Raquel Sans: “No em considero actriu, no faré cap més obra de teatre”

Raquel Sans surt de la seva zona de confort i puja als escenaris. Aquests dies fa Buffalo Bill al Teatre Goya de Barcelona amb Ramon Madaula, autor de l’obra. Tots dos fan una entrevista teatralitzada per conèixer amb més profunditat la colonització americana. Sans fa d’ella mateixa, Madaula interpreta Buffalo Bill. Parlem amb ella de la seva nova faceta interpretativa i del periodisme.

—Ara feu d’actriu? Tota una sorpresa.
—No crec que faci d’actriu… No és ben bé això. Encara que reconec que és difícil de definir. No ho sé definir ni jo mateixa. En alguns moments sí que interpreto, però no em considero actriu. No faré cap més obra de teatre. Em sento còmoda fent aquest espectacle, perquè és una entrevista teatralitzada. Òbviament, he de jugar i jugo. Però en part faig de mi mateixa, el personatge es diu Raquel Sans, és periodista i fa de corresponsal als Estats Units. És un paper molt fet a mida. De mica en mica d’anar representant l’obra he anat trobant el paper.

—Com ha estat el procés de preparar-la?
—Quan va començar era un text escrit per Ramon Madaula. La sort és que ens el va deixar remenar, tant a la directora com a mi, que hem viscut als Estats Units. De fet, he anat afegint coses, com ara alguna repregunta, tenint en compte com actuaria si fos una entrevista real. És a dir, a en Ramon, que ha estat molt flexible, i sempre ha mantingut la seva essència. Al principi vaig haver d’entendre molt en quin estat emocional deia de les coses o feia les preguntes. Vaig haver d’entendre quin era el circuit o el recorregut que fèiem amb en Ramon al llarg de l’entrevista. No era una entrevista com la nostra, sinó que passa per diferents estadis. Hi ha un moment que portem el públic de viatge cap a veure els sioux, els búfals i el circ. Allà surt més la part d’interpretació, però al final tot forma part de les situacions que et pots trobar quan fas una entrevista.

—I ha estat senzill?
—No havia fet mai res d’actuació, i pensava que es treballava d’una altra manera. Pensava que et deien la frase i com l’havies de dir. I no, hem treballat a partir del context del moment en què ens trobàvem al llarg de l’entrevista. En un moment estem més enfadats, en un altre el poso a prova, després som més còmplices… Tot plegat m’ho anaven dient perquè entengués com havia de parlar en cada moment. Reconec que de tant en tant em bloquejava. Intentava de fer el que em deien, però no me n’acabava de sortir. Sempre em tranquil·litzaven. Em deien que aniríem posant i traient capes i funcionaria. No ho veia del tot clar, però ha funcionat. A mesura d’anar-ho treballant he entès què em volien dir. També he de confessar que a mesura que hem anat fent l’obra, hem fet una ronda per Catalunya, m’he anat trobant. Ara m’adono que aquesta entrevista em trasllada a quan feia de corresponsal als Estats Units i feia entrevistes als miners de Virgínia de l’Est o als seguidors de Trump. Quan fas una entrevista, l’entrevistat et vol portar al seu terreny, i busques un seguit d’objectius. I això és el que passa en l’obra. Quan feia cròniques buscava una agilitat i ritme, perquè no fossin planes i tinguessin una intenció. D’alguna manera també és el que busquem dalt de l’escenari. Busquem una cosa que sigui entretinguda però, alhora, informativa.

—Com definiríeu l’obra?
—Se’ns feia difícil d’explicar què fèiem. Una amiga crec que va trobar la millor definició: és un repàs crític a la colonització dels Estats Units, i una confrontació del tarannà americà i el català. Tot plegat amb molta ironia i humor.

—Parleu de fets reals.
—Sí, el 95% del que diem és cert. En Ramon Madaula s’ha documentat moltíssim. I he de confessar que jo també, sobretot sobre la colonització americana, perquè és un episodi dels Estats Units que coneixia molt poc. Allà se’n parla molt poc. Va ser un extermini en majúscules. En l’obra faig una entrevista a algú que es va morir i ens dóna la visió que ens ha arribat d’allò que va ser la colonització. És el cowboy, el superheroi, el mite o el símbol. Les pel·lícules de vaquers no et donen l’altra visió. Per tant, hem fet una feina d’anar a buscar les diferents versions, com quan fem periodisme. Ell m’intenta portar el seu terreny. Ens explica que colons eren uns arreplegats que fugien de la misèria, i té raó, però, és clar, potser no calia exterminar la majoria de nadius. I aquí és quan el meu personatge intenta de desemmascarar-lo.

