Ramon Solsona i el país de les muntanyes foradades

Passaven un munt de coses, aquí i al món, entre la festa de Sant Pere i la de la Puríssima de l’any 1965, que és el període dintre del qual Ramon Solsona (Barcelona, 1950) situa l’acció principal de la seva darrera novel·la Allò que va passar a Cardós.

Passava, per exemple, que la guerra del Vietnam acabava d’esclatar, que el Partit Comunista Xinès posava en marxa la Revolució Cultural, que es moria el cantant Nat King Cole, que la reina Elisabet II condecorava els Beatles i que Pau VI clausurava el Concili Ecumènic que tres anys abans havia inaugurat Joan XXIII.

A casa nostra el pare Peyton omplia la Diagonal de Barcelona amb un rosari multitudinari al conjur del lema ‘familia que reza unida, permanece unida’, l’abat Escarré marxava a Itàlia expulsat pel règim, un grup de professionals muntava discretament una escola de mestres sota l’advocació de Rosa Sensat i a les llars arribaven dues novetats importants: el pa Bimbo i el Gas Natural.

Mentrestant, al Pirineu es desenvolupava un projecte gegantí que, de fet, s’havia iniciat a principi de segle amb les obres de la Canadenca, la companyia de l’enginyer Pearson. Un projecte que no es va enllestir fins a la dècada dels vuitanta i que tenia per objectiu dotar d’energia elèctrica la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència.

A la vall de Cardós els treballs s’iniciaren el 1959 i es varen perllongar fins el 1974. Es tractava de connectar per mitjà de quasi vuitanta quilòmetres de canalitzacions excavades en l’interior de la muntanya una sèrie de llacs pirinencs que proveïen d’aigua diverses centrals elèctriques. Unes centrals que, com la de Tavascan, en molts casos també eren subterrànies i que podem considerar veritables catedrals de la tecnologia. Sobretot si tenim en compte els limitats recursos de l’època.

Les repercussions d’unes obres gegantines
Com no podia ser de cap més manera, les obres varen transformar radicalment la vida d’aquells pobles tranquils i una mica deixats de la mà de Déu a causa de l’arribada de grans contingents de mà d’obra extremenya i andalusa que varen multiplicar per tres la població de la vall, amb la consegüent repercussió en els hàbits i les tradicions de la gent.

Ramon Solsona situa, per tant, l’acció de la novel·la en aquestes coordenades de lloc i de temps i ens ofereix, tal com exposa molt encertadament el títol, una crònica del que passava a Cardós, posant l’accent en les persones i estaments que ho vivien en primera línia i que, per tant, varen entomar de manera més directa les conseqüències de tot aquell seguit de novetats no sempre fàcils de pair.

D’una altra banda, el 1965 no va ser un any qualsevol: va marcar l’inici d’un canvi d’època. Els Beatles, la yenka, el twist i el madison començaven a imposar-se als discos solicitados i als teleclubs que el règim de Franco havia escampat pertot arreu. Es van posar de moda els anoracs, als nois encara els operaven de les amígdales (‘les glàndules’, en deien) però el Vicks VapoRub guanyava la batalla als pegats de Sor Virginia i el fenomen del turisme començava a generar mites com el de ‘les franceses’, a muntanya, i ‘les sueques’, a la costa. Involuntàries missatgeres de desconegudes llibertats, sempre exòtiques i ensenyant-ho tot, amb l’escàndol de mossens i altres autoritats guardianes de la moral.

Allò que va passar a Cardós és, doncs, un relat que ens situa dintre d’aquella època i de les circumstàncies peculiars que tot plegat originava a les terres del Pallars i a les comarques veïnes. I entre les moltes coses que Ramon Solsona ens explica que varen passar durant aquells cinc mesos i mig, hi trobem les rivalitats nascudes del contraban, la filmació de la pel·lícula de Rovira-Beleta La dama del alba, els records encara recents de les accions dels maquis, un amor clandestí, un crim del qual és víctima un membre de la Guàrdia Civil i uns quants morts més d’acompanyament. Som, per tant (i no ho interpreteu pejorativament ni amb la intenció de fer conyeta), davant d’una altra novel·la amb assassinats al Pirineu comesos durant els anys durs del franquisme.

I ho dic perquè en la literatura catalana tenim uns quants títols recents que no dubto a qualificar de remarcables i que toquen assumptes similars. Parlo del Pamano de Jaume Cabré, dels taüts negres i blancs de Pep Coll, del Tor de Carles Porta, d’alguns títols d’Albert Villaró, de l’injustament oblidat Els silencis de Derris, de Bartomeu Cruells (impossible de trobar si no és a la xarxa de biblioteques) i, fins i tot, canviant-ne l’adscripció geogràfica, d’aquella gran novel·la, La sega, que l’any passat ens va oferir Martí Domínguez. Un repertori d’excel·lents històries entre les quals a partir d’ara incorporo amb tots els honors Allò que va passar a Cardós.

