Ramon Mas: “Hi ha molts elements que no deixen que una persona tingui una vida que valgui la pena de ser viscuda!”

Els murs invisibles (l’Altra Editorial) és la cinquena novel·la de l’escriptor Ramon Mas. La crítica l’ha beneïda, diu que és la millor que ha escrit. És una obra de maduresa i un exercici de ficció en què decideix d’exposar-se d’una manera que no es veu gaire, amb detall, amb dolor, però també amb una vivesa i sinceritat que atrapen.

Aquesta és una història marcada per un suïcidi, sí, però sobretot és la història d’una amistat i d’allò que implica l’amistat, no fallar l’amic, també sentir que no has fet prou. El sentit de la culpa. I és una història que posa al descobert les moltes falles del sistema: de la incomprensió de l’escola al prejudici de la comunitat, dels veïns, que assenyala i condemna.

Parlem amb Ramon Mas d’aquesta obra, que marca la seva trajectòria literària, que és un final de cicle.

—Es pot pensar que aquest llibre és la història d’un suïcidi, però sobretot és la història d’una amistat.
—Absolutament. És un llibre escrit i pensat per amistat, per fer justícia a un amic que ja no hi és, per fer-lo viure i per mantenir-lo viu. I és un llibre sobre l’amistat que es forja en aquella època tan complicada i tan intensa de la nostra vida que és l’adolescència i la primera joventut. És una època en què tot ho vius intensament i les coses són com les vius. A més, en aquesta edat la perspectiva de futur no t’agrada, perquè no vols convertir-te en els adults que veus. Però tampoc no ets un nen, ja no vols ser un nen. És terra de ningú. I és l’època de construir-te unes relacions d’amistat fortes, construir-te una colla, construir-te un món, amb gent amb qui comparteixis referents, amb qui comparteixis hores i hores i hores. El llibre és un homenatge al moment de la vida en què l’amistat et pot salvar i et pot conformar la persona que seràs. I en relació amb en Raül, aquest amic, hi ha el gest d’amistat, d’intentar per sobre de tot d’ajudar una persona, de deixar-ho tot per ajudar una persona que t’estimes molt i que és el teu amic. Perquè al final, si més no en aquesta edat, l’amistat és molt per sobre de l’amor. Perquè l’amor no el saps gestionar ni saps ben bé què és, però l’amistat sí.

—Aquest moment d’adolescència i joventut és una època complexa, però també bonica. És l’època de les primeres vegades, en què tot es viu intensament, en què tot es porta a l’extrem. I això és molt potent com a matèria literària.
—És potent com a matèria literària perquè són coses viscudes amb molta força i amb molta intensitat. A l’adolescència et creus immune a tot. I just després, quan et situes en la part, diguem-ne, crepuscular de la joventut, és quan veus el que et ve, el que tens davant: triar estudis, aconseguir feina… I tens la consciència que tota la teva vida depèn de les decisions que prenguis, que ja et marcaran completament. Vull dir que a disset anys, les decisions que prens no són determinants, el món és teu, però a vint-i-dos, vint-i-tres o vint-i-quatre anys, la cosa canvia: comences a adonar-te que les decisions tenen unes conseqüències. És bèstia.

—En el llibre també pesa molt el sentiment de culpa.
—Sí, però és que si hi ha un tema literari per excel·lència a Occident és la culpa. I al llibre, la culpa hi és. Perquè un suïcidi el que deixa sobretot és sentiment de culpa. I la culpa és la que aixeca els murs invisibles, però aquest sentiment no es comparteix, segurament per por de ser jutjat, que te’n facin responsable. Perquè tu penses: “Si li hagués trucat!”, però no ho dius. I l’altre pensa el mateix, però tampoc ho diu i l’altre, tampoc. I al llibre aquest sentiment de culpa va aïllant tots els personatges, després del suïcidi.

—Un sentiment que podria de ser compartit pel grup. Perquè al llibre hi ha el grup d’amics, que comparteixen el gust per fer acrobàcies en monopatí als afores de Vic, el gust per una música, un grup que es mou en la contracultura. Sou un grup d’amics que us situeu als marges, culturals i físics. En aquest context, el suïcidi no és acceptat?
—En teoria sí, però saps què passa, que primer hi ha un intent de suïcidi que falla i ell, en Raül, era viu. I què fas? Com gestiones aquest intent de suïcidi? L’acceptació i tot això vindrà després. Però ell és viu i vols que continuï viu, per egoisme o pel que sigui. No vols que una persona que t’estimes desaparegui. Per això crec que aquí no hi ha subcultura ni res que valgui. No vols perdre les persones que estimes. És l’instint. L’instint de supervivència.

—Al llarg de la història, vas descobrint que aquest personatge, en Raül, és una persona molt complexa, que ha patit moltes ferides.
—Porta una motxilla molt carregada de pedres. En aquest sentit, la idea d’escriure el llibre em donava la possibilitat de posar-me a investigar, entrevistar i parlar amb gent que el va conèixer… Perquè jo, de la seva infantesa, en sabia ben poca cosa. Però el que vaig decidir va ser basar-me només en la part que jo havia viscut, les pinzellades de la seva infantesa que m’havia explicat i la part que jo intuïa que hi havia darrere, a partir d’una conversa amb ell sobre la relació amb la mare, el que sé del seu pare (en Raül s’amagava quan el veia, jo sabia que el seu pare l’havia abandonat). No he investigat. I per respecte a tothom, per no posar-me al cap de ningú, per no especular, no construir la seva vida, només he novel·lat la meva experiència. No he construït res. Al llibre hi ha un sol escenari on jo no hi sóc, que és quan en Raül s’acomiada d’en Jordi, un altre amic, i van a patinar junts. Ho vaig posar perquè és una escena molt bonica. Però la resta de situacions són les que jo he viscut. I quan jo no hi sóc, no sabem què fa.