—Què vau pensar quan Ramon Madaula us va proposar aquest projecte? Us feia respecte?
—Com que sóc molt tastaolletes i curiosa, vaig dir que sí de seguida. Em van trucar i em van dir que em volien presentar el projecte, però que creien que era millor explicar-m’ho en persona. Vaig quedar amb Ramon Madaula, i quan vaig veure que era una entrevista, em vaig llançar a la piscina. És veritat que era dalt un escenari, però no deixava de ser una entrevista. M’agrada sortir de la rutina, i, per tant, el projecte em va atraure d’entrada. I més, fent-ho amb Ramon Madaula! No podia dir que no. Era un personatge tan fet a mida… El gaudeixo molt! Estic contenta perquè aconseguim transmetre un episodi molt desconegut, i una de les màximes satisfaccions és quan sortim de l’obra, i ens trobem a molta gent que ens diu que han après moltíssim d’allò que els hem explicat. Molta gent desconeix la vida de Buffalo Bill i la seva estada a Barcelona. És més, aquests mesos n’he parlat amb amics americans, de Washington, i sabien relativament poca cosa sobre el Buffalo Bill. Si vas a uns altres estats, segurament és diferent. Buffalo Bill és un personatge molt conegut per la gent que mirava els westerns, però per la resta de gent és un gran desconegut.

—Tothom ha sentit a parlar de Buffalo Bill, però molt pocs saben la seva història a Barcelona.
—Realment, dubto que la gent més jove sàpiga res de Buffalo Bill. No he fet una cap enquesta, però crec que els més joves no n’han sentit a parlar mai. I això que dius de la relació amb Catalunya, crec que és el ganxo de la història. De fet, és el fil que comença a estirar en Ramon. A casa seva sempre li explicaven coses de quan Buffalo Bill havia actuat a Barcelona. L’obra detalla tota la història d’allò que va representar el personatge, amb el rerefons de com els Estats Units han sabut crear mites per mitjà dels cowboys. Saben crear mites i símbols de les coses més senzilles, perquè tenen una autoestima molt alta. Cosa que està molt bé per a algunes coses, no tant per a unes altres. L’obra t’acosta a aquest personatge pel fet que va venir aquí, a Barcelona. I com que aquí no va anar tan bé com havia anat a la resta del món, Ramon Madaula ho aprofita per fer la seva pròpia tesi de com són els catalans. D’alguna manera comparem el nostre tarannà amb l’americà. Tot plegat ens ajuda a fer-nos pensar sobre nosaltres mateixos, sense jutjar-ho. No hi ha bons i dolents. Segurament també està bé ser més prudents, més humils i no tan ostentosos com els americans.

—L’obra fa un repàs molt crític a la colonització. Vós que heu viscut allà, se’n parla?
—No. Els tenen en reserves. Són comunitat que tenen força estructura, encara que tenen greus problemes d’alcoholisme. Als anys seixanta, durant la lluita dels drets civils, sí que van aixecar la veu i es va fer una mena de revisió històrica… Però apareixen molt poc als mitjans, almenys quan jo hi era, i dubto que hagi canviat. Només surten quan fan alguna protesta per evitar que un gasoducte passi per les seves terres. Així com vaig fer molts temes de violència policial i racisme, que és l’altre gran pecat capital del país, el tema dels nadius no el vaig tocar.

—I a les escoles, se’n parla?
—Els meus fills eren molt petits quan vivíem allà, però no crec que ensenyin massa cosa. També he de dir que en el meu cas parlo de Washington, potser hi ha altre estat que és diferent per la proximitat amb tota aquesta història. És curiós perquè tenen herència dels westerns, però no estudien la història. Tan sols cal veure el Museu dels Indígenes de Washington. És dels petits comparats amb els que hi ha allà. En canvi, el Museu de la Història Afroamericana és enorme. Fins i tot diria que està una mica apartat. És un capítol del qual no volen parlar. Els presidents americans, quan en parlen, és sobre la gesta dels colonitzadors. Ho diuen així, en cap cas parlen de l’extermini dels nadius. Mai parlen de l’altra cara de la moneda. Expliquen que van arribar, i ho van descobrir tot. Defensen que són una gran nació que va créixer del no-res. No se’n recorden que aquí abans hi havia gent. En el seu imaginari no existeixen.

—A l’estat espanyol també passa, amb el 12 d’octubre.
—Sí, és clar. Encara que aquí crec que es comença a qüestionar. Allà, hi ha molta gent que treballa per defensar els drets dels nadius, però com que és un afer que consideren més o menys resolt, no li donen gaire importància. Tenen un altre problema molt gros amb la violència policial i el racisme, perquè hi ha molts morts cada any, i hi donen prioritat. També suposo que tot alhora és complicat. Quan pensem en els Estats Units ens vénen al cap les armes i la violència policial cap als negres, no ens recordem dels nadius.