Un plantejament dual
Bona part de l’atractiu de la novel·la de Solsona rau, a parer meu, en el plantejament narratiu que ha triat a l’hora d’escriure-la. Un plantejament dual que combina, d’una banda, les veus d’un seguit de personatges que varen viure aquella època a Cardós i que ens expliquen les seves experiències i, d’una altra, el llenguatge periodístic en forma de reportatge publicat en una revista pallaresa que en diversos capítols va descrivint l’epopeia que per a aquelles contrades pirenaiques van significar durant tres quarts de segle les obres d’aprofitament de tot el seu potencial hidroelèctric.

I tot plegat arrodonit amb un capítol introductori i un de final centrats en les tribulacions de Santi Vallory, topògraf de l’empresa Cohisa i autor de la mort del guàrdia (no destapo res; el lector ho sap des del començament). Unes trifulgues que en aquests dos capítols són narrades des del punt de vista del personatge i que converteixen Vallory en el gran protagonista de la novel·la, alhora que donen sentit a l’estructura desenvolupada per un Ramon Solsona gat vell a l’hora de fer ús amb saviesa i precisió dels recursos propis del noble ofici de contar històries.

Una vida molt dura
‘Fins que no ets gran no tens una perspectiva de les coses que van passar en aquell temps. Nosaltres, els nens, no acabàvem de saber mai de què ni de qui parlaven exactament. Però sí que captàvem algunes coses, ens adonàvem que les històries antigues no s’acabaven de tancar mai i que en aquestes muntanyes poc o molt sempre n’hi ha hagut, de desgràcies, perquè la vida abans era molt dura. Molt dura. La gent també era dura, no perdonava res. Els rancors duraven anys i panys. Jo això ho he viscut, famílies barallades per alguna cosa que ja no recordava ningú.’ Així evoca aquella època, molts anys després, el Pasqual de casa Xico, antic escolà del poble de Noguera, localitat de nom fictici a la novel·la que correspon a Ribera de Cardós.

I, certament, el panorama era aquest: una gent isolada, feta a viure en condicions d’extrema duresa (i amb l’afegitó per part d’uns quants d’una càrrega de secrets inconfessables) que de cop i volta es troba al bell mig d’un traüll desproporcionat de màquines, homes i camions controlats, fins on era possible, per l’ombra sinistra d’un règim representat pel maridatge entre l’espasa i la creu, entre el despotisme de la Guàrdia Civil i l’integrisme del rector del poble. Entre la brutalitat del sergent, de malnom Grapau, i la doctrina de la intransigència predicada per mossèn Antonino.

Solsona ens regala un esplèndid repertori de caràcters i d’escenes que donen color i gruix a Allò que va passar a Cardós. Penso en les explicacions de Florencio Gavilán, ex-caporal de la Guàrdia Civil (pàgines 237-241); en el delirant diàleg a la rectoria de Noguera entre mossèn Antonino i Franz King, el cantant guineà de l’orquestra que ha de tocar a la festa major (pàgines 133-135); en les diverses converses entre el jutge militar instructor i el sergent Grapau; en les xerrameques de safareig entre les dones del poble; en qualsevol de les diverses intervencions de l’antic treballador Antonio Jesús Palomero, de malnom Sombrita; i en personatges inoblidables com Santi Vallory, el seu fidel company de feina Zep Vidal, la desgraciada Rossita, l’íntegre Caio Periquet, els implacables germans Dinamita, l’eteri Jan Xiulit o l’inescrutable Matildo.

Tot complementat i enriquit per la ja coneguda (i admirada, i celebrada) competència de Solsona a l’hora de fer servir expressions locals que ambienten perfectament la novel·la i que em donen peu a definir-la, per si no m’havíeu entès, com una de les sorpreses més agradables d’aquest començament de temporada literària a casa nostra.

Dues propostes
Posats a dir, i ja que hi ha confiança, se m’acut que seria molt interessant de complementar la lectura d’Allò que va passar a Cardós amb un parell de propostes.

La primera, fàcil de muntar, seria publicar una llista a Spotify amb les cançons que apareixen al llibre. Gairebé totes pertanyents al gènere de la copla –com el famós Soy minero d’Antonio Molina, un himne, gairebé– que el Dinamita Coix i el Dinamita Guerxo canten en qualsevol circumstància, ja sigui fugint dels civils, plantant una bandera roja al cim d’una muntanya o preparant una càrrega d’explosius per obrir túnel.

La segona seria l’habilitació d’una ruta a la vall de Cardós que permeti d’acostar-se als escenaris de la novel·la. Un itinerari documentat –que en el punt de llibre que hi ha dintre de la novel·la és molt detallat– que mostrés les restes dels campaments, els punts d’entrada als túnels d’excavació, els llocs on s’abocava el material de l’interior de la muntanya, les antigues vies de comunicació i, sobretot (com en el cas del Centre d’Interpretació de Tavascan), alguna d’aquestes amagades catedrals de la tecnologia hidroelèctrica que donen sentit i utilitat a tants quilòmetres de muntanyes foradades que ara, gràcies a aquesta magnífica novel·la de Ramon Solsona, podem conèixer una mica més.