04.07.2016 - 22:00
Arribe amb uns minuts de sobres a l’entrevista concertada amb el conseller d’Economia Sostenible de la Generalitat. De manera que decidesc de fer un cafè per entretenir l’espera. Entre en un bar que du per nom La Marina i, en una taula, m’hi trobe el conseller, Rafael Climent, esmorzant amb tota normalitat. Quan puge finalment a la torre 2 del complex administratiu de la Generalitat li ho comente i li dic que em sembla que encara pensa com un batlle. Riu i aprofita l’avinentesa per remarcar que té l’obsessió de la proximitat, mentre reconeix que els hàbits que el van fer despuntar com a batlle de Muro d’Alcoi els té molt interioritzats, ‘cosa que a València a alguna gent sembla que li coste d’entendre…’ Per exemple, explica que els primers dies d’estar a la conselleria se sorprenia de veure que els funcionaris no s’atrevien a compartir l’ascensor amb ell: ‘Ara ja saben que estic content que ho facen, perquè cal optimitzar els recursos. Però realment em va sorprendre molt, aquell comportament.’
Rafael Climent va nàixer l’any 1960 a Muro d’Alcoi, població de la qual ha estat batlle pel Bloc Nacionalista Valencià durant quatre mandats. Tot i que estudià filologia clàssica, en el decurs dels anys es va fer un nom per haver defensat, també des de la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat, l’anomenada ‘economia del bé comú’. Fins al punt que, ara fa un any, quan es formà el nou govern valencià, va rebre l’encàrrec de dirigir un departament que adoptava el nom de Conselleria d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Ocupació, una de les que ha estat més en el punt de mira dels atacs de la dreta valenciana.
—Fa uns quants dies que el conseller Alcaraz explicava que en aquests any de govern només us heu pogut dedicat a treure la runa que havia deixat el PP a les conselleries. Ho veieu així?
—Coincidisc en el diagnòstic, sí. I és molt frustrant. Nosaltres, sobretot, hem hagut de dedicar aquest any a entendre com estaven les conselleries, analitzar què es podia fer a partir d’ara i traçar fulls de ruta. Ara ja els tenim, aquests fulls de ruta, però certament hi havia molta runa a treure…
—Per exemple?
—Penseu només en Fira València. Quan arribàrem, ens la vam trobar amb un forat de vora 600 milions d’euros i amb una gestió deficitària. Com ho reconstrueixes, això? Fira Alacant igual. El 50% del pla eòlic estava sense executar. El SERVEF no funcionava. I tot així. Ara tenim els plans fets i sabem què volem fer en cada cas, però ha estat una feina enorme només saber on érem.
—Dieu que això és frustrant?
—Ho és molt. I, més que frustrant, és difícil. Sempre és complicat de començar de zero. Per tant, imagina’t què vol dir començar de menys no sé quants. El PP havia deixat el govern valencià en una situació molt complicada. No tenim diners ni tenim prou estructura per a fer les polítiques per les quals els ciutadans ens van posar on som. En aquesta conselleria hem de treballar sobretot per fer ocupació i quan veus que a Indústria només hi ha 13 milions d’euros és clar que és molt frustrant.
—Sempre heu defensat l’economia del bé comú, que es basa precisament a fer servir el sector públic per reequilibrar la societat. Com es pot fer amb un sector públic tan escanyolit com el que el PP ha deixat al País Valencià?
—Caldrà molta paciència. Ho hem de revertir tot. Tot. Precisament la destrucció que el PP va fer del sector públic valencià fa impossible que avancem amb l’agilitat que voldríem. La consellera d’Agricultura explicava l’altre dia que al seu departament hi falten 1.200 places. Nosaltres necessitaríem 200 persones més ací. Totes les conselleries fem uns esforços enormes per fer la feina encomanada en unes condicions extremadament desfavorables. Haurem de tenir paciència i demanar a Hisenda que vaja obrint l’aixeta.
—Però Hisenda té poc a repartir. És molt dura la batalla del finançament que Madrid no compleix en les condicions que caldria.
