Ramon Solsona: “Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets”

L’escriptor Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 1950) va néixer al carrer de Bellver de Gràcia, conegut per l’olor de xocolata de la fàbrica Nederland, on es produïa el Colacao. Escriptor, poeta satíric amb el pseudònim de lo Gaiter del Besós, guanyador del premi Sant Jordi amb L’home de la maleta, col·laborador de mitjans de comunicació, guionista de sèries de televisió i, fins i tot, autor de l’himne del centenari del Futbol Club Barcelona, ara fa memòria de la seva infantesa a El carrer de la xocolata (Proa). El llibre aplega els records compartits amb els seus germans i que evoquen la vida menestral de la vila, els canvis introduïts per la societat de consum i aquell omnipresent franquisme que mirava d’adoctrinar infants i joves. Una evocació que tots els nascuts als anys cinquanta podran fer seva. Ens trobem amb Solsona a la llibreria la Memòria, a la plaça de la Vila de Gràcia, per parlar-ne.

—El carrer de la xocolata són unes memòries d’infantesa no tan sols de Ramon Solsona, sinó també d’Assumpta, Carles i Pep Solsona.
—Sí, senyor. Són escrites en primera persona del singular, perquè hi ha moltes reflexions meves, però d’altres les dic en primera persona del plural. No jugava pas sol al pati i la família era de tots quatre.

—Com ha estat el mètode d’escriptura?
—En dues parts. Feia temps que anotava anècdotes, situacions, coses que a vegades havia fet servir en novel·les, com és lògic. Però, un dia, vaig reunir els meus germans, els vaig donar una llibreta i els vaig dir que anessin apuntant tot allò que recordessin de la infantesa. No calia que ho expliquessin, només que escrivissin “arrencar cebes”, ja sabria de què parlaven. Després, vaig recollir les llibretes, vaig fer una llista bastant llarga de coses que em deien, i els la vaig tornar corregida, com feien els mestres d’abans, amb llapis vermell i en castellà i amb nota. Ens ho vam passar molt bé. Ens vam trobar unes quantes vegades, perquè del primer esborrany a la llista definitiva hi ha grans diferències.

—I diferències entre els germans grans i els germans petits.
—En general, els records són comuns i compartits, però hi ha discrepàncies, hi ha controvèrsies sobre si això no va anar així, sobre si això li va passar a l’un o a l’altre… Però en un clima molt agradable.

—I entre la vostra germana i els nois?
—En aquell moment potser no n’érem conscients, però, òbviament, hi havia una gran diferència i sobretot ara, a l’hora d’escriure, encara no he notat més. Els esculls que va tenir la meva germana per a estudiar, sobretot, no els vam tenir nosaltres. Ara està jubilada, però va fer oposicions a càtedra de belles arts i va fer una carrera magnífica. M’explicava que quan tenia quatre anys, estàvem jugant i la mare li va donar un drap perquè tragués la pols. Quan ella va preguntar per què, li va dir que perquè era una nena. A les nenes se les ensenyava a cosir i a resar a la Mare de Déu i, de la seva classe, només ella va estudiar carrera i una altra va fer batxillerat elemental.

—Dediqueu el llibre a la vostra generació, els nascuts als cinquanta, en ple franquisme, dels quals dieu que heu sortit força bé, força normals.
—És un miracle de la vida. Per una banda, teníem el franquisme aquell que, si bé de petit et rebota molt, va entrant. Cantàvem “prietas las filas, recias, marciales…”. Per una altra, hi havia una alimentació deficient, una sanitat que tot just començava a vacunar. Hi havia la pòlio, que feia estralls, en aquell moment. Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets.

—El carrer de Bellver de Gràcia estava marcat per la fàbrica del Colacao.
—Ara fa molts anys que no hi és, però hi ha gent que sabia on vivia i em deia que sabia que era prop de casa quan notava l’olor de xocolata.

—Vau arribar a avorrir-la, l’olor de xocolata?
—És que ni la notàvem! Saps aquella gent que viu al costat d’una estació de tren i passen trens tota la nit i no els senten? Doncs a nosaltres ens passava igual.