—Tal com dèieu, feu una entrevista teatralitzada. És llarga i pausada. Això ara mateix és possible de fer a la vida real? O tot és massa ràpid?
—El temps no sembla que acompanyin. Personalment, crec que ho agrairia, perquè les entrevistes han de tenir els seus temps i silencis. Sempre hi havia hagut grans programes d’entrevistes. Però la velocitat de les xarxes no ajuda gens. Els mitjans públics s’ho haurien de poder permetre. Encara que sempre he pensat que els mitjans, siguin públics o privats, s’assemblen. A la carrera de periodisme no ens preguntaven si treballaríem en un mitjà privat o públic. No ens ensenyen una cosa o una altra segons on volem treballar, tot és periodisme. Els mitjans tenim una missió de pedagogia. Moltes vegades penso que si les cadenes privades deixessin de fer certs programes a la tarda, que no aporten res, i ens poséssim d’acord per fer programes més didàctics, seria molt interessant. Formats en què poguéssim fer arribar coneixement des d’una perspectiva més divertida. Si tothom ho fes, no hi hauria més remei que veure-ho. Per tant, tenim una missió, el problema és que ara es limita, i no hauria de ser així, a les públiques.

—Però no solament és el periodisme. En general la societat va molt de pressa. No vol llegir, vol saber-ho tot de pressa.
—Sí, anem molt accelerats. La gent vol llegir el titular i prou. Reconec que estic molt en contra de les xarxes socials i aquesta velocitat. Potser ara anem molt acceleradament cap a una banda, però vull pensar que hi haurà un moment que la història ens frenarà i ho tornem a compensar cap a l’altra. De vegades surten grups que defensen de no tenir telèfons intel·ligents. Tant de bo aquest corrent tingues més seguidors. Aquesta velocitat m’atabala. Sóc dels qui pensen que tanta informació alhora no ens fa ser més productius. Estic molt a favor de les pauses, la serenor i la calma. Als meus fills sempre els dic que han de tenir paciència. Però entenc que ells estan acostumats a fer un clic i tenir-ho tot, però tot és tot, i la paciència no sempre és fàcil. També he de dir que per moltes coses això de tenir-ho tot en un clic va molt bé. Mira, en la nostra feina, en un clic podem saber què passa a l’altra punta del món. Però en el dia a dia, és molt complicat. Ara la gent, sobretot el que tenen càrrecs de responsabilitat, no poden estar-se a casa desconnectats. Per què s’han de contestar correus electrònics a la mitjanit? No sé si cal. Però, és clar, com que ho fa tothom, perquè tots som immersos en aquesta bola… M’encantaria poder-ne sortir, perquè personalment m’atabala. Però crec que no sóc de l’opinió majoritària.

—I en això heu vist una evolució en els telenotícies? Suposo que abans no havíeu de modificar tantes vegades l’escaleta d’un informatiu. Ara es pot emetre i que s’hagi de canviar tot.
—Sí, el ritme és un altre, arriben moltes informacions més. Abans t’arribava per aquelles màquines la notícia d’agència escrita, i prou. Després va arribar l’ordinador i ho va començar a canviar tot. I ara t’arriba la informació per totes bandes: Twitter, agències, algú que ho ha penjat no sé on. Tots els actors hi juguen. I nosaltres també hem d’omplir més finestres, amb la mateixa gent. Abans no teníem ni el 324 ni el portal. Uf! El periodisme és una feina que en algun moment necessita para i pensar, i ara és difícil. Però ho hem d’intentar, encara que ara mateix és el que requereix més esforç cada dia. A la redacció de TV3 posem molt de fre, però quan comences a veure que ho publiquen a tot arreu és complicat. Valoro que no ens hi llencem a la primera pel fet que l’altre ja ho hagi dit. Encara que soni aquella frase típica: “Ja ho ha publicat tothom”, fins que no puguem verificar-ho, no ho tirem. La pressió que hi ha en aquests moments és molt alta, i has de tenir el cap fred. De fet, segur que alguna vegada l’hem espifiada. Però la idea inicial és frenar i investigar. Pensa que abans hi havia quatre diaris, ara hi ha molts mitjans de comunicació. El nombre d’informacions que ens arriben és tan elevat, que sí que la velocitat és una altra. I, per tant, és molt més estressat. Al llarg del matí passen milions de coses, i t’arriben totes. Abans passaven igualment, segurament, però tan sols te n’arribava un terç. Estaria bé poder baixar una mica el ritme.

