Raquel Ricart: “Escriure sobre el càncer ara no ha estat pensat, és orgànic, ha eixit”

Acaba d’arribar a les llibreries El dit de Déu (Proa), la darrera novel·la de Raquel Ricart (Bétera, Camp de Túria, 1962). És una obra complexa, rica de matisos, dura, aspra, però també sedosa i acollidora a moments. La novel·la és el resultat de trenar les veus potents de tres dones que s’exposen davant el lector. No cerquen un judici ni un escrutini. Diuen, conten, narren unes vides gens fàcils ni felices. Hi ha una Nora, hi ha una Escriptora i hi ha un Jo. I després hi ha Raquel Ricart, que els dóna la veu, la sintaxi i la gramàtica i ho blasma en aquesta novel·la que ha publicat a Proa. És el seu debut en aquesta editorial important, cosa que li ha de permetre d’arribar a les principals llibreries del Principat.

D’això parlem amb l’autora. Ens ha citat a casa, a Benimaclet. És un matí de setembre encara xafogós. A les mans hi té una llibreta Moleskine manuscrita. També hi ha alguna fotografia enganxada, una postal. La lletra és menuda i atapeïda. Durant la conversa sabrem que aquesta llibreta és el mapa del tresor, les molles de pa que Raquel Ricart escriu i necessita per a fer avançar la història que conta.

L’entrevista agafa forma de conversa una mica desordenada quan l’autora s’avé a contar quin és el seu procés d’escriptura. Com reflexiona, com cova lentament les històries abans de presentar-les al lector.

—En acabar la novel·la, en arribar a la soledat de la dona que escriu, en una pàgina que ni tan sols té nombre, el lector només pot dir, uf!
—[Riu] Segurament, quan vaig acabar d’escriure-la també vaig dir, uf. La veritat és que al llarg de l’escriptura, he dit moltes voltes, uf. Hi ha capítols que t’encongeixen un poquet el cor i dius, a veure on va això. Al final, és un descans, però saps que has de començar a llegir i a reescriure i veure si tot allò ha quadrat.

—De totes les que heu escrit, aquesta és la novel·la on més heu hagut de gratar i pouar cap endins?
—Sempre rasque. Crec que si no t’endinses a les entranyes, les coses no arriben tant. Aquesta és la meua manera d’escriure. Ací hi havia experiències que han necessitat temps per a destil·lar-se i poder-les contar. Necessite temps per a pair les coses. Sempre hi ha un temps anterior a l’escriptura en què tot va movent-se, i vas tenint alguns flaixos, una idea que no acaba de… I quan ja arriba i dius, ara comence, tampoc no saps mai què passarà.

—Ho planifiqueu tot molt?
—No. No tinc una planificació. Ara rellegia. [Agafa la llibreta tota escrita i amb fotografies enganxades.] Bé, recorde coses, però quan he vist la foto he dit, sí que és cert que tot comença amb el llamp. Era una idea que tenia dins i que em pareixia impressionant. Perquè eixa idea d’un llamp que travessa una xiqueta és una història i és un regal d’una amiga. I és clar, això necessitava que l’acompanyara una història potent, no? Però després, sí que mirava a la llibreta que a partir d’una lectura d’una biografia d’Alice Sheldon, que és una escriptora de ciència-ficció que va escriure tota la vida amb pseudònim, i la lectura d’El món resplendent, de Siri Hudsvet, que tracta sobre les màscares de l’artista… Bé, les biografies m’han agradat sempre i tenia ganes de fer una novel·la que fora sobre el fet biogràfic i m’atreia també la idea que quan llegeixes una biografia et creus que ja saps alguna cosa sobre eixa persona quan realment les persones són un misteri. La biografia és la mirada d’algú sobre eixa persona.

—Us atreu el fet biogràfic. Heu bastit tots tres personatges literaris per a bastir la biografia de Raquel Ricart?
—No. Evidentment, hi ha coses meues, però no era un intent d’escriure la biografia. És la primera novel·la que escric en primera persona. Tots tres personatges parlen en primera persona. Hi ha Nora, hi ha l’Escriptora i hi ha un Jo, que és un jo narratiu. Quan escrius amb un jo corres el perill que la gent pense que tu eres un jo, però és una novel·la. I evidentment, hi ha coses meues, però no és la meua biografia.

—Com us allunyeu d’aquest perill?
—He escrit sense por. De coses meues, n’hi ha en tots tres personatges, però cap d’elles no sóc jo completament. Moltes de les coses que s’expliquen m’han passat a mi i les he viscudes jo. M’agradava eixe joc perquè hi havia eixa lluita entre el personatge de l’Escriptora i el Jo. I m’agradava també perquè crec que això m’ajudava en la distància, i una furtava les històries a l’altra, les contava a la seua manera i, per tant, hi havia eixe joc de com les coses es poden contar de manera diferent i viure diferent i realment ser la mateixa vivència. La conta el Jo, la conta l’Escriptora.

