Ramón Acín, ànima i mestre àcrata de Buñuel i Ponzán

El film extremeny d’animació Buñuel en el laberinto de las tortugas, de Salvador Simó, és una de les tres produccions espanyoles pre-seleccionades per als Oscar 2020. Narra la relació entre Buñuel i Acín i el rodatge del documentari. Com és sabut, Ramon Acín, gràcies a un premi de loteria, va finançar i participà en el rodatge del film de Buñuel Las Hurdes, una obra cabdal de la cultura de la Segona República.

Poc es pot afegir ja a aquesta qüestió, després de treballs com l’interessant assaig de Mercè Ibarz Buñuel documental. ‘Tierra sin pan’ i el seu temps. Aquell film ‘anarco-surrealista’, com ella el defineix molt encertadament, es compromet sobre qüestions bàsiques del debat cultural i ideològic que es lliurava aquells anys, sota un vel de denúncia, mala bava i poesia. La simbiosi Buñuel-Acín va ser definitiva.

A Mi último suspiro (1982), el cineasta aragonès escriu:

‘Un dia, a Saragossa, parlant de la possibilitat de fer un documentari sobre Las Hurdes, amb el meu amic Sánchez Ventura i amb Ramon Acín, un anarquista, aquest em va dir de sobte:

—Mira, si em toca la grossa de la loteria, et pago aquesta pel·lícula.

Al cap de dos mesos li va tocar la loteria, no la grossa, però sí una quantitat considerable. I va complir la seva paraula.

Ramon Acín, anarquista convençut, feia classes nocturnes de dibuix als obrers. El 1936, quan va esclatar la guerra, un grup armat d’extrema dreta va anar a buscar-lo a casa seva, a Osca. Però va poder fugir amb gran habilitat. Llavors els feixistes es van endur la seva dona dient que l’afusellarien si Acín no es presentava. Ell es presentà l’endemà. Els afusellaren tots dos.’

Un altre amic seu, l’escriptor i periodista anarquista Felipe Alaiz, escrigué poc després de l’assassinat: ‘Quan les maleïdes bales falangistes trepanaren el seu cervell, entraven en una de les ments més fines d’Europa.’

Matar Acín, matar García Lorca, era extingir l’espurna que encenia la metxa.

La influència de l’anarquista Acín va ser fonamental no tan sols en Las Hurdes, sinó en l’acció cultural i social llibertària dels aragonesos de l’època. Un exemple, no tan conegut però molt important i revelador, és la relació amb un dels seus millors deixebles, Francisco Ponzán Vidal. Seria una altra excel·lent novel·la gràfica i film. A ell va dedicat aquest article.

Un mestre llibertari aragonès, heroi de la resistència francesa

Francisco Ponzán Vidal va ser un mestre llibertari aragonès, figura clau de la resistència francesa i espanyola contra el feixisme, que va morir el 17 d’agost de 1944, assassinat i cremat per la Gestapo, poc abans de l’alliberament de Tolosa.

Després de la guerra de 1936-1939, el seu grup va ser dels primers a constituir la resistència contra els nazis en la França ocupada. Durant més de tres anys van treballar per a l’Intelligent Service britànic, el contraespionatge francès, la xarxa d’evasió Pat O’Leary i més organitzacions clandestines aliades. Van passar informació i milers de persones en perill, de l’una banda del Pirineu a l’altra.

Ponzán deia: ‘No és la pàtria francesa que perilla, ni la llibertat de França: hi ha en joc la llibertat, la cultura, la pau mundial.’

Avui Ponzán seria un heroi de la resistència francesa, però era aragonès i anarquista. Franquistes i gaullistes, primer, i ‘demòcrates’ de banda i banda del Pirineu, després, han fet tant com han pogut per negligir-lo.

Malgrat l’injust oblit històric, va ser una peça fonamental dels aliats, qualitat que va ser reconeguda a títol pòstum pel president dels EUA, Dwight Eisenhower, la monarquia britànica, el mariscal en cap de les forces aèries britàniques i l’estat major de l’exèrcit francès.

Robert Terres, alies ‘lieutenent Tessier’, o ‘el Padre’, cap del contraespionatge francès als Pirineus, escrivia anys després al llibre Double jeu pour la France (París, 1977):

‘Ponzán era un home sorprenent: proscrit, anarquista, lluitador aguerrit, una mica terrorista, una mica contrabandista. Prim, de veu suau, em va saludar amb gran cortesia i més aviat semblava, amb les ulleres de muntura de carei, els trets fins i purs, el somriure aparentment tímid sota un front bombat i calba incipient, un jove professor.’

