Ramon Riera: ‘El xoc entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre dos sistemes de valors diferents’

Som en plena batalla emocional. O, més ben dit, ens ha tocat de viure enmig d’una lluita aferrissada entre dos sistemes de valors molt vinculats a les nostres emocions i que ho condicionen tot o gairebé tot. Tant, que moltes de les coses que ens passen (a casa, a l’escola, com a país, etc.) s’expliquen per causa, també, d’aquesta lluita. En la societat del coneixement en què vivim, els valors i les emocions heretades (perquè tot, o gairebé tot, és heretat…) pugnen amb uns nous valors molt forts i cridats a ser els guanyadors, a mesura que el canvi generacional s’imposi: són els anomenats valors emancipadors i de la llibertat de sentir. Aquesta és la tesi del prestigiós psicoanalista Ramon Riera, autor del llibre L’herència emocional (La Campana), en què dissecciona la manera com ens emocionem avui, com ho hem fet al llarg de la història i com ho acabarem fent, probablement, en el futur… Amb ploma i mirada clares, augura temps convulsos i prometedors alhora. Fins i tot, diu, pot ser que no triguem gaire a viure una autèntica revolució emocional…

—Dieu que la manera que tenim d’emocionar-nos és heretada…
—Quan reaccionem emocionalment en vista de qualsevol situació no som gens conscients que ho fem d’una manera condicionada pel lloc on som i per l’època en què vivim. Tendim a pensar que hi reaccionem de manera natural, que si ens posem tristos és com quan tenim set o gana. Doncs no. En un altre lloc del món o en una altra època hi hauríem reaccionat de manera totalment diferent. Per tant, la manera d’emocionar-nos l’heretem dels nostres pares, la cultura i el temps del nostre entorn. N’hi ha molts exemples!

—Expliqueu-ne algun.
—Si ara veiem un pare alçant un ganivet amb el propòsit de degollar el seu fill, per més que li hagi manat Déu o el Papa de Roma, se’ns posen els pèls de punta de manera automàtica. En canvi, durant milers d’anys, Abraham, que volia degollar el seu fill, era vist com una gran persona, una persona íntegra. Fins i tot a mi, a les classes de religió quan jo era petit, em van ensenyar i vaig assumir que Abraham era collonut. En canvi, ni jo ni els milions de persones que han sentit aquesta història durant tres mil anys segurament no ens hem posat mai a la pell del nen. I un altre exemple: com vivim ara la mort d’un fill? Avui sentia a la ràdio que perdre un fill és tan terrible que no tenim cap paraula per a denominar el pare o la mare que el perd. És a dir, tenim vidus, vídues i orfes, però per a designar el pare que perd un nen, quina paraula hi ha?

—No n’hi ha cap…
—Doncs bé, es calcula que en els dos-cents mil anys d’història de l’homo sapiens les famílies han tingut una mitjana de sis fills, dels quals quatre es morien abans de ser adults. Si una família perd quatre fills i viu la tragèdia que vivim ara quan en perdem un multiplicada per quatre, viurà una reacció emocional absolutament impossible de sostenir. Això feia que, quan la mort d’una criatura era tan quotidiana, la gent es defensés. Com? Posant-hi distància, considerant el nen petit com una no persona fins que no adquirís l’estatus de persona, un fenomen que molts antropòlegs estudien ara en diverses cultures. Històricament i encara avui, en segons quines cultures els nens no tenen nom fins que no fan tres anys o quatre, per aquest mateix mecanisme de protecció. La manera que tenim d’emocionar-nos ha anat evolucionant en funció de l’herència que hem rebut de la nostra cultura,  construïda bàsicament en funció de les condicions de vida que hi ha hagut en cada moment.