—És la primera vegada que escriviu del càncer que vau tenir?
—Sí, però no és una cosa pensada. No és que jo haja dit, ara toca. És orgànic, no sé com explicar-vos-ho. Hi ha moltes maneres de viure una experiència així. I cada persona té la seua i la seua vivència. Evidentment, quan tot això passà, sí que vaig pensar que algun dia en parlaria o n’escriuria. O que tot això hauria de servir per a contar alguna cosa. Però no era tampoc una cosa pendent, ni de dir, ara em trobe preparada. Només saps que això eixirà. Però no tenia gaire clar ni com ni quan. I ara ha arribat el moment. Només n’havia parlat en el conte que vaig publicar a VilaWeb, que té una mirada irònica i divertida, però no havia parlat d’això encara.

—El fet de parlar-ne us ha fet veure la malaltia des d’un altre punt de vista?
—Sempre remou. La vivència de Nora m’ha agradat, perquè és molt particular i crec que això està bé. Parlar-ne t’allibera, encara que no era una cosa de la qual m’hagués d’alliberar. És una experiència que has viscut i que t’ha fet mirar la vida d’una altra manera. Quan vius una cosa intensa et fa mirar, pensar i replantejar-te coses. Ja fa molts anys d’això, però continua viu, és una cosa que et deixa una marca, un senyal, cicatrius… Ho tinc molt integrat, és diari perquè tu tens unes conseqüències físiques. Potser la mirada dels altres és diferent quan ho saben. Però tampoc no és ni un secret ni una cosa que em preocupe.

—A banda del càncer, El dit de Déu té a veure amb un silenci que plana sobre un cas d’abusos. Comenceu a parlar-ne de manera molt subtil, però el llenguatge va agafant duresa.
—Era un tema delicat, complicat, però del qual volia parlar. L’Escriptora tenia aquesta història i l’havia de contar i no us sabria dir per què comença a explicar-ho un poc metafòricament i després dient-ho més cru. Sense recrear-s’hi gaire, però també explicat perquè no té altres paraules. Com ella diu, pot escriure sobre això, però no en pot parlar. I em semblava que per a ella era necessari traure-ho. Ha escrit moltes coses, però encara no ha contat mai una cosa que l’ha devorada per dins i que l’ha feta viure la vida que viu i que ha configurat la seua vida i les seues tries. I en el moment que ha eixit, ix… Però crec que no tarda gaire a dir-ho, no?

—Heu fet una història amb tres veus femenines, molt potents, que dialoguen des del mateix nivell. No hi ha un personatge que domine. Ni tan sols el Jo domina sobre les altres dues.
—Sempre escric fent escenes, capítols. Intente que cada capítol siga redó i que l’acabes i pugues dir m’ature ací i ja continuaré. Quan ja tenia coses i coses i ja tenia els tres personatges, vaig començar a mirar com s’estructuraria tot allò. Vaig escrivint i tinc tots els paperets de les escenes. I així és com vaig trobar que estaria bé que començara Nora, que continuara l’Escriptora, i que seguira Jo. Això implicava que cadascuna tenia un capítol i que hi haguera un equilibri. Ningú mana sobre ningú. I al final hi ha la dona que escriu, al final de tot.

—Quina mena d’esforç, de compromís, demaneu al lector quan s’ha d’enfrontar a una novel·la com aquesta?
—Ni Les ratlles de la vida ni El temps de cada cosa no són novel·les lineals, tampoc. Hi ha històries que es van creuant. Crec que si et deixes dur per allò que vas llegint i vas entrant-hi… Potser sí que pense que a voltes les meues novel·les poden créixer en una segona lectura, perquè ja no tens eixa ansietat de saber què passarà, ja ho saps tot. I, per tant, després, com a lector, pots veure molts detalls de coses que han aparegut en un lloc i, més endavant, tornen a eixir en un altre… Potser eixe seria un esforç molt extraordinari, que algú es llegira la novel·la dues vegades.

—Fa un moment dèieu que quan us poseu a escriure no sabeu cap a on us durà. Qui mana més? La història o els personatges?
—Manen els personatges. Sempre.

—Els poseu fre?
—Jo vaig tenint idees [torna a la llibreta]. Ara mateix llegia idees, feines, a la llibreta que tinc per a estructurar les novel·les i veig que hi ha idees que després no ixen perquè el personatge no agafa aquest camí, o no té eixa veu, o no pot dir això. Tu pensaves que podria reflexionar sobre tal cosa o sobre tal altra. Manen els personatges i van marcant la història.

—Em perdonareu, però aquesta llibreta em té ben intrigada. Me la imagine com un atles, com el mapa del tresor.
—Abans d’escriure i mentre escric, i a voltes després, escric coses a la llibreta. En tinc una per a cada novel·la que escric. A vegades em faig una planificació i veig com ha eixit, hi pose fotos. Em passa que vaig fent lectures i les lectures t’obrin camins i et van donant idees. El carrer de Nora és aquest, és el carrer per on ella passeja [ensenya una foto en blanc i negre]. Quan m’encalle, quan dius, ara per on vaig, per on tire, busque fotos de les coses i les vaig apegant… Així tinc la sensació que estic treballant en la novel·la encara que no estiga escrivint. Faig coses a favor de la novel·la. Pose colorets segons les feines que he de fer, les lectures, el torn de les monges… són coses que m’ajuden. Quan he fet les feines me les marque. Algunes veig que no estan marcades. No les he fetes al final… I escric algunes escenes també ací. Algunes les he usades i unes altres, no.

