Els rars són ells (i la seua constitució)

No només són rars. Després de la segona guerra mundial, Espanya és el país europeu, juntament amb el Portugal d’Oliveira Salazar. Peròés a l’estat espanyol on encara es manté l’orgull i la memòria del darrer dictador. I on es pretén que tothom parle allò que ells anomenen Español. I on els estudiants, després d’anys i panys d’estudiar Anglès no el parlen amb fluïdesa. I on els més convençuts i més nacionalistes, encara somien amb un imperi on no es posava el sol i que fa molts segles que va desaparèixer. I es pensen que són el centre del món i que tot gira al seu voltant. Només hi ha una cosa sensata a fer. anar-nos-en tan prompte com siga possible. Com han fet ja des de l’Illa de Xàtiva (Tierra de fuego, des de Felip V) fins a Cuba, les Filipines o les “colònies africanes”. Ningú ha volgut tornar.

Ostres, jo pensava que l’editorial d’avui podía explicar el debat sobre el retorn de la liquidació de l’IVA que l’Estat deu a les Comunitats Autònomes, que en el cas de Catalunya es xifra en 443 milions a la Generalitat i 750 als Ajuntaments i que no va prosperar pel vot en contra d’ERC.

Així com s’ho farà el senyor Aragonés i tota aquesta gent que espera tant dels pressupostos socials i bla bla bla, si ERC vota que no cal, que s’ho quedin, que ja ens en sortirem….

Avui, veient el Sense Ficció i la quantitat de vegades que es va planejar de matar l’ assassí Francisco Franco, he passat molta ràbia. Si alguna d’ aquelles vegades els anarquistes haguéssin tingut èxit cap allà els anys 40, no hauria arrelat tant la seva ideología, no hagués mort tanta gent compromesa amb la llibertat, i segur que avui els catalans independentistes seriem molt més compresos. Els partits i les institucions espanyoles, només són un reflexe de la poca cultura democràtica de la ciudadanía espanyola en la seva gran majoria. I també ha afectat a molta part dels catalans. Els Comuns en són la màxima expressió. Si ells q són els suposadament més esquerrans i revolucionaris ( no rieu si us plau), amants de les llibertats i els drets, és escoltar-los a les xarxes i apretar a córrer pel que fa a l’ independentisme. Es consideren feministes pota negre, quan el feminisme té com a eix central la igualtat de drets, la no discriminació de cap tipus i la protecció de les minories. Però si es tracte de la minoría cultural catalana, no sabries mai si estás parlant amb un votant de Vox o amb un dels Comuns. Per mostra un botó, o el que és el mateix, la Gala Pin rient-se dels pronoms febles i les vocals neutres, amb la mateixa supremacía i desdeny amb què Carrizosa parla ” de los Castells aquellos de los cojones”. No només hem de fer vía per marxar corrents d’ un Estat fallit, hem de fugir per poder construir una societat lliure de pensament i amb igualtat de drets reals, no només sobre el paper. Perquè ja podem anar aplicant polítiques feministes, i clamant per una economía sostenible, que si la gent se’ n riu del dèbil en un conflicte, i permet que se’ l mati civilment traient-li tots els drets perquè el seu plantajament polític no els hi fa el pès, res servirà de res. Anirem de mal en pitjor, perquè només pots construïr una societat millor, si la gent ha processat què vol dir democràcia, drets i llibertats en tota la seva amplitud i profunditat, sino és impossible que la gent faci pagar a les urnes els despropòsits polítics als que ja ens ténen tant acostumats.

Doncs no, malauradament, de rars en aquest sentit, gens. A Europa hi ha una llarga i ben estesa tradició de genocidis culturals (i de físics també, no cal dir), molts dels quals s’executen encara avui en dia. Castellans, francesos, italians, alemanys… poc que són pas gaire diferents.

No us ha passat pel cap consultar en Pau Vidal o qui sigui el vostre sociolingüista de capçalera abans d’escriure segons què? Com que no us suposo un indocumentat, trobo que aquestes frases frivolitzen molts genocidis culturals: “Únicament Bulgària i Espanya creuen que es pot obligar algú a saber una llengua. La resta no ho fan. I no únicament no ho fan, sinó que tenen pràctiques lingüístiques respectuoses amb els drets de les minories […]”. Havent viscut a Bavària i al Vènet, em fa mal llegir això. I si comencem a parlar del tros del nostre país sotmès als francesos… Ai.

