Ramon Mas: ‘Quan escric, l’element fantàstic és una cosa que no puc evitar’

Comencem l’entrevista una mica atropellats. En plena Setmana del Llibre en Català, Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982), visiblement cansat de tant tràfec però sempre amb un somriure franc, no deixa de mostrar-se enèrgic i en tensió (no pas a la defensiva), com un atleta robust. I, tanmateix, durant l’entrevista, de mica en mica, deixa de ser un corredor i va relatant la seva aventura literària com un escalador: ara una mà aquí, ara un peu allà, amunt, amunt. Perquè Ramon Mas és narrador, sí, però també és poeta i sobretot editor de Males Herbes, juntament amb Ricard Planas, una editorial que se singularitza pel fet de publicar llibres de gènere fantàstic en català.

L’entrevistem perquè acaba de publicar un llibre carregat d’interès, que conté un aplec de contes situats en un mateix poble, Puigsech. En tots apareix l’irreal, la màgia, l’element inquietant i secret. I tots els contes es troben relacionats entre si, de manera que al final no acabes de saber on situar Afores, si en el conte o en la novel·la fragmentària.

—Puigsech és un poble possible?
—Sí que és un poble possible. De fet, és molts pobles. I la presència de les Guilleries hi és molt marcada. I el bosc i el misteri que implica el bosc… En la literatura el bosc s’ha tractat però no s’ha estudiat. Sempre es parla del mar com un lloc inexplicable, però el bosc ho és molt més, perquè hi ha més racons foscos darrere dels quals no saps què s’amaga…

—Permeteu-me que deixem el bosc per a més endavant. Comencem estirant un altre fil: en aquest llibre hi ha un munt de detalls, alguns de molt clars, alguns de més difícils de copsar, que relacionen uns relats amb uns altres.
—Sí, i us diré més, aquest llibre lliga amb un altre llibre que li va al darrere, que ja tinc escrit, i hi ha força coses que es relacionen entre l’un i l’altre. Vaig treballar l’escriptura paral·lela i això va donar lloc a una novel·la també.

—Què voleu dir amb això de l’escriptura paral·lela?
—Que tenia una història al cap però em plantejava si l’havia de convertir en dos llibres o construir-la en un de sol, i al final han estat dos. Afores n’és un i després hi ha una novel·la que passa quinze anys abans, a Puigsech també, i comparteix univers mític i alguns personatges. Però això és un altre llibre i ja en parlarem un altre dia.

—Veig que construïu una geografia literària.
—Aquesta és la intenció. Ara, no sé si anirà més enllà d’aquests dos llibres.

—Tornant a Afores, quan dieu que Puigsech és un poble que podria ser molts pobles, ho dieu perquè tracteu temes actuals d’abast social (la crisi de la construcció; la integració del nou, de l’altre; els silencis heretats, com els de la guerra civil; la memòria oculta, etc.)?
—Tot això hi és. I la clau d’Afores per a mi són els secrets que conté, que és tot allò que no s’explica. Els secrets dels personatges i els secrets de la vida d’un poble és el que em dóna peu a posar-hi elements fantàstics, que moltes vegades només passen en la imaginació del narrador o dels personatges. Però tots aquests secrets et permeten de fabular.

—La màgia, el mite, el secret, l’element inquietant, el somni, el fenomen pertorbador de l’irreal… apareixen en tots els contes. És un dels trets singulars del llibre.
—Per mi, va acompanyat de la dificultat de comunicar les coses més íntimes de les persones. Els personatges tenen dificultats per a explicar qui són. En el primer conte per exemple, el carter-poeta té la dificultat de ser realment qui vol ser, que sovint queda en la intimitat, i que és una cosa que als pobles es dóna molt, perquè et sents vigilat o observat constantment, i com més petit és el poble, més. Doncs això permet que et fiquis dins aquests personatges i fabular, sí.

—Aquesta voluntat de fer jugar els personatges amb l’element fantàstic és un fet tan important al llibre que ho devíeu decidir abans de començar a escriure.
—És una cosa que no puc evitar. Gairebé és una opció estètica. Per a mi el fantàstic –entès com el moment en què la realitat es trenca i no saps si això és així realment o no– és de les coses més interessants que té la ficció. I no m’hi trobo, escrivint res que no tingui aquest element.

