’aquesta malaltia.

—Se’n pot sortir?
—Me n’he sortit, ho veig tot molt lluny. Una cosa és ser addicte i una altra cosa estar en actiu. Són coses diferents. He aconseguit sortir d’aquell pou. No tindria la vida que tinc ara si no me n’hagués sortit. Deixar de prendre drogues i tenir una vida ordenada m’ha portat a gestionar tres restaurants, col·laborar a la televisió i a la ràdio, i poder escriure aquest llibre. Imagina’t. He pogut fer deu mil coses, que abans eren impossibles d’imaginar. Abans cada dia el meu objectiu era sobreviure i prendre droga.

—La vostra germana va ser qui va posar sobre la taula que hi havia un problema. Alguna vegada heu pensat què hauria passat si no hagués fet aquest crit d’alerta?
—Feia temps que era en un procés de demanar ajuda. Havia agafat una depressió, o això em va dir el metge. Vaig agafar-me la baixa. Era en un declivi, era bastant lamentable. Era un animal, una bèstia. Crec que hauria deixat d’aprendre a parlar. M’hauria comunicat com un cavernícola. Però vaig tenir la sort que la Mercè va anar a casa els pares a dir-los que se me n’havia anat de les mans. Feia dies que els pares veien que això no podia ser. Durant aquell temps, la Mercè m’havia volgut anar salvant. Em tapava com tots els germans. “Això ho fan tots els joves”, deia. A trenta-sis ja no era tan jove. Però va veure que no ho controlava. Va ser quan va anar als pares i va dir que ja estava. Va ser en el moment òptim. Potser si m’ho haguessin preguntat quatre mesos abans, els hi hauria dit que no ingressava en cap centre. Va ser el moment. Havia tocat fons.

—Si algú ens llegeix i se sent identificat, què li diríeu? Quin consell li donaríeu per demanar ajuda?
—És complicat. Si se sent identificat, i se li encenen les alarmes, ja diu molt. Ja està fent alguna cosa. Ha de buscar ajuda professional. Internet és ple de centres que es dediquen exclusivament a la malaltia mental de l’addicció. Si té la sort de tenir una família que li doni suport, li diria que hi parli. La família ho farà tot. Si no és el cas, li diria que vagi a fer una reunió informativa de què és la malaltia. No vol dir que aquell dia t’agafaran i et portaran el centre. Recordo el dia que vaig saber que el que tenia era una malaltia. No ho vaig interioritzar, però saber que era una malaltia em va tranquil·litzar molt. No ho acceptava ni ho interioritzava, però sí que vaig tenir la sensació que no estava tot perdut. Li vaig posar un nom. No era un vici. Abans em pensava que era una mala persona. Em deia: “Raül ets una mala persona. El que li fas a la teva parella, a la teva família, a la feina… De la manera que t’estàs tornant.” Passava una bosseta blanca per davant d’amistats, família i parella. Em deia que era mala persona i dolent. El dia que em van dir que no, que estava malalt, em vaig sentir bé. Eren els primers que em deien que era alguna cosa.

—I si és un familiar? Com el poden ajudar?
—Els diria que pensessin que no ho fem expressament. Els diria que s’informessin. Que vagin sense el familiar a un centre que es tractin les malalties mentals d’addicció i que s’informin. Que diguin que són familiars d’una persona que té aquest quadre. Allà els diran com han d’actuar. Burxar i atacar algú en actiu i voler-lo fer entrar en raó no funciona. Entenc que ho facin. Segur que els meus pares m’haurien volgut agafar pel coll perquè reaccionés. Però m’hauria entrat per una orella i m’hauria sortit per l’altra.

—El moment més complicat és quan sortiu del centre de rehabilitació i heu de tornar a la normalitat, però sense la droga?
—Per mi el moment més complicat, que recordo amb molt de vertigen, va ser una vegada que em vaig mirar el mirall. No vaig reconèixer aquella persona. Sabia qui era, però no la coneixia. Allò em va fer molt de vertigen. Feia trenta-sis anys que convivia amb aquella persona i no sabia qui era. La malaltia em va pressionar moltíssim. Vaig ser conscient que aquell era un moment clau. La meva vida tenia dues opcions: o anava cap a una banda o cap a l’altra. Hi ha un moment que l’addicte se sent tan pressionat que es planteja tornar a allò que tenia o definitivament decideix optar per una nova vida. La resta és anar fent passetes de formiga. Tot costa al començament.

—Què recordeu d’aquestes primeres vegades?
—La primera nit que vaig fer un servei al restaurant em va costar. El primer cop que vaig sortir a ballar va ser un desastre, costa moltíssim. Pensava que era una merda. I també la primera vegada que vaig fer l’amor. Fins aleshores no ho havia fet mai sense droga. També em va semblar un desastre. Tots els records que tenia eren relacionats amb la droga. Però de mica en mica va canviant. La tercera vegada o quarta que surts a ballar o fas l’amor d’una altra manera ho comences a gaudir. És important parlar-ho molt a teràpia. És complicat, però alhora és bonic tenir l’oportunitat de tornar a néixer. A més, aquesta vegada amb consciència, recordant tot allò que passa. Aprendre-ho tot una altra vegada és meravellós.