—Demaneu una placa per a alguns veïns de l’edifici on vivíeu, com la família Sendrós o la senyora Anita.
—Ara diria una paraula molt desgastada, com és entranyable, però és que són records molt bonics. Els nens, de tots els temps i de tots els llocs, noten de seguida la gent que és afable, la gent que és afectuosa, i la gent que és aspra o que no té sintonia amb els nens. I quan tu has estat tractat així, mantens una gran estima per ells.

—Els veïns es presentaven a les cases per qualsevol cosa. No hi havia, potser, aquest individualisme tan gran que vivim actualment…
—Insisteixo a dir que Gràcia no era diferent de qualsevol altre lloc. Les cases, fins i tot a l’Eixample, que no és gaire poble, eren una mica de tothom. I els nens, sobretot els nens, també. Aquell exèrcit de criatures anàvem d’una casa a una altra amb molta naturalitat. Jo mateix havia fet amistat amb els veïns d’amics, perquè jugàvem junts.

—Fins i tot recordeu el cas d’un veí que va venir a consultar-vos un dubte lingüístic…
—L’Adolfo, pronunciat amb u final. Va venir un dia i ens diu, “vosaltres que sou gent instruïda, arena i sorra són dues paraules catalanes?”. Ell era paleta i feia morter amb calç i sorra. I també hi havia el cas de les injeccions, que eren un autèntic servei comunitari. Quan calia, anaves a casa d’algú que sabia posar injeccions.

—Gràcia era més vila o més barri?
—Llavors era molt vila. Hi vaig néixer el 1950 i en vaig marxar el 1973, però l’àvia Ventureta, quan hi va anar a viure, des del terrat veia el mar. És a dir, que Gràcia tot just s’urbanitzava. Al meu temps, conservava un aire molt de poble, que encara ho havia estat més quan el pare era petit. Era un barri de Barcelona, però els barris de Barcelona eren tots molt iguals. En canvi, n’hi ha uns quants que tenien un accent més marcat d’antiga vila: Sant Andreu, Hostafrancs, Sant Antoni, i Gràcia, per exemple. A Gràcia, com en altres llocs, baixàvem a Barcelona.

—Descriviu la vostra família com a catòlica, integèrrima, però no integrista.
—L’integrisme és aquesta Església del morro fort, repatània. En canvi, a casa eren molt oberts, van viure molt intensament el Concili Vaticà II. Això sí, venien d’una tradició catòlica practicant per les quatre bandes de la família. Tant els avis paterns com els materns eren de seguir les devocions, els preceptes, les misses… Però una cosa era la vivència familiar de la religió i una altra, aquell nacionalcatolicisme embafador, castellà, que no et deixava respirar. Insuportable.

—La família de la mare provenia del carlisme, i ella mateixa havia estat de la Federació de Joves Cristians (FJC), fejocista.
—Sempre va mantenir l’esperit dels fejocistes, i d’Unió Democràtica, molt associada a la FJC. De la Unió de Carrasco i Formiguera, que ella havia conegut. Era un catalanisme catòlic, molt independentista, molt patriòtic, molt abrandat.

—I, per tant, van viure un esquinçament important amb la guerra i la violència anticlerical, no?
—He volgut explicar les coses tal com van ser. Nosaltres, els fills d’aquella generació, per entendre’ns, som d’esquerres o tenim una visió predominantment d’esquerres. I anem a favor de tot allò que era en aquell moment el republicanisme, el catalanisme, l’antifeixisme. Però va haver-hi una revolució sagnant, sagnant, una rereguarda criminal que ha estat molt amagada en la història, perquè hi ha hagut un interès de no mirar gaire els disparats que es van fer. I a casa, que no es poguessin tenir imatges, resar el rosari, batejar una criatura o casar-se per l’església, que els capellans els matessin com conills… havia marcat molt.

—La família era molt prototípica de l’època. El pare comercial amb unes quantes feines, treballant moltes hores, i la mare, mestressa de casa. D’alguna manera és un retrat gairebé d’un barceloní tipus de l’època.
—No és l’autobiografia d’un escriptor, sinó d’un nen de Barcelona. Un nen d’una família treballadora o menestral amb quatre fills, que no era gens estrany en un moment de natalitat disparada. Per tant, és un retrat molt estàndard, molt de l’època.

