Ramon Solsona: “Si hi ha un tema que destaca, és la idea del pas del temps com a enigma”

Un dels esdeveniments de la represa literària d’aquesta tardor és la publicació de la nova novel·la de Ramon Solsona, Temps enrere (Proa), que arriba aquesta setmana a les llibreries. En la història, llarga, coneixem la vida d’en Tomàs i l’Elvira, set dècades de la seva història narrades al revés, de vells a infants, perquè l’autor ha volgut explicar amb una especial atenció com el pas del temps va configurant les seves vides i les dels qui els envolten. En Tomàs i l’Elvira es coneixen i s’enamoren a Alemanya. La família d’ella, que prové del Priorat, emigra a Alemanya per guanyar-se la vida. En Tomàs, en canvi, hi arriba en altres circumstàncies: és un cervellet i guanya una beca per a estudiar el doctorat en sismografia.

És la novel·la que fa nou de Ramon Solsona, després de Disset pianos i Allò que va passar a Cardós. Però segons el seu editor, Josep Puig, Temps enrere és la més excepcional de les que ha escrit, per l’ambició que conté. Comenta Puig: “A cada novel·la, Solsona es planteja un repte literari o diversos, sobretot, vinculats amb l’estructura. En aquest cas, juga amb el temps. Té un gran domini del llenguatge i destaca en la caracterització dels personatges. El joc de l’estructura, com apunta el títol, funciona per blocs temporals. El temps té un efecte sobre la societat, sobre el llenguatge i en general sobre els personatges. Tot i ser una novel·la coral, l’estructura la sustenten dos protagonistes de grans passions sostingudes. I la novel·la passa sobretot en tres àmbits: el Priorat, la Barcelona popular en transformació dels anys seixanta i setanta i les ciutats alemanyes que van acollir l’emigració catalana també dels anys seixanta i setanta.”

Ramon Solsona s’ha estat tres anys per escriure-la, però fa més d’una dècada que es documenta. I té tanta informació i són tants els detalls que conformen el procés creatiu d’aquesta novel·la, la llengua i variants dialectals que empra, la complexitat de l’estructura, que l’autor en parla sense aturador: “He madurat aquesta novel·la durant molts anys i he marejat molta gent a l’hora d’escriure-la. I és una novel·la de set-centes pàgines, perquè tenia tantes coses a dir! Però si hi ha un tema que destaca per sobre de tots els altres, és la idea del pas del temps com a enigma. És un tema que m’interessa molt, de sempre, apareix en totes les meves novel·les.”

—Què voleu dir que tracteu el pas del temps com un enigma?
—Tots som fruit de les decisions que prenem i també d’atzars i circumstàncies que no depenen de nosaltres. Si parlem del curs de la vida (infantesa, jocs, amics, amors, desamors, sexe, la salut pròpia, la salut dels altres…), és el pas del temps que ens configura. I el fet que la història es presenti relatada cap enrere accentua el protagonisme del pas del temps. L’efecte d’anar cap enrere amb els personatges fa que el lector cada vegada sàpiga més coses del seu futur i menys coses del seu passat. És un efecte interessant. Però, a més, és una novel·la reversible.

—Una novel·la reversible?
—Reversible, perquè l’he escrita de tal manera que es pot llegir en l’ordre narratiu que jo proposo, però també es pot llegir del darrere cap al davant, o sigui, per l’ordre cronològic convencional. La idea de novel·la reversible em va venir després de mirar la pel·lícula de David Lynch Mulholland Drive, que té un tractament del temps genial. I vaig sentir com si en David Lynch em digués a cau d’orella: “L’amo del temps ets tu!”

—Els llocs on passa la història d’aquesta família també formen part de les històries que volíeu explicar?
—He tingut en compte la creació de mons. En aquest cas, els mons dels personatges van molt relacionats amb els espais: el Priorat, l’escala de veïns de la casa on vivia en Tomàs i on la seva mare feia de portera i el món d’Alemanya, sobretot de l’emigració. La història gira al voltant d’una parella, en Tomàs, un noi nascut a Barcelona el 1945, fill d’una vídua que s’està en una porteria, un noi molt tímid en el si d’una família molt senzilla. I l’Elvira, una jove nascuda al Priorat el 1948, de família pagesa amb algunes parcel·les de vinya, però una família que no arriba a guanyar-se la vida i el pare decideix que emigraran a Alemanya.