—Abans d’Afores, teniu publicades dues novel·les: Crònica d’un delicte menor (l’Albí, 2012) i Mentre el món explota (amb el pseudònim de Roderic Mestres, Males Herbes, 2014).
—De fet, la primera és completament realista. Narro les quaranta-vuit hores d’una detenció de la policia a la Via Laietana, un fet que em va passar. És clar, és una cosa completament real que vaig escriure perquè m’ho havia de treure. La segona és un exercici d’estil. Primera persona del present tota l’estona per construir una seqüència de 140 pàgines, molt estripada i molt punk. Jo crec que Afores és el primer llibre on he trobat una veu, una veu que és meva.

—També heu escrit poesia. Teniu el llibre Òsties, publicat enguany per AdiA. Us ha ajudat a trobar la vostra veu?
—Potser. Però és diferent. Jo no em proposo d’escriure poesia. En tinc llibretes plenes. Llibretes que vaig fent. Mireu, el llibre que he publicat amb AdiA són deu anys de llibretes. Hi aplego cinquanta poemes molt curts. La poesia és una possibilitat més immediata que em serveix per a treure’m coses. La faig servir d’una manera més filosòfica, m’ajuda a entendre algunes emocions o a explicar-me-les. La ficció és una altra cosa. Hi gaudeixo, molt fent ficció, inventant-me mons. Molt. Aquell punt d’evasió… Qui realment s’evadeix és l’autor. Hi gaudeixo. Això de l’escriptor torturat no ho veig.

—No en feu pas cara, d’escriptor torturat.
—Puc estar-hi, però escrivint no. I espero que es noti.

—Quan llegia Afores no podia deixar de pensar en el vincle que s’estableix amb l’editorial Males Herbes.
—Sí, és clar. El nostre catàleg és molt personal, al nostre gust. I aquest llibre podria formar-ne part. Però, és clar, en Josep Cots de 1984 és un editor important. M’ha fet treballar, eh!

—Cots em va dir que havíeu estat molt ràpid a l’hora d’incorporar els seus suggeriments.
—Dona, hi havia la possibilitat de publicar a 1984 i vaig córrer com un boig. Em vaig passar dos mesos treballant només pel llibre. Sóc lector i fan d’Edicions de 1984, de fa molt de temps. Alguns dels llibres que més m’han marcat els ha publicat aquest segell i té un catàleg que trobo impressionant. Barreja clàssics amb coses estranyes i amb autors actuals… amb una entitat literària!

—En dos anys, Edicions de 1984 ha publicat la primera novel·la de Raül Garrigasait, Jordi Lara per segona vegada i ara vós. Sembla que és una editorial on es poden trobar les noves veus, unes veus amb molta entitat.
—Amb en Jordi Lara, hi sento molta afinitat. L’entenc tant! Tots tres llibres reescriuen el món rural. Parlem de tres llibres que treuen la literatura de Barcelona. Perquè, per molt que es digui, durant molt de temps la literatura ha estat situada a Barcelona. I aquests són tres exemples d’escriure per donar una entitat literària a uns altres territoris. Per altra banda, molta literatura rural s’ha fet des d’una mirada de ciutat: Rusiñol, Ruyra… Tampoc el meu llibre no crec que es pugui considerar literatura rural, perquè podria valdre per a un barri. Uf, parlar de coses tan grosses se’m fa una mica…

—És treure la literatura de la ciutat. Perquè temes com la bombolla immobiliària són de caràcter transversal.
—Mireu, la pròxima novel·la de Puigsech comença en una rotonda. La rotonda és el símbol dels pobles del segle XXI. El progrés també ha arribat als pobles, d’una altra manera.

—Del llibre Afores, en destacaria l’estructura, que és tota una filigrana.
—És treta, literalment, i no em sap greu dir-ho, de Winesburg Ohio de Sherwood Anderson. És un llibre que va guanyar el premi Llibreter fa uns quants anys i que va publicar Viena Edicions. És potser l’obra fundacional de la narrativa nord-americana moderna. És el mestre de Hemingway, de Faulkner, de Mark Twain (que alhora era el mestre de Hemingway i Faulkner). A Winesburg Ohio passa tot en un poble, el narrador apareix en el primer conte i en l’últim (no és el meu cas), passa en un temps determinat. A vegades les històries s’encreuen, no coneixes un personatge però entra en un bar que ja coneixes, perquè hi ha passat una altra cosa en un altre conte… L’estructura de Winesburg Ohio em sembla fascinant i és un llibre del segle XIX. Em va semblar una manera ideal de fer una novel·la fragmentària. D’aquesta manera, cada personatge que hi apareix té el seu moment de glòria, el temps necessari per a mostrar-nos els seus secrets.

