Ramon Felipó: ‘El Valle de los Caídos s’ha de convertir en un museu del terror’

Ramon Felipó i Oriol (Manresa, 1950), apassionat de la figura de Jacint Verdaguer, l’Alguer i la Patum de Berga, a la qual ha dedicat nombrosos treballs, enguany ha publicat Fra Lluís Colomer Salada. Afusellat per la Columna de Hierro i enterrat clandestinament al Valle de los Caídos. És un estudi sobre el seu oncle, un capellà franciscà afusellat per la Columna de Hierro, d’ideologia anarquista, el 1936 i enterrat furtivament al Valle de los Caídos. Una història familiar colpidora en què recupera la vida brevíssima del capellà –assassinat a trenta-un any– i s’atreveix a fer un exercici de memòria històrica a la contra, en què denuncia la barbàrie del bàndol republicà. Home procedent de tota mena de lluites nacionals per l’alliberament del país, Felipó és un conversador apassionat, capaç de transitar per Barcelona mentre explica les excel·lències de l’Alguer, la ciutat que li ha robat el cor. Parlem amb ell d’aquest llibre i també del que va publicar el 2017: La ginesta, flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalans.

—Per què heu dedicat aquest llibre al vostre oncle?
—Lluís Colomer es va quedar orfe de petit i se’l van afillar els meus avis de Berga. Va ser com un germà per al meu pare i la resta de familiars. Tant de sentir parlar de la memòria històrica, vaig pensar que m’havia de preocupar de la memòria històrica dels de casa. I va ser quan vaig començar a investigar l’assassinat de Lluís Colomer i Salada, franciscà. Tenia trenta-un any quan va morir.

—Què va passar?
—Estava amagat en una casa a Alcalà. El van agafar, el van portar a la presó de Vinaròs, i d’allà el van traslladar a la de Castelló. El 2 d’octubre de 1936, la Columna de Hierro va arribar a Castelló: van cremar els arxius, van cremar notaries i registres i van assaltar la presó. Els presoners que tenien delictes comuns, els van fer afiliar a la seva columna i els altres, els van matar. A ell el van matar i enterrar en una fosa comuna a l’Alcora.

—Però una de les coses que descobriu és que ell no era a l’Alcora sinó al Valle de los Caídos.
―Jo vaig quedar al·lucinat quan ho vaig saber. Em va posar sobre la pista l’arxiver de l’Alcora, que sabia qui eren els franciscans que apareixien al martirologi dels franciscans. El 1955 l’alcalde franquista de l’Alcora va enviar tots els enterrats a la fossa comuna –tots– al Valle de los Caídos. Sense identificar-ne cap. La guerra civil s’ha d’estudiar molt, encara, pensant en les persones i no pas com avançava o deixava d’avançar un front o un altre.

―El vostre llibre és un exercici de memòria històrica, però sembla que aquesta expressió només s’empra en un bàndol…
―S’ha de superar la confrontació bèl·lica per rescatar tots els assassinats, de l’un bàndol i de l’altre. A Mallorca i al País Basc, per exemple, només hi va haver la repressió feixista, però a Catalunya no. Per exemple, dels set frares que eren amb el meu oncle, sis foren assassinats i un altre va morir sol, malalt, en un hospital. Una cosa que em sobta molt és que durant la guerra hi va haver una destrucció sistemàtica del patrimoni catòlic sense que les autoritats fessin res per impedir-ho.

―Què en penseu, de l’exhumació del dictador Franco? Voleu treure’l, el vostre oncle, d’allà?
―El Valle de los Caídos s’ha de convertir en el museu del terror. Franco n’havia de sortir. El meu oncle, fra Lluís Colomer Salada, era un bon home, franciscà, que escrivia en català, amb un pare de Catalunya Nord. El meu oncle ha d’estar enterrat en terra catòlica al País Valencià o a Catalunya. Al Valle de los Caídos no hi fa res.

―Al llibre dieu que hi va haver un genocidi sistemàtic dels religiosos per les seves idees.
―Jo no defenso ni els uns ni els altres, però els fets són els fets. Només a Berga es van destruir vuitanta retaules barrocs. Jo vull la república, però la del 1931, no la del 36-39.

―També dieu que molts territoris varen ser doblement vençuts durant la guerra?
―A Catalunya va ser així. Durant la retirada se’n va anar molta gent, però els qui es quedaren els mataren per venjança. Cal que vingui un americà o un alemany a fer un inventari de les víctimes entre el 1936 i el 1975 i quedarem tots esgarrifats. A Catalunya i al País Valencià vam ser doblement vençuts.

―El vostre oncle és descrit sovint com un gran orador. Estem mancats d’oradors en aquests moments?
―Abans, el clergat, era format per predicar. Al seminari hi havia classes d’oratòria i durant la dictadura, fins i tot, se’n feien en català. Ara els polítics fan cursos de màrqueting i de recursos americans, que fan que tots diguin les mateixes coses de la mateixa manera.

