Rafa Xambó: “La felicitat també pot ser una forma de resistència”

Rafa Xambó (Algemesí, Ribera Alta, 1954) ha publicat un nou disc. L’ha editat en CD i en vinil per poder fer-ne recompensa del Verkami, per poder oferir-ne als concerts, ara que ja se’n poden tornar a fer. És La dansa d’un temps nou, un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats. Hi ha cançons pròpies i poemes musicats i versions de temes que ha anat fent seus igual com hi ha la deliberada unió de músics de generacions diferents. També les cançons són d’estils i d’orientacions diferents. I ell les posa en contacte a consciència. Per confegir el disc talment un manifest.

—Com us hem de definir, sociòleg, activista cultural, cantautor, músic?
—Jo no ho sé. Diria, en genèric, que sóc una persona compromesa socialment i inquieta culturalment i artísticament. No puc separar les unes coses de les altres. És com allò de la independència i el socialisme [riu]. És a dir, jo tinc moltes curiositats intel·lectuals, moltíssimes, i això de vegades s’ha concretat per la via acadèmica, investigadora, i, altres vegades, per la via artística. I sempre, des de ben jovenet, amb inquietuds socials, que jo no sé d’on vénen però en tinc de vegades fins i tot massa. Tinc un sentiment d’indignació que… crec que em perjudica. Però bé, això no té remei, a hores d’ara.

—Ara heu reprès…
—Sí, però de tota manera, la trajectòria d’una persona és feta moltes vegades de casualitats, d’atzars… De vegades pense: si a l’eixida del franquisme, quan ens van girar absolutament l’esquena i ningú no volia saber ja res dels cantautors, això no haguera funcionat així i jo haguera pogut continuar, probablement ara tindria vint o trenta discos i no m’hauria dedicat a l’ensenyament, a la sociologia. De la mateixa manera que, si als anys noranta, quan va guanyar el PP, no m’hagueren vetat per a qualsevol recerca…

—Vetat?
—Zaplana guanya les eleccions en maig del 1995, i en maig del 1996, un diumenge apareix en primera plana del Levante: la Conselleria d’Educació veta professors de sociologia per a una investigació sobre l’estructura social.

—Això que ha passat en aquest país és molt gros.
—La notícia no significava només que em vetaven per a eixa investigació, sinó que es donava la instrucció a tot el PP en tots els àmbits institucionals que a Xambó no calia posar-lo en la llista negra, perquè ja ho sabia tothom, que hi era. Amb la qual cosa, durant vint anys jo no rep cap encàrrec de recerca de les institucions. Fet que beneficia alguns companys que… millor que ho deixem córrer [riu]. Però vull dir que això també actua. I en un determinat moment t’entra l’enyorança de la música i…

—I va ser quan hi vau tornar.
—Sí. I amb moltes ganes de fer guerra. Jo hi torne el 2002 i el 2005 ens tanquem al Palau. I immediatament muntem el Col·lectiu Ovidi Montllor i ve tot el rebombori. No m’ho vull apuntar jo tot, però sé que vaig fer molta feina. I que el meu coneixement de les xarxes socials (no ho dic en el sentit digital sinó de trames socials, de connectar gent, d’organitzar) crec que va fer un paper.

—El COM és sorprenent: crear una associació que uneix la gent de la música en català al País Valencià per a la difusió i la reivindicació… i que funcioni!
—Sí, crear els premis va ser un gran encert perquè va aconseguir, d’una banda, visibilitat, que no en teníem gens, i d’una altra, unir i reconèixer gent de diferents generacions i diferents estils que no anaven connectats ni es coneixien ni res.

—Després d’aquell parèntesi de sociòleg, vau tornar a la música. Però igualment sempre us preneu temps per a publicar un disc. Des del Shakespeare a aquest, sis o set anys.
—És que jo no em plantege els discos de manera industrial. És a dir, la gent que viu exclusivament de la música sap que si no fa un disc cada any o com a molt cada dos anys no hi ha actuacions, perquè tot caduca molt ràpidament. I això és molt cruel. Per tant, jo m’ho plantege un poc com qui fa llibres de poesia. Vull dir que m’agrada que em paguen pel meu treball, òbviament, però, al mateix temps, com a professor universitari, no tinc la urgència de publicar un disc cada any. El meu enfocament és més relaxat. I després també passa una altra cosa.