—Les emocions les heretem, però no deuen pas ser només genètiques, perquè bé que canvien i evolucionen, com dèieu…
—Exacte, però així i tot la genètica té molta més importància que no ens pensem. Com a exemple, ara estem en condicions, amb la seqüenciació de l’ADN, de dir que la religiositat té un component genètic. Això és fort i és provat científicament: la predisposició de creure en Déu és genètica. I no és cap especulació meva, això s’ha demostrat científicament. Ara, com sempre, la genètica predisposa, no imposa, de la mateixa manera que els fills de persones que pateixen esquizofrènia no tenen per què patir-la. No hi ha una relació causa-efecte: què acabarà passant dependrà, a més dels gens, de la cultura, dels traumes, de l’entorn, del context, etc. És allò que anomenem l’epigenètica, és a dir, l’activació o desactivació dels gens per les circumstàncies de la vida.

—Al llibre parleu de la necessitat d’amputar emocions…
—Bé, és una manera de parlar de la dissociació d’emocions. Quan patim una emoció insuportable, la dissociem, és a dir, l’aparquem, l’amputem, cosa que vol dir que la col·loquem en un racó ben amagada, la desconnectem, tallem el cable. Però compte, no l’eliminem. El cervell, de fet, espera el moment propici per a tornar-la a connectar. Quan? Quan consideri que ho puguis resistir, cosa que normalment passa quan tens una companyia adequada al costat que t’ajudarà a suportar-ho, una espatlla on plorar la pena. És a dir, en el trauma psicològic, fisiològicament i per a la nostra supervivència, desconnectem el cable, però en realitat allò que necessitem per a guarir-nos és connectar-lo i buscar un amic que ens acompanyi.

—I si no el connectem, el cable?
—Viurem de manera precària, cada dia que passi de manera més precària, fins que no ens connectem. Si vas desconnectant emocions, el teu funcionament esdevé cada dia que passa més complicat i precari. La part fascinant és que la fisiologia va al revés i, per instint de supervivència, ens desconnecta. Per això els soldats traumatitzats per les guerres, durant milers d’anys, quan han tornat a casa, han desconnectat el cable; no n’han parlat, de les barbaritats de la guerra, han replegat les emocions, i han funcionat de manera precària. Un exemple recent: el cas de la capsa vermella del fotògraf Antoni Campañà. Què fa ell amb les fotografies de la guerra? Les guarda en un calaix i en una capsa que no torna a obrir mai més. Per què? Perquè és insuportable, és un trauma insuportable. Ara que és mort resulta que les han trobades i se n’ha editat el llibre, d’un valor documentari molt important. Però ell mai no va obrir el calaix ni va dir que les tenia.

—Si sabem que allò que és important és connectar-nos amb les emocions i els traumes, per què no ens ensenyen més a fer-ho?
—Fins fa molt poc al món no hi havia consciència que això fos així. No s’acceptava que un soldat que va a la guerra o un nen abusat sexualment quedessin gravíssimament afectats, amb seqüeles emocionals potser irreversibles si no es digeria el trauma. El trauma s’ha de digerir, i per digerir-lo necessites fer-ho en companyia. Si no ho fas esdevens una persona cada dia més trista, reservada, silenciosa, amb atacs de ràbia de tant en tant. Per sort, aquests darrers anys hem augmentat la connexió amb les nostres emocions, entre més perquè ja no estem tan amenaçats físicament com els nostres avantpassats i podem preocupar-nos i adonar-nos més de què sentim. Però ho hem de fer més, cert.

—Per tant, l’objectiu és que no calgui amputar emocions…
—La solució ideal és que la dissociació disminueixi a mesura que vagin millorant les condicions de vida de la nostra societat i que, mentre aquestes condicions de vida millorin, les experiències traumàtiques inevitables les puguem experimentar en un entorn empàtic que ens acompanyi; que aquestes experiències les puguem patir, plorar i assimilar. En el fons, hem de poder estar connectats amb la nostra vulnerabilitat, cosa que ens farà ser empàtics amb la vulnerabilitat dels altres. Aquesta és la utopia que proposo al llibre. I té l’avantatge que és un mecanisme que fomenta la solidaritat sense haver de recórrer ni a les ideologies ni a les normes. L’empatia ha de fluir i no ha d’aparèixer perquè et diguin que has de ser empàtic.

