Ramon Casas il·lumina Londres

Els fars, els fars d’un monocilindre Renault 8 hp, novetat del joveníssim segle XX, un dels primers automòbils de Barcelona, pintat per Ramon Casas el 1902, que aquí només poden veure uns quants privilegiats, fars encesos en la nit, conduïts per una jove burgesa moderna, han deixat espaterrats els cronistes de la inauguració i, des d’ahir mateix, els visitants de la National Gallery de Londres oberta al públic aquest dissabte 25 de març. Una jornada per a recordar. “After Impressionism: Inventing Modern Art” (“Després de l’Impressionisme: La invenció de l’art modern”) no ens hauria de deixar impassibles, com si fos un esdeveniment més per a desvagats que fugen de l’aire lliure, que així som sovint creguts els amants dels museus. Amb el nas entrenat (no l’he vista encara) per seguir des de fa més de tres dècades les evolucions de les expos internacionals, no costa gens augurar que aquesta és, per a l’art català modern, el de l’entresegles, important.

Casas, Nonell, Rusiñol, Anglada-Camarasa, el jove Picasso, Gargallo, són on han de ser, amb els moderns canònics: Gauguin, Van Gogh, Cézanne, Munch, Matisse, Ensor, Rodin, Camille Claudel, Käte Kollowitz, Sonia Delaunay, Paula Modersohn-Becker, fins arribar a Mondrian i Kandinski (però no, ai, Hilma af Klint).

Escrivia fa poc en aquesta columna, justament a propòsit de Hilma af Klint, que la història de l’art no rectifica, es limita, en tot cas, i molt de temps després, a ampliar i prou. A partir de l’expo londinenca, doncs, el cànon de la invenció de l’art modern no rectificarà jerarquies però sí que s’amplia i compta amb els artistes catalans: la National Gallery marca i fixa criteris des dels seus inicis el 1824. Alguna cosa és. Important. No haurien de ser mai més un apèndix i prou del cànon, les institucions nostrades de l’art han d’aixecar-ne en conseqüència el seu sostre. Això no va de xovinisme, això va de convenciment i conviccions.

Les expos de revisió del cànon –això és aquesta, un examen i posada al dia del saber fixat– relectures configurades pels tòtems, catedrals i negocis del lleure i de l’economia de l’art que són els museus internacionals, eixamplen la imatge i les construccions visuals que conformen, afaiçonen, emmotllen i estructuren la nostra història, la humana, la posthumana i el que sigui que vingui, o sigui, la nostra vida en aquest món i després, per als que vindran. La imatge, en suma, de cada cultura específica, la que té d’ella mateixa i més encara la que en tenen els colonitzadors del cànon i les seves reconsideracions de criteris i assumpcions de reptes a propòsit dels forats interessats de la història cultural. En el nostre cas, la imatge col·lectiva del país i els artistes enormes que la terra ha produït i que massa sovint creiem que són grans a escala local i prou, només.

També engrosseixen el mercat de l’art, aquestes revisions, i tant, i en bona part per això es fan. Però ara mateix, allò verament rellevant és que les obres catalanes escollides per Mary Ann Stevens, curadora principal de l’expo londinenca, conservadora de la National Gallery, sumin ressonàncies europees fonamentals, que hagin sortit dels museus que aquí les conserven i d’una col·lecció tan exclusiva com la del privatiu Cercle del Liceu, obert només als socis, no a un abonat qualsevol sinó tan sols a socis i els seus convidats. Ells i prou poden admirar (si ho fan) els dotze plafons de Casas del 1902, quan el Liceu era la sala d’òpera d’aforament més gran d’Europa. Un és aquesta formidable vista nocturna d’una dona al volant, en una nit obscura, deixant enrere qui sap què, un pla premonitori i visionari del cine negre clàssic que no existia pas encara: som, repeteixo, al 1902.

Que sàpiga, i dispenseu-me si m’erro, el plafó només ha sortit del Liceu en una altra ocasió, amb el conjunt sencer: per l’incendi de la simbòlica institució l’any que ve farà trenta anys, el 1994. Una amiga escultora recorda que l’arquitecte Oriol Bohigas, aleshores regidor de Cultura, els va protegir enduent-se’ls a casa, a la plaça Reial. Ara, L’automòbil és al lloc preferent de la mostra de Londres, hi rep els visitants.

Teníem previst a casa d’anar aquesta primavera a la ciutat tan passejada per Virginia Woolf, però les coses de la vida me n’havien allunyat, del projecte, que ara em retorna amb la força d’un regal imprevist d’aquesta mateixa vida que té les coses que té quan val maldades. Abans que no acabi l’expo, el 13 d’agost, m’hi veurà, la dama de l’automòbil, la desconeguda al volant del Renault que Ramon Casas va rebre de París el maig del 1902, al cap d’un any d’espera. Havia tingut tant d’èxit al saló de l’automòbil parisenc del 1901 que les comandes es van demorar mesos i mesos. Vestia capota, la màquina ultramoderna: Casas li’n trauria quan per fi li va arribar a Barcelona.

Sense capota protectora, a l’aire de la nit, endavant les atxes, deixant enrere alguna cosa que li entristeix i entotsola la mirada, la conductora marxa amb els quatre fars ben encesos en la foscúria així esvanida.

I tant que construeix l’art modern, lluminosa.