Ramon Gual: ‘Quan us adonareu que la gran força són els Països Catalans?’

Ramon Gual (1936) és història viva de la Catalunya Nord. Primer professor a ensenyar en català –juntament amb Pere Verdaguer–, fill de Julià Gual, presoner al camp d’Argelers, actualment tresorer de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) i ex-llibreter de la Llibreria Catalana de Perpinyà. VilaWeb fa una entrevista biogràfica al senyor Gual i a través dels seus vuitanta-quatre anys, viatgem de primera mà per moments i llocs clau del país: els camps de concentració, l’exili dels intel·lectuals que ell va conèixer de petit –de Pompeu Fabra als Alavedra, passant per Carner i Ventura Gassol–, els anys de la llibreria catalana de Perpinyà, i les dècades que fa que és tresorer de l’UCE, escenari d’aquesta entrevista que Gual acaba tot alertant de la poca empenta política que veu al sud.

—Sou fill d’un català del sud, i una catalana del nord.
—El meu pare, de Mataró, i la meva mare, de la Guingueta d’Ix, es van casar a la Catalunya Nord, a casa de la meva mare, l’any 1934. Però l’any 1936 nosaltres vam fer al revés de tothom i quan va esclatar la guerra, el meu pare va dir: ‘Hi hem d’anar’. I és per això que jo vaig anar a néixer a Mataró, i la meva mare es va trobar a casa dels seus sogres i no dels seus pares. Jo vaig néixer el mes de desembre de 1936, aviat farà vuitanta-quatre anys. El meu pare es va implicar en la guerra. Quan va veure que la cosa anava per llarg ens va enviar a la meva mare, jo, el seu pare i una refugiada basca, a la Guingueta d’Ix el 1937. Ell s’hi va quedar fins al final.

—A quin batalló lluitava?
—Ell era d’Esquerra Republicana i es va quedar a Mataró perquè era periodista del diari de la ciutat. El van col·lectivitzar amb el Joan Peiró. Anarquista. El diari es va dir primerament Combat i després Llibertat. Tot i que el pare era anti-catòlic (no els podia pas veure ni en pintura) també era de la Junta de Patrimoni de Mataró i es va implicar en salvar les obres d’art de l’església de Mataró fins a enfrontar-se amb els anarquistes. El Peiró també ho va fer. D’idees anaven junts, fins al final. Era molt obert en aquestes coses.

—I quan acaba la guerra, què fa?
—Se’n va el mes de març de 1939, cap al Nord. El van pescar a la frontera i el van tancar al camp d’Argelers. S’hi va estar fins a l’octubre del 1940, un any i mig. Ma mare provava de fer-lo sortir, però cada vegada que ho aconseguia, al cap de tres dies el denunciaven i cap endins. Set cops sortint i set cops entrant del camp. Fins que va haver-hi una riuada molt forta. L’aiguat del 1940 ho va destrossar tot. I això va fer que haguessin de treure els camps de concentració, que eren al llarg de la platja. El d’Argelers, el de Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta va ser la primera sort, entre cometes, que van tenir.

—I la segona sort?
—Que el setembre de l’any 1939 es va declarar la guerra de França amb Alemanya. Tots els homes van ser mobilitzats i, per tant, aquí va faltar mà d’obra. I amb l’aiguat, encara més. Van anar a buscar mà d’obra als camps d’Argelers i els van treure. Primer per treure sorra amb una pala. Després fins i tot van posar raïls de camí de ferro, amb vagonetes per tirar el sall dins i cap al mar. El sall és una sorra fina, llimó, que deixa l’aigua quan es posa. Havien de treure un metre de sall de totes les vinyes de la plana del Rosselló. I finalment quan va faltar gasolina, van necessitar homes per a fer carbó de llenya als boscos.

—Recordeu res d’Argelers?
—Un record, que m’ha quedat marcat i encara ara el tinc. Per anar a Argelers, els darrers cinc quilòmetres hi anàvem en una tartana. Un burro, o una mula que portava un carretó de dues rodes amb una tela blanca que era oberta davant i darrere. I el record que tinc és el vent, i la sorra, que ens queien als ulls. I com ens tapaven amb bufandes per fer aquests cinc quilòmetres. És l’únic record que tinc.

