23.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 24.03.2023 - 09:43
Catalunya Nord i el conjunt de l’estat francès van viure ahir una jornada de mobilitzacions molt intensa i plena d’incidents. La intransigència de Macron es va traslladar també a una policia com més va més qüestionada i, amb això i amb la manera com es va acabar aprovant, la crisi que s’havia obert per la reforma de les pensions es va convertint en una crisi general de credibilitat democràtica. A Prada de Conflent la gendarmeria va atacar d’una manera inaudita, amb gasos lacrimògens, una manifestació que havia superat les expectatives però que en cap cas no tenia res d’anormal ni d’amenaçadora. En unes quantes ciutats de l’estat hi hagué incidents greus i el malestar ciutadà creix, no sabria dir si concretament per l’allargament de dos anys de l’edat de jubilació o perquè la gent s’ha cansat d’aguantar una vegada i una altra aquesta manera de governar que s’ha imposat en la major part dels països occidentals, tan allunyada de les necessitats del dia a dia i tan tancada en les elits governants.
Ja fa temps que la paraula “còlera” es fa servir per a representar aquest sentiment que esclata cada volta de manera més violenta als carrers i les ciutats. A mi em sembla un bon vocable, tot i que per a alguns indica una voluntat de desmerèixer la part política de la protesta, perquè entenen que el component afectiu s’imposaria a la raó. Crec que no és així. La violència, aquesta violència, és racional, profundament racional. Perquè respon a una constatació que avui dia ningú no pot discutir: amb les eines habituals i tradicionals de la política ara ja no n’hi ha prou perquè t’escolten ni per a resoldre molts dels problemes quotidians. De tan entrebancades i controlades que s’han tornat. De manera que l’espectacle de la violència –si em permeteu que ho diga d’aquesta manera– és el camí més directe que té la gent a l’abast per a provocar una crisi i per a qüestionar el model de política que s’ha imposat de fa uns decennis, i que es torna més i més intransigent cada dia.
El problema no ve d’ahir, però s’agreuja més de dia en dia. D’ençà dels anys vuitanta del segle passat, assistim a una enorme quantitat de transformacions en la vida pública. Cada vegada, per exemple, els grans partits tenen menys pes i la participació electoral és més baixa. I açò obliga a fer coalicions a vegades difícils d’explicar i sovint costoses de pactar. El creixement econòmic que va començar acabada la Segona Guerra Mundial es va frenar als anys vuitanta, i d’ençà del canvi de mil·lenni tan sols vivim crisis, l’una rere l’altra –gihadisme, Lehman Brothers, banca, habitatge, pandèmia… Amb tot plegat, els estats han anat desequilibrant les seues balances pressupostàries al punt que ara no poden pagar el sistema de seguretat social –també perquè es gasten quantitats ingents de diners en coses més que discutibles. El gran salt cultural i educacional ha fet, finalment, que avui tinguem unes generacions molts més preparades que mai i, per tant, més exigents i més crítiques, i hi ha, com explica d’una manera molt encertada el politòleg francès Pierre Martin, una gran crisi de legitimitat política basada en dos abusos ben evidents.
Aquests dos abusos són una proliferació normativa tant de la vida pública com de la privada que és insuportable i que carrega la gent d’obligacions inútils i cares només per a justificar la creixent burocràcia. I, al costat d’això i alimentada per això, es desenvolupa una nova classe, la “classe política”, amb un creixement desproporcionat i inaudit de la quantitat de gent que cobra, no per fer política, sinó per estar en la política. Professionalment. I no tan sols els polítics electes, que el cercle de la gent la vida de la qual depèn del partit o de la institució és cada dia més gran i més estès, i ja arriba fins als pobles més petits. Especialment, la manera com tanta i tanta gent s’acomoda al negoci de la política i la constatació que finalment es tornen tots iguals causa una desesperació ciutadana palpable. Oimés quan –com podria ser amb el cas d’ERC al sud o de Podem a Espanya– es fa evident que l’atracció de la professionalització política va acompanyada d’un abandonament del projecte alliberador, de l’allunyament de la gent i de la construcció d’una muralla mediàtica còmplice pensada per a no haver de fer mai autocrítica.
Amb tot plegat, i especialment en aquells règims polítics en què la representativitat pot ser discutida –com és el cas francès, precisament, amb el doble joc interminable entre la institució presidencial i la parlamentària–, o bé davant decisions tan difícils d’explicar com la que ha pres Macron per evitar que el parlament vote una reforma que tothom creu que no hauria passat, no ens podem sorprendre que molta gent, cansada que li ho facen tot difícil i inquieta perquè no se sent representada ni pels partits ni per les institucions, qüestione de dalt a baix la legitimitat del sistema, fins i tot fent servir la violència. No seré jo qui els en faça retret.
PS. Ja podeu mirar el segon capítol de La tertúlia proscrita. Cliqueu ací.