—Quina?
—Que en els períodes que he hagut d’estar més actiu en la part política i de gestió, és impossible de compaginar. Aquella lluita a mort contra el PP quan volia liquidar Ràdio Televisió Valenciana i, després, els esforços bestials, monumentals, per a engegar la nova televisió, també contra infinitat d’obstacles, maniobres tèrboles, els amics (que són els pitjors)… un horror. Això em consumia en tots els sentits. I també em consumia tot el temps. No pots estar quinze hores calfant-te el cap, que si les audiències, que si la publicitat, que si aquests equipaments que s’han de comprar, que si els processos de selecció, i després arribar a casa, agarrar la guitarra i fer una cançoneta: és impossible. Quan ha acabat allò és quan ho he pogut fer.

—Us ha eixit un disc molt vitalista. Per bé que parleu de pandèmia moral i de temes durs també, té un to, finalment, positiu.
—Eixa és la voluntat: subministrar esperança, alegria, aquella idea que la felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita. Determinades persones no podríem ni acostar-nos una mica a una espurneta de felicitat en algun moment si no fóra perquè fem les coses de manera conseqüent amb el que pensem. És que fins i tot ser derrotat també pot ser una forma de victòria. I sembla paradoxal però és així: hi ha batalles que s’han de donar perquè les perdes. Perquè ja ho veurem, després.

—I no us desanima, això?
—Jo no sé què em passa, però no em desanima. Puc tenir moments molt baixos, sentir-me molt trist, molt afectat per les coses que passen al nostre país, i al món, però això mai no em bloqueja. Hem de continuar. I immediatament comence a maquinar què es podria fer, amb qui parlem, què organitzem, per a mantenir l’alè, l’ànim, l’esperança.

—És a la cançó: “En temps de pandèmia moral cal mantenir l’esperança que es va obrir en el passat per encarar-nos a l’abisme del present.” Com un programa político-vital.
—Sí: és un programa. Enguany ha fet vuitanta anys que afusellaren el rector Peset Aleixandre. Quan va anar a les últimes corts espanyoles, a Figueres, hauria pogut fugir. I va tornar. Perquè tenia feina a fer a València. La va fer, va acompanyar Negrín a l’aeroport, i tampoc no se’n va anar. Ens va donar un exemple de vida per a sempre. I, damunt, era un home brillant, intel·ligent, magnífic. Ací tenim una esperança plantada en el passat, un model de comportament. Com el de molta gent en els duríssims anys trenta, i la guerra, i tot. I els herois de la postguerra. Tu t’imagines Fuster, Alfaro, Estellés, reunidets, els anys cinquanta, quan era tot un horror i no es veia cap eixida per enlloc, i ells: farem un llibret, i on el publicarem? Ja mirarem, potser els de l’exili tenen uns dinerets… Ja em diràs!

—Sí: no s’hauria de banalitzar gens això.
—És molt heroic! Molt! I ací tenim les lliçons. Ells obrien esperances. Nosaltres l’única cosa que podem fer és mantenir-les. Però, és clar, amb alegria. Amb felicitat. No la felicitat fava, que no serveix per a res, sinó amb una certa vitalitat. Perquè després de tot el que feren ells, nosaltres estarem ací llepant-nos les ferides? Nosaltres tenim l’obligació d’estar contents i de ser feliços: és un deure moral, també. I de plantar cara tant com faça falta. I això és el que sura darrere del disc.

—Heu parlat en algun moment de viure en la resistència a la barbàrie. Entenc que això no és un enrocament, sinó al contrari.
—Obrir-se cap avant, exacte, sí. Estem envoltats de barbàrie, i a això només s’hi pot respondre amb una mica de dignitat. Ho podem reconèixer també en altres persones, i ens hi podem sentir identificats, i còmplices, i a poquet a poquet… És allò que deia Galeano: moltes persones, petites i humils, en molts llocs de la Terra, fent cosetes, petites i humils… poden canviar el món. És clar.

