Ramon Tremosa i Jaume Morron: “A aquest ritme, si mai Catalunya s’independitza, tindrà l’energia sucursalitzada a Madrid”

El ple monogràfic sobre sobirania energètica que es va fer la setmana passada al Parlament de Catalunya evidencià, una volta més, que les dècades de paràlisi en l’àmbit de l’energia renovable amenacen de deixar el Principat a la mercè d’uns veïns que sí que han fet els deures. Amb el 2024 cada dia més a prop, Catalunya continua lluny de complir els objectius de renovables estipulats pel govern per a l’any 2030 –i encara més d’assolir la gran fita de la neutralitat de carboni el 2050.

Però no ho tenim tot perdut. A Renovables: L’energia de la llibertat. Per a una logística catalana de l’electró (Pòrtic), el diputat i ex-conseller Ramon Tremosa, l’ex-gerent d’Eoliccat Jaume Morron i l’enginyer industrial Manel Torrent es rebel·len contra les diagnosis més catastrofistes i expliquen que Catalunya –tot i que haurà de suar per a recuperar el temps perdut– continua tenint un gran potencial renovable. En parlem amb Tremosa i Morron, que en una llarga conversa a la redacció de VilaWeb repassen el passat i el present de l’energia a Catalunya per mirar d’explicar-ne el futur.

—Dieu que som en temps de descompte. Catalunya és a prop o lluny de complir l’objectiu de renovables el 2030, que estipula que la meitat de la producció elèctrica haurà de ser amb fonts verdes?
—Jaume Morron [J. M.]: En som lluny, malauradament. Però això no significa que no haguem de complir-los. És una qüestió de matemàtiques. Si havíem de posar en funcionament 1.000 megawatts de potència renovables cada any i aquests últims tres anys no ho hem fet, ara ens trobem que n’haurem de posar en funcionament uns 1.500 anuals. El govern encara ha de demostrar que la transició energètica és prioritat número u a Catalunya. S’ha de fer una feina de pedagogia per explicar-ne els avantatges: per a l’economia local, per a les finances municipals, per a l’ocupació, per a la dinamització del món rural… I aquesta pedagogia s’ha d’utilitzar també per a desactivar l’oposició a les renovables que s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu del país. Hem de perdre la por a la paraula “macro”, que sovint es diu amb menyspreu cap a les renovables. “Macro”, “micro”… Ho necessitem absolutament tot.

—El president Aragonès presumeix d’haver aprovat 1.600 MW en dos anys.
—J. M.: L’objectiu que busquem són 1.500 megawatts construïts i posats en servei cada any entre avui i l’any 2030. No “aprovats”, no. Parlem de potència en funcionament, que ja et dic jo que el 2023 no es complirà: si arribem a 500 de potència instal·lada enguany ja podrem brindar. Però és que hauran de ser 1.500 enguany, l’any que ve, i així successivament fins el 2030.

—La setmana passada el parlament va fer el ple monogràfic sobre les renovables i la sobirania energètica. Quina valoració en feu?
—Ramon Tremosa [R. T.]: La gran notícia del debat de renovables al parlament és el consens –d’un 90% de la cambra–, que dóna mandat a l’energètica pública per a entrar a fer feina de distribució elèctrica. Això vol dir que si Red Eléctrica, l’operadora espanyola, no vol fer noves connexions al Pallars Jussà, ja no haurem de condemnar la comarca més gran de Catalunya a quedar-se sense desplegament renovable. Hi ha d’anar la distribuïdora pública de la Generalitat, l’energètica pública. Aquest és el gran salt que li falta a Catalunya en matèria de renovables. S’explica molt poc fins a quin punt aquest últim estadi de la distribució bloqueja el desplegament de renovables a casa nostra.

