28.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 29.09.2021 - 11:20
Ramon Menac (Girona, 1961) és fiscal d’ençà de fa vint-i-nou anys. Tot i ser gironí, ha exercit de fiscal pràcticament tota la vida a Manresa, ciutat on viu. L’any 2009 es va convertir en el fiscal en cap d’àrea de la Catalunya Central, que inclou les comarques del Bages, Osona, el Berguedà i l’Anoia, coincidint amb l’estrena d’una nova organització territorial de la fiscalia a Catalunya. Va tenir aquesta responsabilitat fins l’octubre del 2020, quan la fiscalia general de l’estat espanyol va decidir de no renovar-li el càrrec. S’escau que, abans d’aquesta decisió, Menac, com a fiscal, havia dut personalment molts casos de l’1-O als jutjats de Manresa i havia demanat l’arxivament de la gran majoria d’investigacions per desobediència, que afectaven batlles i regidors independentistes. De fa un any, doncs, torna a ser fiscal de base. En aquesta entrevista explica com ha viscut aquests anys de procés i també fa un repàs de la seva feina com a fiscal.
—Què causa més satisfacció per a un fiscal? Que un acusat acabi condemnat o que acabi absolt per falta de proves, cosa que vol dir que podria ser innocent?
—És la gran pregunta. Sempre s’ha dit que és preferible que un culpable sigui absolt que no pas que un innocent sigui condemnat. No podem parlar en termes de satisfacció. Busquem fer justícia, encertar-la i donar una resposta ajustada als fets succeïts. Una regla bàsica és que, si hi ha el més mínim dubte, s’absol l’acusat.
—Però són els jutges qui absolen. Els fiscals continuen acusant, en molts casos.
—Sí, però no som uns autòmats d’acusar. Moltes vegades, sobretot en la fase d’instrucció dels delictes, no acusem. Demanem l’arxivament perquè entenem que no hi ha proves, o per uns altres motius. Eventualment, fins i tot fet en el judici, canviem de posició i retirem l’acusació. No és gaire habitual però, a vegades, ho fem.
—Quins són els casos que us han donat més satisfacció professional?
—Per la transcendència, els casos d’homicidi resolts. Per exemple, el cas de la mort d’un noi a la Patum de Berga. En la història judicial de Catalunya, o fins i tot d’Espanya, és el cas en què, per un sol homicidi, han estat condemnades més persones: disset en total. Un altre cas amb satisfacció professional va ser resoldre un cas d’homicidi en què no hi havia cadàver. I l’últim, el cas Stroika de Manresa. Va ser el cas de violència neonazi més important de l’estat.
—Alguna espina clavada?
—Sí, unes quantes. En casos d’homicidi, també. Vaig tenir un parell de judicis on jo estava convençudíssim que l’acusat era l’autor dels respectius homicidis. Però, malauradament per a la nostra posició, el jurat no ho va creure així, va tenir dubtes i els va absoldre. Un cas va ser l’assassinat de la regidora Francina Castelltort d’Igualada i un altre va ser un cas de violència masclista.
—I els moments més difícils com a fiscal?
—Segurament els judicis per homicidi són difícils, perquè tens molta responsabilitat i estàs tot el dia pensant-hi, intentant fer-ho tan bé com sigui possible.
—Tots aquests anys de procés han estat difícils per a un fiscal?
—Sí, han estat molt complicats. La fiscalia, com ja se sap, és regida pel principi de jerarquia i d’unitat d’actuació. Tota aquesta qüestió, doncs, s’ha portat molt directament des de la fiscalia general de l’estat. Qualsevol cosa que es feia s’havia de consultar a la fiscalia general, mitjançant el fiscal superior de Catalunya. L’actuació del fiscal ha estat molt monitoritzada. I no ha estat fàcil.
—És bo que s’hagin judicialitzat tant aquests temes?
—Entenc que no. Tothom estava d’acord, abans i després del Primer d’Octubre, que no s’havien de judicialitzar els afers polítics. Però, a la pràctica, s’han judicialitzat i s’han fet processos penals, amb unes penes molt importants. Fins i tot, els mateixos operadors jurídics ens contradiem. Perquè, d’una banda, tothom està d’acord que no s’haurien de judicialitzar, però, un cop judicialitzats, no hi ha manera d’aturar-los
—La responsabilitat de judicialitzar-los no ha estat en bona part de la fiscalia?
—Segurament. Crec que la fiscalia, però, no era l’única part acusadora en tots aquests processos. Encara que la fiscalia hagués adoptat una altra actitud, els judicis s’haurien fet igualment.
—Creieu que la fiscalia general de l’estat (i la superior de Catalunya) s’han excedit en algunes d’aquestes actuacions?