—El vostre pare va quedar marcat per Argelers?
—Difícil d’explicar. Diria que va quedar més marcat pels anys del diari de Mataró. I pensa que després de sortir del Camp, el 1940, es troba el govern de Vichy, Pétain, i les interdiccions als jueus, i els francmaçons i els comunistes. I en general, els estrangers. I mon pare, que no era francmaçó, ni jueu, ni comunista, era inclòs com a estranger. I a partir d’aquest moment va sortir una llei que prohibia als estrangers de viure a menys de trenta quilòmetres de la frontera. Per tant, no podia anar a casa la mare, a la Guingueta d’Ix. Prohibició total. I és per això que amb ma mare vam baixar a Prada. I dos anys després, el 1942, el meu pare no es pot quedar amb nosaltres a Prada, perquè els alemanys busquen estrangers per enviar-los a treballar a Alemanya. I mon pare se’n va anar a Andorra. Canviava cada nit de lloc. Cada nit. Perquè els espanyols franquistes, els francesos de Vichy i els alemanys, entraven a Andorra de nit a buscar gent, els pescaven i se’ls emportaven. Havien d’anar rodejant d’un costat a l’altre. Fins que l’any 1943 es va poder estabilitzar una mica perquè els alemanys tenien molt de respecte per Pau Casals.

—Perdó?
—Volien que el Pau Casals toqués alguns concerts a Alemanya. I Casals s’hi va negar sempre. Però Casals com a mínim va servir de cobertura a tots els seus amics, els refugiats que eren a Prada: el meu pare, que en va ser secretari després d’Alavedra, els Arnaus, els Guix, la família Fors, aquest món que havia cristal·litzat al voltant de Pau Casals a Prada. Aquells anys una part de la població nord-catalana va entrar en resistència contra Vichy i els alemanys. I es van crear xarxes de resistència. I això va lligar molt els republicans de la guerra d’Espanya. Però la vida és complicada. I arriba tota l’època dels conflictes.

—Els conflictes?
—Els homes de la Catalunya Nord que van anar a la guerra –i van ser empresonats– van tornar al final de la guerra, el 1945. Aquí s’havia quedat buit d’homes, gairebé, i els que hi havia eren els refugiats de la guerra d’Espanya. No t’he de dir pas tots els casos de matrimonis que es van fer i desfer, en un cas com aquest. Dones i filles que van conèixer homes joves, i no tan joves, i amb qui van tenir relacions. O s’hi van casar. I el 1945 van tornar els marits, els presoners. I es van trobar que la dona vivia amb… En fi. Conflictes. Va haver-hi aquests anys difícils de 1945, 46, 47, 48. I els pagesos es van quedar tancats una mica en ells mateixos, cuidant-se de la terra. I els intel·lectuals van continuar a viure i sobreviure. Pau Casals obre el primer festival el 1950. Mon pare era secretari de Pau Casals, fins que vam anar a Perpinyà el 1950.

—A què fer-hi, a Perpinyà?
—Mon pare havia perdut la vista d’un ull. I només somniava en tenir una llibreria. I es volia comprar la llibreria de Prada, que era en venda. Però hi va haver una jugada, com en passen de vegades a la vida. El notari de Prada, amb bona intenció, va dir al meu pare: ‘Per comprar-te aquesta llibreria, que encara és pas a la venda, no et quedis amb els diners als dits.  Compra’t qualsevol cosa, i t’ho vens en el moment de comprar la llibreria.’ I és el que va fer. Va comprar una propietat als Masos amb els diners de la casa de la Guingueta d’Ix que la mare s’havia venut. I és amb aquests diners que els que li van vendre la propietat van comprar la llibreria.

—Hòstia.
—Així és la vida. El pare va tenir un disgust enorme. I un amic seu, que era agent immobiliari, li va dir: ‘Tinc el problema salvat. Hi ha una llibreria que es ven a Perpinyà. Se’n diu llibreria de Catalunya.’ I sense veure-la, es va vendre la propietat dels Masos i al matí la va comprar. Només perquè se’n deia llibreria de Catalunya, que és l’actual llibreria Catalana de Perpinyà. L’any 1950 ens en vam anar a Perpinyà, a la llibreria. Mon pare, ma mare, ma germana i jo. I la vam portar disset anys. Més o menys fins que mon pare va morir d’accident, que només tenia 59 anys. Un cotxe el va atropellar.

—Parèntesi: com va perdre l’ull, el vostre pare?
—També d’accident. Un dia pujava al tren, cap a Perpinyà, dos que feien el ximple i es perseguien van obrir la porta, va caure i va perdre l’ull en aquell moment.