—Insistiu que no és una novel·la sobre el Priorat.
—Perquè no ho és, tot i que és un dels espais importants. Buscava una comarca deprimida, pensava en el Montsià o la Terra Alta, però quan vaig conèixer el Priorat hi vaig trobar, a més, el moment de transformació de fa trenta anys.

—Com vau conèixer el Priorat?
—El meu coneixement del Priorat i el punt de partida de la novel·la s’esdevé en un poble, el Molar, on hi ha la seu del Centre Quim Soler – la Literatura i el Vi, l’ànima del qual és la Roser Vernet (li dedico la novel·la, precisament). Aquesta entitat organitza des de fa més de deu anys el Priorat en Persona, un projecte on es conviden cinc escriptors a passar cinc dies al Priorat i conèixer-lo a partir de persones que hi viuen. Al cap d’un any has de tornar-hi amb els deures fets, que consisteixen en l’elaboració literària d’uns texts a partir d’unes paraules que tu tries i que han sortit durant l’estada. La Roser em va convidar a participar-hi i va ser a partir d’aquí que vaig descobrir que el Priorat contenia unes possibilitats narratives extraordinàries. A més, el canvi socioeconòmic que ha sofert el Priorat l’ha ajudat a crear una vida nova que també m’interessava molt. I cal dir que la novel·la priorateja molt, però no és una novel·la sobre el Priorat.

—L’altre espai i tema important de l’obra és l’emigració catalana a Alemanya.
—És clar, nosaltres fa trenta anys vam assistir al canvi de paradigma sobre els vins del Priorat, però el 1967, que és quan la família de l’Elvira marxa, aquesta transformació encara no havia arribat. El món dels emigrants catalans també hi és retratat, m’interessava molt, i és prou desconegut encara.

—I quin és el punt de partida del tema de l’emigració catalana?
—L’origen es troba en un company de classe que quan jo era petit, devia tenir uns nou anys, no va tornar a l’escola perquè la seva família havia marxat a treballar a Suïssa. I aquest fet em va marcar. D’emigrants catalans a mitjan segle XX n’hi havia pocs, però n’hi havia. I és una temàtica que encara es desconeix força. S’ha estudiat poc. És un món apassionant i dur. L’objectiu era fer un salt de classe social i tornar amb alguns diners. Però hi havia gent que fracassava i feia molta vergonya tornar al poble havent fracassat. M’interessava molt crear la figura d’un emigrant català, que no se sent emigrant, però que és clar que ho és: treballes jornades llarguíssimes; no entens ni papa de què et diuen, perquè no en saps la llengua; el menjar no t’agrada; fa un fred que pela i dorms en uns barracons sense calefacció. Aquest món està retratat a la novel·la. L’Elvira treballa en una fàbrica de galetes. En Tomàs arriba a Alemanya per altres raons: és un cervellet i obté una beca per a estudiar el doctorat en sismologia en aquest país.

—Parleu-nos una mica més d’en Tomàs i l’Elvira i dels altres personatges que apareixen en la novel·la.
—En Tomàs i l’Elvira són gent corrent, llargueruts tots dos, superen la mida estàndard. I al seu voltant es mouen un entramat de personatges secundaris, un centenar, i tot i que s’hi mouen com un eixam, no t’arribes a perdre. Tots aquests personatges van a ritme del temps. I a mesura que van passant els anys els valors de la societat canvien, apareixen avenços tècnics, no és igual veremar als anys setanta que veremar ara, no és igual parlar per telèfon amb Alemanya als anys setanta que ara, amb el mòbil que portes a la butxaca… De rerefons sempre hi ha fets del món, modes, tendències…

—La novel·la també conté un treball acurat de llengua i una manera enginyosa de tractar l’estil directe dels diàlegs.
—Per aconseguir mostrar dos espais temporals al mateix temps, per mostrar que dues coses passen alhora, he incrustat els diàlegs en el text, enmig de les frases, col·locant-los entre claudàtors. És un recurs per a superar el llenguatge seqüencial i suggerir la simultaneïtat. I en els diàlegs he treballat el català col·loquial, sobretot el prioratí, quan la història se situa al Priorat. Per això hi trobareu l’article lo, per exemple. Aquest treball de llengua queda completat per una dèria molt meva: ja sabeu que tinc passió per les llengües. Diuen que qui estima una llengua les estima totes. L’Elvira estima les llengües, les estudia, perquè té la dèria de comparar expressions i frases fetes en diferents idiomes per dir el mateix. Per tant, l’amor per les llengües apareix encarnat en el personatge de l’Elvira.

Temps enrere (Proa) de Ramon Solsona es presentarà el divendres 16 a la Setmana del Llibre.