—A més de novel·la fragmentària, és una novel·la de realitats paral·leles: en un conte, la protagonista, que se’ns acaba revelant com a fetillera, mou tots els fils dels personatges de tot el llibre, i en un altre conte un avi explica al seu nét les històries del poble que es conten al llibre. Per fer aquestes filigranes, com treballeu?
—Vaig aplegar els contes que m’agradaven més i que eren ambientats en pobles, que havia escrit durant deu anys. En vaig triar quatre, en vaig afegir tres de nous i em vaig dedicar a reescriure’ls tots set, moltes vegades, fins que totes les peces encaixessin. Com un mosaic. I els mons paral·lels apareixen a l’hora de combinar totes les peces. I el fet que siguin contes et permet de jugar amb això i emmotllar cada peça separadament. Com que és un volum curt i el tenia molt clar al cap, va ser possible que cada peça encaixés.

—Hi ha una galeria de personatges molt variada i interessant, també. I un espai central: el bar.
—És que al bar no és on passen les coses, és on s’expliquen. El bar és on les històries prenen cos. Perquè les coses no prenen sentit fins que algú no les explica al bar, l’altre les sent i les explica a algú altre. En un poble de mil habitants o dos mil, el bar és fonamental. És on s’escriu la realitat del poble.

—Sou nascut a Sant Julià de Vilatorta. Sou nascut en un poble. En els contes, s’hi retrata la vostra infantesa?
—Aquest llibre no es pot explicar sense aquest fet. Tot són records d’infància. I el paisatge és real: la conca del Llop, la baixada de Folgueroles, l’ermita de Sant Roc, el bar…

—Verdaguer no hi apareix.
—No, perquè Verdaguer l’he conegut de gran i això que explico remet a la meva infància. Hi ha bruixes al poble i tot un món fantàstic que entre els nens s’explica i es magnifica. I tu quan ets petit te’l creus i li tens por.

—I el bosc?
—És el desconegut. Ens fa por. És la foscor. Essent de poble i passant tota la infància al bosc, mai de la vida no hi he pogut entrar de nit. Hi ha coses que no acabes mai d’entendre. I menys en aquests boscos de les Guilleries, que són boscos de milions d’anys i que semblen de fades celtes. T’estimula la imaginació d’una manera brutal, però alhora hi ha un respecte, el mateix que tenen els mariners pel mar. Travessar el bosc és un viatge a un indret desconegut i el que és desconegut fa por sempre.

—Plantar cara al bosc és sinònim de tornar-se boig?
—Sí. No sé si en aquest llibre es veu gaire clar, però en el que vindrà es veu claríssim. El bosc és la porta d’entrada a la bogeria. En l’altre llibre és literal. La boca del llop és una porta al mig del bosc. Totes les llegendes del llibre són inventades, però la boca del llop per a nosaltres, d’infants, era un lloc importantíssim, on fèiem les cabanes, un lloc molt clau a la vida. A mi m’interessa allò que explicava Cortázar, el moment en què l’inexplicable irromp en la realitat.

—Un dels fils transversals és un jove que té la gosadia de ficar-se dins de la boca del llop i quan en surt ja no torna a ser mai el mateix. De fet, la seva mort marca tota la novel·la. I us he de dir que m’ha fet pensar en la novel·la del Toni Sala Els nois (L’Altra editorial).
—No l’he llegit, però ja me’n va parlar també l’escriptora i llibretera Silvana Vogt. Aquest efecte que fa la mort d’un jove en un poble l’he tret dels relats d’en Prudenci Bertrana. Sóc molt fan de Prudenci Bertrana. El meu conte preferit en català és ‘L’enterrament de l’amo Pauvirol’.

—Veig que sou un lector voraç.
—Del que m’agrada, sí. Això ve de lluny, perquè abans d’editor vaig ser llibreter durant molts anys a la Documenta i vaig estudiar filosofia. Però la formació real va ser a la Documenta, amb l’altre Josep Cots, que ens deixava llegir els llibres i tornar-los.

