Raons per a endarrerir l’ús del mòbil: la pèrdua d’atenció

En un article publicat ara fa uns dies, repassàvem els riscs per a la salut mental pels quals hem d’endarrerir tant com sigui possible el moment d’accés de nens i adolescents als mòbils. Aquesta vegada, ens endinsem en un altre problema que no afecta solament els menors, sinó que també comença a fer estralls entre els adults: la pèrdua d’atenció.

Pensem en tres escenes il·lustratives i habituals:

1. Un grup d’adolescents asseguts els uns amb els altres, però perduts en la profunditat de les pantalles.
2. L’interior de qualsevol transport públic, on els tradicionals lectors són ja molt escassos, i la major part dels usuaris té el cap inclinat sobre el dispositiu digital amb què s’entretenen jugant a un anodí joc hiperaddictiu o lliscant avall fins a l’infinit a les xarxes socials.
3. Ens passa cada dia: mentre acabem una tasca determinada a l’ordinador, salta un missatge que ens avisa d’un correu nou. El correu porta un enllaç, hi fem clic i ens porta a un vídeo d’una xarxa social. Immediatament després, ens ofereix un altre vídeo, i un altre, i un altre. Un parell d’hores després, no hem acabat la tasca, i ja no tenim temps.

Atrapats sense objectiu

Tots tres exemples demostren com les aplicacions generades per als telèfons mòbils intel·ligents han aconseguit de desenvolupar sistemes que atrapen l’atenció de l’usuari. Té sentit que l’objectiu sigui aquest perquè, atès que la majoria són de franc i obtenen els beneficis del temps que els usuaris hi passen i, per tant, de la quantitat de publicitat que incorporen i del volum de dades sobre els gusts i preferències que proporcionen.

Segons les dades de l’Institut d’Estatística espanyol de l’any passat, el 40% dels nens d’onze anys tenen mòbil, xifra que augmenta al 75% als dotze i supera el 90% als catorze. Qualsevol de les aplicacions que fan servir en aquests dispositius respon a la lògica industrial d’internet: rapidesa i eficiència, és a dir, ho volem ara i amb el mínim esforç.

Aquesta generació que ha crescut a velocitat de clic salta d’un contingut a un altre sense aprofundir. En paraules de Byung-Chul Han al llibre No Cosas (2021): “De seguida es crea la necessitat de nous estímuls. Ens acostumem a percebre la realitat com a font d’estímuls, de sorpreses.”

No aconseguim de centrar l’atenció en un objecte concret i aquest “tsunami d’informació arrossega el sistema cognitiu mateix a l’agitació”.

Un cervell canviant

En aquest sentit, la pèrdua d’atenció es relaciona amb un minvament de la capacitat de concentració. Com assenyala Nicholas Carr a Superficiales, ¿qué está haciendo internet con nuestras mentes? (2010), el cervell canvia segons les experiències. I així com el llibre ens servia per a concentrar l’atenció, els dispositius mòbils ens habituen a fer tastets i sobrevolar la superfície de les coses sense arribar a copsar-les del tot.

Quan apareix en grans quantitats, la informació que rebem deixa de ser important. I el cervell reacciona a la saturació informativa blocant la informació. Però aquest contingut descartat no desapareix, sinó que contamina els canals d’informació i ens impedeix de determinar i fins i tot de trobar allò que ens interessa, alhora que ens limita la capacitat d’atenció.

Impacte en la manera d’aprendre

Tot això es relaciona amb el concepte de “divagació mental” o mind wandering, directament connectat amb l’addicció als mòbils. Aquest ús condiciona la manera d’aprendre que tenen els joves. Per captar l’atenció, cal buscar el vincle emocional amb la matèria. Però hi ha un problema quan l’excés d’estímuls fomenta la llei del mínim esforç.

Per a recuperar l’atenció, el cervell necessita trobar espais lliures d’aquest soroll permanent. Els adults, amb un pensament crític prou desenvolupat, una voluntat entrenada, una percepció adequada del temps i l’habilitat d’organitzar-lo, poden crear amb esforç aquests espais d’atenció màxima.

Els menors encara no han adquirit aquestes estratègies de comportament i, si perden l’atenció, corren el risc de no recuperar-la. Si deixem que els nens i adolescents tinguin dispositius digitals abans no hagin adquirit prou maduresa per regular els impulsos, deixarem que l’atenció es dispersi i que com més vagi sigui més difícil de concentrar-se en la mateixa activitat durant el temps necessari.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.