Presidències inabastables i paritat tècnica: radiografia de les dones a les institucions

Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. Tres presidències del govern i tres del parlament i només una dona: Francina Armengol. Una de sis. Cap, mai, en el cas d’Andorra, ni al govern ni al parlament, encara que per primer vegada en les pròximes eleccions hi ha una candidata que podria presidir el Consell General.

Armengol va esdevenir el 2015 la primera presidenta de les Illes Balears d’ençà del restabliment de la democràcia. La Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana han estat sempre presidides per homes. A dalt del podi institucional, la fotografia continua essent masculina. Però algunes coses han començat a canviar. Les dones han guanyat poder i visibilitat en la primera línia institucional aquests darrers anys. Les lleis d’igualtat, la pressió creixent d’una opinió pública sensibilitzada i l’emergència a les organitzacions de més dones amb força interna real han obligat els partits a comptar-hi més que mai al primer rengle institucional. Per sota, la majoria dels alts càrrecs i dels càrrecs eventuals els exerceixen homes, però s’acostumen a complir els criteris de paritat tècnica establerts per llei. Això vol dir que cap dels dos sexes no compta habitualment amb menys del 40% dels càrrecs o s’hi acosta, tot i que majoritàriament són les dones les que resten en minoria. Així ho ha calculat VilaWeb a partir de les dades sobre els càrrecs de confiança publicades a les pàgines web de transparència de tots tres governs.

Les xifres parlen. El Consell del país Valencià és igualitari pel que fa al nombre de consellers i conselleres, si s’hi compta el president, Ximo Puig, atès que no hi ha conseller de presidència. En el català, un 53% dels departaments són encapçalats per dones i, en el de les Illes, arriben al 60%. La primera proposta del govern de Quim Torra, la que cercava la restitució dels consellers empresonats o a l’exili, era escandalosament desigual i no van ser poques les veus que el van criticar, però després JxCat i ERC van constituir un consell executiu equilibrat. Armengol, en canvi, ha aconseguit una majoria femenina al capdavant dels departaments, de manera que ha superat la paritat tècnica. S’han acabat les fotografies de les primeres línies de govern copades per homes. A Andorra, en canvi, les dones tan sols dirigeixen un 36,36% dels ministeris.

Els casos de tots tres governs són destacables perquè, a més, no són pas executius monocolors, d’un sol partit, sinó de coalició. I aquests governs, tradicionalment, han complicat l’equilibri de sexes, tenint en compte que les cúpules de les formacions polítiques han estat acaparades per homes durant dècades, i que han estat ells qui primer han agafat quotes de poder quan han arribat a les institucions. Ara, les xifres baixen quan s’analitza la presència de dones en els alts càrrecs i els càrrecs eventuals dels departaments. Segons càlculs de VilaWeb, les dones exerceixen un 36,7% de l’anomenat sottogoverno de les Illes. Són el 39,28% dels alts càrrecs i eventuals del govern català i el 40,35% del valencià. Les institucions s’han encallat en la paritat tècnica? Les xifres generals semblen indicar-ho. La proporció 40%-60% és obligatòria per llei a les llistes electorals, però no en el repartiment del poder. Ací, la paritat és una recomanació i prou, que, si no es compleix, no pot ser penalitzada. Sembla, si més no que les quotes funcionen per a garantir uns mínims.

Els pesos pesants dels governs

Més enllà de les dades globals, hi ha el repartiment qualitatiu. Les dones tenen una presència desigual quan observem qui fa de número dos dels departaments. Les dones són el 30% dels sots-secretaris del govern valencià, el 46,15% dels secretaris generals de la Generalitat de Catalunya, i el 60% dels de l’executiu d’Armengol. En canvi, no hi ha cap patró ni discriminació per sexes atribuïble a primer cop d’ull a la distribució de pesos polítics dins els governs entre la presidència, la vice-presidència i els departaments de pes polític marcat, com el d’Economia. S’hi imposen les lògiques de poder i de tria discrecional dels partits. És a dir, els repartiments competencials dels governs de coalició d’acord amb les realitats socials i polítiques de cada força. Ho indica la realitat de les vice-presidències. Armengol treballa de bracet amb Isabel M. Busquets. Torra, de Pere Aragonès, tot i que la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, ha assumit un pes polític molt potent al govern i ha compartit amb Aragonès la interlocució amb l’executiu espanyol, més enllà dels contactes presidencials. Puig ha governat amb Mónica Oltra a la vice-presidència, amb qui el 28-A es jugarà a les urnes el lideratge del futur govern. Igualment, tampoc no hi ha cap regla de funcionament general que es reprodueixi a les àrees de gestió econòmica i de la hisenda pública. Aragonès dirigeix el Departament d’Economia amb un 42,55% de dones com a alts càrrecs i eventuals. La illenca Catalina Cladera, curiosament, amb un 21,42% i el valencià Vicent Soler amb un 47,05%.

