Ramón Cotarelo: ‘Davant la repressió, tot l’humor que es vulgui, però també molta vigilància’

S’han deixat sentir poques veus d’intel·lectuals espanyols a favor del dret de Catalunya a l’autodeterminació aquests últims anys. Segurament, una de les persones més estimades pel moviment independentista català és Ramón Cotarelo, que no ha deixat de viatjar pel país fent xerrades, debats i intervencions allà on se li ha demanat. Dissabte va ser a TV3 per a debatre amb l’ex-ministre Margallo, entre més. I aquests dies no deixa de fer ruta per a mostrar el seu suport al referèndum de l’1 d’octubre, que considera que és l’única solució possible per a enterrar el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. De fet, Cotarelo no dóna suport tan sols al dret d’autodeterminació sinó que defensa la independència de Catalunya amb vehemència.

En aquesta entrevista parlem dels límits de la repressió de l’estat, de la resposta popular d’aquests dies, del ressò internacional, de la unitat del bloc nacionalista espanyol, dels manifests d’intel·lectuals d’esquerres contra l’1-O i de la posició del món de Podem i els comuns. Com és habitual, Cotarelo s’expressa amb contundència i sense pèls a la llengua.

—Fins on creieu que pot arribar la repressió de l’estat espanyol contra el referèndum?
—Doncs fins on puguin. Perquè per a ells és vital després d’haver tancat la porta a un referèndum pactat i d’haver dit que no es faria. Després d’haver dit que el referèndum del 9-N no es faria i del fet que s’acabés fent, ja no poden permetre’s de dir que no es farà i que finalment es faci. Per tant, han de fer el possible i l’impossible per a impedir-lo. Això vol dir que han d’estar disposats a tot. El problema és què vol dir tot, quines disponibilitats materials i logístiques tenen i què els deixaran fer. Perquè Espanya està en un context europeu i no pot fer les barbaritats que feia quan hi havia Franco. No per manca de ganes, sinó perquè no els deixaran.

—Rajoy deia: ‘No ens obligueu a fer el que no volem fer.’
—Aquest és el típic argument del maltractador. ‘No m’obliguis a pegar-te. Perquè si m’obligues, et pegaré, però la culpa serà teva.’ És el típic argument de l’assassí maltractador. Aquest home és tan ximple i tan idiota que és així, raona d’aquesta manera. És una cosa que no es pot admetre. Si ell agredeix, la culpa de l’agressió és seva. Però què carall és això de ‘no m’obliguis a matar-te’? Però això què és? Què és? Això, si parlem del terreny moral. Però si parlem del terreny pràctic i logístic, què poden fer? Doncs fer servir la força fins on puguin. La pregunta és fins on poden fer-la servir.

—I quina és la vostra opinió?
—A veure, l’ús de l’exèrcit està descartat. Perquè l’OTAN no els deixarà. Si l’exèrcit espanyol mobilitza efectius i armament per a una operació ha d’informar-ne l’alt comandament. I ha d’explicar per què mobilitza efectius i armament. I, evidentment, no els deixaran actuar contra la població civil a Catalunya. L’operació militar ha quedat descartada. Després hi ha la força bruta de la policia i la Guàrdia Civil. Però no tenen gaire gent. Què poden fer? Recórrer a la guerra bruta? Això ja ho donem per descomptat. Això ja ho fan i ja ho han fet. L’operació Catalunya i tot això que ja han fet i que continuaran fent tant com puguin. Però l’experiència ens diu que no els serveix de res. No aconsegueixen de provocar. Haurien donat qualsevol cosa perquè a la Diada hi hagués hagut algun brot violent. Com fos. Però no n’hi va haver. No tan sols no hi ha violència, sinó que saben que la gent està preparada per detectar la provocació i descobrir-la.

—La gent respon amb broma i ironia a la provocació. Això també funciona…
—Sí que funciona. Tot això està molt bé, però és important la consigna d’estar atents i denunciar qualsevol comportament que faci sospitar d’una provocació. És a dir, humor tot el que es vulgui, però també molta vigilància. I a la Diada hi va haver molta vigilància. Jo hi era. I es veia clarament. Tots estàvem d’acord que calia tenir cent ulls oberts. Si vénen quatre agents provocadors i munten un número, ja ho tenen fet. Això està ben controlat i treballat i tampoc no hi tenen res a fer.

—No tenen marge de maniobra?
—És que no els deixaran fer gran cosa. A Europa ja hi ha l’ànim cada vegada més inclinat a forçar aquests energúmens a cercar una solució negociada. La qüestió és que fa dos anys, o tres, o quatre, podien fer una negociació amb alguna possibilitat de sortir-ne bé. Però ara una negociació que no acabi amb l’acceptació del referèndum és impensable. Quan els diuen des de qualsevol lloc d’Europa i del món que han de negociar, els diuen que s’han de rendir. I per això no negociaran, i faran tot el que estigui a les seves mans per a impedir el referèndum. Encara que ja saben que no poden impedir-lo. Per això fan declaracions contradictòries. Per això Rajoy diu que el referèndum no es farà. I el fiscal aquest que tenen, el que està reprovat…

—El fiscal Maza…
—Exacte. Té un molt bon cognom, oi? El fiscal Maza o fiscal ‘mazazo’ diu que els que vulguin votar han de saber que cometran un delicte. Però, senyors, que no havia dit el seu cap que no es podria votar? És que ja no saben ni què diuen.