—Quins clients recordeu a la llibreria Catalana de Perpinyà d’aquells anys?
—De clients, Manuel Serra i Moret, artistes com Paulí Macià, Balbino Giner, Miquel Paredes i tots els escampats, que venien dos o tres cops l’any, com en Josep Tarradellas, Ventura Gassol, Josep Carner. Tots els vaig conèixer. Teníem la clientela que venia del sud, i la dels refugiats. Es venia la literatura prohibida al sud, com els llibres d’en Trueta, Spirit of Catalonia, el llibre del Canonge Cardó, Histoire Spirituelle des Espagnes. De Tarradellas tinc correspondència guardada amb mon pare de 150 cartes. S’escrivien regularment del seu món de la política interior. Mon pare era secretari d’ERC a Perpinyà. L’any 1945 el primer monument fet a Lluís Companys es va fer a Perpinyà, al cementiri de l’oest, mon pare traient la senyera i amb la presència de Pompeu Fabra i Alavedra, que encara eren a l’exili, com Rovira i Virgili, mort el 1949.

—Què en recordeu de Pompeu Fabra?
—A Prada érem veïns. Jo tenia dotze anys quan ell va morir el 1948, el dia de Nadal. Mon pare es va cuidar de l’enterrament. Havíem passat el Nadal del 1945 junts, a casa.  Un personatge extraordinari, tant ell com la seva dona. He conegut molt, amb el benentès, les filles, la Carola i la Dolors, i ens telefonem cada setmana amb els néts. Peyo. Viu al sud. Es dedica i és especialista mundial de la ciència dels insectes. Jo he fet el major llibre sobre Fabra: Pompeu Fabra. El seu exili en terra catalana entre família i amics (1939-1948). Recollit i presentat per Ramon Gual. Són els deu anys de Pompeu Fabra a Prada, amb Pau Casals, i amb els homenatges. Ara n’hem fet una exposició.

—I quins estudis heu fet, vós?
—Des de la maternal fins a la tercera, que se’n diu, dels cinc anys als quinze, a Prada. Gran record de mestres i companys que recordo tots, un per un. Tot en francès. I sempre hi havia algun alumne o altre de la classe, que ens tractava d’espanyol. ‘Espanyol, ruganyol, menja merda menja merda, espanyol ruganyol, menja merda en un bol’. Però això era un. Dos. Perquè, en conjunt, els meus millors companys els he tingut aquells anys. Anys particulars. Alguns alumnes havíem viscut l’exili dels pares a casa. D’altres, la presó dels pares a Alemanya. No he anat mai a la universitat i amb vint anys, i amb els estudis que havia fet al liceu de Perpinyà, podia ser mestre d’escola. I me’n vaig anar de mestre d’escola. Quan em vaig especialitzar, ho vaig fer en llengües: literatura francesa, castellà, català. Vam ser dos, els primers a ensenyar català: en Pere Verdaguer, a Perpinyà, i jo, a Illa. Va ser l’any 1974. Van fer els ulls grossos. Jo he donat classes de català fins a la jubilació, el 1996.

—Sou casat?
—Des de fa seixanta anys. I amb la mateixa. Dos fills. La filla, directora de l’escola Arrels a Perpinyà, fa vint-i-cinc anys. I el meu fill que canta i fa animacions pels pobles. La meva dona es diu Mònica Batlle, de Perpinyà. Catalana del nord. Ens vam conèixer a la muntanya, perquè de jove jo havia fet molta muntanya. Però només a la Catalunya Nord. Feia el recorregut dels límits: Coll de Pimorent fins al mar. Del Pas de Salses fins a Cervera, a la platja. I de Costabona fins a Banyuls, amb el Joan Becat. Em vaig casar l’any 1960, amb vint-i-quatre anys. I ella, vint-i-u, mestra d’escola. I vam fer el pacte: els dos treballant, no. Qui es cuidarà de la mainada? I la va cuidar ella.

—I per què no ho vau deixar vós?
—Oh, perquè ella em va dir: ‘Em quedo a casa.’ Però si m’hagués dit: ‘Me’n vaig de mestra’, jo em quedo a casa. Cap mania. Cap problema. Però tots dos, no. Què havíem de fer? Llogar algú per a cuidar-los? I encendre la televisió per a distreure’ls? A casa meu el televisor no hi ha entrat mai. Mai. No tinc televisió, no tinc internet, no tinc VilaWeb. No tinc mòbil. No tinc carta bancària. No n’he tingut mai. I no en compto tenir.

—No teniu televisor, ni internet. No llegiu premsa?
—No.