—El país, i concretament el País Valencià, podem dir que ha evolucionat positivament, mirat en perspectiva?
—Si ho mirem des del punt de vista de la societat, sempre estem en la discussió que si el got és mig ple o mig buit, però hi ha hagut canvis substancials i molt positius. Naturalment, jo, com que sóc un torracollons, sé que els incomode moltíssim. Als nostres, vull dir. Fan coses que no ens fan gràcia, busquen fórmules acomodatícies, perquè diuen que tot no pot ser i que ho has de comprendre, etc. Però cadascú està en el lloc on ha d’estar. Com deia Boaventura de Sousa Santos, gran sociòleg portuguès, inspirador del Fòrum Social de Portoalegre i un home magnífic, quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Perquè si abaixem la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos. I, és clar, si nosaltres no els collem també, al final es deixen endur per aquells. I no: se’ls ha de dir de quin mal han de morir si no fan les coses que han de fer. Però el cas és que, tot i que hi ha molta feina pendent, les coses han anat prou bé.

—I del punt de vista musical?
—Estem en una escena de música en català millor que mai. Millor que mai. Al País Valencià hi passen fenòmens magnífics, i a més és que no s’esgota. Després d’un en ve un altre. El fenomen d’aquests grups és una cosa meravellosa. Abans d’Aspencat, Orxata. Després d’Aspencat, que deies ui ara, la Fúmiga, Zoo… no paren! Eixe model de música festiva que mou moltíssima gent i que salta totes les fronteres és magnífic. I darrere d’això vindran coses més reflexives, més serenes, més d’autor.

—La dansa d’un temps nou va sortir el 25 d’Abril: casualitat?
—No, no [riu]. Em van dir: quin dia vols que pengem el disc en les plataformes digitals? I jo: quin termini em doneu? I ells: ens calen com a mínim dues setmanes, podria ser cap al 15 d’abril. I jo: doncs mira, el 25, i així no ho oblidaré mai.

—Aquest disc s’ha produït gràcies a Verkami. De fet, pràcticament vau doblar els diners que havíeu de menester.
—Va ser molt bonic. Jo no havia fet mai un Verkami. En les circumstàncies actuals era plenament justificat: normalment fas una inversió i després ho vas recuperant de mica en mica a mesura que vas venent discos i fent concerts. Però, ara, de discos se’n venen molt pocs i la cosa dels concerts és a l’aire. I vaig pensar que l’única manera era amb un Verkami. La veritat és que em feia por i vaig quedar molt sorprès i molt content perquè anava fiiiu… com un llamp! Monso, de la productora, em deia: tu no te’n fas a la idea, però hi ha molta gent que t’estima, que t’aprecia, que pensa que això que fas és interessant. Jo, i no és falsa modèstia, no m’ho acabava de creure. Em va fer moltíssima alegria sentir-me estimat. La clau és eixa.

—En aquest disc hi ha més coses que no sembla.
—Sí, perquè hi ha les cançons i les entrecançons [riu].

—Hi ha versions de cançons d’uns altres autors, cançons vostres, poemes musicats i, pam!, “La dama d’Aragó”. Hi podem posar d’entrada l’etiqueta de disc eclèctic, però potser no ho és tant. Què hi heu fet i com ho heu fet?
—Per això deia allò de les entrecançons: allò que permet pensar o sentir quan escoltes una cançó i mentre esperes la següent. De vegades, les coses que aparenten ser més senzilles tenen per darrere molt de treball. És un poc com passa en la selecció d’aquestes cançons. Per exemple, quan acabava de gravar, sentia una incomoditat, una inquietud, m’hi faltava no sabia què. Jo camine molt, i mentre camine, pense, que va molt bé. I de colp dic: és clar, Maria-Mercè Marçal, hòstia, com pot ser que no hi haja caigut? Tinc la seua obra completa, de manera que arribe a casa i mire quines coses podrien ser, que ho tinc llegit i estudiat infinitat de vegades, tot ple de paperets. Probablement li dec un disc sencer, ja ho veurem.

—Ah, quan surti podrem dir que en vau fer l’anunci en aquesta entrevista a VilaWeb!
—Sí! I quan vaig veure la cançó de bressol li vaig fer una foto i l’endemà, caminant, anava mirant-la i anava cantant i provant i cantant i vaig anar a l’estudi i pim-pam, pim-pam, la vaig cantar tota i vaig dir ara construirem amb sons que trobes per ací una caixeta de música. Que no hi havia res previst però que va ser.

