12.05.2019 - 21:50
El blues the Beale Street és considerada una de les millors novel·les de l’escriptor i activista afroamericà James Baldwin, nascut a Harlem (Nova York) el 1924, i mort al municipi occità de Sant Pau (en francès, Saint-Paul-de-Vence), el 1987, a seixanta-tres anys. Baldwin va estar a la primera línia en la reivindicació dels drets dels afroamericans i dels homosexuals a Amèrica. Visqué bona part de la seva vida a l’estat francès, on es va refugiar del racisme i l’homofòbia que l’amenaçaven a ell i a la seva llibertat creativa. Tot i això, com a escriptor i activista pels drets dels negres va tenir un paper públic important als anys cinquanta i seixanta, al costat dels seus amics Martin Luther King, Malcolm X i Medgar Evers, tots tres assassinats.
Han passat més de cinquanta anys d’ençà d’aquells crims. El racisme, la segregació social i laboral i la violència contra els ciutadans negres als EUA persisteix. La presidència de Donald Trump és un clar exemple del retrocés supremacista del país. Aquests darrers anys, a causa de la crisi econòmica i de l’emergència de l’extrema dreta blanca, hi ha hagut una escalada de crims policíacs impunes i un retrocés dels drets civils dels afroamericans.
En un context en què la militància i els intel·lectuals negres lluiten, revisen i reelaboren el llegat de Martin Luther King i Malcolm X, reneix, també, l’interès per l’obra i el pensament de James Baldwin que, com si hagués intuït els durs anys que li sobreviurien, deia: ‘La història no és el passat. És el present. Nosaltres carreguem la nostra història. Som la nostra història. Si pretenem el contrari, som, literalment, criminals.’ O: ‘El problema no és el futur del moviment negre americà, sinó el futur d’aquest país.’ Dos pensaments seus que es destaquen en el documentari I’m not your negro (2016), dirigit per Raoul Peck, basat en la seva figura insubornablement crítica amb la societat americana, les lluites dels anys seixanta i els assassinats dels seus amics.
A més a més, el film If Beale Street Could Talk, dirigit per Barry Jenkins sobre aquesta novel·la ha estat mereixedor d’un dels Oscar d’enguany. Comença amb una frase de l’autor sobre fons negre:
‘Beale Street és un carrer de Nova Orleans on van néixer el meu pare, Louis Armstrong i el jazz. Cada persona negra nascuda a Amèrica va néixer al carrer de Beale, al barri negre d’alguna ciutat americana, sigui a Jackson, Mississipí o a Harlem, Nova York. Beale Street és el nostre llegat. Aquesta novel·la tracta de la impossibilitat i la possibilitat, de la necessitat absoluta d’expressar aquest llegat. Beale Street és un carrer sorollós. Deixo que el lector hi trobi sentit en la percussió dels tambors.’
Aquest és el context actual de la novel·la de James Baldwin que Edicions de 1984 ha tingut ara l’encert de publicar en català. L’obra és tendra, descriptiva, sincera, i alhora molt dura i implacable contra el cinisme i la injustícia endèmica dels blancs contra els negres. Llegida avui, carrega encara més de raó les paraules de l’autor quant a l’arrelament profund del racisme i les desigualtats de classe en la societat americana.
Té un argument ben senzill: una noia i un noi de dinou anys i vint-i-dos, Tish i Fonny, veïns de Harlem, amics des de petits, s’enamoren i, quan comencen amb tota la il·lusió el seu projecte de parella, el món se’ls gira en contra. Apareix amb tota la cruesa la realitat de la societat americana racista. Ell acaba empresonat, acusat falsament d’una violació terrible, víctima de les maniobres d’un policia racista, que actua impunement ben emparat per la justícia i el sistema. La noia i les famílies faran els possibles i més per demostrar la seva innocència i hauran de sobreviure com podran al tràngol, empassant-se la injustícia i mirant al futur.
Així ho diu la mare d’ella: ‘Estem en una situació molt fotuda, tot i que, si ho penses bé, no és cap novetat.’