—Ja hi ha molts mitjans europeus i internacionals que parlen clarament de repressió política contra Catalunya…
—Clar. Per descomptat. I això no farà sinó créixer. Fixeu-vos què va passar ahir a Madrid. Els que volien fer l’acte de solidaritat que es va prohibir el van fer, i els carrers es van omplir de gom a gom. La gent de tot arreu reacciona. Tot això em sembla molt bé. M’agrada molt que hi hagi solidaritat a molts llocs. Com més millor. Però jo em concentraria en Catalunya. Tan sols em fio de Catalunya. Més enllà, com més ajuda millor, però la cosa important és la que passi a Catalunya. I allò que cal tenir clar és que l’1 d’octubre hi haurà urnes i es podrà votar. Per tant, l’estat espanyol traslladarà la seva reacció al 2 d’octubre.

—Què voleu dir?
—Començaran dient que sí, que s’ha fet el referèndum, però que la majoria no sé què, que els vots no sé què més… És a dir, es dedicaran a qüestionar la legitimitat del referèndum. Però això encara té menys recorregut. Cal esperar a veure quin és el resultat. Jo espero que no deixi espai per als dubtes.

—El president Juncker, que no és un defensor de les causes dels pobles, ja ha dit que reconeixeria el resultat del referèndum.
—Ja ho crec. Què ha de dir, si no? Què pot dir una persona civilitzada? Que accepta el resultat d’una consulta democràtica. És clar. Què voleu que digui, que no accepta el resultat d’un referèndum democràtic? Per què no? I vostè qui és per no reconèixer-lo?

—Com veieu el bloc del règim del 78? Hi ha unitat o comença a fracturar-se?
—Ui! Això és claríssim. En aquest moment, el senyor Pedro Sánchez tanca files amb la banda de lladres aquesta del govern espanyol. Quan li pregunten sobre l’aplicació de lleis d’emergència per part de Rajoy, diu que s’haurà de fer perquè el govern espanyol no ha dialogat. Fixeu-vos què diu aquest home! Quina manera de raonar! Vol dir que ell li donarà suport. El PSOE donarà suport a qualsevol cosa que es faci. Li donarà la culpa a Rajoy, però li donarà suport pel seu particular sentit d’estat. Tanquen files.

—També ho fan una colla d’intel·lectuals de l’esquerra espanyola…
—Heu llegit el manifest dels nou-cents ‘empessebrats’ que tenen per allà? Els han dit: ‘Signa, que perdràs la bicoca.’ I allà hi tenen tots aquests teòrics i intel·lectuals de l’esquerra, tots belant com ovelles i signant un manifest que és una puta vergonya. És una puta vergonya… Que parla de pseudodemocràcia… És una cosa que no puc entendre. Com es pot ser tan immoral? Que miserables. Que venuts! Per una columna, una tertúlia o una subvenció… Ells saben de sobres que això que han signat és fals. És mentida. És a dir, tancament de files total. Ja hi podeu comptar. Però la reacció de la gent del carrer no és ben bé aquesta. La gent normal s’ha començat a moure.

—I el bloc de Podem, d’Ada Colau i tot aquest món, com el veieu?
—[Riu] Aquests preferirien que entre avui i el 10 d’octubre s’esborressin els dies del calendari. Perquè no saben què fer. Estan desesperats. Dissabte vaig ser en un acte amb Albano-Dante Fachin. I a TV3 hi havia un batlle de Lleida, un senyor que jo no coneixia… Em sembla que es deia Cos…

—Ros… Socialista del PSC.
—Bé, doncs Ros o Cos o com sigui. Un del PSOE que semblava més de Ciutadans que un demòcrata. És que no saben què dir. I aquests del bloc de Podem miren de guardar la roba. I la senyora Colau mira d’aguantar a veure si es manté en el canelobre per no perdre la cadira, que és l’única cosa que li importa.

—Quina és la solució de tot plegat?
—La solució ja la tenim i es diu referèndum. Cal arribar al dia 1 d’octubre preservant la unitat d’acció de totes les forces que han fet possible aquesta proposta política democràtica. Cal resistir el temporal. Aquells senyors ara presumeixen d’haver segrestat els cartells de campanya. Com quan la policia presumia d’haver requisat armes d’ETA. Us en recordeu? «S’ha descobert un amagatall d’ETA!» I ara diuen: «S’ha descobert un amagatall amb cent mil cartells perillosos!» Fan el ridícul més estrepitós. Cal arribar a l’1 d’octubre perquè la solució és anar a votar. No hi ha cap proposta més damunt la taula. Si mai hi ha una proposta alternativa concreta que no sigui prendre el pèl a la gent, ja en parlarem. Però ara mateix només hi ha una proposta per a resoldre la situació: fer el referèndum d’autodeterminació. L’única solució que arriba de l’estat espanyol és: calleu i aguanteu-vos perquè em surt de la punta del nas. La solució és votar. I s’ha acabat.