El repartiment dels departaments tampoc no respon a cap tòpic. No es pot pas afirmar que hi hagi més dones al capdavant de les àrees de pes social. És cert que els departaments de Salut són dirigits ara per dones en tots tres governs: Patricia Gómez a les Illes Balears, Ana Barceló al País Valencià i Alba Vergés a Catalunya. Però hi ha diversitat en els departaments d’Educació i de Cultura. Més detalls. Només un 33,3% dels càrrecs de confiança del gabinet d’Armengol són dones i, en canvi, ho són un 60% de la resta del Departament de la Presidència, encapçalat per Pilar Costa. Per contra, la xifra de dones en els càrrecs de confiança que depenen de Cladera és la més baixa de tot el govern balear.

Al govern de la Generalitat de Catalunya, el Departament de Presidència és on hi ha menys dones com a alts càrrecs i eventuals (el 37,93%), i el de Polítiques Digitals i Administració Pública, de Jordi Puigneró, és el que en té més, amb un 62,5%, seguit del de Cultura, amb Laura Borràs, amb un 60%. Al Consell, el Departament d’Agricultura, amb Elena Cebrián al capdavant, és el més masculinitzat, amb un 28,57% de dones, seguit de la Presidència de Puig, també amb un escàs 29,26%. Oltra en té un 37,5%, i el Departament de Sanitat és el que compta amb una xifra més alta de dones en càrrecs de confiança, amb un desequilibri invertit: són el 61,53%.

La mesa del parlament català, la més masculina

També és variable la presència de dones en els òrgans rectors dels parlaments i en la primera línia dels grups parlamentaris, tot i que ací la minoria de dones es generalitza. En totes tres cambres —presidides per Roger Torrent a Catalunya, Baltasar Picornell a les Illes, i Enric Morera al País Valencià— la mesa principatina és la més desproporcionada: de set membres, només hi ha una dona, Adriana Delgado (ERC), és a dir, el 16%; i exerceix el càrrec de rang menor, la quarta secretaria. L’òrgan rector de la cambra desvirtua així la projecció de la composició real del ple del parlament. D’ençà del 2007, la llei espanyola de paritat limita a un mínim del 40% la presència de candidats d’un mateix sexe a les llistes, i això s’aplica a cada tram de cinc candidats, per evitar que ni els homes ni les dones siguin relegats als últims llocs de les candidatures. Això garanteix que hi hagi un mínim equilibri de sexes als parlaments, però no en els òrgans rectors.

Les dinàmiques de partit han consagrat la desproporció a la mesa de la cambra catalana. JxCat i Cs, que tenien dos membres a proposar, hi van incloure dos homes. La situació no és gaire millor al parlament balear, on hi ha una sola dona: la socialista Joana Aina Campomar, secretària primera. Com que  ací hi ha cinc membres i no set com en el cas català, la presència de dones equival al 20% dels càrrecs. A la mesa de les Corts Valencianes, s’hi asseuen dues dones. Carmen Martínez (PSPV), n’és la vice-presidenta primera i, Irene Rosario Gómez (Podem), la secretària segona. Del total de cinc membres de la mesa, doncs, representen el 40%.

Si es posa la lupa en la presidència de les comissions, els partits s’ajusten al criteri legal de la paritat, però sempre partint de la base que el sexe minoritari és el femení. Al Parlament de Catalunya, un 42,85% de les comissions legislatives les presideixen diputades (6 de 14). A les Corts Valencianes, acabades de dissoldre, també han estat el 42,85% (6 de 14, tres de les quals han tingut una doble presidència igualitària, amb un president i una presidenta). Al parlament de les Illes, són el 37,5% (3 de 8).

I els grups parlamentaris? Les cares més visibles a les cúpules són masculines. A Catalunya, hi ha dues presidentes de cinc grups parlamentaris: Inés Arrimadas (Cs) i Jéssica Albiach (Catalunya En Comú Podem). Les portaveus, en canvi, són majoria: tres de cinc. A les Illes Balears, tots els portaveus són homes i, potser per compensar-ho, totes les portaveus suplents són dones, tret de Més per Mallorca, que té dos homes al capdavant. A les Corts Valencianes, dels cinc grups parlamentaris que hi conviuen, hi ha dues síndiques (la del PP, Isabel Bonig, i Mari Carmen Sánchez, de Cs) i nombroses portaveus adjuntes. El temps dirà si les dones arribaran a traspassar la paritat tècnica i, sobretot, si faran que esdevingui normal l’exercici dels màxims lideratges institucionals. Hi són més a prop que mai.