Rafa askatu

El 18 de maig a Barcelona, a la Fabra i Coats, es feia un acte aprofitant la posada en llibertat d’Arnaldo Otegi. El van detenir el 13 d’octubre de 2009 en allò que s’anomenà cas Beteragune. En total, vuit detencions. En primera sentència, deu anys per a Arnaldo Otegui i Rafa Diez, tres sentències més de vuit anys i tres absolucions. Després el Suprem les va deixar totes a sis anys, amb dos vots particulars, l’un demanant l’absolució i l’altre demanant la nul·litat del procés. En definitiva, l’acusació era haver intentat reconduir el conflicte basc a termes estrictament polítics i democràtics. Rafa Diez va estar un temps en llibertat provisional per motius familiars –i se’m fa difícil d’entendre aquesta llibertat provisional fora d’un context de negociació política–, motiu pel qual encara li queda presó per complir. Algú podria exclamar: ‘Alguna cosa més hi ha d’haver!’ Ara, seguint processos judicials d’Euskal Herria, altament polititzats, no cal que hi hagi res més. I les converses entre ministres i magistrats filtrades darrerament il·lustren el pa que s’hi dóna. La raó que preval és la d’estat, és a dir, la seva.

Vaig conèixer Otegi a la presó de Carabanchel als anys vuitanta, de passada. I en Rafa durant els anys noranta, per la seva l’activitat sindical. Personalment, s’hi barregen dues coses: una llarga amistat amb en Rafa i una sensibilitat especial amb tot allò que tingui a veure amb la presó. Normalment, quan algú surt de la presó pensem a celebrar-ho, i jo tendeixo a pensar en els qui s’hi queden, especialment si són amics. Cadascú tragina la seva motxilla.

Recordo, ja fa anys, alguna conversa amb en Rafa sobre si el detindrien o no, molt abans del 2009. Ell sabia que només era qüestió de temps, fes el que fes. El problema era com podia afectar el sindicat, i si el sindicat era objectiu estratègic per a l’estat o no, vist que era l’única estructura de l’esquerra abertzale que restava en aquells moments.

Rafa Diez va ser coordinador general de LAB entre el 1996 i el 2008, el període de consolidació com a segon sindicat abertzale i l’etapa que serveix per a construir allò que s’anomena la majoria sindical basca, juntament amb el sindicat ELA i més sindicats de matriu basca. Durant aquest període també s’impulsa una forta activitat internacional per part de LAB, que es converteix en referència per a molts sindicats del món. La implicació d’en Rafa en aquestes dues línies de treball (construcció de la majoria sindical i internacionalització del sindicat i del conflicte polític basc) va ser cabdal. Sense la seva determinació, el 2002 no s’hauria constituït la Plataforma de Sindicats de Nacions Sense Estat, organització que va ser ‘cuinada’ a Barcelona. Va ser en Rafa, també, qui va obrir a la Intersindical-CSC la porta de la Federació Sindical Mundial (FSM-WFU). Pel que fa al reconeixement internacional, el nostre sindicat té un deute amb en Rafa Diez.

El dia 30 de juny, a les set del vespre, al CIEMEN, Pernando Barrena de Sortu, Garbiñe Aranburu de LAB, David Fernàndez, David Minoves i jo mateix, amb Isabel Pallarès a la presentació, parlarem de Rafa Diez i, sobretot, el reivindicarem.

Carles Sastre, Intersindical-CSC