—En el ple, tant el president com el conseller Mascort van insistir en la importància de l’autoconsum per a assolir els objectius de renovables. Què en penseu?
—J. M.: El conseller diu que tenim 1.061 megawatts en autoconsum. Bé, doncs em trec el barret per la ciutadania i les empreses de Catalunya, perquè la Generalitat no ha fet res en aquest sentit. Ara, aquests 1.061 megawatts aporten a la xarxa elèctrica el 17% del que aporta un dels tres reactors nuclears que hi ha a Catalunya. Que tot això s’ha de fer? Naturalment que s’ha de fer, que no se’m malinterpreti. Qualsevol pas en aquesta direcció és bo. Però hem d’anar a buscar generació massiva, instal·lacions massives. Mira què fan els nostres veïns: projectes eòlics de 5.000, 10.000, 25.000 megawatts. I nosaltres ens conformem amb el Parc Tramuntana, de 500. A Catalunya hi ha molta manca d’ambició amb les renovables. Som un Lil·liput energètic. Hem d’aspirar a més.
—R. T.: Són cacauets. Nosaltres, que sempre havíem anat al davant en renovables, ara som els últims.
—J. M.: Posar plaques a les teulades està bé, però dóna per al que dóna. Si hem d’anar fent amb plaques a les teulades i prou, ja podem preparar la cartera perquè hi haurà menys electricitat i valdrà el doble que si en produíssim amb grans instal·lacions. El que hem de fer és una monstruositat, una barbaritat; és el repte més important que té el país d’aquests darrers 50 anys. Hem de canviar completament de dalt a baix el sector energètic.

—L’economista Francesc Reguant diu que som el país del “no a tot”. L’escepticisme pels projectes de renovables ha deixat Catalunya a la mercè de la planificació energètica espanyola?
—R. T.: L’eòlica, la renovable amb més potencial de progrés tecnològic, serà el que tancarà les nuclears. Per això dic que els antinuclears de tota la vida haurien de ser els primers partidaris de l’energia eòlica. I en tot això hi ha, també, una dimensió política. Mira Escòcia, per exemple. Ells han posat 25 gigawatts a la mar del Nord. Això és 50 vegades el Parc Tramuntana. Òbviament, amb 25 gigawatts, Escòcia en té molt més que suficient, però ells tenen l’ambició d’il·luminar tota la Gran Bretanya. I per què? Doncs perquè quan els anglesos els demanin l’energia que produeixen –a un cost molt més baix que no la fòssil–, a canvi els podran demanar el referèndum. És a dir: Escòcia, de la sobirania energètica, en pot treure la independència política. Bé, doncs si aquí diem que no a tot, fins i tot al Parc Tramuntana, llavors les conseqüències seran molt clares. Tindrem línies de molt alta tensió de l’Aragó que ens faran dependre d’una energia que no controlarem; i els preus i el cost de transport ens els fixaran a Madrid. Si seguim bloquejant grans projectes i projectes renovables mitjans, anem cap a un model de dependència absoluta. I és evident que l’estat espanyol estaria encantat que això fos així, perquè, a aquest ritme, si mai Catalunya s’independitza tindrà l’energia completament sucursalitzada a Madrid.
—J. M.: Aquí s’ha engreixat un monstre, i en termes polítics qui l’ha engreixat ha estat, sobretot, Esquerra. L’ha engreixat i l’ha fet tan gran que, a l’hora de tornar-lo a ficar a la gàbia, no hi entra. Aquest monstre ara s’haurà d’aprimar, i això no seran quatre dies. És un transatlàntic que s’haurà de fer girar, i per a fer-lo girar caldrà molta determinació. Ja ho proven, es clar, però en sortiran escaldats. Aquí hi ha hagut una posició predeterminada que ve, al meu entendre, d’un gran acomplexament per part del govern envers grups ultraconservacionistes.

—Així doncs, haurem de triar entre molins i torres de gelosia faraòniques?
—R. T.: És justament això. I a més, les línies de molt alta tensió no són com els molins, que es poden desmuntar i reciclar: si tu dalt d’una muntanya hi poses cinc molins, al cap de vint anys els pots treure i la muntanya queda com abans. Parlem de torres de setanta-cinc metres d’altura i fins a vuitanta metres de servitud de pas. La trinxada del territori serà espectacular. El temut macroprojecte renovable serà la MAT.