Mitjançant la tendresa i la innocència de la noia enamorada anirem descobrint, d’una banda, la crueltat social implacable i, d’una altra, una força i una resistència que vénen de molt lluny, tant de la noia com dels seus familiars, que es trobaran abocats, una vegada més, a defensar inútilment la seva dignitat i la seva innocència, com van haver de fer els pares i els avis, en èpoques passades. I, una vegada més, irremissiblement, hauran de ser més forts que la realitat, si poden, i deixar el testimoni de la seva raó i de la seva resistència per a les generacions futures.
‘No era el negre de ningú. I en aquest cony de país lliure, això és un crim’
I per què cau sobre Fonny la maledicció? La resposta és una idea clau en les obres i el pensament de James Baldwin. Cal llegir tota la novel·la, la descripció de la vida de barri i de família, la il·lusió per a ser independent i començar una nova vida lluny de Harlem, on els nois, sense futur, es troben abocats al tràgic camí sense sortida del fracàs i la mort: les drogues, el crim, l’alcoholisme i la violència policíaca. No hi ha sortida, estan condemnats abans de néixer, i, cosa que és pitjor, la societat no pot permetre que algú la trobi, sigui feliç i se senti orgullós d’avançar, lliure i independent.
A més a més, Fonny ha triat una ocupació inconcebible per a un negre: la d’escultor. En la vida i en l’art Fonny confia en la seva imaginació, i ho demostra, és la seva essència com a persona: ‘I en aquest país et poden arruïnar la vida des del moment que t’adones que un home que no té por de confiar en la seva imaginació (que és l’única cosa en què els homes han confiat sempre) és considerat un efeminat’.
Qui utilitza els ressorts del sistema per enfonsar Fonny és un policia racista que anys enrere havia matat un noi negre de dotze anys. La Tish en el seu aprenentatge de l’amor, el sexe i la maternitat, haurà d’aprendre també, per a la supervivència de tots, a sobreposar-se al sistema, mal que sigui inútil, perquè enfrontar-s’hi és viure i demostrar, una vegada més en una llarga lluita de generacions, que no els han vençut. En el fons, l’argument és una metàfora de l’experiència de bona part dels ciutadans negres americans d’ençà de l’abolició de l’esclavatge. I potser, també, un advertiment amb vista al futur.
I tot, tot, és explicat en una reflexió que fa la Tish quan pretén entendre tanta crueltat incomprensible, una reflexió que podria ser l’essència del pensament de James Baldwin:
‘La mateixa passió que va salvar en Fonny li va causar disgustos i el va portar a la presó. Perquè, mireu: havia trobat el centre, el seu propi centre, dintre seu; i això es notava. No era el negre de ningú. I en aquest cony de país lliure, això és un crim. Estàs obligat a ser el negre d’algú, i si no l’ets, ets un mal negre. I això és la conclusió a què va arribar la bòfia quan en Fonny va instal·lar-se fora de Harlem.’
L’augment del racisme als EUA de Donald Trump
L’esclavatge es va abolir el 1865, però això no va pas dur la igualtat, ni en absolut un canvi veritable de mentalitat dels supremacistes blancs. De fet, l’esclavatge es va adaptar a les noves necessitats del sistema capitalista que controlava, reprimia i discriminava, per continuar obtenint riquesa i benefici dels cossos dels negres, de la seva vida i de la seva força de treball. Els linxaments, amb complicitat judicial, van ser una pràctica comuna fins el 1946.
Al segle XX hi va haver la gran migració: sis milions d’afroamericans del sud van emigrar al nord, nord-est i centre dels EUA per treballar en la indústria, especialment, la de l’automoció. Les normes de segregació a les escoles, les fàbriques i els barris van persistir i es van adaptar. Aquí va néixer el moviment pels drets civils i les protestes pacífiques multitudinàries.
Avui ja han passat més de cinquanta anys dels assassinats de Malcolm X (1965) i Martin Luther King (1968). Les lluites pels drets civils que ells van encapçalar als anys cinquanta i seixanta van canviar lleis segregacionistes, però no van assolir la igualtat. Blancs i negres eren iguals formalment, però la majoria continuaven vivint en la pobresa i la marginació, abocats a malviure en guetos on la droga i el crim eren norma. Com també la violència policíaca i la repressió del sistema. El 2015, a les presons dels EUA el nombre de negres era sis vegades superior al de blancs.
