Ramon M. Piqué ara treballa en publicitat. És llicenciat en comunicació audiovisual i al començament va passar per TV3 (a Sputnik i Silenci, on va acabar essent-ne el director). Ara ha escrit El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya (Columna). Aquest llibre, que avui arriba a les llibreries, explica el fitxatge de Cruyff pel Barça gràcies a la influència i la personalitat d’Armand Carabén, directiu blau-grana, i la seva parella, Marjolijn Van Der Meer. I també la seva relació amb Joahn Cruyff i Danny Cors. L’obra no tan sols explica la connexió de Cruyff amb Catalunya, sinó que també és un llibre familiar. Per aquestes 261 planes hi desfilen els Carabén: del besavi Pepet Carabén, l’home que va impulsar la terrassa d’El Café Español, fins a David Carabén, cantant de Mishima, passant per Armand Carabén, directiu del Barça, cruyffista, pallaquista i l’home que va aconseguir que Cruyff fos “un català de cor”.

—Qui és Armand Carabén (1931-2001), l’home que va portar Cruyff al Barça?
—L’Armand és un seductor, elegant, un diplomàtic i un connector. Si fóssim un estat, Carabén podria haver estat ministre d’Afers Estrangers. Era un home amb aquesta categoria, amb aquesta talla. Per formació, per intel·lecte, per cultura, per obertura de mires, per moltes coses. Carabén ha pogut estudiar a Ginebra i a Londres. Viatja amb una beca Rafel Patxot, a estudiants brillants. Quan torna, entra a treballar al SECEA, dels cotoners que en aquella època remenen molt les cireres. Darrere dels SECEA s’amaguen també gent amb intencions de fer política.

—I Carabén, empresari, no ho va ser mai? Sempre va ser directiu?
—Va intentar-ho, sent editor d’AC (les seves inicials). Van publicar Joan Fuster. Ell té una gran veneració pel Pla. Pla havia estat company d’estudis del seu pare. I el pare de Carabén havia estat un advocat amb una vis literària important. Havia estrenat obres de teatre, havia participat en revistes. Però l’editorial no va anar a més.

—Carabén i Pallach, quina relació tenen?
—Una gran admiració per part de l’Armand Carabén. Ho diu explícitament en les seves memòries, enyora Pallach. “Cada cop que estem convocats a les urnes, la gent que pensem com nosaltres ens sentim molt orfes.” És un gran escriptor i les seves memòries [Catalunya és més que un club? (1994)] són un llibre deliciós. Escriu molt bé. Ell va escriure molts anys articles d’opinió a La Vanguardia. Una delícia! Hi veus que ha estat sempre en moments determinants del país com un aconseguidor, com un connector. I el Barça és un gran exemple d’això, també.

—Per exemple, ell ha estat involucrat en el Barça, l’Elefant Blau, TV3, els Jocs Olímpics de Barcelona, etc.
—Sí, senyor.

—La visió que té dels catalans de Madrid, com la resumiu?
—Ell parla molt del franquisme per omissió, que és el cas d’Ortínez, acaba essent el cas de l’Estapé. Tota aquesta gent que, bé, no són franquistes, però a mi em va bé. Ell, no.

—Qui és Marjolijn Van Der Meer?
—És l’esposa del Carabén, tretze anys més jove, si no m’equivoco. Nascuda el 44, en ple bombardeig de la Haia. Té una infància molt diferent, perquè la passa a Papua Nova Guinea. De família progressista, la revolta del 68, a Holanda passa una mica abans. I ella està aquí un estiu fent de recepcionista en un càmping de la Costa Brava i coneix l’Armand. Ella estava promesa amb un diplomàtic israelià, amb la idea de casar-s’hi, i quan coneix l’Armand això canvia com de la nit al dia. Avui té un cap claríssim, és una dona espectacular, de vuitanta anys, i no ha sortit gaire a la premsa, no.

—Cruyff arriba a Catalunya, bàsicament, per la bona entesa que hi ha entre dues parelles: l’Armand i Marjolijn per una banda, i Johan Cruyff i Danny Cors per l’altra?
—No exactament. Els Cruyff visiten Barcelona perquè a Barcelona entrena el Vic Buckingham, que és l’entrenador que va fer debutar Cruyff a l’Ajax. I els organitzen una visita perquè el Barça ja té al cap d’incorporar Cruyff des del 69. Queda admirat del Camp Nou, perquè és una catedral enorme, i ell està en un moment de la vida que té un conflicte amb l’autoritat. Com sempre, Cruyff és molt proper a les bases, amb els nens; és una persona que pot estar hores firmant autògrafs i passar per alt el president de l’Ajax. Ell té un conflicte de diners amb l’Ajax, i el Barça és una opció molt apetitosa perquè el Barça té diners per a llençar.

—Dieu que Cruyff és un tipus que no tan sols canvia el futbol dins del terreny de joc, sinó també fora. És el primer que comença a cobrar per entrevistes, a dir que la privadesa és important. La relació del futbolista directament amb la premsa. Però llegint el llibre penso: això ho canvia ell, o ho canvia el senyor Coster, el seu sogre?
—La cosa del màrqueting, de la imatge pública, etc. és obvi que Coster pugui dir: això ho has de fer així. De fet, ell acaba representant jugadors de l’Ajax, en aquella època. Però Cruyff és un tipus molt llest i és un paio que es qüestiona moltes coses.

