Ramon Llull contra els de la piràmide

Passejant pel ‘timeline’, vaig veure que s’anunciava que dilluns al vespre Vicenç Villatoro parlaria de Ramon Llull al Teatre Romea. Vaig trobar que era una combinació prometedora. Les conferències del director del CCCB són sempre una sacsejada. No en surts mai com hi havies entrat i passes les hores posteriors immergit en un debat interior molt enriquidor. Si Villatoro ja ho té, això, la combinació amb una bèstia com Llull convidava a un xoc d’idees formidable. Hi vaig anar –tot i que començava a les vuit, una hora més adient per a sopar que no per a una conferència– i vaig trobar-hi ben bé allò que em pensava.

A banda el conseller del ram i algunes cares conegudes de la cultura del país, un centenar d’assistents es disposaven a escoltar allò que Villatoro explicaria del savi medieval, sota l’enunciat ‘Ramon Llull encara ens parla’. Carles Canut, director de la Fundació Romea, que organitzava la conferència, va presentar Villatoro i va anunciar la programació d’una obra de Llull a la tardor. Canut recordava que a l’escola li havien parlat d’un tal ‘Raimundo Lulio’ que finalment va descobrir que es tractava del filòsof, místic i missioner nascut a Mallorca. I va donar pas a Villatoro que, sota un focus potent i vist des de la llunyania, tenia una certa retirada amb els dibuixos i retrats que ens han arribat de Llull.

La primera pregunta que es va fer Villatoro fou què volia dir ser un clàssic. O, més ben dit: què era un clàssic. I va respondre que n’hi havia de dues menes: els que ho són per la importància històrica (perquè han encetat una branca de l’arbre del coneixement o perquè han estat els més influents en un període o moviment determinat) i els que ho són per la capacitat d’interpel·lar el present (perquè ens il·luminen, ens emocionen o ens impressionen avui). Va posar-ne exemples: Santa Sofia i la mesquita blava, a Istambul. La primera és del segle VI i la segona es va construir mil anys després. La importància històrica se l’endú Santa Sofia, però per la capacitat d’emocionar pot ben guanyar la mesquita blava. Són dues maneres de ser clàssics. Més a prop de casa, Villatoro va posar els exemples de Taüll i la Sagrada Família.

Un cop feta la classificació, calia explorar de quina mena de clàssic parlem quan parlem de Llull. La condició de clàssic per la importància històrica la té assegurada. Però també ho és de la segona mena? Llull té capacitat d’interpel·lar el present? Villatoro no en tenia cap dubte. Per això havia triat l’enunciat de la conferència amb aquest ‘encara ens parla’. Si encara ens parla, és que Llull ens interpel·la. O en el seu cas, ens il·lumina. Per una banda, perquè ha tingut una gran influència en els pensadors europeus contemporanis més importants. Però també perquè, segons Villatoro, Llull intervé en el debat central de la contemporaneïtat.

El plat fort de la conferència arribava en aquest moment. Per Villatoro, el debat central de la contemporaneïtat és si l’organització política, econòmica, cultural, social i científica s’ha de fer en forma de piràmide o en forma de xarxa. Alerta! Aquesta proposta donava una nova dimensió a l’aproximació a Llull. La pugna entre aquestes dues formes d’entendre i voler organitzar la societat, amb un Llull clarament decantat cap al bàndol dels de la xarxa, és al rerefons de tots els debats d’actualitat. A la Unió Europea, a Catalunya i Espanya, a les universitats, a les ciutats…

‘Llull és un aliat dels que volem una contemporaneïtat en xarxa contra aquells que volen la piràmide’, defensava Villatoro amb contundència. ‘Els que volem construir a partir de la xarxa, recorrem a Llull i la seva Ars Magna.’ Perquè el sistema lul·lià té la voluntat de lligar tot el coneixement com una xarxa. ‘Llull diu que tot té a veure amb tot. Per Llull, el coneixement és un edifici amb moltes portes. Pots entrar-hi per la que vulguis, però a dins tot és relacionat.’ En resum: ‘Llull és el profeta de la integració contra la fragmentació del pensament.’

Per damunt de tot, Llull havia decidit de dedicar la vida a convertir els infidels. Tot allò que feia anava en aquesta direcció. Però escrivia en català, occità, llatí i àrab perquè era la manera d’adaptar el seu missatge a cada interlocutor. I això no ho hauria fet mai un defensor de la piràmide. Aleshores, hauria escrit tan sols en llatí, la llengua dels del vèrtex de la piràmide, la que calia imposar a tothom. Llull respectava i defensava amb la seva obra aquesta riquesa de la diversitat. I ho feia en una Mediterrània tan complicada i tan convulsa com l’actual.

Un cop Llull va quedar clarament enquadrat en el bàndol dels defensors de la xarxa, el Villatoro escriptor, poeta i amant de la literatura no va desaprofitar l’ocasió de parlar del valor literari de l’obra lul·liana. No s’ha de perdre mai de vista que Llull vol ésser entès. Perquè la seva missió és convertir musulmans i jueus al cristianisme. Però per poder conversar amb els altres, Llull fa ús del poder evocador de la literatura i la poètica: ‘Fa servir frases brillants i il·luminadores.’

En aquest moment, Villatoro va abandonar el faristol. I va encadenar un recital de fragments captivadors del ‘Llibre d’Amic e Amat’. ‘M’importa un rave quan va ser escrit! Això és un clàssic. Hi ha frases que fereixen de tan belles. Parla d’avui. D’ara. De l’amor. D’estimar…’ I va acabar la conferència reconeixent que ens havia parlat un entusiasta de Llull, més que no un expert. Modèstia marca de la casa. I amb la conclusió: que Llull no és un clàssic tan sols per als historiadors, sinó també per als ciutadans d’avui. Un clàssic contra els de les piràmides.