Rafael Ribó: ‘Que Fernández Díaz encara sigui ministre és la prova més clara que hi ha franquisme’

Rafael Ribó (1945) és des del 2004 Síndic de Greuges de la Generalitat de Catalunya, responsable de la institució que vetlla perquè l’administració no cometi abusos. Abans havia estat diputat al Parlament de Catalunya (1980-1999) i al congrés espanyol (1993-1997) com a membre d’ICV, partit que va deixar quan va accedir al càrrec. També presideix l’Institut Internacional de l’Ombudsman, que aplega els síndics de tot el món. Ribó rep VilaWeb a la seu de la institució, edifici que es va aixecar durant la Generalitat republicana sota els paràmetres de l’escola d’arquitectura Bauhaus.

—En quins departaments i administracions us costa més de rebre resposta?
—Formalment, des de l’any 2016, totes les administracions que depenen del Síndic contesten. Són la Generalitat i els ens locals. Ara, amb la llei a la mà, totes les que hi ha a Catalunya haurien de respondre al Síndic. Però la Delegación del Gobierno de España no respon al Síndic. És un incompliment legal. I això tampoc no em consta que el fiscal ho hagi investigat. Jo ho he exposat al parlament solemnement: és la institució menys col·laboradora. Per tant una part de la defensa dels drets no es pot fer, perquè la llei no s’hi aplica. Per exemple, al CIE.

—No heu pogut entrar-hi mai.
—I és aquí al costat. Doncs no hi podem actuar. Hem de tenir en compte que Espanya és l’única democràcia del planeta on, tenint una estructura territorial de poder, com les autonomies, hi ha un Defensor del Pueblo a Madrid que entra a tots els racons. El del Regne Unit no pot entrar a les instal·lacions d’Escòcia. El d’Àustria no pot entrar al Tirol. L’únic cas és Espanya, ‘una, grande y libre’. L’estatut ho va voler modificar, en un dels articles que el Tribunal Constitucional va liquidar.

—El Síndic, per què no té caràcter coercitiu? Per què us han de fer cas, si no podeu multar?
—L’estatut deia que jo puc tenir poder coercitiu, que puc multar. I nosaltres vam demanar expressament que es canviés. Ens posaríem aquí davant [assenyala el Palau de Justícia]. I no ho vull. Ja no seria un Síndic. Cap ombusdman de democràcia seriosa no el té, aquest poder. Jo no us diré que el que fas és il·legal. Em toca anar més enllà: potser l’administració t’ha tractat legalment, però fatal. I per tant, legal o no, s’ha de solucionar el teu problema.

—I per què se li ha de fer cas, al Síndic, si no els pot multar?
—Ens en fan, de cas. Ens en fan per la pressió de l’argument, de la raó. Per la pressió de la pedagogia i per la cultura dels governants, que va pujant. I per la pressió dels mitjans de comunicació, instrument que també utilitza el Síndic. Finalment, també ens fan cas per la pressió del parlament.

—Casos en què la vostra feina ha tingut fruit?
—Per exemple, en la malnutrició infantil. El 2013 traiem un informe. Ens van dir de tot. Demagogs, d’entrada. Doncs ara hi ha molts programes activats per a combatre la malnutrició infantil.

—La paeria de Lleida i el català. Què no fa la paeria de Lleida que hauria de fer?
—La paeria va respondre un requeriment que els vam fer nosaltres quan van modificar el règim lingüístic. Vam recordar-los que a Catalunya les lleis diuen que el català ha de ser la llengua normalment emprada per l’administració. El paer va acceptar-ho. I espero que ho apliqui. Nosaltres resolem totes les queixes lingüístiques, poques, que hem rebut. Totes menys les que afecten la guàrdia civil o la policia nacional espanyola. Amb aquestes ens passa com amb la Delegación del Gobierno. I això que m’he trobat amb comandaments de la policia nacional o la guàrdia civil molt proactius per a solucionar-ho. Però molt. Si un ciutadà es troba amb un policia nacional no ha de parlar obligatòriament en castellà. El policia tampoc no ha de parlar en català, però no pot obligar que el ciutadà li parli en castellà.

—Per què fa visites sorpresa, el Síndic?
—Recordo que com a parlamentari, quan anava a veure presons, havia arribat a veure pintors sortint per la porta quan jo hi entrava. I interns que em deien: vingui sovint, que cada vegada ens ho arreglen! Per això faig visites sorpresa. Nosaltres visitem cada setmana allà on hi ha algú privat de llibertat: presons, justícia juvenil, hospitals psiquiàtrics. Però també podem visitar escoles per sorpresa. En tota visita trobem coses que no estan bé. És humà i és normal. Una vegada vam anar a visitar per sorpresa una comissaria de policia municipal i ens vam trobar que a la paret hi havia unes argolles. Potser era per lligar-hi algú? També hem vist càmeres de videovigilància tapades amb un mitjó. Jo us puc dir que les argolles ja no hi són.