—Quin fill de periodista.
—Justament. He après a no fiar-me dels periodistes. Et fan dir una cosa, després n’escriuen una altra. Abans-d’ahir va venir un de La Vanguardia. I li vaig dir de tot. I a l’article ha sortit només un tros. Volia saber la meva relació amb el batlle de Prada, que ara és primer ministre a França. Jean Castex. I la relació que tinc és molt bona. I com que els estranya, et volen fer dir el que no tinc ganes de dir-los.

—I quin titular buscava?
—Busquen conflicte. I que digués que el Jean Castex era anti-català. Però els vaig dir que no és català d’origen, però parla català. ‘Oh, com és possible, com és possible?’, deia. Doncs perquè la seva dona és catalana. I jo l’he tinguda a escola com alumna durant anys. La Sandra. I els conec. De ben segur. I al nostre nivell, ens ha ajudat sempre. Quan fem la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) és ell que l’obre, com a batlle de Prada, i fa el discurs en català. Perquè el parla. Vaig explicar-li al de La Vanguardia, i ara t’ho explico a tu, perquè segur que no llegeixes La Vanguardia, que el primer ministre francès és occità, però tenia asma, i el gran lloc per curar-se és la Cerdanya, i particularment, Vallcebollera. Quaranta habitants, tocant a Oceja. Adolescència i joventut la va passar allà, respirant aire fresc, i on va conèixer la seva dona. Tenen quatre filles. Ell, que no és català, el parla, i ha assimilat el problema de Catalunya. És la diferència amb el fill de puta del Valls, que no va néixer així, ja que la seva mare era un a santa dona, però que s’en ha tornat, deshonorant la seva mare. Català d’origen, també primer ministre, ha renegat totalment de la seva llengua i la seva identitat i la seva família.

—Ressorgiment polític a la Catalunya Nord, és cert?
—Qui ho diu? L’any 1939 hi havia 280.000 habitants a la Catalunya Nord. Els exiliats són 550.000. Sé pas si us adoneu què representa, això. I no saben què fer-ne. Al cap d’uns mesos 200.000 persones se’n tornen al sud. Franco els diu que si no tenen sang a les mans, poden tornar. Doncs van acabar set i vuit anys tancats a presons, afusellats o pelats. Enganyats completament. Els que van quedar al nord, són tres blocs: un bloc es fica a l’exèrcit francès a combatre els alemanys. Uns altres van quedar repartits per tot l’estat francès. I un tercer grup es va fondre amb la població d’aquí. Sobretot els que parlaven català. No hi ha municipi de la Catalunya Nord que no hi hagi hagut republicans de la guerra d’Espanya parlant català. És impossible. Hi ha descendents de la segona i tercera generació. Però als anys 50 i 60 hi ha un regirament total de l’economia i de la manera de ser, viure i menjar a Catalunya Nord. La Catalunya Nord és un departament pobre. La gent se n’ha d’anar a buscar feina. Migració interior. Els joves fan exàmens i concursos per a entrar al camí de ferro, duanes, policia, mestres d’escola repartits a tot l’estat francès. Va ser una de les maneres que van tenir de descatalanitzar el país. Ara som 400.000, dels quals només 150.000 catalans d’origen. A banda, que els pares els van parlar en francès, per ajudar-los a emigrar. I també van amagar que eren fills de refugiats, per una qüestió social. Van tallar i renegar dels seus pares. I van escollir partits polítics contraris als pares. I en comptes de ser d’esquerra es passaven a la dreta, si no a la ultradreta. Néts que ara són d’extrema dreta, tenen l’avi refugiat! Però després arriba el maig del 1968, hi ha la presa de consciència dins l’estat francès que no tots venim del mateix lloc. La Universitat Catalana d’Estiu és filla del maig del 1968 i d’aquesta presa de consciència. Així també és com neix la idea de fer una escola en llengua. Va haver-hi la separació entre la Bressola i Arrels, creades per les mateixes persones. Però uns van considerar que ens quedem com som, escola privada –les escoles de la Bressola– i uns altres que vam dir, entrem al sistema educatiu nacional francès, i ho fem canviar de l’interior –les escoles Arrels. El resultat és que els mestres de la Bressola són tots originaris del sud, i els mestres d’Arrels, són tots del nord, i amb doble titulació, catalana i francesa. Poden ser mestres a qualsevol escola de l’estat francès.

—Us llegeixo Terra Nostra a la vostra samarreta. Què és això?
—Editorial i revista per a mainada als instituts. Això és Terra Nostra, continuadora de la revista Aigua Clara. Jo em vaig inspirar en la revista de Célestin Freinet. Quan vaig entrar de mestre d’escola hi havia dues tendències grosses, també: la tendència dels mestres que havien passat a formar-se a les escoles normals, on formataven els professors com a les culleres de fer gelats. Una igual que l’altra. L’altra tendència era filla de Célestin Freinet. Pare de l’escola moderna. Va ser el primer que va decidir fer un sistema escolar al revés de l’escola normal.