—Amb aquest balanç, quines possibilitats té Catalunya d’assolir la sobirania energètica a curt i mitjà termini?
—R. T.: No ho tenim tot perdut. Un dels punts centrals d’aquest llibre és la bioenergia. A Dinamarca, gairebé el 30% de les renovables prové del biogàs d’origen animal: agafen els purins i n’aprofiten pràcticament tot el residu per a produir energia. El potencial que té Catalunya en la bioenergia és enorme: Dinamarca té 6 milions d’habitants i 12 milions de porcs; Catalunya, perquè ens en fem una idea, té 8 milions d’habitants i gairebé 8 milions de porcs. Ara tenim grans empreses daneses que volen venir a Catalunya a fer plantes de biogàs en pobles de la demarcació de Lleida, i ja veiem grups que vénen de no sé on amb pancartes a dir que no. Però pensa-hi: agafaríem els purins, que són un problema greu a Catalunya, i a més podríem generar fertilitzants d’una banda i biogàs d’una altra. És un win-win que no podem deixar escapar.

—Però no són els purins i prou. Al llibre parleu també del potencial energètic dels boscs, la biomassa.
—R. T.: Catalunya té mil milions d’arbres i una massa forestal que creix cada any, però importem fusta. I ara hi ha un boom a tot el món de construcció amb fusta: a Londres, a Nova York; fins i tot a Barcelona també es fan gratacels de fusta i vidre, que són més barats i aïllen la calor més bé que el ferro i el ciment. El segle XXI serà el segle de la fusta, i hem de fer que les pimes catalanes entrin en aquest sector. Així també podrem gestionar els boscos catalans, que creixen sense control i produeixen fusta de molt baixa qualitat. Si no gestionem els boscos se’ns cremaran tard o d’hora, i perdrem tot aquest potencial de biomassa tan gran.
—J. M.: El biogàs i la biomassa són oportunitats que el govern ha de poder agafar per a explicar que bones, necessàries i útils que són les renovables per a Catalunya. Solucionaríem problemes d’ocupació en àrees rurals, de manca de recursos dels municipis, de contaminació d’aigües subterrànies. Són win-wins, tot això. I el govern ha de fer aquesta feina de pedagogia, ha d’explicar-ho una vegada i una altra perquè entri al cap de la gent.

—El subtítol del llibre és La logística catalana de l’electró. En què consisteix aquesta logística?
—R. T.: La distribució de l’electricitat a Catalunya, ara, ens la fan monopolistes des de Madrid. Al llibre, Manel Torrent explica que a Alemanya, per exemple, hi ha quatre distribuïdores, i no pas una. La legislació europea permet que els ajuntaments grans i petits puguin crear distribuïdores públiques. Mira el cas de la cooperativa dels Hostalets de Balenyà: generen energia renovable i neta amb un cost molt baix, però quan han de trucar a Endesa per a distribuir a les cases del poble, a les masies i a les pimes, tot són problemes. Que si retards, que si endarreriments, que si tarifes més altes. Si als Hostalets de Balenyà poguessin crear una distribuïdora pública d’energia podrien fer arribar aquesta electricitat renovable amb un cost molt baix a famílies i empreses. De retruc, això augmentaria la competitivitat de les empreses i la renda disponible de les famílies. I això ja ho fan els nostres veïns. Aquí si un petit ramader que té tres granges de porc vol fer una planta de biogàs i es troba a cinc quilòmetres de la xarxa principal, la connexió l’haurà de finançar ell. Això val molts milions d’euros, i per tant aquest projecte ja no neix. La llei francesa, com també la italiana o l’alemanya, obliga les grans empreses a cofinançar una bona part d’aquesta connexió. Per això aquests països han tingut un boom del biogàs que no hem vist aquí.
—J. M.: Jo crec que el que és més important entendre ací és que aquesta connexió no és tan sols una necessitat del productor de biogàs; és una necessitat del país. Per això les grans empreses –que a França, a més, són públiques– són les que han de fer la inversió. Això s’ha de copiar aquí. És una necessitat del país substituir el gas rus o el gas fòssil que ens ve de 10.000 o 20.000 quilòmetres de distància per biogàs generat per la indústria agroalimentària catalana.