―També tenia una important formació en humanitats, que sembla que avui són proscrites.
―És clar, és que el llatí i el grec servien per a algunes coses. I la filosofia i la literatura. Avui dia, el desconeixement és brutal. Jo vaig fer el batxillerat de lletres i no em penedeixo d’haver estudiat llatí i grec. Abans sorties amb una cultura general i ara no sé com surten.

―Quin paper creieu que ha de tenir l’Església Catòlica a la Catalunya del futur?
―La que els catòlics vulguin, tot i que cal recordar que el passat és esplendorós. CCOO es funda a la clandestinitat a l’església, el Sindicat Democràtic d’Estudiants neix als Caputxins i l’Assemblea de Catalunya a Sant Agustí. Històricament, ha tingut una importància molt gran i un poder que ara no té.

—Canviant de tema, al vostre llibre La ginesta, flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalans reivindiqueu que aquesta flor és un dels símbols més importants del país, gairebé una flor nacional…
―La selecció nacional catalana de rugbi el porta a la samarreta i l’ús com a símbol de protesta ve de lluny, des de la dictadura de Primo de Rivera, quan a la processó del Corpus tot s’omplia de ginestes per protestar. Fixeu-vos que l’alcalde de Berga va fer esporgar les ginesteres en tres o quatre quilòmetres per evitar que la gent omplís les festes de groc. I a més, és clar, tots els poetes i escriptors l’han cantada, la ginesta.

―Així doncs, el color groc de les protestes ve de lluny…
―La qüestió important és lligar la ginesta i el Corpus de Sang, i es veu ben clar que el groc ve de lluny. Als catalans ens agraden aquestes coses, som de simbologia i de cançons. Abans de la guerra es cantava molt més i, per això, la poesia i les flors són nostres.

―En època de repressió durant el segle XX, el Barça va ser un altre d’aquests símbols. Encara és més que un club?
―El Barça, evidentment, és més que un club. El van tancar durant la dictadura de Primo de Rivera i a la postguerra ho va passar força malament. Mentre no tinguem seleccions nacionals, el Barça fa una mica aquest paper i a ells ja els va bé. El Primer d’Octubre, per exemple, van jugar a porta tancada. Al franquisme, quan el Barça guanyava s’anava a la Rambla i es deia ‘Visca el Barça i visca Catalunya’ i es cantava ‘El Virolai’. De manera que sí, durant la dictadura va ser un dels nostres símbols.

―Dieu que ‘ginesta’ és una de les deu paraules més boniques del català.
―No ho dic jo, sinó una enquesta. Raimon ja cantava a la ginesta donant veu a Espriu, Pla en parla… Jo sempre he estat un nacionalista romàntic, que del romanticisme va passar al marxisme.

―I també que el groc és un color que ja es feia servir contra els Borbons.
―Els Borbons feien servir el blau i els Àustries el groc, i estic convençut que l’empraven per la ginesta.

―També hem tingut una llarga tradició de cançons substitutives mentre no es podia cantar l’himne nacional de Catalunya.
―’El Virolai’ es cantava sota Primo de Rivera i sota Franco i posa la pell de gallina. I, evidentment, també és un símbol nostrat. Penseu que som l’únic país del món que ha tingut un president a la presó, Jordi Pujol, per haver fet cantar ‘El cant de la senyera’. Per això no em va sorprendre gens l’altre dia la noia que va interpretar ‘El cant dels ocells’ a la Via Laietana. Penseu que des de Madrid, fins i tot, intenten atacar Montserrat i buscar-li-ho tot.

―L’altre gran símbol és la bandera quadribarrada, que ara ja és, fins i tot, a l’escut de la ciutat de l’Alguer.
―Això va ser una fita que va aconseguir el meu amic Carlos Secchi quan en va ser alcalde. A l’Alguer hi havia la bandera dels Savoia, amb la creu de Sant Jordi a l’inrevés. L’alcalde va treure la creu i va posar-hi les quatre barres. I ara trobes a tot arreu la nostra bandera i la bandera sarda. Els Savoia no els agraden gens, als sards, perquè van maltractar l’illa.

―Hi aneu molt sovint, a l’Alguer. Quina és la situació de la llengua?
―Fa deu anys que cada any passo un mes a l’Alguer, que és un lloc on tot catalanoparlant ha d’anar com a mínim dos cops a la vida perquè amb un no te l’acabes. Però jo no sóc filòleg, sinó un català curiós que s’adona que allà empren l’article ‘lo’, com al Pirineu i com mossèn Cinto a la plana de Vic. La gent que parla alguerès, d’entrada no el parla amb ningú, és una llengua de confiança i de família. Però quan fan una obra de teatre en alguerès el teatre s’omple de gom a gom. L’alguerès no és la llengua hegemònica, però es pot viure perfectament en alguerès. Al mercat del peix i de la fruita és potser on es parla més, però jo vaig a la platja amb autobús i torno fent autostop i la majoria de la gent em parla en alguerès. El problema és que ningú no s’ha pres seriosament la necessitat d’ensenyar-lo i el sistema no és el de Catalunya.