—I com vau afeccionar-vos-hi, a la literatura fantàstica?
—Jo diria que hi vaig entrar pel cinema. Vaig començar a llegir literatura fantàstica, no d’entreteniment, a la universitat, mentre estudiava filosofia. En vaig llegir molta de ciència-ficció. De manera obsessiva. I vaig buscar molt, també, perquè hi ha grans clàssics, obres que haurien de ser importants i no ho són, perquè es van publicar com a obres de gènere. S’ha de trencar amb aquesta dinàmica, com s’ha fet amb la novel·la policíaca. Amb la ciència-ficció encara no s’ha fet gaire, aquí. Sí que s’ha fet en el món anglosaxó. I a França. Quan Houellebecq o Emanuele Carrère parlen dels seus mestres, parlen de Clifford D. Simak, Frederik Pohl, R.A. Lafferty, autors que aquí no coneix ningú. Però aquesta és la lluita de Males Herbes, l’editorial. Ara farem Bradbury i anirem a poc a poc per aconseguir d’atreure lectors cap a la ciència-ficció i treure-la del gueto. Parlem de literatura filosòfica.

—És una lluita llarga.
—Aquí molt.

—Com va néixer Males Herbes? Perquè abans d’una editorial va ser una revista.
—Vam fer una revista amb la intenció de fer-la de gènere, a l’americana. La vam tancar fa un any, perquè la fèiem en Pau Clemente i jo, però anàvem tan atabalats que fèiem un número l’any. Espero que un dia puguem reobrir-la marcant la segona època, però sempre que es pugui fer regular i bé. Ara la revista va ser un planter important: Max Besora, Adrià Pujol Cruells, Ruy D’Alexio, Víctor Nubla… Tots els autors dels primers anys havien col·laborat amb la revista.

—En Joan Sala, director de la Setmana del Llibre en Català, atribueix la manca de lectors entre els joves al fet que pràcticament no hi hagi llibres de ciència-ficció ni còmics en català. Molt poca oferta.
—Potser per això ens tracta tan bé, darrerament. Jo estic d’acord en el fet que no hi ha oferta, però crec que un jove de quinze anys pot llegir Kerouack igual que un adult de quaranta. Stevenson no feia literatura juvenil, però el pot llegir un xicot de catorze anys. Es llegeix poc a l’adolescència perquè estàs per unes altres coses, però jo no crec que s’hagi de separar. Els adolescents han de tenir llibres al seu abast i bons. Separar literatura juvenil i literatura per a adults és fer un flac favor als joves. Per a mi separar-ho és simplificar. Un noi de quinze anys hauria de saber què li pot interessar i tenir-ho a l’abast, però no ho tipificaria tant. Jo no ho separaria gens. Un noi de catorze anys es vol sentir adult. La meva generació ens hem criat amb el ‘Compactos’ d’Anagrama.

—Parlem de les darreres novetats de Males Herbes d’aquesta tardor. Comencem per un nou títol de Joaquim Carbó.
—Sí, Els orangutans és una recuperació. Rescatem un Carbó que no coneix ningú. Em fa molta il·lusió. És una cara d’en Carbó molt cràpula, descarada, amb un personatge protagonista molt incorrecte. I escriu en una llengua molt moderna per a l’època, molt única. Entronca directament amb en Pons Codina que publica Edicions de 1984. En la novel·la no paren de passar coses i totes esperpèntiques… Quin Carbó!

—També acabeu de publicar L’altra meitat de Nikos Khuliaràs, ‘un dels grans narradors de la literatura grega moderna’, dieu a la faixa del llibre.
—Són molt bonics, aquests contes. És un Italo Calvino grec, el Calvino més tendre, el d’El baró rampant, ple de sentiments i d’emocions. L’autor és més conegut com a pintor. És d’aquells llibres que et deixen un somriure a la cara. I la traducció de la Mercè Guitart és molt bona.

—I l’últim: un clàssic de la ciència-ficció.
—Sí, R.U.R. (Rossum’s Universal Robots) de Karel Capek. És una reivindicació de la ciència-ficció, un clàssic absolut. És teatre, probablement l’obra de ciència-ficció més influent del segle XX. L’ha copiada tothom, des de Blade Runner a Asimov. A Catalunya aquest text es va representar als anys vint del segle XX, però el text en català no s’havia publicat mai. M’encantaria que es representés als escenaris.

—Esteu en forma.
—Estic eufòric.