—És la primera novel·la que publiqueu a Proa, un segell que pertany a un grup molt important. Què us ha dut a fer-ho?
—La veritat és que m’han buscat. Vaig conèixer Jordi Rourera quan vaig publicar El temps de cada cosa a La Magrana. Després, ell va començar a treballar a Proa i Martí Domínguez em va fer una de les seues entrevistes, allà vaig dir que estava escrivint i ell es va posar en contacte amb mi per dir-me que la volia llegir quan l’acabara. Més tard va insistir i li la vaig enviar i li va agradar.

—Penseu que el fet de publicar a Barcelona us obrirà més portes?
—No m’agrada crear-me moltes expectatives perquè quan isqué El temps de cada cosa vaig pensar que seria el moment, i que era la primera volta que publicava en una editorial del Principat i pensí, potser es mouen coses i tal. I tampoc no va ser un gran què. L’editorial ja estava malament i després ja deixà d’editar. Tant de bo! Sí que comencen a moure’s coses. Ha coincidit ara que m’han inclòs en el programa “Lletres compartides”. Aniré a Mallorca i estic molt contenta. I sí que l’editorial vol fer un esforç de promoció i de donar-la a conèixer. Pense que creuen en la novel·la. Espere que passen coses. Tant de bo!

—Costa molt encara que hi haja fluïdesa i que la literatura que es fa al País Valencià es conega al Principat i a les Illes?
—No hi ha coneixement. És clar que no! Falta molt i és un trànsit difícil anar del sud al nord. Del nord al sud sembla que és més fàcil, però del sud al nord és dificilíssim, el pont és costerut. Potser quan el passes ja l’has passat i ja està fet, però costa. I no són unes relacions igualitàries. Nosaltres ací coneixem molt més la literatura que es fa al Principat, que no el coneixement que hi ha allà de nosaltres. I et preguntes, com pot ser? És com una cosa antiga. Tenim els mateixos orígens, la mateixa llengua… I molts autors valuosos. És molt difícil tant per a les editorials com per als autors fer la passa, arribar i que funcione.

—Un tret característic de la vostra literatura és la cura pel llenguatge, per la preservació de mots i expressions genuïnes. Hi pareu molt de compte? Us naix de natural?
—M’agrada molt el món de les paraules. Quan sent alguna cosa pense, ostres!, això ho dèiem i ara ja no ho diem. M’ho anote. Solc tenir llistes i dic, a la pròxima novel·la he d’usar aquestes expressions, perquè són tan boniques! Són vives, però potser ja no les fem servir perquè la vida és diferent i, per tant, el lèxic també és diferent per a parlar de les coses que fem ara. En aquesta novel·la he volgut parlar del joc de la pilota, que m’agrada tant i vaig dir, això és molt literari. Crec que donava una força extra a allò que contava.

—Nora, per exemple, empra el passat simple, una conjugació poc habitual, ara.
—En la meua parla utilitze aquests passats, per exemple. És la parla del meu poble. Jo alternava les diferents formes del passat, per no fer-ho monòton, però mira, en el cas del personatge de Nora vam trobar que la diferenciava de les altres. Amb Jem Cabanes, que és el meu corrector, vam decidir que Nora havia d’usar aquestes formes. I és el que hem fet. Havia d’escriure-la així. És el que la distingia de l’Escriptora i del Jo, que són persones amb més formació i amb més cultura que ella.

—Jem Cabanes és el gran savi del català, com hi arribeu?
—Hi arribe perquè un amic li va regalar Van ploure estrelles. Jo crec que encara és el llibre meu que més li ha agradat de tots. Es va oferir a fer una correcció del text si es reeditava. Quan va arribar el moment m’hi vaig posar en contacte. Per telèfon em va fer la correcció d’un primer capítol per saber si jo estaria disposada a acceptar la seua manera de treballar un text, i a partir d’això vam començar de manera epistolar, per mail. I vam fer una coneixença. Ens hem conegut a través de la literatura i després personalment. Ens hem fet amics. La veritat és que en sap molt i jo tinc la gran sort que sempre vol treballar els meus textos. Qualsevol cosa que li envie ell em diu que sí, que ho vol fer i per a mi això és un regal. És molt precís. A mi m’enriqueix moltíssim. Fem un treball molt intens a cada frase, a cada paràgraf. És molt perepunyetes, però jo aprenc moltíssim d’ell, perquè en sap tant, de llengua!

—Quan acabeu d’escriure una novel·la, us llanceu de seguida a un nou projecte, o necessiteu un temps per a desenganxar-vos-en?
—El procés ha sigut llarg i he acabat fa molt poc amb les correccions i l’edició, hem estat fins al darrer moment polint-la. Estic molt contenta perquè crec que no hi ha cap errada… No sol passar. Encara no estic desenganxada del tot d’El dit de Déu, però sí que tinc una llibreta nova amb idees que van coent-se.