No cal, de veritat. No cal menystenir el patiment dels altres pobles ocupats d’Europa per a justificar el nostre dret d’alliberar-nos. I no cal tampoc que els castellans siguin els més dolents del món per a no voler estar-hi sotmesos. Tenim dret d’alliberar-nos-en perquè som una nació diferent, i punt. Basar-se en què diuen els diversos estats que respecten és absurd perquè qui controla si l’estat compleix els compromisos és el propi estat. És com demanar a una criatura si ha fet bondat quan no mirava ningú: sempre dirà que sí encara que hagi fet una destrossa.

Es diu de forma clara: implementar la descolonització mental. Es repeteix de forma contundent: la nostra metròpoli colonitzadora és una anomalia disfuncional en el si dels estat d’Europa occidental. Aquesta estat no normal és un escull i una vàlua feble d’una Europa que ha de posicionar-se millor en l’entorn global? Certament, España té problemes fundacionals; evidentment es possible jugar amb les debilitats espanyoles. Crec que tots anem concretant millor el panorama que ara fa dos anys,

És per això que han posat aquest estaquirot de president. Perquè aquest podrà anar dissimulant i retirant les restes de l’orgia a què es van entregar, no des del 1O, si no des de fa molt més temps. A partir del temps de la bèstia Aznariana, van decidir que a Catalunya no calia respectar-la. “Ellos, que trabajen, que inventen, i nosotros, robandoles todo y llevandolo a Madrid, estamos al cabo de la calle”. Però a partir no de la nostra negativa, sinó només de dir que no hi estàvem d’acord, es va despertar l’odi i es va atiar el foc de totes les rancúnies i enveges emmagatzemades històricament. No podia ser que després d’anys de deixar-nos humiliar com a idiotes, publiquéssim amb dades i féssim públic que robant-nos tot l’oxigen, no podíem continuar, perquè ens ofegàvem. Qué se han creido los putos catalanes! Ahora que nos va tan bien vivir de ellos, mamando directamente de la vaca y engordando sin tener que trabajar… I així anem. I per a tenir-nos subjectes sense que trenquem la corda, han posat a aquest espantaocells aliat amb els que es fa dir “els comuns” que no són res més que fatxes disfressats de catalans, per fingir que ara ens donaran quatre engrunes més del pa que roben i en lloc de corda ens lligaran amb uns elàstics, tot per evitar el que ja és un fet en el pensament de molts europeus, com és el nostre alliberament.
Ara, Aquest brètol pensa que posant polvets i pintant els llavis ensangonats d’una “constitución” bruta, feta apuntats amb metralladores, podran continuar fins a ofegar-nos del tot. I intentaran retardar la fugida tant com puguin, però saben que ja han fet tard, i que tots els països que els envolten ja ho donen per fet. Patirem fins a l’últim moment com totes les colònies que tenien, perquè els va la vida, o la bona vida, però això no té tornada, i per moltes bèsties que treguin a l’escenari, no ho podran evitar. La TRansICIÓN va ser una tireta per aturar una hemorràgia, però ja fa temps que es va estripar, i ara torna a rajar més que mai.

Aneu a llegir aquest article de debat sobre les llengües regionals franceses:
Cerqueu al diari «  Ouest França »
Langues régionales. Vif débat à l’Assemblée nationale sur la proposition de loi Molac

Ce jeudi 13 février 2020, l’Assemblée nationale examine en première lecture la proposition de loi de Paul Molac, député du Morbihan sur la protection patrimoniale des langues régionales. Un débat souvent vif.”

Ja veureu que no tot són flors i violes.

El jacobinisme francès sempre ha volgut minoritzar, menysprear ( patuès) i esborrar les llengües de l’estat francès que no fossin llengua d’oil ( francès).
A la Catalunya del Nord, penseu que el català es troba a l’agonia… i que no es pas la Constitució francesa que el salvarà.
Ara fa uns anys sota el regnat d’en Sarkozy es va esmenar l’article 72 ressaltant que totes les llengües de l’Estat eren patrimoni
i que com a tal no s’havien de desestimar. El més dur és que totes les llengües vol dir totes, fins a les que no són pròpies de territoris.

Personalment, sóc professor de català i no puc exercir la meva feina perquè m’ho impedeix el meu centre escolar… Constitució de la República Francesa o del Regne d’Espanya… Quina ens va més a l’ajuda?

Cap
quina val més ?