Abans de ser executat, Ponzán va redactar el seu testament en una cel·la a la presó militar de Fourgolle (Tolosa). Un dels seus darrers desigs era: ‘Que les meves restes siguin traslladades un dia a terra espanyola i enterrades a Osca, al costat del meu mestre, el professor Ramon Acín, i del meu amic Evaristo Viñuales.’

El 18 de juliol de 1936 a Osca

De la relació entre Acín i Ponzán me’n van parlar molt ja fa molts anys l’historiador anarquista Antonio Téllez, i també Joan Català i Floreal Barberà, companys seus de guerra. També vaig tenir ocasió de parlar-ne amb Palmira Pla, el seu amor de joventut. Téllez va recollir les seves investigacions al llibre La red de evasión del grupo Ponzán. Anarquistas en la guerra secreta contra el franquismo y el nazismo (1936-1944) (Virus, 1996) . Una altra font clau és el llibre de la germana de Ponzán, Pilar: Lucha y muerte por la libertad (1936-1945) Francisco Ponzán Vidal y la red de evasión Pat O’Leary (1940-1944).

El mestre i el deixeble, Acín i Ponzán, es van veure per darrera vegada la decisiva nit del 18 de juliol de 1936. Al govern civil d’Osca, s’hi havien reunit representants dels partits i sindicats d’esquerres. Ramon Acín i Francisco Ponzán representaven la CNT. Eren allà per demanar al governador que armés el poble per a defensar-se dels militars franquistes que se sollevaven. Davant l’edifici, s’hi anaven aplegant homes vinguts d’arreu que demanaven armes a crits.

L’ambient era molt tens i efervescent. Membres de les Joventuts Llibertàries recollien armes allà on podien. Ponzán, com recordava sa germana, s’enfilà dalt d’un camió cridant: ‘Volem i necessitem armes. Si no ens les donen anirem nosaltres mateixos a buscar-les, poques o moltes en sabrem trobar… Ja hem perdut massa hores!’ L’aplaudiren i tot seguit ell baixà del camió per encapçalar un grup que s’adreçà a una petita armeria. Ell personalment trencà el vidre de l’aparador i s’apoderaren d’escopetes, pistoles, cartutxos i bales.

Quan el grup tornà al Govern Civil, tothom continuava reunit i dubtant sobre què calia fer. A les tres de la matinada, Ponzán no pogué més i avançà amb pas ferm i decidit cap al despatx del governador, però el seu mestre Ramon Acín l’aturà, agafant-lo fort pel braç: ‘No siguis boig, Ponzán, que ens perds…! Van discutir una bona estona, però finalment el respecte a l’amic, mestre i pacifista, s’imposà i Ponzán desistí.

Aquella nit, l’home d’acció va perdre la seva primera batalla. Avui és evident qui tenia raó. La discussió entre ells dos simbolitza l’enfrontament de dos punts de vista que foren la clau de volta del triomf o el fracàs de l’aixecament de Franco en el primer moment. ‘Si no els anem a cercar, ells vindran a cercar-nos a nosaltres’, sostenia Ponzán. I tal dit tal fet. Els sollevats van prendre Osca en poques hores.

L’execució de Ramón Acín, el 6 d’agost de 1936

Ponzán i els seus companys van fugir a les muntanyes, disposats a lluitar fins a la darrera bala. Els falangistes practicaren moltes detencions a Osca. Acín era sempre un dels més cercats. Havia estat perseguit, empresonat i exiliat unes quantes vegades pel seu activisme anarcosindicalista. Coneixia molt bé els laberints de la clandestinitat, però aquella vegada Osca esdevingué per a ell un immens parany.

Acín es va ocultar al seu pis, en una petita habitació amagada darrere un gran armari. Era un amagatall que ja li havia anat molt bé quan el perseguien per la seva participació en els preparatius i la revolta de Jaca, que acabà amb l’execució d’un altre amic seu, el capità Fermín Galán, juntament amb el seu company d’armes Ángel García Hernández, el desembre del 1930.

Felipe Alaiz explica que després dels fets de Jaca Acín es va exiliar a París fins a la proclamació de la Segona República, l’abril del 1931. Va tornar amb el dirigent socialista Indalecio Prieto i més amics. Una nit que sopaven tots plegats a Madrid, Indalecio Prieto digué: ‘Que digui alguna cosa Acín!’ ‘Ramón va aixecar-se amb la seva noble actitud característica i senzillament aconsellà: Arrangeu les presons. I es va asseure’, escriu Alaiz.

‘La meva sang no serà eixorca. Els meus alumnes em venjaran’

Sembla que aquells fatídics dies del juliol del 36, després del sollevament franquista, un veí el va delatar als falangistes, que irromperen al seu pis, convençuts que ell hi era. Com que no l’hi van trobar d’entrada, van començar a pegar i insultar la seva dona, Conxita Monràs. Ell no ho va poder resistir, sortí de darrere l’armari i es lliurà, pensant que així salvaria la vida d’ella. Els van detenir amb insults i violència. Ella va ser conduïda a la presó. Ell, directament, a un dels murs del cementiri on el van afusellar. Tenia quaranta-vuit anys.

