Bouvard, Pécuchet i Rajoy

Entre tantes revelacions que hi ha hagut els darrers dies, sessió judicial rere sessió judicial, vull dir, si una cosa ha tornat a quedar clara és que Mariano Rajoy és un idiota. Compte, no ho dic amb cap afany groller ni d’insult, i ara, sinó en el sentit més flaubertià del terme. M’explico.

Després d’haver publicat Madame Bovary i Salambó, el 1863 Gustave Flaubert fa els primers esbossos de l’últim llibre que escriurà, a partir de 1877, i que deixarà inacabat en morir el 1880. Hi explica la història de dos personatges grisos, molt grisos, dos oficinistes de París, avui més aviat trobaríem que són funcionaris, potser fins i tot registradors de la propietat. El cas és que un dia un dels dos rep una herència important i decideixen d’abandonar la feina i la capital i traslladar-se al camp.

I quan hi són es dediquen en cos i ànima a les feines de la terra –des de l’agricultura i la jardineria fins a la destil·leria i les conserves–, amb l’ajut, sempre, de la lectura, per dir-ho així: armats de tota mena de manuals de divulgació, el calendari del pagès i la Wikipedia del moment, aborden metòdicament qualsevol repte amb resultats més aviat sempre poc afortunats. I en són tan poc, d’afortunats, que aviat decideixen de provar sort en una altra disciplina. I així recorreran les principals ciències (química, anatomia, medicina, nutrició, astronomia, zoologia, geologia, arqueologia i més), la literatura, la filosofia, la política, l’amor, la religió i finalment l’educació, que en aquells moments vol dir la frenologia, el dibuix, la història natural, la moral, la música i l’urbanisme. Sempre amb els mateixos fruits. El desastre. La ruqueria.

Així van néixer i van prendre forma Bouvard i Pécuchet, els personatges que donen nom a la novel·la, en els quals Flaubert va concentrar l’estupidesa humana en tantes variants com va ser capaç de recollir. Que en són moltes. Per més que llegeixen i que estudien, o que fan veure que estudien i es pensen que llegeixen, Bouvard i Pécuchet no arriben mai a progressar adequadament. Perquè són incapaços d’entendre el sentit de la informació que acumulen. No poden relacionar-la amb l’experiència, l’experiència que dóna, ras i curt, la vida i que probablement no saben tenir. Rarament són capaços d’anar més enllà de la literalitat ni de superar, si voleu designar-ho d’una manera massa benèvola, diguem-ne, el sentit comú.

I alerta si ara, en llegir aquestes últimes paraules, se us ha acudit de mussitar, involuntàriament, allò que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Perquè aleshores potser correu el risc de caure-hi, en l’estupidesa, en la idiotesa de Bouvard i Pécuchet, en la mateixa mirada seva fatalment tòpica. Que els du a no saber bellugar-se més enllà de les ‘idees rebudes’. Ho dic, ja ho heu endevinat, perquè la majoria d’edicions de la novel·la hi integren, a continuació, una peça complementària de Flaubert, el Dictionnaire des idées reçues, un diccionari de tòpics que avui seria molt més extens.

I doncs. Recordeu allò dels ‘hilillos de plastilina en estiramiento vertical’? Va ser aquella roda de premsa en què l’aleshores ministre Rajoy descrivia amb aparatosa solemnitat i paraules estúpides la catàstrofe en curs del Prestige. O potser recordeu aquell altre dia que, quan se li va demanar pel canvi climàtic, va respondre apel·lant al criteri d’autoritat d’un dels seus cosins, aquell primo que ell sí que ho havia estudiat i li havia explicat que, d’allò, res de res.

O, ja en ple judici, aquell moment en què li van mostrar un vídeo del Primer d’Octubre. I l’home va dir que aquelles imatges no li agradaven, com no li agradarien altres imatges semblants a les que havia vist i que també podria veure. Sic. Tot plegat per evitar de dir res de substancial. Com qui vol jugar, o potser no pot evitar-ho, a fer-se ara el Bouvard, ara el Pécuchet. L’idiota.

I així hem arribat fins on hem arribat.