—Jo, personalment, no he estat d’acord amb moltes actuacions. I fins i tot en un cas he mostrat la meva discrepància formal. Però la fiscalia actua amb una veu única i ha adoptat el paper que entenc que ha establert la fiscalia general.
—A quin cas us referiu?
—Bé, hi ha hagut alguns casos en què he manifestat verbalment el meu desacord. I, en un cas concret, fins i tot he formulat la meva discrepància per escrit. Va ser el cas del senyor Jordi Pesarrodona.
—Va sortir publicat que havíeu demanat l’arxivament de les actuacions contra Pesarrodona. Per què pensàveu que s’havia d’arxivar?
—Perquè, a parer meu, hi havia uns defectes formals que impedien que es pogués portar a judici. Però la fiscalia superior no ho va creure així i vaig demanar d’apartar-me del cas. Estatutàriament, els fiscals, si no estan d’acord amb una ordre que reben, poden discrepar, es discuteix i, si al final la posició oficial és aquella amb què tu no estàs d’acord, ningú no et pot obligar a anar a aquell judici.
—Vau portar personalment els casos de l’1-O dels jutjats de Manresa. Com ho vau viure?
—Atesa la transcendència, vaig mirar de portar-los directament. Que no els portés el fiscal de cada jutjat. Vaig mirar d’assistir a totes les declaracions d’instrucció que vaig poder, la qual cosa no és habitual, perquè els fiscals no poden anar a totes les declaracions d’instrucció. És una feina del jutge d’instrucció. Això em va permetre de conèixer més de primera mà el testimoni dels qui van intervenir en tots aquests incidents.
—El jutjat va actuar d’ofici contra alguns batlles del Bages, per desobediència, als pobles on va actuar la Guàrdia Civil. El cas contra els batlles de Callús i de Fonollosa va acabar arxivat perquè, com a fiscal, vau demanar-ho. Per què?
—Anava al cas concret a examinar quina actuació hauria pogut tenir aquell alcalde amb aquells fets. I en cadascun dels casos es va entendre que no hi havia tingut cap participació mínimament activa per a demanar-li responsabilitats penals.
—També vau demanar que s’investiguessin les càrregues policíaques de la Guàrdia Civil, arran de la denúncia de les víctimes. Hi vèieu excessos de la policia?
—Jo entenc que, sempre que hi ha una persona lesionada, s’ha d’investigar. A vegades pot estar perfectament justificat i a vegades no. I aquest és el criteri que s’ha d’aplicar en qualsevol cas. Però no sé com estan aquests casos, si vius o acabats. Per tant, no hauria d’opinar en els casos en què el procediment és obert.
—Vau ser fiscal cap d’àrea fins a l’octubre del 2020. Per què vau deixar de ser-ho?
—És un càrrec de confiança que es nomena cada cinc anys. Em van nomenar el 2009 i em van renovar la confiança el 2014. I, a la següent renovació, el 2020, ja no em van renovar. Perquè el fiscal general, que és qui nomena aquests càrrecs, va entendre que no havia de renovar. I van trobar un substitut, que és el que actualment ocupa el càrrec.
—Per quin motiu creieu que no us van renovar?
—L’associació majoritària de fiscals, la conservadora, va voler que jo deixés de ser el fiscal en cap de Manresa. I va buscar un candidat alternatiu que, pel que sé personalment, no havia tingut mai gens d’interès a ocupar aquest càrrec. Però quan li van oferir la possibilitat de ser-ho, s’hi va presentar. I va ser escollit. El consell fiscal és el que valora les propostes dels candidats; en aquest cas, d’acord amb l’informe del consell fiscal, aquesta associació majoritària va donar suport lògicament a l’altre candidat i el fiscal general hi va estar d’acord. S’hi va presentar, doncs, amb les cartes marcades. I van desestimar la meva candidatura.
—Creieu que aquest interès de fer-vos fora del càrrec era per les vostres actuacions al voltant de l’1-O?
—No ho sé del cert. Però és clar que les discrepàncies que he tingut m’han passat factura. Durant els onze anys que vaig ser fiscal en cap, mai ningú no em va posar cap pega. Sempre em deien que la fiscalia funcionava molt bé i em donaven les gràcies. I, de cop i volta, va canviar l’opinió sobre la meva gestió i no vaig tenir cap suport. I segurament és per aquestes discrepàncies, no hi trobo cap més explicació.
—No us ho han dit mai obertament que fos per això?
—No.
—Creieu que en tots els casos del procés, la fiscalia general ha actuat per motivacions polítiques?
—Jo no diria això. El que pot tenir motivacions polítiques és el fiscal general de l’estat, perquè és un fiscal nomenat pel govern i, per tant, sempre hi ha aquest conflicte entre l’actuació conforme a la legalitat i l’actuació conforme a criteris polítics. Sempre hi pot haver aquest conflicte, i pot haver estat aquest el cas.