Abans de morir cosit a trets, sembla que va tenir un últim pensament per Ponzán i va cridar una frase premonitòria: ‘La meva sang no serà eixorca. Els meus alumnes em venjaran.’

Conxita va ser afusellada dies després, el 23 d’agost, amb un grup d’onze dones de les Joventuts Llibertàries. Alguna, com les noies Barrabés, tenien germans al grup de Ponzán, a la guerrilla.

El cos de Ramon es va poder recuperar més tard. El van reconèixer per la roba que duia posada quan va sortir del seu amagatall: un pijama, amb llapis de colors i pintures a les butxaques. El registre de defunció certifica textualment: ‘Muerto por refriega en la guerra civil.’

Ponzán: el temps no pot esborrar el record d’Acín

L’any 1942, al sisè aniversari del seu assassinat, va circular clandestinament per Osca un manifest imprès a França i entrat pels passadors dels Pirineus. ‘Ramon Acín, el millor dels fills del nostre poble’, es titulava. Pilar Ponzán en conservava l’original escrit de puny i lletra del seu germà.

Entre més coses deia: ‘El temps no pot esborrar el seu record. Avui, demà, sempre, els treballadors, els que tenen fam i set de justícia, pensen en ell. En l’Artista, en el Mestre, en l’Home bo que va consagrar la seva existència a la causa dels famèlics als quals mil vegades els va parlar d’un món sense amos ni esclaus […]. Ramon Acín va morir com havia viscut. Escopint a la cara dels seus botxins el menyspreu que tantes vegades havia escopit al rostre de tots els tirans. Amb ell van morir molts dels seus deixebles. Els uns amb les armes a la mà. Els altres indefensos davant els piquets d’execució. Tots i cadascun seran venjats, amb l’esclafament del feixisme i amb el ressorgiment d’una vida, on l’home no sigui llop de l’home. Una societat en què cadascú produeixi i consumeixi segons les seves necessitats.’

La guerra de Francisco Ponzán (1936-1944)

Ponzán i els seus homes van decidir de prendre les armes i fer la guerra pel seu compte. Van treballar, primer, per al Servei d’Intel·ligència Especial Perifèrica (SIEP) del front d’Aragó. Ponzán fou nomenat conseller de Transports i Comunicacions del Consell d’Aragó, presidit per Joaquín Ascaso.

El grup desplegà una intensa activitat bèl·lica i revolucionària a l’Aragó en aquells tres anys de guerra. La desaparició física del mestre Acín, dibuixant, artista, escultor, escriptor, pensador i activista, no va impedir que les idees que havia estès entre els seus deixebles i amics llibertaris  prenguessin cada dia un sentit renovat, en el racó més profund de les seves conviccions. Ponzán el tingué sempre present.

Mentre feia la guerra i la revolució, Ponzán també escrivia. L’any 1937, publicà l’article ‘Els que no moren’ al diari de Casp Nuevo Aragón, una sincera i exaltada lloança del mestre i guia de la seva vida:

«A tu, Ramon, el meu Mestre bo. A tu, que amb el teu exemple assenyalares la trajectòria de la meva vida. Que m’iniciares en el camí de totes les rebel·lies. Que en l’adolescència, en aquell vetllador d’un cafè d’Osca, em vas dir amb paraules que mai no s’obliden que mai no m’arrossegués com l’eruga per l’estaca cercant de millorar. Que sempre visqués al costat de la ‘canalla’ i que només en l’Anarquia veiés la fita de les meves aspiracions. […] A tu, humanista, guió d’éssers lliures, mirall de vides. Un record, com acaronant el fusell te’l dediquen tants companys amb els ulls fits en la teva Osca i amb l’esperança de venjar-te i seguir la trajectòria de la teva vida.»

Ponzán, mort per França

L’any 39, a l’exili, Ponzán va ser internat amb els seus homes al camp de concentració de Vernet d’Arieja. Aviat es van escapar i recuperaren les armes que havien amagat en la fugida, sota terra, en uns bidons de llet prop de la frontera de la Guingueta d’Ix. Primer van fer base a Andorra i cercaren cases de confiança per a fer una ruta a peu fins a Manresa i després agafar el tren a Barcelona. Aquelles armes van servir per als primers grups d’acció que baixaven a la capital a fer sabotatges. La majoria van caure.