—El 75% de la potència eòlica i el 87% de la fotovoltaica es van sol·licitar abans de la fi del 2021. Els inversors comencen a perdre la confiança en Catalunya?
—J. M.: Jo crec que ja l’han perduda. Per les dades que tenim del gener del 2021 al 2023, veiem que hi ha un boom de sol·licituds molt important durant els primers mesos que va caient en picat posteriorment. Tenim gegants del sector com Repsol, RWE, Naturgy, SSE, Siemens Gamesa o Statkraft que van presentar exàmens preliminars de planificació de projectes renovables per analitzar la viabilitat dels emplaçaments. Aquests emplaçaments van ser considerats viables després de mesos de burocràcia, però aquestes empreses no van arribar a presentar mai els projectes. Hi ha hagut una retracció d’aquestes empreses que el govern hauria de compensar amb una actitud proactiva. La Generalitat ha de picar a la porta d’aquestes empreses i demanar-los què dimonis ha passat aquí, que per què no els han presentat, aquests projectes. Els hem de dir: “Escolteu, hem canviat. Mireu aquest consens tan gran que tenim al parlament, deixeu-nos demostrar-vos que hem canviat.” Si no et vénen a comprar, has d’anar a vendre.

—Sovint pensem en la transició energètica com una qüestió d’ecologia. Però expliqueu que la transició també és una qüestió de competitivitat econòmica.
—R. T.: Si no tens la generació renovable d’electricitat al costat dels centres de producció, hi ha el risc que moltes empreses se n’aniran de Catalunya i aniran allà on hi hagi generació d’energia renovable eòlica o fotovoltaica. Aquí alegrement anem dient que no a tot sense explicar que no instal·lar renovables podria implicar el tancament d’empreses que es mouen amb energia fòssil, per a les quals portar l’energia renovable d’un altre territori a 500 quilòmetres tindrà un cost que no podran assumir.
—J. M.: Hi ha un exemple claríssim de fa quatre dies, que és aquesta grandíssima inversió industrial –la més gran prevista a Catalunya aquests darrers vint anys– de l’empresa sud-coreana Lotte a Mont-roig del Camp. Quina és la condició sine qua non perquè vingui aquesta empresa i faci aquesta inversió? Doncs que construeixin una planta fotovoltaica de noranta-sis hectàrees al costat. Si no hi ha plantes fotovoltaiques, no vénen. I això no és que ho insinuïn els sud-coreans d’amagatotis: és signat al conveni entre l’ajuntament i l’empresa.
—R. T.: Aquest és el paradigma industrial d’Europa. Si no tens generació renovable a peu de fàbrica, tota la indústria més intensiva en consum energètic se n’acabarà anant a casa dels teus veïns.
—J. M.: Un altre cas és de la indústria petroquímica de Tarragona. Que no es pensi la gent que no es pot deslocalitzar, per molt que hi hagi estat des del 1964. I tant, si es pot deslocalitzar. I el fet de no disposar d’hidrogen renovable, d’hidrogen verd o d’electricitat neta és un dels factors que es tindran molt en compte a l’hora de decidir si una planta nova va aquí o allà. I si una nova planta va allà i resulta que hi van deu noves plantes, les empreses pensaran: “Això de Tarragona es va fent vell, deixem-ho estar.” Per tant, resulta importantíssim tenir les renovables tan a prop com sigui possible, i ens haurem d’escarrassar molt perquè això sigui així.

—Més encara quan tots els territoris del voltant premen l’accelerador de la transició energètica.
—J. M.: Això encara fa més pressió. Pensa-ho com si fos un examen: si no has fet els deures durant el curs, després serà molt difícil que vagis preparat a l’examen per molt que hagis dedicat tota la nit anterior a estudiar.