—I una vegada publicat el llibre?
—Després m’han explicat moltes coses i ara en sé molt, molt, molt més, de la seva infància. I em dóna molta pau, perquè sí, allò que al llibre s’intueix és real. Hi ha moltes més ferides, hi ha una infància molt més complicada, una infància molt més dura. Però no m’hi vaig voler aturar, perquè volia explicar la meva història.

—Aquesta decisió que preneu dóna més marge al lector. La història és plena de forats que pot omplir. Alhora, aquesta estratègia literària també permet d’universalitzar alguns temes. Per exemple, penso amb el fet que en Raül és un noi amb altes capacitats, però l’escola el fa malbé.
—Perquè era un nen difícil, rebel. Perquè a casa vivia una situació molt complicada. Però, a més, passa que quan és a punt d’acabar l’EGB [Educació General Bàsica, era llavors el que avui és l’educació primària], uns dies abans, l’expulsen, el fan fora, i no pot acabar-la. Amb aquest fet el condemnen. En un altre moment explico que un dia veu el seu expedient acadèmic, en què diu que el seu coeficient intel·lectual és superior a la mitjana. “Que no sóc ximple, que no sóc ximple!” Va passar per vuit o nou escoles. L’expulsaven, perquè feia merder. N’hi ha unes quantes, d’aquestes, que crec que s’assenyalen al llibre, perquè hi ha una responsabilitat social en tot això. I el sentiment de culpa hauria de ser generalitzat. Perquè hi ha tants elements que no deixen que una persona tingui una vida que valgui la pena de ser viscuda! Crec que hi ha una responsabilitat social i crec que si la gent està condemnada a tenir vides que no valen la pena de ser viscudes, no necessàriament és perquè tinguin un problema mental. Moltes vegades és perquè el món no els ho ha posat fàcil.

—Parlant de responsabilitat social, el llibre se situa a la ciutat de Vic. La societat vigatana en surt molt malparada.
—Parlo de Vic perquè és el que conec. Em refereixo al cor o epicentre d’aquesta catalanitat d’Unió Demòcrata Cristiana, del conservador reservat que jutja. Perquè, tornant al llibre, és significatiu que a en Raül, un nano de divuit anys, li facin més por els veïns del nucli antic, el seu barri, que el miren i el jutgen i que en malparlen des que era petit, perquè era un bala perduda, això li fa més por que enfrontar-se a quinze nazis asseguts sobre les seves motos a la porta d’un concert. La vida és una qüestió moral. El nucli antic de Vic ha canviat molt per la immigració, i això permet que es pugui respirar, perquè ja no es coneix tothom. Però abans era asfixiant. Hi ha alguna cosa a Vic, en la boira, en les quaranta-dues esglésies que té… La gent té una obsessió per la privacitat dels altres, però no t’obren la porta de casa. La gent viu un tancament, un aïllament. Estic molt ressentit amb aquesta gent i penso que al llibre es nota. Ara, això també té un punt bo.

—Quin?
—El fet que hi hagi una societat dominant o central tan, diguem-ne, conservadora, reservada, castradora, permet d’obrir escletxes i crear unes altres coses. Això em marca. Durant anys Vic ha estat un dels centres musicals de Catalunya, perquè els xavals ens havíem de muntar els nostres propis espais, els locals on anar, que acabaven essent locals d’assaig. I aquests locals permetien la contracultura, més contestatària, amb més ganes d’aixecar-se i, en el nostre cas, sobretot, de crear uns espais propis. Finals dels noranta i primers del dos mil són anys de molta vitalitat.

—Hi ha molta música al llibre.
—Sense la música no es pot entendre aquell moment. La música ens va donar una cultura. Ens porta a llegir les lletres, una politització, un interès per la literatura, pel cinema… O sigui, a partir de la música vam saltar cap a tot. Era una manera de descobrir-te, de conèixer-te. I també ens va donar la possibilitat de conèixer uns altres llocs que tenien bandes, que feien fanzins, que organitzaven concerts, que tenien associacions… I comences a moure’t. I això també ens va permetre de sortir de Vic.

—La història, tot i ser una construcció literària, és molt fidel als fets. Aquesta sinceritat, aquest mostrar-se tan a cor obert, deu ser un exercici difícil de fer i mantenir. Alhora, aquest mostrar-se amb tant d’excés és un fet que pot incomodar el lector.
—A veure, sobre la sinceritat: és que era l’única manera que podia escriure aquest llibre, perquè ho devia a les persones que hi surten. No podia falsejar la història ni fer un joc de miralls ni cap deformació, per respecte a en Raül sobretot i per respecte a mi mateix i a les meves vivències. No vaig dubtar en això. I és conciliadora aquesta decisió, perquè m’ha donat una perspectiva d’aquesta història que no tenia, o sigui, m’ha donat un principi i un final i m’ha repartit el pes, perquè s’ha ampliat la mirada.

—I sobre la incomoditat que pot causar al lector
—No hi comptava. No hi havia pensat. Però l’he vista, aquesta incomoditat,
en alguns lectors, perquè el llibre els ha suposat una remoguda emocional. I hi ha gent que això que t’obris en canal i mostris les emocions la incomoda. Troben que hi ha massa sinceritat i massa mostrar emocions que no sempre són agradables, tot i que són vàlides.

—Abans d’acabar, voldria comentar-vos que fa la sensació que us trobeu en un moment personal, vital, de canvi.
—Absolutament. Em trobo completament en un canvi de cicle. Segurament té a veure amb el fet d’haver-me tret aquesta història de sobre, perquè sempre era allà. Però té a veure amb més coses. I tinc la sensació que d’aquí a cinc anys seré en un altre lloc.