—La clau és acceptar-se a si mateix?
—Sí, hi és complicat. Ho hauríem de fer tots i amb tot. Has d’acceptar el teu voltant i treure els clixés. Has de saber si ets una mica envejós. Si ets una persona més alegre que no és normal. Ho has d’acceptar. Hem d’acceptar moltes condicions d’un mateix. Per això fer un tractament és molt més que deixar les drogues. És un camí de fons. Tothom hauria de tenir l’oportunitat de poder fer un camí com aquest per acceptar-se tal com és. Pensa que abans d’ingressar, anava sempre el gimnàs per ser guapo. Em treia els rínxols dels cabells perquè els detestava. Feia i mil una coses. Comprava molta roba. Tenia tant de malestar dins meu que pensava que tot allò que es veia per fora havia d’estar perfecte per poder estar bé. Després vaig entendre que allò que realment importava era estar bé dins meu. Des de llavors em veig molt guapo i m’encanten els meus cabells arrissats. M’encanten les arrugues que em surten. Accepto que faré quaranta-set anys. Abans anava en contra de tot això.

—Hi ha un capítol del llibre en què la vostra mare, Carme Ruscalleda, i una de les vostres millors amigues, Meritxell Falguera, expliquen que no van saber veure què passava. Primer les vaig jutjar, pensava que eren molt ingènues. Però després vaig entendre que és molt complicat.
—Un addicte en actiu és el rei de la mentida. Som uns encantadors de serps. A casa veien que passava alguna cosa, però ho torejava d’una manera molt sibil·lina. Avui hi penso i m’esgarrifo. No sé com era capaç de fer un servei en aquell estat. Ni jo mateix ho entenc. La gent del nostre voltant aprèn a viure amb nosaltres. Es pensen que actuem així perquè som així. I mentrestant anem fent. Quan es destapa tot, les famílies es fan moltes preguntes. Es pregunten què no han fet bé o per què no ho van veure. Llavors ve la culpa. Les coses van passar com van passar…

—Expliqueu que Meritxell Falguera es va arribar a plantejar la seva professió de sommelier.
—Sí! Entenc la culpa, però no serveix de res. Ara han passat deu anys, la Meritxell continua amb la seva professió, ma mare continua beneint els canelons i jo no he provat l’alcohol en tot aquest temps.

—Precisament, em va sorprendre que la vostra mare continuï posant alcohol als canelons o al seu sofregit. De vegades, sembla que haurien de protegir-vos traient l’alcohol del vostre món, però la tècnica no és aquesta.
—El meu pare només va deixar prendre alcohol un dia. Recordo que al principi m’enfadava. Al principi del tractament deixes d’anar fins i tot als bars. No pots ni anar a esmorzar. Per poder-hi anar, has de demanar permís. Has d’anar el grup de teràpia i dir que vols anar a esmorzar a un bar. Per més que els diguis que vols anar a fer un cafè amb llet i un croissant, potser et diuen que no. De fet, la primera vegada que et diuen que sí, el primer que veus són les ampolles d’alcohol. Encara que no vulguis, ho mires. La primera vegada que vam anar a un restaurant, van prohibir a la família de beure alcohol. Has d’estar protegit a la taula. Però, és clar, a casa meva es beu alcohol. Els meus pares, quan surten, prenen vi. Aquell dia van respectar-ho. Però quan va acabar, el meu pare em va mirar i em va dir: “Una vegada i prou. Mai més!” Han continuat amb la seva vida. De fet, crec que m’hauria sentit pitjor si m’haguessin volgut protegir i haguessin fet veure que l’alcohol no existeix. D’acord que ens protegeixin, però hem de viure i al món hi ha alcohol. Si volguéssim no veure’l mai, no sortirem de casa.

—Malgrat que la vostra història és dura, no deixeu de ser un privilegiat. Teniu una família i amics que us donen suport. Teniu una feina en què respecten els temps del tractament i us esperen. Podeu pagar el tractament… Hi ha molta gent que no té aquest entorn i és molt més complicat.
—Sóc un privilegiat. Sempre ho he dit. L’altre dia en una entrevista de la televisió em van dir: “Pobre nen ric.” No hi estic d’acord. A casa, rics no ho hem estat sempre. Allò que han tingut els pares és perquè s’ho han guanyat a pols. I si els pares no haguessin tingut tot el que havien aconseguit amb el seu l’esforç, suposo que haurien mogut muntanyes per poder pagar el meu tractament. Això és el que fan moltes famílies. Hi ha molts mètodes. Vaig tenir la sort d’acabar on vaig acabar, però va ser una casualitat. Els meus pares sempre havien dit que farien el que fes falta pels seus fills. S’havien passat temporades sense comprar-se roba per vestir els fills i pintar el restaurant. Això ho fan tots els pares no? O ho haurien de fer.

—I els governs fan prou?
—Els governs s’hauria de posar molt les piles. Ara la qüestió és sobre la taula, però és com l’agenda 2030: és sobre la taula, tenim l’espiral de colors, sabem quins són els disset objectius… Ara falta posar-ho en pràctica. Això que passa és una pandèmia mundial. No solament és addicte el que surt de festa, hi ha homes que al matí a l’hora d’esmorzar s’han de prendre una cervesa perquè no ho saben fer d’una altra manera. Necessiten aquesta gasolina per a poder tirar el dia endavant. Hi ha dones que es passen tot el sant dia prenent pastilles perquè no ho saben fer de cap altra manera. Se’n van a la seguretat social i fan la cosa més fàcil, donar-los una recepta. Volen que no molestin. Cal ser conscient que és una malaltia mental. És positiu que últimament se’n parli molt. Com a societat és important que ens ho plantegem. Hi ha molta feina a fer. El llibre opta per posar una malaltia sobre la taula i que la gent comenci a valorar-la. Cal que la societat comenci a pensar què fa respecte de les addiccions.