24.09.2019 - 21:50
|
Actualització: 25.09.2019 - 02:50
‘Parlem clar: aparentment és difícil d’atacar de cara aquestes màquines de fabricar o de demolir reputacions. Quan un diari, fins i tot innoble, publica sis-cents mil exemplars, en comptes d’atacar-lo hom demana al seu director per anar a dinar. Però la nostra tasca [com a periodistes i ciutadans] és de combatre aquesta rebaixa còmplice. El nostre honor depèn de l’energia amb què rebutgem aquesta avinença.’
Són paraules d’Albert Camus, en una entrevista que va acordar el 1951 amb el seu gran amic i còmplice Jean Daniel, just quan havia abandonat Combat, un projecte de diari lliure i independent que tenia el propòsit de ser un ‘guardià de la democràcia’. La mala gestió empresarial i les dificultats polítiques havien complicat la vida de la capçalera i quan un empresari poc clar va voler-hi invertir els diners necessaris per a reactivar-lo Camus va entendre que el preu era domesticar-lo a ell, de manera que se’n va anar. Amb la dignitat, de periodista i de ciutadà, intacta.
Fabricar o demolir reputacions és el negoci de la premsa que viu acostada al poder i que viu del poder i de fet és el principal objectiu pel qual aquest poder la sustenta. La definició de Camus difícilment pot ser més precisa i letal i, tanmateix, passats els anys continua completament vigent. Ho hem vist aquestes darreres hores arran de les detencions de nou ciutadans en la nova ràtzia de la Guàrdia Civil espanyola. Els militars fent de policies no varen trobar res en els escorcolls, perquè no hi havia res. Però això als periodistes fent de propagandistes poc que els ha importat. Ells no han dubtat ni un minut a enverinar la societat espanyola i maldar per enverinar la catalana amb mentides. Perquè aquesta és la seua funció.
Al llibre –recent i imprescindible– Vigilància permanent, Edward Snowden complementa Camus, tot advertint que ‘la creació de la irrealitat’ és un dels esforços més consistents del nou autoritarisme estatal nascut després de l’11 de setembre de 2001 arreu del món. Un autoritarisme que Espanya suma a l’herència del vell franquisme, enganxada a la pell per tot el seu aparell d’estat. Snowden diu que van manipular la intel·ligència per crear un pretext per a la guerra. I que van utilitzar polítiques il·legals i la judicatura com a poder a l’ombra per segrestar dient que era un ‘lliurament extraordinari’, per torturar afirmant que allò era un ‘interrogatori millorat’ i per estendre la vigilància en massa assegurant que no era una sinó una ‘recollida de dades a l’engròs’. Però també adverteix que si van poder fer això és perquè nosaltres no ens vam voler defensar. Els ciutadans americans, amb l’excusa de l’emoció sincera que els causava l’atac a les Torres Bessones; els ciutadans espanyols, narcotitzats pel nacionalisme espanyol.
Ara, Snowden sí que reacciona i tot sol és capaç de canviar el món traient a la llum la brutal màquina de control que ens espia a tots i a cadascú. Com Camus, negant-se a ser comprat, mostra el camí a tots els qui creiem en el periodisme com un deure moral de ciutadania i refusem el paper que el poder ens vol assignar, el paper de màquina de fabricar i demolir opinions al seu servei. El jove reporter algerià, que més tard fou premi Nobel de literatura, va escriure escandalitzat a L’affaire Hodent ou les caprices de la justice: ‘Hom primer empresona i després verifica’, per denunciar el comportament dels colonialistes francesos, la crueltat que acabà portant-los a la derrota. Si avui visqués s’hauria trobat obligat a escriure exactament la mateixa frase i amb la mateixa intenció: denunciar i, mitjançant la denúncia, mobilitzar la societat i ajudar-la a guanyar.
En aquest sentit m’ha cridat molt l’atenció la ràbia particular i especial amb què els fabricants de reputació han reaccionat a l’ús que VilaWeb i alguns altres fem de la paraula ‘ràtzia’. Nosaltres la vàrem usar d’ençà del primer moment, només saber de les detencions, precisament recordant la ràtzia de Garzón el 1992 i assumint, doncs, que això no és sinó una repetició d’aquell esquema pervers, que va acabar essent castigat i rebutjat per les autoritats judicials internacionals. Però periodistes i polítics espanyols s’han exclamat per l’ús d’aquest mot, significativament més que no pas per la violació dels drets de les persones que ara mateix són víctimes de l’operació a Tres Cantos.
I, amb aquest capteniment, ens han recordat una cosa bàsica en què Camus i Snowden coincidirien i que omple d’esperança: que la mentida es pot combatre amb eficàcia perquè és fràgil, si la podem desemmascarar d’una manera tan simple com fent servir l’expressió adequada en comptes de la que ells volen. És per això que no direm mai ‘interrogatori millorat’ quan parlem de tortura; que no direm mai ‘lliurament extraordinari’ quan ens referim a un segrest; i que d’aquesta incursió repressiva, en diem i en direm ràtzia, conscients que precisament aquesta és l’expressió concreta que per si mateixa els desautoritza, que aclareix la seua intenció i la persistència, durant dècades, de la repressió espanyola. I conscients també que fer-la servir ens recorda a tots que cal reaccionar i anar al combat, als diaris, als llibres, als carrers i a les places. Com féu Camus, com fa Snowden, com feren els detinguts i torturats del 92, com fan els presos i exiliats, com van fer els qui van defensar les urnes del Primer d’Octubre. Com fa la gent decent.
PS. Quan acabava d’escriure aquest editorial, al meu carrer ha esclatat un enorme repic d’atuells en solidaritat amb els detinguts. Com en els millors moments de l’octubre republicà. Hem tornat. Ens han tornat. I cal que els polítics independentistes en siguen conscients.