—‘Empatia’, una paraula de moda, però nova…
—La paraula ‘empatia’ neix l’any 1909 en l’àmbit acadèmic, però aquesta paraula no arriba al nostre vocabulari (i a més com coet) fins fa molt poc, amb el darrer canvi de segle. Avui tothom parla d’empatia, gent de tota índole i classe social.

—Ens fa feliços, l’empatia?
—Pregunta difícil. L’empatia ens permet de ser més honestos amb nosaltres i viure d’una manera més plena emocionalment. Però compte, si fóssim empàtics sempre, amb tothom i molt profundament, cada vegada que encenguéssim la televisió i miréssim un informatiu ens agafaria un atac d’angoixa. L’empatia té aquest doble vessant. Ara, si tenim l’objectiu que els set mil milions de persones que poblem el món actualment no ens destrossem amb una guerra atòmica, ens posem d’acord amb el canvi climàtic, aprenguem a col·laborar entre nosaltres, etc., perquè el món vagi millor, com més empatia hi hagi, millor. En aquest món, l’empatia és l’única esperança contra l’autodestrucció.

—Dieu, al llibre, que l’heroi modern és qui té la valentia de tenir por…
—Això és una lliçó que aprenem tots els qui ens dediquem a la psicoteràpia. És habitual que qui necessiti psicoteràpia se n’avergonyeixi. En canvi, la fortalesa és reconèixer què et passa; amagar-ho és un sistema poc valent. En les societats en què hi funciona un sistema de valors basats en la llibertat de sentir és inevitable de sentir-se vulnerable.

—Valors basats en la llibertat de sentir. Al llibre s’hi descriu una lluita entre els valors més patriarcals i tradicionals i els valors més emancipadors i de llibertat de sentir. Som en aquesta batalla?
—Som just en aquest punt: ens comencem a desempallegar dels valors patriarcals basats en el respecte vers l’autoritat (basats en el principi: ‘jo t’obeeixo i tu em protegeixes’) i fem la transició cap a la societat basada en la llibertat i en la llibertat de sentir. Aquest canvi és enormement complicat, perquè implica canviar uns valors que porten arrelats al moll de l’os milers d’anys, tant a casa com a l’escola, com a tot arreu. És una transició complicadíssima i és bo dir-ho, que ho és, perquè aleshores s’entenen moltes més coses, com per exemple que ara la ultradreta reaparegui. A l’escola, els mestres, amb tota la raó del món, es queixen de les dificultats que tenen per a controlar els nens, però si ho mirem amb distància resulta que abans tenien l’eina de l’autoritat, del càstig i dels cops de regle, i ara ja no la tenen. La seva feina és ara més complicada, és lògic que costi més, però és injust de dir que els nens estan consentits, mal criats, que els pares són esclaus de les criatures, etc. No ens podem quedar amb aquesta caricatura. Això són desajusts del canvi de valors en el qual vivim, del pas dels valors patriarcals als valors emancipadors. Ja n’aprendrem, però estiguem orgullosos de la manera com tractem i eduquem els nens, respecte de com es feia amb els nostres pares o avis. Tot plegat forma part d’aquest canvi de valors, que amb els anys pot esdevenir una autèntica revolució emocional.