—Per exemple?
—L’educació normal deia, la primavera arriba el 21 de març. I aquell dia, tots els mestres de l’estat francès, a la mateixa hora, feien el mateix text oficial de la declaració de la primavera: ‘Le premier sourire du printemps’. El primer somriure de la primavera. Però passa que a Estrasburg nevava, i aquí feia un sol espaterrant. A l’oest feia vent, i a Marsella feia pluja. Doncs tothom estudiava el mateix text. Això és el sistema educatiu francès. Tots igual. El Freinet va dir: ‘No. El que heu de fer és sortir fora al carrer el 21 de març i mirar quin temps fa. Si neva, digues que la primavera aquest any arribarà tard. Si fa sol, la primavera ja és aquí. I la mainada ens ho envia, ho transposem i farem una revista que reculli els textos dels mestres i la mainada.’ I així van crear la revista ‘La Biblioteca del Treball’. Encara surt. Això és el mètode Freinet. Els inspectors d’educació nacional francesa es tornaven folls contra aquest sistema. Perquè potser arribaven a l’escola a les tres de la tarda, no hi havia ningú a l’aula i a la pissarra el mestre havia escrit: ‘Hem anat a veure el correu llarg, que va de Gornièrs a l’Àfrica’. Aquest tren o hi ets, o el perds. Els inspectors, folls de no trobar ningú a l’aula. Va haver-hi una mica de tensió, fins que el sistema Freinet va ser oficialment reconegut. Jo, mètode Freinet, era el que portava els alumnes a veure el correu llarg, o els deia: ‘Sortiu a veure dòlmens’, que a la Bretanya hi ha dòlmens, però aquí també. I vaig tenir la idea de fer la mateixa revista que feia Freinet, però amb els mestres de la Catalunya Nord. I en català. Això és Terra Nostra. Amb la mainada fer recerca, i confrontar amb els altres mestres. Vam fer dos anys amb números ciclostilats, i després vam passar a fer números monogràfics. N’hem fet 100, d’aquesta revista, que surt quatre cops l’any.

—Vós sou una de les cares conegudes de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Quan hi entreu ?
—Els estudiants del maig del 68, del Grup Cultural de la Joventut Catalana són els que comencen l’UCE, i en aquest grup hi ha la meva germana. El 1969, passa a mans del GREC (el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans) i el secretari general és en Pere Verdaguer, amic meu. El 1970 em diu: ‘M’has d’ajudar.’ I mai més me n’he mogut. Sóc l’únic, segurament, que les he conegudes totes, les edicions de l’UCE. Les he fet totes. Durant deu anys vaig ajudar en Pere Verdaguer i l’any 1985 quan van fer la reforma, en sóc tresorer. No m’he mogut des de llavors. Jo sóc el regional de la cursa ciclista. Tothom se’n va, i el que es queda sóc jo. Ja ho veus, l’edifici pràcticament buit, i aquí em trobes. Jo visc a 500 metres d’aquí.

—Vós sou optimista amb el procés?
—Tinc dos vessants. Quan veig en Puigdemont, que va venir, i quan veig venir Quim Torra, que hem menjat junts i parlat, sóc optimista. Quan miro el poble de Catalunya, sóc pessimista. Quan va passar el que va passar teniu una arma fatal: la vaga general. I no la vau fer servir. Deu dies, dotze dies de vaga general, fins que afluixessin. I no ho vau fer. Al sud us vau cagar les calces. No sóc optimista perquè no me’n doneu raons. Viam. Pregunta general, a l’estat espanyol, on hi ha catalans, bascos, castellans, qui parla de la república? Ningú! Segon, deixem-los fotre, cuidem-nos de nosaltres. Països Catalans. Ningú en vol saber res. Quan us adonareu que la gran força són els Països Catalans? Amb una mateixa llengua, que per ara és la sola cosa que us uneix. Que tothom conservi les seves maneres de fer, però a l’interior d’una república. Primerament proclamem la república, i després baralleu-vos i foteu-vos els plats pel cap. Però primerament la república! Doncs ningú en vol sentir parlar. I saps per què? Perquè tots pensen: ‘La república amb una condició: tots darrere meu.’ Si el primer és l’altre, ah no. Això és suïcidar-se. I els altres se n’aprofiten.

—Res que hi vulgueu afegir?
—No en tinc per res a fotre.