Francesc Gispert, quanta raó!
Si sabessiu com ha acabat la llengua siciliana…. Fa 100 anys era una llengua. Ara és un succedani dell’italià. I en Camilleri tampoc l’escriu bé, per molt que sigui admirable la gosadia de fer-la servir en les seves novel.les. Si escrigués realment en Sicilià autèntic, cap italià podria entendre el que escriu (potser nomès els calabresos).
Els mateixos sicilians parlen orgullosament del fet que “ara saben parlar italià” i a tota Itàlia ridiculitzen els qui parlen amb accent dialectal (o en dialecte italianitzat), indicant-los com a pagesos. Un compliment molt apreciat és “parles italià sense accent”. I ells agraeixen… ben cofois.
La visibilitat que tenen els dialectes es limita a fer riure a la televisió, al teatre i, de tant en tant, a la musica. Només al Vènet s’ha mantingut un poc, però sempre perdent desenes de llençols a cada bugada. I a Nàpols es manté viu perché hi ha molts nois i noies que abandonen l’escola. I això corrobora la teoria que “el dialecte el parlen només els incultes”.

Doncs deixi’m dir-li que, malgrat la meva admiració tant cap al seu diaricom per aquest bri d’aire fresc anomenat Ot Bou i Costa i cap a vosté mateix, no llegiré l’anàlisi sobre les Constitucions. I li diré per què: perquè fer-ho és propi de ment colonitzada. El sol fet d’estar pendent de demostrar-nos a nosaltres mateixos que ells són els “rars,” és prou indicatiu que no ens sabem entendre sense posar-los a “ells” al centre de la nostra existència.

Aquest és el gran canvi a fer i de fet, jo no em considero gaire original. Tots els meus comentaris en aquest espai van sempre en aquesta direcció. No sé si he aconseguit descolonitzar la meva ment al 100%, però el que sí puc assegurar és que no necessito més evidències per convènce’m que el Règim és un fàstic.

Els nostres governants són un reflex d’un poble col.lectivament mesell al nepotisme català -rèmora de l’edat mitjana- i de l’endogàmia castellana -monarquia absolutista-. Són ambdues cadenes que cal mentalment i organitzativa superar.

M’afegeixo als comentaris que reclamen a VilaWeb ser un reflex d’aquells que diuen que cal descolonitzar-se, especialment, dels qui s’emparen en els partits suposadament catalans amagant interessos personals, de parents i amics.

L’estat ja s’ha encarregat que votem a qui no mana; perquè les institucions econòmiques estan fora de l’abast del vot. Quan ho expliquin públicament Carles Riera (CUP), Pere Aragonès (ERC) o, Quim Torra (Junts x Cat), avançarem.

Cal descolonitzar-nos de tot l’aparell administratiu colonial que mitjançant els partits directament o les candidatures de partits controlen les administracions i els col•legis professionals, respectivament.

L’endarreriment d’aquest país és conegut arreu, no solament perquè saben que la societat catalana està sotmesa per la castellana, sinó també per un clientelisme català colossal que impedeix l’exercici de la probitat democràtica quotidiana.

El nom que dóna la constitució a la llengua oficial és castellà i dir-li espaÑol és impropi i abusiu perquè reconeix vàries llengües espanyoles. Parlar-la i usar-la no s’hi fa obligatori enlloc (per què Congrés i Senat són monolingües?).
Predicar la igualtat i tot seguit la supremacia del castellà és contradictori, com seria fer-ho dels sexes, races i religions afegint que l’home s’imposa a la dona, que el blanc és superior al negre o que la catòlica és l’única vertadera i privilegiar-la. Quan això passa preval el principi general i bàsic. Cap catalanoparlant, per dignitat i justícia, pot acceptar ser subsidiari en un ver estat democràtic de dret. Si a Madrid volen entendre la qüestió i intentar resoldre el problema que tenen, que hi prenguin nota.

Molt d’acord amb el què diu Gemma R.: ‘No només hem de fer vía per marxar corrents d’un Estat fallit, hem de fugir per poder construir una societat lliure de pensament i amb igualtat de drets reals, no només sobre el paper’ la nostra llibertat nacional, ha de tenir una Constitució moderna, on el sentit democràtic hi quedi reflectit en els conceptes, legislació i redacció ben clara.

Amb l’experiència dels oprimits, hem de saber el què no volem ser, i hem de barrar el pas a la intolerància a casa nostra, perquè també hi ha un pòsit nacionalista xenòfob, com a tot arreu. I una rauxa que quan explota malament rai (recordant episodis passats).