30.08.2017 - 22:00
A França fa molts i molts anys que existeix un concepte en el món literari que és el de la rentrée. Els editors treballen molt intensament els llibres que presentaran entre principis de setembre i els primers quinze dies d’octubre i en aquell mes i mig en què comença el curs escolar i s’acaben les vacances apareixen alguns dels títols més importants de l’any. Des de fa uns anys els editors nostrats han volgut importar aquest concepte, però alguns han oblidat que per poder haver-hi reentrada hi ha hagut d’haver sortida. I així enguany ens hem trobat amb presentacions de llibres en ple juliol. I ahir amb el primer acte oficial del retorn: la roda de premsa de presentació de La casa de la frontera, de Rafael Vallbona, que publica Edicions 62. Una roda de premsa literària quan encara no ha acabat el mes d’agost. I és que la Setmana del Llibre en Català, que comença el proper dia 8 de setembre, ha fet que moltes editorials hagin optat per preparar els seus títols i les seves novetats de cara a aquest gran esdeveniment literari. I cal arribar-hi rodats.
Rafael Vallbona va guanyar el premi Sant Joan amb aquest llibre que defineix com ‘un fresc del segle XX vist des de dues perspectives centrals, d’una banda la casa i la nissaga de cinc generacions que se’n fan càrrec des de 1882 fins a la darrera generació i d’altra banda la frontera’. Potser per entendre-ho cal explicar que l’escenari principal del llibre és un hostal-fonda al barri de la duana de Puigcerdà i que els protagonistes són la família Grau, que el 1882 van comprar l’antic Cal Roseraire i el van transformar en el seu establiment fins que la Carme, la protagonista del llibre, decideix tancar les portes. En Josep i en Miquel, els seus fills, són els primers de la família que han aconseguit desvincular-se del negoci per regentar un taller i botiga de bicicletes i esquisos, ‘que és com la gent d’allà en diu dels esquís’, explica Vallbona.
L’autor, que el mes de gener va publicar Tros, amb Pagès Editors, guanyadora del premi Ferran Canyameres, va explicar que el concepte de frontera ha estat molt present a la seva literatura i que precisament l’ambientació d’aquest hostal a La Cerdanya, li permetia parlar de tot això. ‘Heu de pensar que no és fins al 1984, quan s’obre el túnel del Cadí, que a la gent de la Cerdanya els canvia de veritat la vida’.
‘El que realment em venia de gust era explicar el segle XX des de la perifèria, però compte, també des d’un espai amb un protagonisme molt poderós, ja que el segle XX va passar literalment per davant de la porta de casa de la família Grau. Van viure el final de les Carlinades, la primera Guerra Mundial, la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial, van veure passar gent per les dues vessants, el contraban, la modernitat francesa dels anys seixanta que era a tocar… i a més a més, entre l’octubre de 1938 i el febrer de 1939 van tenir dues conselleries basques a l’exili instal·lades al menjador de casa, i és d’aquests dignataris bascos que van treure la recepta de la porrusalda, que em serviren a mi i que fa néixer aquest relat, o sigui que poca broma amb la Cerdanya’, afirmà l’autor.
Tot aquest marc temporal ha fet que sigui imprescindible la inclusió d’un arbre genealògic per explicar qui és qui en aquesta novel·la que ha trigat nou anys en veure la llum. ‘No és ni molt ni poc temps, simplement el que ha reclamat una història on hi havia gent molt gran, amb una memòria que de vegades és traïdora i amb gent que ha anat faltant en el procés d’escriptura. Però al final s’ha imposat la tossuderia i en acabar el relat vaig pensar que era prou sòlid i que aguantava i com que les fotocòpies em surten de franc el vaig enviar al premi, que és com jugar a la loteria i al final va tocar’.
Per a molts dels periodistes que omplien la sala on es presentà el llibre, un dels moments més interessants del text és refereix al 1936 quan a rel del cop d’estat del general Franco a la Cerdanya es desenvoluparà l’experiment comunal anarquista liderat per Antonio Martín, conegut amb el sobrenom de El cojo de Málaga. Vallbona ja havia tractat el tema el 1999 en una altra novel·la però explica que ‘el buit de poder va permetre que a la Cerdanya es desenvolupés aquest experiment, on tot va quedar col·lectivitzat i que s’estudia encara ara com un dels models possibles de societat anarquista. És un episodi amb molts clarobscurs que acaba com acaba, amb el Cojo mort a trets quan volia sotmetre el poble de Bellver, però molt interessant. El cas és que una noia de la família Grau, que sabia mecanografia, va acabar fent de secretària per a la comuna, però esgarrifada per la gran quantitat de sentències de mort que havia de redactar es va escapar i va passar a França’.
Vallbona assegura que també ha volgut retratar tot una manera de viure. ‘Els habitants de Cerdanya estan a 1220 metres, i això es alta muntanya, hi fa un fred que pela, hi ha neu i quan plou sembla que obrin l’aixeta. Les coses han millorat molt, però la vida continua essent dura. I és clar, a la frontera no hi ha cap ratlla. A la duana sí que n’hi havia, però ara només hi ha una ratlla quan hi ha una apagada elèctrica. A Catalunya el llum els marxa cada dos per tres i a França no, i llavors sí que hi ha una ratlla de llum, però la frontera és un lloc on s’hi està molt bé, és un lloc que no existeix però on es va organitzar una xarxa important de gent que passava persones d’un costat a l’altre, és un lloc on hi ha gent que té finques repartides entre dos Estats perquè a Cerdanya tot és dos, dos partits judicials, dos bisbats, dos estats, dues províncies espanyoles… i quan no es pot resoldre res s’ha d’anar a Girona, que és tan complicat que molts baixen primer fins a Barcelona i des d’aquí van a Girona, cosa que ara ha millorat una mica amb l’Eix Transversal. Aquesta realitat també es mereix una novel·la’, afirma.
El Vallbona narrador té una part important del periodista que sempre ha estat i que intenta ensenyar a ser als seus alumnes. Potser això explica la presència de la seva veu, la real, tant al principi com al final del llibre. ‘Tenia molt clar que la història havia d’arribar fins avui i el que faig és una reconstrucció d’aquest establiment des del moment en què la botiga tanca, però perquè jo hi era el dia que la Carme decideix plegar i perquè al final hi he de tornar a ser per poder explicar com s’arriba on s’arriba. Això no és un llibre d’autoficció, ni una novel·la històrica, ni negra, tot i que també és històrica, i espistolar i inclou el reporterisme, empra tots els recursos possibles per explicar una història’.
L’autor de La casa de la frontera tampoc no va voler defugir cap mena de polèmica i va explicar que França té un problema històric amb els territoris al sud de l’Eix que conformen Bordeus, Tolosa, Nimes, Carcassona, Montpeller. ‘Tu mires el Tour de França a la tele i tots els pobles estan molt ben compostets i arregladets excepte aquests, sembla que no formen part de França, estan com deixats de la mà de Déu i de la República i és clar que així la gent de la Cerdanya, de tota la Cerdanya té molt clar que la seva capital és Puigcerdà, que és on van a comprar a mercat. D’això també en parla el llibre’.
Així doncs, amb aquesta casa a la frontera, arrenca la temporada literària del nou curs. Promet ser llarga, intensa i amb grans noms. Ara només cal un gran nombre de lectors que l’acompanyi. Però això ja són figues d’un altre paner.
