24.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 24.09.2024 - 21:45
Ens ha deixat Ramon Guillem, un dels grans poetes valencians de la nostra època, i amb ell, un buit immens. Guillem, nascut a Catarroja l’any 1959, va dedicar tota la seva vida a la poesia i als llibres. Més que un escriptor, va ser un amant de les paraules, tant per la seva professió de bibliotecari com per la seva vocació literària, dues facetes que van caminar sempre de la mà. Com a bibliotecari a la seva ciutat natal, Catarroja, va convertir els llibres en portes obertes: va fer de la biblioteca un lloc on tothom tenia cabuda i on la cultura es convertia en un bé comú.
La seva trajectòria literària va començar als anys vuitanta, amb els seus primers poemaris, com D’on gran desig s’engendra (1985), que ja apuntaven la seva sensibilitat per la quotidianitat i la capacitat de transformar els moments més senzills en poesia profunda. La seva obra, que inclou llibres com Terra d’aigua, Solatge de sols, Maregassa i Fugaç, ha estat marcada per una reflexió constant sobre la vida, la mort i el pas del temps, però sempre amb la recerca de llum i esperança, fins i tot en els moments de foscor. Va ser guardonat amb premis literaris de prestigi, com el premi Alfons el Magnànim de Poesia, el Ciutat de València o el premi Maria Mercè Marçal.
Durant els anys que vam coincidir a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), on ell va ser vice-president, vaig conèixer de prop la seva passió per la literatura. Ramon tenia una manera molt especial de treballar i de viure la poesia.
Ramon era també un poeta generós. Recordo amb gratitud quan va cedir-me un dels seus versos per encapçalar la meva novel·la Xènia, tens un WhatsApp. Aquest gest reflectia la seva visió de la poesia com un espai compartit, on les paraules no eren propietat de ningú, sinó un regal per a qui les llegeix.
La seva obra és un mirall de la seva profunditat i desig de compartir. En el poema “Un silenci”, per exemple, Ramon reflexiona sobre la relació íntima entre el poeta i les paraules:
Hi ha una part de mi que no és meua,
com hi ha un vers trencat que no em pertany.
Aquest vers resumeix perfectament la seva manera de concebre la poesia: com una cosa viva que pertany tant al qui l’escriu com al qui la llegeix. Els seus versos sovint són una invitació a reflexionar sobre el sentit de l’existència, sobre la vida i la mort, sempre amb una mirada plena de llum. Com a “Brases”, un dels seus grans poemes, on escriu:
M’he cansat de la mort.
Hi ha tantes ales en les branques del sol!
Ramon no es resignava davant la foscor. Sempre cercava la llum, la bellesa i la vida, fins i tot en els moments més difícils. Aquesta actitud vital es reflectia tant en la seva poesia com en la seva manera de ser.
Com a bibliotecari, Ramon va fer dels llibres una eina de transformació personal i col·lectiva, apropant la literatura a tothom i construint ponts entre el món de les paraules i les persones.
Ens queda el seu llegat, els seus versos que ens continuaran acompanyant per sempre. Gràcies, Ramon, per la teva amistat, pel teu amor per les paraules i per tot el que ens has donat. Descansa en pau, sabent que la teva obra continua viva, brillant en els nostres cors com les brases que il·luminen les branques del sol.