—Vau tenir l’oportunitat, amb els germans, de tornar a entrar a la casa familiar, on ara viuen els Sariola-Vallribera i, de fet, hi treballa Martí Sales.
—Em sap greu no haver-lo conegut i, de fet, ho vaig saber després, que treballava al “quarto d’allà baix”, com en dèiem nosaltres, una caseta al fons del jardí. No només és renebot de Joan Sales, sinó que és entreparent de la meva tia Mercè Sales, dona del meu oncle Carles, que també té casa a Vall-clara, com tots els Sales.

—Parleu dels espais de la casa, dels objectes, del contingut de la farmaciola, de l’habitació dels mals endreços, que en dèieu el quarto fosc, dels objectes quotidians que marquen època…
—D’objectes i de marques, que és una dèria meva, perquè toca molt la llengua. Hi ha coses que s’incorporen a la llengua. Per exemple, de l’insecticida Flit en va sorgir el verb flitar, incorporat totalment a la llengua quotidiana. I les marques també estan molt associades al comerç i a la vida quotidiana. La meva mare ens havia rentat a nosaltres amb Omo, un dels primers sabons per a rentadora. A partir dels anys seixanta, comença a haver-hi una millora del nivell de vida general, i aquesta classe menestral comença a ser una mica classe mitjana. Per exemple, tota la gent de la meva edat recorda de manera molt viva quan va entrar el primer televisor a casa, quan va entrar el paper de vàter, quan van entrar els primers electrodomèstics…

—L’escola era en castellà, però al pati es parlava en català. Era una mica a l’inrevés que ara…
—A Joan Veny, a qui m’uneix una gran amistat i admiració, una vegada li explicava que al pati, quan algú tocava la pilota amb les mans, dèiem “jems”. Com una evolució de l’anglès hands al castellà “hens”, i nosaltres el vam catalanitzar espontàniament. Va quedar molt parat. Encara que l’escola fos en castellà, el pati era lliure.

—M’ha sorprès que no us deixessin jugar al carrer!
—De cap manera. Per dos motius. Un és que jugar al carrer fa trinxeraire. I trinxeraire era una paraula que es deia molt. Encara recordo llunyanament jugar a trencar fanals del carrer a cops de pedra. Sembla una cosa inaudita, però els nens que jugaven al carrer eren bastant assilvestrats. I, per altra banda, hi havia un trànsit relatiu, de cotxes i carros.

—A l’escola és on es veu el franquisme. Especialment, a l’escola pública on vau anar.
—Tenia amics que anaven als “hermanos”, on els van embafar d’exercicis espirituals, resos, novenes… Ara, quan vam anar al Rius i Taulet, vam aprendre tota una sèrie d’himnes falangistes que no cantaré ara perquè no em dóna la gana. A l’Institut Menéndez y Pelayo no ens feien cantar el “Cara al sol”, però ja el duia après de l’escola, i ens feien hissar la bandera amb l’himne nacional. En general, hi havia més presència de l’aparell feixista, però menys del nacionalcatolicisme de les escoles religioses. No ens portaven a confessar, ni fèiem el primer divendres de mes.

—De l’escriptura, m’ha fet riure l’ús d’anglicismes de manera irònica.
—Tinc un lingüista d’ofici o de guàrdia, digues-l’hi com vulguis, i vulguis que no, en qüestions de llenguatge, m’hi fixo. Volia veure com havia anat canviant la llengua, com s’havien incorporat paraules que no calen, anglicismes, o tecnicismes absurds. No deixa de ser una història de la normalització a peu pla. Aleshores, dèiem pasillo i vacacions tranquil·lament. A la meva família, l’avi es deia Carles, el meu germà Carles, i el meu cosí també. A tots els dèiem Carlos.

—Era una llengua més genuïna?
—El català popular era riquíssim. Que tenia barbarismes? I tant! Però era ric, plàstic, creatiu, amb una fraseologia absolutament genuïna. Em dol quan la gent gran diu que no sap parlar català, perquè no el va aprendre a l’escola i se’ls va acomplexar perquè deien basura i buzón, quan en realitat tenien una riquesa genuïna i popular. Per exemple, el d’ençà, jo l’he viscut com una cosa viva, i ara es fa servir un des que de laboratori, que no he dit mai.