—Quan parleu d’aquesta lluita, al llibre, dieu que Joan Sales, a Incerta Glòria, es va avançar al seu temps…
—Sí, clarament. Joan Sales és un dels personatges que poso d’exemple al llibre i que va tenir la mala sort, diguem-ho així, de tenir un sistema de valors emancipadors en un món on predominaven els valors patriarcals, tant en el món franquista com en el món republicà. Ell, a Incerta Glòria, reconeix que té por i explica que després de la batalla sembla que s’esborri la memòria. I, en un moment, quan explica que sent una esgarrifança estranya, diu: ‘Deu ser això que en diuen un atac d’angoixa.’ Això que en diuen! Aleshores no se’n parlava, no s’estudiava, ningú no en deia res. Si Franco, com a heroi oposat, hagués escrit o dit res semblant a això que escrivia Sales, si hagués admès que tenia por, tot el seu prestigi i el seu personatge se n’hagués anat en orris. Tota l’autoritat moral de Franco, allò que el va fer convertir-se en dirigent i en dictador, li venia de la seva capacitat de no tenir por, d’amagar-la, i d’aplaudir les carnisseries més bèsties de la guerra. Això és d’una dissociació alarmant, de la por, del patiment i de tant més. Joan Sales és just el contrari d’aquest arquetip, són dos exemples clars dels dos sistemes de valors que ara pugnen. Sales representa els valors emancipadors, que és cap on caminem, i Franco els valors patriarcals, que mirem de deixar enrere. Una altra prova que Sales era un home molt connectat amb la seva vulnerabilitat és que els seus protagonistes són orfes. No és gens casual. A banda, al llibre m’atreveixo a dir que el fet que ara Joan Sales d’alguna manera sigui recuperat socialment i revalorat té a veure amb aquesta lluita de valors actual: comencem a ser, socialment, on ell va arribar amb Incerta Glòria emocionalment parlant.

—Les emocions les heretem. I els valors?
—També. Però fixeu-vos en aquest detall: les reaccions emocionals espontànies i involuntàries, les automàtiques i sense pensar, són l’expressió més profunda dels nostres valors. Si tu vols conèixer els valors d’algú, no li demanis quins té, perquè més o menys tothom dirà la mateixa lata políticament correcta. Senzillament observa la manera com reacciona en determinades situacions.

—Aquesta lluita de valors, entre patriarcals i emancipadors… és una mica això que ens passa com a país?
—Del tot, i tant. Jo sempre dic que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre dos sistemes de valors diferents. El sistema de l’estat espanyol és basat a aconseguir i mantenir la unitat, la unitat de la tribu, utilitzant l’autoritat i si cal la repressió. Però és que això, històricament, ha estat útil. Perquè hi ha hagut èpoques, sobretot quan les condicions de vida han estat molt més adverses, en què mantenir aquesta unitat i fins i tot una mà dura que marqués el camí era útil per a la supervivència de la comunitat. Aquests valors autoritaris tenen una història i un sentit. Passa que en una societat del coneixement com l’actual aquest sentit es perd cada dia que passa. Jo segueixo Joe Brew a VilaWeb i les seves estatístiques. Són molt clares: a mesura que hi vagi havent el canvi generacional de la nostra societat, els valors emancipadors aniran guanyant lloc per damunt dels patriarcals. Per tant, en el fons, crec que el conflicte entre Catalunya i Espanya l’acabarà guanyant Catalunya, de segur. Ara, no sé si som en un punt de transició del sistema de valors prou madur. Quan fas una revolució no saps mai si és el moment més adequat.

—Voleu dir que, com a país, ens hem avançat massa?
—És una molt bona pregunta. No ho podem saber. Però sí que sovint em pregunto: hi ha les condicions per a fer el pas que hem fet com a país? I quan dic condicions, vull dir si el sistema de valors democràtics de Catalunya i d’Europa (els d’Espanya ja dono per suposat que no) són prou desenvolupats per a poder assimilar la revolució que significa que, sense sang, només perquè ho desitges, et puguis separar? Una reflexió: imaginem que parlo amb els meus col·legues estrangers i que els explico que m’he fet homosexual, que deixo plantada la família, que em divorcio, etc. M’entendran perfectament. Si els explico l’anhel de decidir el futur de Catalunya, d’entrada la reacció més normal és que no m’acabin d’entendre. Vol dir que potser el sistema de valors emancipadors que ells mateixos abracen encara no és del tot desenvolupat en segons quins àmbits. Ara, la tendència és clara, els valors emancipadors i de llibertat de sentir acabaran imposant-se; només cal veure com eduquem els joves, mitjançant valors i mecanismes molt més encarats en la llibertat de sentir, molt més que no fa tot just cinquanta anys. Això que ara diré no és científic, però la meva sensació és que els valors que promouen la llibertat dels pobles a autodeterminar-se, amb relació als altres valors emancipadors, van molt endarrerits. I respecte de la pregunta de si hem començat massa aviat, no ho sé, però la veritat és que ja hi som, i ara ja no hi ha marxa enrere.