—I qui era Cor Coster, el sogre?
—Era un empresari d’èxit i un gran comercial.

—I va fer diners, dieu, amb joies?
—Entre altres coses, comerç.

—Els Carabén, quina herència familiar tenen?
—És molt curiós el perfil dels Carabén. El seu besavi és un dels pioners del Paral·lel, per exemple, i és el que el fa créixer El Cafè Español d’una manera espectacular. De fet, és la terrassa més gran d’Europa aleshores.

—Diu que era una terrassa que tenia… cinc mil cadires!
—Hi ha unes fotos espectaculars amb totes les tendències polítiques que convivien en aquella ciutat. I el seu nét Armand Carabén té cura del Barça com a gerent, però també té prou formació per a dedicar aquesta cura espiritual al Barça. L’impulsor del catalanisme al Barça, en la directiva de Montal, és Armand Carabén, que és qui connecta tota la intel·lectualitat del moment amb el Barça.

—De la saga Carabén arribem fins a David Carabén, cantant de Mishima.
—El fill d’Armand Carabén i Marjolijn. En David comença a cantar en anglès, i després es passa al català quan tota la seva generació es passen de l’anglès al castellà. “Jo dic ‘t’estimo’ en català, doncs ho canto en català també”, és frase seva. Ell no pot fer una cosa en què no creu. Crec que és el que més admiro d’en David perquè el conec: fer allò amb què creus. Això és molt important. Jo crec que això connecta molt amb el cruyffisme, perquè el cruyffisme és això, més la mentalitat de victòria. És molt trist que Armand Carabén, diguem-ho de passada, no tingui ni un carrer a Catalunya. I Johan Cruyff en té un, a Vallfogona de Riucorb, que és un poble de cent persones. I em crida l’atenció perquè és un personatge que realment és molt fonamental en la història del Barça. La història del Barça no seria la mateixa sense aquest matrimoni Carabén – Van der Meer segur.

—Al final del llibre parleu de Laporta.
—La primera persona a qui Joan Laporta dedica la victòria electoral del 2003 és Armand Carabén, que ja és mort de fa dos anys. És una història, la de l’ascens d’aquesta gent que no són establishment. I això aquí a Catalunya és una novetat. El Barça és un poder polític immens. Aquest poder es pot fer servir. El Barça és una màquina d’integrar catalans. Com això que fan que nacionalitzen espanyols perquè han de jugar als jocs olímpics? Doncs tu et fas del Barça i automàticament entens moltes coses. Una dada que a mi em sembla molt rellevant: no conec cap cruyffista que no sigui independentista. Independentista a ultrança. Això és una coincidència bastant curiosa. Ell és una persona que té un principi vital, que és: si vols fer alguna cosa, fes-la. Ningú com Cruyff no ha tingut una relació amb el club tan bèstia. I Cruyff és el que diu que la visió del Barça d’Armand Carabén és la de Joan Laporta.

—Hi ha un capítol dedicat al rabadà.
—És una figura que a mi, de fa anys, d’ençà del procés independentista, em té molt admirat o em crida molt l’atenció. És una figura de folklore català molt curiosa, el rabadà. Tots els nens i nenes de Catalunya saben cantar la cançó del rabadà però celebrem un personatge que no vol anar a adorar Jesús a la cova. Tothom hi vol anar, i el paio no. Va, home, no n’hi ha per a tant. La cançó és una excusa darrere l’altra. Sóc un gran fan de Sagarra i del Poema de Nadal també (hi ha una part dedicada al rabadà, que és espectacular). I penso que el rabadà defineix molt bé el caràcter català. Com ens queixem, com maltractem els genis. Això ho hem fet amb Guardiola, ho hem fet amb Cruyff, ho hem fet amb Ferran Adrià, ho hem fet amb Miró, ho hem fet amb Dalí, ho hem fet amb Pla. Sempre maltractem el nostre geni. És incomprensible com una persona com Pep Guardiola hagi entrenat només quatre anys aquest club.

—Això del rabadà ho dieu perquè sou cristià?
—Perquè soc cristià, però sobretot perquè soc català. De fet, el llibre és una excusa per a parlar, sobretot, del poder que tenim els catalans de fer coses quan ens ho proposem. No hi ha un caràcter català que ens condemni a perdre, això és una excusa. Però sí que hi ha catalans que fan coses. És allò de Kennedy: “Pregunta’t què fas tu pel teu país.” Quin tipus de Catalunya volem ser? El petit país, però que atreu molt de talent i que el sap integrar i fer quedar?  O un país petit, mesquí, que expulsa el talent i per enveges no l’accepta?

—Voleu afegir res?
—Aquesta és una història catalana d’èxit que no expliquem gaire. Al final del llibre hi trobaràs una cita de l’home que va matar Liberty Valance: “Això és el Far West i aquí, quan els fets es converteixen en llegenda, s’imprimeix la llegenda. Tota la història que he explicat va a les escombraries, no la publicarà.” I aquí no ho fem, això. I això s’explica també en aquest llibre.