—Evidentment. Eixa és la clau. Però també he de dir que jo, ara per ara, em conformaria a poder tenir la gent i els recursos que tenim pressupostats. I, per una altra banda, no tot depèn del pressupost. Hem de parar una gran atenció a sectors com les cooperatives o les societats laborals i hem de fer una gran pedagogia entre els sectors empresarials sobretot. Perquè entenguen que proposem un model d’economia que reclama empreses amb valors: participació, transparència, responsabilitat social, respecte al medi.
—Ja us entenen els empresaris valencians?
—L’empresariat ens entén quan diem que haurien d’estar contents perquè aquest govern no els demana ni els demanarà mai res a canvi de fer res. Nosaltres venim d’on venim i fem política perquè volem que el país vaja endavant. No som com els que hi havia abans.
—I tanmateix el PP guanya encara les eleccions. Fa una setmana el colp va ser dur.
—Molt decebedor va ser, sí. És evident que eixes no eren les expectatives que nosaltres teníem. Havent fet tot el que hem fet aquest darrer any esperàvem una altra resposta. Però és evident que si no ha arribat caldrà que reflexionem també i pensem què ha passat. Jo pense que tenim un dèficit informatiu clar. No és igual tenir la RTVV que no tenir-la, per exemple. I segurament hi ha coses que no hem fet massa bé o que no hem sabut explicar bé. Pense, per exemple, en la polèmica dels horaris comercials. Potser hi ha influït. La societat valenciana sembla que busca la centralitat i potser un pacte de totes les esquerres no hi ha ajudat molt, tampoc.
—Què voleu dir?
—Home, que a l’esquerra del Pacte del Botànic no hi ha res. O només hi ha grupuscles sense cap influència real. I això dóna una imatge que alguna gent aprofita per desprestigiar l’acció del govern.
—Sou un dels homes en el punt de mira de la dreta. Com el conseller Marzà. És curiós que siguen dos consellers de Compromís…
—No és curiós, no. És per això. Al País Valencià els enemics del PP hem estat els nacionalistes!
—Voleu dir, doncs, que no us ataquen pel que feu, sinó pel que sou…
—En part. Intenten ideologitzar qualsevol decisió que prenem. Tot allò que fem ho passen per un prisma que té poc a veure amb la realitat, però eixe és el seu joc. Ells tenen altaveus molt potents i els saben fer servir.
—Les polèmiques dins el govern supose que també hi ajuden. Per exemple, els embolics amb això que en dieu ‘el mestissatge’, la convivència en la mateixa conselleria de gent dels dos partits, Compromís i PSPV.
—Això és complicat, és clar. Es fan molt visibles les polèmiques però no es veuen les que s’eviten, que en són moltes més. Aquelles polèmiques que arriben als ciutadans és perquè el got ja ha vessat. El mestissatge reclama fidelitat.
—Aquesta conselleria, precisament, n’ha viscut potser l’episodi més sonat. Vau arribar a acusar Maria José Mira, la secretària d’Economia Sostenible, del PSPV, d’anar contra l’Acord del Botànic…
—Com en qualsevol família, ací també hi ha baralles. I quan jo em trobe obligat a parlar clarament en públic és perquè crec de veritat que s’han passat ratlles que no s’haurien de passar. Jo a Maria José només li vaig dir que volia que, de qualsevol cosa que isquera de la conselleria, n’havíem de parlar. No he anat més enllà d’això.
—Problema tancat, doncs?
—Qui haja de fer les coses, que les faça. Ha d’haver-hi lleialtat i s’ha de treballar en les línies que va marcar el Pacte del Botànic. Allà es parlava de defensar el comerç de proximitat i hem de treballar en aquesta línia. Com a conseller, no permetré cap altra cosa –hi insistisc–, perquè això és el que vam estar d’acord a potenciar tots els integrants del pacte que va donar pas a la formació d’aquest govern.
—Ara hi ha el debat sobre si Podem ha d’entrar finalment al govern o si ha de continuar només donant suport parlamentari.
—Això només depèn d’ells. Hi ha un acord i sembla que en demanen una revisió per al futur. Mentre continue essent un acord de tots, no hi veig cap problema.