—El teatre sí que té aquesta pausa.
—Sí, i està molt bé. Tenim els nostres temps, ens desafiem, respirem, callem, reprenem…

—Torneu dels Estats Units el 2017, un moment convuls. Com recordeu aquests anys?
—Han estat uns anys difícils per a tothom. Era un moment que fins i tot emocionalment era complicat per a tothom, pensessis el que pensessis. I això, a vegades, tot i ser-ne conscient, és difícil de gestionar. Venia dels Estats Units. Els meus darrers mesos allà van ser els primers de la presidència de Trump. Abans havia fet les primàries. Duia una feinada a sobre que em va deixar destrossada. Recordo que el corresponsal de la COPE que feia disset anys que hi era sempre ens deia: “No he viscut res com això.” A la redacció volien cada tweet o cosa que feia. I el setembre del 2017 torno, pensant que presentant el telenotícies tot serà més tranquil, però no. Comencem ja al parlament amb telenotícies que duraven dues hores. Vinga a fer programes especials: el Primer d’Octubre, el 155, eleccions. Aquests darrers anys hem fet moltíssimes eleccions: les catalanes, dues espanyoles, municipals, europees, autonòmiques, més catalanes… Va ser un ritme mai vist. I després, va i ve la pandèmia. Ha estat molt intens.

—I com es gestiona, tot plegat?
—Quan hi va haver l’atemptat a les Torres Bessones, tots els grans mitjans dels Estats Units van anar a l’una amb el president Bush, quan va declarar la guerra a l’Afganistan i després a l’Irac. Van caldre uns quants anys, deu o dotze, perquè comencessin a sortir articles crítics amb aquella invasió. L’impacte emocional d’aquell moment va desplaçar l’esperit crític majoritari. I aquí, malgrat que tots veiem coses, vam perdre una mica la perspectiva. L’exemple dels Estats Units ens pot ajudar a entendre què ens va passar.

—Per tant, creieu que d’ací a uns anys podrem valorar allò que va passar amb una altra perspectiva?
—De fet, crec que ja ha començat a haver-hi més critica per part d’alguns dels protagonistes. No sé què passarà més endavant, però segur que agafarem més perspectiva. Perquè en calent és complicat. La nostra feina, en realitat, és pensar en fred.

—També era complicat perquè parlàvem d’exili i presó.
—Sí, és clar. Si repassem tot el que vam fer aleshores, tots coincidiríem en què es va fer bé i què malament. Però tot s’ha d’entendre dins un context. Seria poc intel·ligent no voler-ho veure i analitzar. Crec que és important revisar el que vam fer i veure si s’haguessin pogut fer les coses diferents o no. Encara que sigui un mateix, perquè hem de ser honestos. Els periodistes hem d’actuar sempre amb honestedat, i això no evita que ens equivoquem. Hi ha molts factors que no controlem, i això és la part més difícil de la nostra feina, quan has de tenir el cap clar en moments tan intensos.

—Finalment, us puc demanar per com acabeu el Telenotícies Migdia? Veig que hi ha gent a qui agrada molt, i uns altres que us critiquen.
—Això és com tot. Hi ha qui vindrà a veure l’obra i li agradarà i uns altres a qui no. És impossible de fer res que agradi a tothom. Sóc molt partidària de fer-ho. Vaig tornar dels Estats Units, pensant que la gent no es prenia tan seriosament les coses. Si una cosa saben fer, és riure’s d’ells mateixos. I una altra cosa que saben fer és que els millors documentals i reportatges surten de dins, també. Els més crítics són ells. Recordo haver vist com el New York Times publicava tot l’embolic dels ordinadors de la Hillary Clinton quan era secretària d’estat, i l’endemà l’equip editorial del diari li donava suport per les eleccions presidencials. Això, aquí, seria impossible. Saben separar més bé les coses. Són menys encotillats que aquí. Els catalans sempre pensem en la vergonya i el què diran. Escolta! D’acord que al telenotícies fem notícies. I estic d’acord que no hem d’anar a l’extrem d’alguns informatius dels Estats Units, en què els presentadors comenten i donen la seva opinió de les notícies. Allò és una altra cosa. Però el que fem aquí em sembla bé. Ja fem una hora seriosa. I al final ens deixem anar una mica. Les coses, en el seu context, tenen cabuda. Ens costa de ser una mica més flexibles. Respecto que hi hagi gent a qui agradi, però sóc molt partidària de continuar-ho fent. Per què no ho podem fer? A la vida tenim moments per a tot.

—Per tant, no té un guió?
—Surt de manera natural. A tot estirar podem pactar que parlarem d’un tema concret. Però cadascú fa allò que vol.