—Les coses comencen a canviar quan apareix el 600?
—Abans del 600 va haver-hi uns microcotxes, un dels quals era el famós Biscúter. Els Vilalta tenien un Biscúter familiar, que sembla una contradicció de termes. El pare va estar a punt de comprar un Goggomobil, que era un microcotxe alemany, i el recordo al menjador amb tot de prospectes i papers, fent comptes. Llavors tot es comprava amb lletres, a terminis… I al final es va comprar el 600, que va canviar-ho tot i va posar fi als microcotxes. Però, no només això, sinó que va canviar moltes coses: la mobilitat, la sociologia… A partir de llavors, es va poder sortir, encara que fos ficant-nos els quatre germans darrere el cotxe com sardines en llauna.

—Els pares es tornen domingueros.
—No hi ha una paraula equivalent en català. I és el diumenge perquè el dissabte era un dia laborable i lectiu a les escoles al matí. Fins l’any 1970, quan es va aprovar la llei general d’educació, i es va considerar que el dissabte no havia de ser lectiu, per fer esport, per fer activitats, no es va començar a generalitzar la idea de cap de setmana. Abans, la gent només tenia el diumenge per a sortir amb el 600, parar al costat de la carretera amb taules de càmping i passar-hi el dia.

—També parleu del món del lleure: les revetlles i les festes populars…
—Llavors no hi havia discoteques, tot just va començar el San Carlos Club, amb els Sírex. A casa per Sant Joan fèiem una festassa, amb paperets i garlandes, petards, bengales.

—Era normal que els avis visquessin a casa, oi?
—Els avis vivien i morien a casa. Recordo l’àvia de cos present a casa, perquè això dels tanatoris no existia. Muntaven un cadafal, uns ciris i es vetllaven a casa.

—Un altre canvi rellevant va ser la televisió.
—Som d’una generació pre-televisiva, i això marca… Llegíem tebeos. La coberta del llibre és molt bonica. És una foto de l’Eugeni Forcano de l’any 1962 i podríem ser nosaltres. Tots hi llegeixen tebeos. Som d’una època que jugàvem molt al pati, als jocs tradicionals, als Juegos Reunidos, al Palé, llegíem el TBO i el Pulgarcito. La televisió va obligar a recompondre els menjadors. La ràdio havia estat un senyor moble, però quan apareix el transistor, la ràdio portàtil fa nosa. Llavors, la majestat va ser l’aparell de televisió amb les antenes de banyes, les tauletes de fòrmica amb rodetes. El gran boom de la televisió va ser el casament del rei Balduí de Bèlgica amb Fabiola, que era espanyola. Les botigues de televisors els tenien tots engegats i la gent s’arraïmava als aparadors per mirar una cosa tan nova. Tot i ser una tele de pega i mastega, va trasbalsar-ho tot. Com havíem fet amb la ràdio, que tota la família ens reuníem per escoltar el conte de Tambor, patrocinat per La Casa de las Mantas, amb guió d’Armando Matías Guiu i que tota la meva generació recorda, vam traslladar la devoció a la tele, que només era una.

—De mica en mica, amb els esplais, els Lluïsos, els cinefòrums i la Nova Cançó, us aneu desvetllant.
—L’institut marca un canvi. El franquisme no ha aconseguit atrapar-nos, i passem a ser actius d’una majoria silenciosa en ebullició. Qualsevol acte cultural es converteix en una reivindicació de llibertat. Especialment, la Nova Cançó o el Grup de Folk, que tenien la capacitat d’encendre una espurna de la qual semblava que havia de sortir la revolució immediatament.

—L’intent del franquisme d’espanyolitzar-vos va fracassar, doncs?
—Havia de fracassar per força, perquè era tan ridícul, tan impostat. Ara bé, encara que ara faci riure tot això, explicar un acudit de Franco dins de casa, això es feia en veu baixa, amb por. La sensació de terror que el franquisme entrava a tot arreu, que podies ser detingut arbitràriament i ho podies passar malament, estava tan arrelat, que fa entendre el silenci de molta gent, que no vol recordar episodis ni vivències de la guerra i la postguerra, les represàlies. Tot allò era viu.

—Aquest és un llibre amable, però tracta una època que d’amable no ho era gens.
—He volgut que fos amè, perquè ara està de moda que les memòries siguin agres, que treguin la roba bruta de casa, de tothom. Volia que fossin una lectura amena, agradable. Excepte el franquisme, perquè aquí sí que tenia unes quantes coses pendents per ajustar comptes. I no me les he guardades.