—“Diners de sang” també arriba perquè voleu: explicàveu al Verkami que d’entrada havien de ser onze cançons però que al final són dotze perquè, mireu, és que ens hem acomboiat.
—Abans de començar el disc ja li havia dit a Joan Palomares: algun dia hauríem de fer alguna cosa tu i jo. Perquè ell és sociòleg, també. Ha estat alumne meu. En fi, sóc el seu director de tesi doctoral! [Riu] I venia a l’estudi i ajudava (en la caixeta de música de la cançó de Maria-Mercè Marçal, per exemple). I un dia, sobre la marxa, em va enviar una música d’eixes que fa, electrònica, on ell cantava scat, veus sense sentit, i jo hi vaig anar fent ratlletes i marcant-hi els accents, i després, sobre eixos mots encreuats sense mots vaig anar buscant-hi els mots i construint-hi un sentit. I que els accents caiguen on toca.

—Important.
—És que quan no és així em posa malalt. Els que diuen “terra”, per exemple. Que n’hi ha molts i de molt estimats i molt respectats. Però això és pecat [riu]. En fi, que férem la cançó i de primer havia de ser a banda del disc i llançar-la en un videoclip per les xarxes i a veure què passava. Però quan ja la teníem prou mastegadeta, l’hi vàrem posar. I, a més, al final de tot. Perquè quede ben clar que és com una obertura cap a vés a saber on. La idea sempre és que res no està mai perdut del tot. Que no podem lliurar-nos mai. No s’hi val a rendir-se.

—Tan diferent i no hi desentona.
—No, és com un punt.

—Oferiu contrastos que es complementen. La primera…
—Una preciositat.

—Si us plau, podeu llegir què hi tenia apuntat, a la llibreta?
—…una preciositat de cançó [somriu]. És que és el meu petit amor. La meua filla menuda.

—I després hi ha temes rotunds i durs, també.
—Sí, “Hiroshima”. Que és de molt de dolor però calia dir-ho.

—“I come and Stand at Every Door”, de Pete Seeger. No us fa basarda encarar les versions.
—Primer m’he quedat fascinat amb la cançó. Quan l’he fet meua i ja la porte a dins, ja no em crea cap incomoditat. Més aviat hi ha el desafiament de trobar la manera de dir-la en català tot respectant-ne l’esperit. La que més faena m’ha donat és la dels Beatles, que hi ha molt de text i John Lennon s’hi desbarata molt. Però té eixe punt també d’innocència adolescent, allò de res no canviarà el meu món, que no és una negació del canvi sinó una reivindicació de la puresa d’esperit, és a dir, jo sóc així i no em torçareu, cabrons.

—Els temes que escolliu per a fer-ne versions també formen part del vostre manifest.
—Claríssimament. “Homenatge a Teresa”, per exemple, que simbolitza les esperances del passat d’una persona trencada per l’horror i que al mateix temps connecta amb la innocència dels xiquets. És una de les cançons més boniques de l’Ovidi.

—Quan musiqueu poemes existents, transmeteu la sensació que us hi heu posat al servei. En el d’Anna Montero, per exemple.
—Procure que la música no s’apodere del poema, sinó que l’acompanye. Per això eixa cançó té una cadència molt de dir un poema.

—Heu fet el disc en temps de covid: com un trencaclosques.
—Jo faig les maquetes a casa: agafe el mòbil i el pose a gravar; agafe la guitarra i em pose a tocar i a cantar. Eixe àudio, juntament amb la partitura i la lletra, l’envie a Àlvar Carpi, el guitarrista, i li dic: hi vull una guitarra elèctrica boja. Li ho envie a Salva Vázquez, el pianista, i li dic ací hi va un teclat tipus tal o tal altre. Cadascú treballa en sa casa. Ho grava i ho envia a l’estudi. I allà, amb Facundo Novo, el tècnic, ho estudiem i anem muntant les cançons, que vaja tot quadradet, posant-hi les capes de la ceba. El baixista (Chris Atwel) i el baterista (Ben Wirjo) sí que vingueren a l’estudi. També estic molt content de la participació de Peter Connolly i del meu fill Miquel, que és un excel·lent guitarrista flamenc i elèctric. En fi, que quan ja està tot vestidet, hi entre jo i cante. És fantàstic quan treballes amb músics professionals. Fantàstic.