—El Síndic reclama greuges pendents al franquisme.
—Nosaltres reclamem que es complexin tots els requisits de la memòria històrica. Devem ser l’única democràcia del món occidental on encara no s’ha fet. S’ha fet a Alemanya, a Itàlia, a l’Argentina, a Xile, i a casa nostra no. És evident que hi ha gent que ve a aquesta casa, el 2016, per dir que no sap on és el seu parent afusellat. I que no sap per què el van afusellar. I ningú no li dóna accés a la informació. Això passa el 2016. Us cito de memòria l’informe de les Nacions Unides del 2015: no es dóna informació sobre el franquisme, ni es reparen a fons els danys públics, i d’indemnitzacions se n’han fetes molt poques.

—Segons el Síndic, el monument a Tortosa s’hauria de retirar?
—Segons el Síndic no, segons la llei s’han de retirar els monuments de simbologia franquista. Però la llei encara va fer curt: penseu que un judici com el del president Companys no s’ha anul·lat. I com aquest, moltíssims altres. La llei memòria històrica no es compleix. I és una llei espanyola. I quan la fiscal general de l’estat diu –no fa gaire– que aplicarà la llei, i diu barbaritats en el seu discurs, n’hi ha per respondre-li: senyora fiscal, comenci amb el ministre d’Interior, i amb Bárcenas, i amb la gent que va anar a Andorra a fer pressions als banquers Cierco per a manipular informacions contra polítics catalans.

—La gent sap on són les fosses. Que el batlle les obri.
—No és tan fàcil. I segon, de fet, aquí es va aturar un procés que ja havia començat. Hi ha hagut paralització. Ara, hi ha una cosa molt pitjor: els valors franquistes impregnen la societat. No hi ha hagut condemna per a ningú. El fet que tots nosaltres estiguem sota el control, que hauria de ser democràtic, del Ministeri d’Interior de Jorge Fernández Díaz… que Jorge Fernández Díaz encara sigui ministre és la prova més clara que hi ha franquisme. Un senyor que ha manipulat els aparells de l’estat, que té el monopoli de l’ús de la força!

—S’haurien de fer judicis als franquistes?
—No és en cap dels plantejaments fer judicis als franquistes.

—Hi ha el cas dels mossos que van cometre un homicidi involuntari i el senyor Juan Andrés Benitez va acabar mort. Ningú no els ha expulsat del cos. Com ho valoreu?
—A tothom li dono l’oportunitat de retorn democràtic. Des de l’intern que surt de la presó, fins a l’abusador de menors. Amb tota la persecució penal que es vulgui, tothom ha de tenir dret a la reinserció. Si acceptem que hi ha gent sense remei, on els posem? Qualsevol persona ha de poder demostrar la seva evolució. Només us puc dir que si cap d’aquests mossos torna a cometre errors podré actuar. Hi ha un darrer exemple: el magistrat de l’oficina antifrau, Daniel de Alfonso, torna a fer de magistrat. I aquí sí que podem tenir dubtes de si pot tornar tan aviat.

—Podríeu actuar d’ofici?
—No, perquè això pertany al poder judicial. I aquest és l’únic on no podem entrar.

—Dieu que no em podeu respondre si sou independentista, o no.
—No, com a Síndic no us puc respondre. Sí que puc respondre si hi ha accions que lesionen drets. I n’hi ha. Per exemple: l’any 2012 va córrer al diari El Mundo un informe de la policia que deia que Artur Mas tenia comptes bruts a Suïssa, deu dies abans d’anar a votar, i ningú no se’n va fer responsable. Això va ser una gravíssima violació de drets. No solament no s’ha perseguit el delicte penal, sinó que ningú no ha dimitit! I això el Síndic va sortir a dir-ho.

—Vau anar a la Diada?
—Em sembla que amb el que us he dit ja en podeu treure la conclusió. I no vaig amagat enlloc, jo.

—Militeu a ICV, encara?
—No. En el moment que vaig ser Síndic vaig deixar tota carrera de militància i em vaig disposar a investigar tothom: tant els que són de color groc com els que són de color verd, o blau. I sí, a vegades , algun d’aquests m’ha dit: com, a nosaltres també?

—Com el veieu, el partit?
—Partit? El Barça-Cèltic? Ha! No us ho puc dir, com veig Iniciativa.

—Trobeu a faltar Jordi Sánchez, ara president de l’ANC, però que abans treballava aquí?
—Com a amic, no, perquè ens continuem veient. Fa molts anys que ens veiem.

—Militeu a l’ANC?
—No en formo part. No estic enlloc. Sóc culer, això sí.