—Al llibre parleu del que anomeneu cercle virtuós, quan us referiu a aquest canvi de valors actual…
—Sí, és un cercle complex, però podríem resumir-lo així: amb millors condicions de vida, més pes tenen els valors emancipadors i, quan guanyen pes, tenim institucions més democràtiques. I si tenim institucions més democràtiques, no hi ha corrupció, hi ha més igualtat i tenim millors condicions de vida. I així el cercle es retroalimenta. De fet, l’espiral de creixement ideal és: com més valors emancipadors, més democràcia. Però compte, no hem de ser ingenus; és un cercle virtuós que es pot trencar molt sovint, i que va endavant i enrere. Un dels seus principis és millorar les condicions de vida i sentir el futur com una font d’oportunitats. Però pot ser que vingui una crisi econòmica i que el futur deixi de ser vist com una font d’oportunitats. Això pot passar i, per tant, aquest és un cercle virtuós ideal, però és molt més complex i no és perfecte.

—Parleu del futur i de les noves tecnologies recordant que Sòcrates es va escandalitzar quan va aparèixer l’escriptura argüint que si escrivíem deixaríem de pensar…
—Els valors emancipadors són molt vinculats a les noves tecnologies. Una de les aportacions més rotundes i enormes és la connectivitat. Per mi, la idea del Tsunami Democràtic, igual que el #MeeToo o les associacions d’alumnes abusats sexualment, són una eina emancipadora de primeríssima dimensió. Amb una bona connectivitat es poden reunir persones amb objectius afins i s’organitzen. El canvi és espectacular. Després hi ha l’altra cara: el nen a classe només està pendent del mòbil, no aprèn a sumar perquè fa servir la calculadora, etc. Jo diria que hauríem de ser prudents i no fer de Sòcrates en aquest cas. Per mi, professionalment, internet ha significat una ajuda tan gran, he pogut aprendre tant gràcies a internet connectant-me amb professionals i escoles de tot el món! Per tant, hi tinc un agraïment profund. Crec sincerament que les noves tecnologies ens permetran noves formes d’organització, envoltant-nos de persones afins com mai no ho havíem pogut. I això, d’un punt de vista psicològic, és molt potent.

—Per acabar, al llibre també parleu de la importància de connectar-nos amb la natura…
—Som programats per a un paisatge i majoritàriament vivim en un altre. Sempre hem seguit la natura que ens ha estat amiga, ho portem marcat a la nostra genètica. I una dada: ja de l’any passat, per primera vegada a la història, perquè no havia passat mai, hi ha més gent vivint entre ciment que no a la natura. Això és un repte enorme, perquè no som programats per viure a les ciutats. I això ens obliga a sortir divendres al vespre tots corrents cap a la muntanya, ens obliga a buscar unes altres gràcies a les ciutats i ens condiciona la vida. Aquest és un dels punts flacs de la societat del benestar. Però què hi podem fer? Destruir les ciutats? Hem de trobar un sistema d’organització que ho faci compatible. A més, a la ciutat, vivim envoltats de desconeguts. Ens hem d’inventar un altre sistema de valors que ens permeti de conviure entre desconeguts. És molt complicat. Sempre, durant tota la nostra evolució, hem hagut d’afrontar complicacions. Potser la més gran i que de moment hem resolt amb èxit relatiu perquè encara no ens hem autodestruït és la d’haver de prendre consciència de la nostra mortalitat. Més o menys ens n’hem sortit: fem festes majors, mengem un bon entrecot, aprenem a col·laborar, a contagiar-nos emocions…

—De fet, per això ens hem inventat l’art, com bé expliqueu al llibre…
—Exacte. Nietzsche deia: ‘Vam inventar l’art per no morir a causa de la veritat.’ És a dir, vam inventar-nos l’art per crear una ficció que ens impulsi a viure malgrat la mort. Perquè, no ens enganyem, l’única realitat fora de discussió és la nostra mortalitat.