Rajoy: el món és un combat de boxa

Henry Kissinger em desperta un sentiment ambivalent. Crec que hauria de ser a la presó per crims contra la humanitat, però alhora em sent obligat a reconèixer que és una de les persones que ha definit intel·lectualment la política internacional del nostre temps, un home que ha ajudat com pocs a entendre com funciona aquest món. Com a polític, no m’agrada gens, però com a intel·lectual, si vull entendre el món, he de saber què pensa i quines imatges articula.

Fa anys li’n vaig sentir dir una que em va causar un cert impacte, per la crueltat del dibuix. Kissinger, un gran afeccionat als esports, va dir que no entendríem res si no ens adonàssem que ‘el món és un combat de boxa, on et peguen però on tu també pots pegar’. Deixe a banda el cinisme de la frase posada en la seua boca, però l’aprofitaré per explicar això que vivim.

Fa una setmana vam veure com dos primers ministres feien declaracions que es podien entendre contràries al procés d’independència. D’alguna manera. La de la cancellera Merkel en realitat no ho va ser, i encara que tots dos governs ho neguen hi ha indicis que va avisar el govern català prèviament –un gest gens anecdòtic. Pel que fa a Cameron, bàsicament hi va haver allò que els diplomàtics anomenen ‘bescanvi de cromos’. Gibraltar estarà tranquil una temporada i Espanya es compromet a ajudar dins Europa un Cameron que ara mateix hi és molt malvist. Tant que en la seua ronda recent no va aconseguir res de res, de ningú.

Siga com siga, eren dos colps, diguem-ho així, contra nosaltres. Ahir, però, va arribar la resposta: dos colps més, ara nostres. Per una banda, trenta diputats del Parlament Europeu van signar un comunicat dur contra el govern espanyol, arran de les amenaces militars del ministre Morenés. I per una altra el govern, gràcies a un magnífic exercici de discreció diplomàtica, va ser rebut ni més ni menys que per la Comissió d’Afers Estrangers del Congrés dels Estats Units. Perquè hi explicàs el procés d’independència. Potser ahir Rajoy va descobrir –ai, las!– que el món és un combat de boxa. Perquè tots dos fets, esdevinguts gairebé a la mateixa hora, són una bufetada molt contundent a la seua política exterior. Si les declaracions de la cancellera Merkel eren ‘vagues’, com ho va dir el The New York Times, les declaracions dels congressistes americans ahir no ho van ser gens de vagues. I van ser a favor nostre.

Evidentment, hom pot argumentar que de fet tampoc ningú no s’ha pronunciat explícitament sobre la independència, que ho han fet sobre l’autodeterminació. Cert.  Però, ep!, la notícia molt dolenta per a Rajoy és que nosaltres som en el combat –seguint el símil de Kissinger. I això, de fet, ja és una victòria pels punts.

El govern espanyol va dir, ho recordem tots, que la qüestió catalana era un afer intern que no interessava ningú. I que vagaríem per l’espai sideral. Evidentment, el govern espanyol vol que ningú ni tan sols escolte allò que ha d’explicar el govern de Catalunya, i fa tant com pot perquè siga així. Les pressions que exerceix són ben visibles. Però l’evidència que fracassa també ja és claríssima. El Congrés dels Estats Units no és una cambra autonòmica, precisament. Ni el Parlament Europeu és qualsevol cosa. Ni ho són els parlaments de Dinamarca, Irlanda, l’Uruguai i el Paraguai. Ni és anecdòtic que el govern de Lituània pregunte en l’enquesta oficial als seus ciutadans si cal reconèixer una Catalunya independent. Ni, de fet, s’entén gaire que el govern espanyol porte la qüestió a una conferència de premsa amb els caps de govern d’Alemanya i de la Gran Bretanya. Tota aquesta gent està tractant Catalunya ja com un actor polític en l’escena internacional. Allò que Rajoy no volia de cap manera que passara.

Avui ja només els encegats pel fanatisme poden negar que la qüestió catalana ha entrat de ple en l’agenda europea i fins i tot mundial. El cas dels catalans ha deixat de ser, per tant, un afer intern espanyol. Cosa que ens compromet molt en aquesta campanya. De moment, centenars de periodistes de tot el món seran demà a la Meridiana; cosa que vol dir que ara no podem fallar.