Per continuar la lluita armada, Ponzán es va trobar obligat a trencar amb la cúpula CNT-FAI. I va començar a establir contactes importants amb els aliats. Creia que treballant per a ells tindria la possibilitat de treballar per als seus, a l’exili i a les presons, de continuar lluitant contra el franquisme. Van editar fulls volants clandestins, referen contactes a l’interior i acceptaren importants missions aliades.

Durant més de tres anys van treballar per al servei d’intel·ligència britànic, el contraespionatge francès, la xarxa d’evasió Pat O’Leary, el grup belga Sabot i més organitzacions clandestines aliades. Passaven informació i gent que es trobava en perill a la França ocupada, de banda a banda del Pirineu. Aquesta activitat els permetia de reorganitzar-se i ajudar els companys en perill o empresonats a l’interior de l’estat espanyol.

El general i metge belga Albert Guerise, alies ‘Pat O’Leary’, el definia així: ‘Ponzán no tenia cap mena de simpatia particular pels anglesos. Els considerava igual que els francesos o els alemanys, peons d’un tauler d’escacs. El veritable tauler per a ell era Espanya, darrere les muntanyes. Espanya sota la dominació de Franco. Rebel contra el destí, impacient d’actuar, sempre amb els seus somnis d’anarquista, sempre reclamava armes, pistoles, fusells…’

Després de tres anys de riscs, detencions, fugides i empresonaments, Francisco Ponzán va caure definitivament. Tanta activitat els va anar endinsant en un veritable laberint. Tenia enemics pertot arreu: gendarmes francesos, alemanys, carabiners, policia espanyola, Guàrdia Civil, la Brigada Político Social i tot un vesper de confidents, agents dobles o triples, delators i traïdors de tota casta.

La guerra semblava acabar-se. El futur era incert. Ponzán va passar un temps empresonat a Tolosa i, finalment, fou lliurat als alemanys per l’intendent general de policia Marty. Fou assassinat i cremat per la Gestapo, dos dies abans de l’alliberament de Tolosa.

El seu certificat de defunció especifica: ‘Finat el 17.8.44 a Buzet-sur-Tarn. Mort per França.’

L’intendent Marty va ser afusellat pocs dies després.

Un home que a França el coneixia molt bé, Robert Terres, cap del contraespionatge francès als Pirineus, va escriure a Double jeu pour la France:

‘Ponzán Vidal, el meu amic Paco, heroic cap del meu equip de guies, detingut novament l’any 1943, regat amb benzina i cremat pels alemanys poc abans de l’alliberament de Tolosa: menystingut, calumniat i amb prou feines gratificat amb una medalleta a títol pòstum. Català, Revola, López, Laguarta, Aguado Martínez i tants d’altres dels seus companys empresonats, internats en camps de concentració, executats. La sort dels supervivents: abandonats, en la misèria, de vegades sense documents, per una França per la qual s’havien jugat la pell cada dia durant més de tres anys.’

Francisco Ponzán va rebre a títol pòstum les següents distincions:

L’any 1948 l’estat major de l’exèrcit francès el nomenà capità i li atorgà dues Creus de Guerra amb palma. El mariscal en cap de les forces aèries britàniques li concedí un certificat de gratitud pels serveis prestats. El rei d’Anglaterra el condecorà amb el Llorer d’Argent. El president dels EUA, Dwight Eisenhower, li dedicà un certificat de gratitud. L’any 1998, el mariscal en cap de les forces aèries britàniques li concedí un certificat commemoratiu en nom de la Royal Air Forces Escaping Society.

Aquí Francisco Ponzán és un desconegut. Però l’any 2000, al cementiri de Montjuïc, el consol francès a Barcelona accedí a posar el seu nom al marbre del monument francès als Caiguts a totes les guerres. Va ser un acte gairebé privat i discret. Segurament era la primera vegada a la història que l’estat francès reconeixia en públic a l’estat espanyol els republicans espanyols que van lluitar contra el nazisme.

Vull tancar aquest article amb les paraules finals que, des de les trinxeres de la guerra de 1936-1939, Ponzán dedicà a Ramon Acín, en Els que no moren:

‘No et defraudarem. Les teves filles, Katia i Sol, veuran en qualsevol de nosaltres un tros de tu, i en tots aquell món que els narraves minuts abans d’agafar el seu son. No t’oblidem. Barcelona et va donar un dels seus carrers. Nosaltres, els teus companys, els teus deixebles aragonesos, et donarem una obra fruit del teu pas per aquest terrer. I algun dia, aviat, et rendirem el més gran dels homenatges: un poble lliure sense amos ni esclaus. Salut, Mestre.’

P. S.: Durant la guerra de 1936-1939, Barcelona va donar el nom de Ramon Acín al carrer on hi havia el Centre Obrer Aragonès. Ben aviat, però, el carrer es tornà a dir Sant Pere més Baix. Fins avui.