—Però seríeu partidari de la incorporació de Podem al govern? Ho dic per això que dèieu que a l’esquerra del pacte no queda res…
—Jo només puc dir que el govern funciona bé. Tota la resta, ara per ara, només són hipòtesis. Per a mi el govern està molt cohesionat. En un any hem estat capaços de diagnosticar bé on som i els deu consellers anem a una. Això és molt important i molt positiu. És evident que necessitem Podem per a reforçar-nos. Això és claríssim: al parlament, ens cal el seu suport legislatiu i pressupostari. Partint d’això, si Podem vol entrar al govern és evident que en parlarem. Però no sé si cal que tots especulem tant…
—Sobre això, creieu que la situació creada per les eleccions espanyoles pot influir en alguna direcció?
—Amb els resultats actuals, no. Amb el que deien les enquestes, la cosa em semblava més complicada. Si Podem haguera estat segona força i el PSOE havia de donar-li suport, era evident que la decisió que haguera pres el PSOE podia haver repercutit en el govern valencià. Però, tal com està configurat ara el congrés, el PP i Ciutadans ja en tenen prou per anar fent.
—Com veieu el debat sobre si el Bloc podia fer servir els seus dos diputats per a acabar de permetre el govern del PP…
—Home! Hauria d’haver-hi uns regals de Reis tan substancials a canvi que no m’ho sé ni imaginar. És evident que si el suport implicara unes millores extraordinàries, majúscules, per als ciutadans valencians, seria estúpid de no pensar-s’ho. Però, així i tot, no ho veig possible.
—Per què?
—Perquè en política cal ser coherent i no es pot fer tot. El Bloc donant suport al PP? I com ho explicaríem a la gent?
—Un altre cas que ha creat una enorme polèmica en aquesta conselleria ha estat el de la directora general d’Internacionalització, Mònica Cucarella. No creieu que, després de descobrir-se que mantenia els seus interessos empresarials i de la polèmica sobre la seua manca de transparència, la millor solució era que dimitís?
—En aquest cas, la primera cosa que cal saber és si incorria en cap il·legalitat. Vam demanar un informe a advocacia i reconegué que la situació era compatible sempre que no hi haguera contractes amb l’administració.
—Sí, però no creieu que després d’haver estat tan durs amb el PP ara no s’entén que s’accepte una situació com aquesta, i s’hi lleve importància?
—Hi ha hagut un problema de formes evident. Potser fins i tot hi ha hagut desídia, si en voleu dir així. Simplement no hauria d’haver passat el que va passar i hauria estat molt millor per a tots. Però jo ara, després de l’informe de l’advocacia, he de mirar sobretot si la feina que fa ella és bona o no. I crec que en l’àmbit d’internacionalització es fa una bona tasca.
—Una qüestió final relacionada amb el vostre interès d’anys per l’economia del bé comú. Havent estat un gran divulgador de les idees Christian Felber i havent seguit molt de prop l’exemple austríac, què penseu quan veieu això que ha passat a les eleccions austríaques? L’extrema dreta és a un pas de governar-hi…
—La gran pregunta és per què creix l’extrema dreta. I a Àustria no crec que siga per qüestions econòmiques, sinó per l’emigració. Un poc passa també amb el Brexit. Hi ha una reacció contra les conseqüències de la globalització i l’extrema dreta ho ha sabut aprofitar bé.
—L’esquerra té pànic de parlar d’emigració…
—No n’hauria de tenir. De les coses, se n’ha de parlar. Cal establir criteris que ajuden a una convivència digna. Per una banda, els emigrants volen sobreviure fins i tot jugant-se la vida i, per una altra, una part de la societat europea se sent amenaçada, sobretot gent gran en zones desindustrialitzades. Cal molta empatia per a conciliar aquestes dues visions.
—Doncs d’empatia sembla que més aviat n’hi ha poca, ara mateix.
—Caldrà fer molta més pedagogia, és evident. Sempre dic que qualsevol país té tres problemes: el primer l’educació, el segon l’educació i el tercer l’educació. De miracles, no en farem, però sabem què hem de fer.