—“Quan a Catalunya parlem de política energètica ho fem amb voluntat de ser nació sobirana, però amb capacitat de ser tan sols una autonomia”, dieu en el llibre.
—R.T.: Catalunya va viure del carbó britànic fins a la Primera Guerra Mundial. Quan va començar el conflicte, el govern britànic va prohibir les exportacions de carbó. És una situació que recorda això que ha passat ara amb la guerra d’Ucraïna. I què va fer Catalunya sense carbó britànic? Doncs es va electrificar en deu anys i va assolir un potencial energètic molt més alt que no el que hauria tingut sense guerra. Ara vivim una revolució tecnològica comparable al salt de fa cent anys. Si Catalunya no fa els deures en renovables perdrà el tren del futur. És cert que tenim un context monopolístic dictat per l’estat espanyol en la distribució energètica. Però si la legislatura va endavant, crec que els partits catalans podran trobar marge per a començar a crear aquesta logística catalana de l’electró de què parlem. Per tant, ara és el moment d’intentar acomodar aquest marc de la distribució energètica perquè puguem desplegar tot el nostre potencial energètic.

—Digueu…
—R. T.: El decret llei aprovat pel govern del president Torra el 2019 va aixecar més de 14.000 megawatts. D’aquest, tots corresponen a projectes de menys de 50 megawatts, que és el límit competencial de la Generalitat de Catalunya. Per tant, mira si hi ha feina a fer amb les competències minses que tenim. Encara som a temps de ser energèticament sobirans, però ens cal agafar ritme, perquè si no serem dependents energèticament. Si poguéssim posar en funcionament aquests 14 gigawatts que el decret Torra mobilitza, ja tindríem els deures fets més enllà del 2030. Tan sols s’ha de materialitzar allò que ja s’ha acordat. Però el problema a l’hora de fer efectiu aquest acord no és tan sols de personal o de capacitat institucional. Tenim un decret, aprovat pel tripartit el 2009, que va burocratitzar de manera extraordinàriament complexa tota la tramitació del procediment administratiu. Ara ens trobem que a molts projectes renovables els caduca el permís de l’ACA o de Medi Ambient mentre tramiten els permisos d’obres, i la roda de la burocràcia torna a començar. En altres projectes veiem, per exemple, que el Departament d’Energia no sap si Territori n’ha aprovat el pla especial urbanístic o no. Els agents privats, les famílies i les empreses fan grans esforços perquè després acabin perdent-se projectes a l’últim metre d’abans d’arribar a la meta; decauen a l’últim metre. I això és el que no podem permetre’ns.

—Al llibre poseu com a model el cas d’Estònia. Quines lliçons en podem extreure?
—J. M.: La primera és que les pedres grosses –els grans projectes– les hem de posar primer, i tan de pressa com sigui possible. És això que deia d’accelerar la transició. Oi que tenim un sac de pedres grosses que ja han estat presentades? Doncs desenvolupem això. Fem-ho tot alhora i a tot arreu, projectes grans i petits. La lliçó d’Estònia és aquesta. Parlem d’un país petit que és molt a prop de l’antiga Unió Soviètica, que coneix molt bé Rússia i que sap que necessita ser-ne independent –per començar, amb l’energia. I que, per tant, decideix que l’any 2030 tota la seva energia ha de ser d’origen renovable. Pren la decisió de tirar endavant tots els projectes que té en tràmit i planificar 1.000 megawatts eòlics marins i 1.000 megawatts eòlics terrestres. La primera ministra Kallas fins i tot es mostra disposada a fer alguna pífia en la implementació de les renovables. Aquí hem de seguir el mateix esperit: hem d’estar disposats a equivocar-nos. Si fem alguna errada, ja tindrem temps d’arreglar-la. Però que la prudència no ens paralitzi. Ho dèiem al començament: som en temps de descompte, no? Doncs hem d’aplicar les tècniques del temps de descompte.