—Us ha suscitat contradiccions estar a la fiscalia aquests anys?
—Sí. És evident.
—No fins al punt de pensar d’abandonar la fiscalia?
—No, no, evidentment. M’han rellevat d’una certa responsabilitat, però el treball de fiscal té el seu dia a dia, i tu fas la feina tan bé com pots.
—Heu rebut suport de més fiscals de Catalunya?
—Sí. A molta gent li ha sabut greu. Jo els dono les gràcies però el fet és que, públicament, hi ha una mica d’autocensura. No es parla públicament de certs temes perquè són delicats.
—I fora de Catalunya heu rebut suports?
—Sí, de molts companys que anteriorment havien treballat a Manresa.
—Com us expliqueu la insistència que mostra la fiscalia en casos, per exemple, com el de Tamara Carrasco o el de Marcel Vives?
—Per opinar sobre un cas, l’has de conèixer molt bé. Es pot opinar sobre el judici del procés, perquè va ser públic, retransmès i a l’abast de tothom. Però quan només conec els casos per referències periodístiques, no en podria parlar. No en tinc una opinió pròpia.
—Per tant, de la sentència del procés, sí que en deveu tenir opinió.
—És una sentència ferma, que s’ha d’acatar, però crec que és una sentència molt dura. Duríssima.
—Desproporcionada?
—No sé si dir això. En fi, si els magistrats del Suprem, perquè ho han declarat, estan segurs que aquesta sentència la tombaran a Europa, doncs hi ha alguna cosa que grinyola.
—Per què la majoria de fiscals que hi ha a Catalunya són de fora?
—A Catalunya no hi ha tradició que els acabats de llicenciar optin per l’oposició de fiscal o de jutge. Això fa, necessàriament, que les places les cobreixin persones que vénen d’uns altres llocs on, efectivament, la sortida de les oposicions és més ben valorada. Històricament, a Catalunya, hi ha hagut més activitat econòmica. Això ha implicat més feina per als advocats i, per tant, l’opció de ser fiscal o jutge no ha estat activa, laboralment. Per això la gran majoria de fiscals vénen de fora de Catalunya, cosa que crea un problema lingüístic.
—Hi ha fiscals que arriben i no s’esforcen a entendre el català?
—Jo crec que s’hi esforcen però, si no és que hi passen molts anys, molts no arriben a entendre o a dominar el català amb el nivell necessari. Tractem de temes amb molta transcendència. S’ha de dominar molt la llengua per a poder intervenir en els judicis. I això fa que moltes vegades els judicis es desenvolupin en castellà perquè algun dels intervinents (el jutge o el fiscal, normalment) no tenen prou coneixement del català. És una llàstima. Jo conec l’administració de la justícia des de fa trenta-quatre anys i s’hi ha avançat molt poc.
—En el vostre cas, sí que feu els escrits en català?
—Sí. I la majoria dels que ja som catalans (o valencians o de les Illes) no tenim cap problema a fer els judicis en català. Escrit, però, és difícil. És molt difícil. Només que un dels que intervenen en un judici no entengui el català, tothom canvia de llengua i es fa en castellà. I això és llastimós. Actualment, hi ha un avantprojecte d’una nova llei d’enjudiciament criminal. A la fiscalia de Manresa, alguns fiscals van fer una proposta perquè la nova llei, en l’àmbit penal, ja preveiés que el judici es desenvolupés en l’idioma que escollís l’acusat. Si l’acusat optava pel català, el judici havia de ser obligatòriament en català i, si optava pel castellà, doncs en castellà. Però segurament no prosperarà per aquestes dificultats. Perquè la fiscalia i els jutjats s’haurien d’organitzar d’una altra manera. Hi hauria d’haver una jurisdicció en català i una en castellà, a Catalunya. Això sembla molt complicat, però no ho és. Tenim l’exemple de Bèlgica: en els procediments judicials, poden escollir si s’ha de fer en francès o en flamenc.
—Què fareu d’ara endavant?
—Al principi, lògicament, no em vaig agafar gaire bé deixar de ser fiscal en cap. Però, passat un any, personalment he millorat. Estic molt més tranquil, no tinc tanta responsabilitat, la feina de fiscal de base m’agrada, m’ha agradat sempre. M’agrada més que la feina de fiscal en cap, que era una feina amb un vessant organitzatiu, de coordinació, que no és la que més m’agrada.
—D’aquí a cinc anys us tornareu a presentar?
—Pràcticament ho descarto. Ja tinc una edat, acabo de fer seixanta anys, i arriba un moment que toca afluixar el ritme, malgrat que evidentment la responsabilitat és sempre la mateixa. Però és una responsabilitat personal només meva. No estic pendent de setze fiscals més i dels funcionaris.