A l’Amèrica de Trump ha rebrotat el racisme i les associacions violentes supremacistes. Però també la resistència dels intel·lectuals afroamericans i aquells sectors de la societat més combatius i militants. Això explica, també, que, paral·lelament a la reelaboració i reflexió sobre les posicions que mantingueren Martin Luther King i Malcolm X, hi hagi un interès creixent per l’obra de l’autor que va ser amic de tots dos, James Baldwin, amb el documentari I’m not your negro o la novel·la i el film El blues de Beale Street.
El moviment #Black Lives Matter
Una de les noves expressions de la mobilització contra els crims racistes és el moviment Black Lives Matter, nascut el 2013 després de l’absolució del blanc responsable de la mort a trets d’un adolescent afroamericà. Els anys següents, i fins avui, com que la violència racista ha anat augmentant, BLM ha esdevingut un referent de denúncia davant el país i el món dels assassinats de joves afroamericans. És un gran moviment descentralitzat, horitzontal, sense estructura clàssica piramidal, que té moltes agrupacions als EUA, al Canadà i a Ghana, per exemple. S’inspiren en diversos referents: els moviments pels drets civils i el Black Power dels anys 1960, evidentment, però també la lluita contra l’apartheid, el moviment feminista i LGTB o l’Occupy Wall Street.
Hi ha un debat i una efervescència potent i interessant en el si dels nous grups de reivindicació i defensa dels drets dels ciutadans negres americans. Com ja vaig destacar temps enrere, és fonamental el recull d’articles que ha fet Mireia Sentís a Cuerpo político negro (BAAM, Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2017), que inclou l’article ‘Necessitem un programa econòmic per fer que les vides negres importin’, de Mychal Denzel Smith i Jesse A. Myerson (The Nation, 2015). Els autors d’aquest article diuen que el moviment #BlackLivesMatter, a banda d’exigir una reforma de la policia, ha de desenvolupar un programa social radical, perquè la pobresa i l’explotació són els fonaments del racisme i del supremacisme blanc nord-americà.
I arriben a aquesta conclusió: ‘Cal un programa econòmic basat en la plena ocupació: la feina garantida, finançada amb fons federals, i la renda bàsica universal. Una reforma tributària que deixi de gravar el treball i comenci a gravar el monopoli immobiliari i l’arrendament de terres. I fons d’ajuda a la infància. Si s’iguala la riquesa s’eliminarà la inseguretat material per a tothom –negres, blancs i altres–, de manera que s’eliminarà la raó de ser de la supremacia blanca.’
La impunitat que empara els crims racistes de la policia als EUA
Mentrestant, la realitat és molt preocupant. El darrer informe d’Amnistia Internacional (2017-2018) és revelador quant a xifres de morts i a la impunitat de què gaudeixen els culpables, especialment, la policia i els ‘encarregats de fer complir la llei’.
En primer lloc, AI denuncia que les autoritats continuen sense registrar la xifra exacta de morts a mans dels agents de la llei a tots els EUA. No n’hi ha xifres oficials. Són morts que no han existit ni per al govern, ni per a la història escrita pels blancs en el poder.
AI esmenta el diari The Washington Post que calculava que havien estat mortes 987 persones per arma de foc dels agents de la llei. Un 23% eren afroamericans. De la resta, malauradament, no s’especifica quants eren llatins, musulmans, indígenes o més grups de víctimes, també, del supremacisme blanc.
Segons Amnistia Internacional, la clau hipòcrita que blinda la impunitat és aquesta: ‘El Departament de Justícia havia presentat una proposta per a crear un sistema de seguiment d’aquestes morts en virtut de la Llei de Denúncies de Morts sota Custòdia, però la mesura no era obligatòria per als organismes encarregats de fer complir la llei, per la qual cosa podia ser que el nombre de casos registrats fos inferior al real. No es va difondre informació sobre si el procés de registre s’havia activat durant l’any.’
Avui, doncs, i per tornar a l’origen d’aquest article, quan fa quaranta-cinc anys que James Baldwin va escriure la novel·la El blues de Beale Street, el policia que ha mort un nen negre de dotze anys i fa engarjolar el jove Fonny acusat falsament de violació, continua patrullant pels carrers de Nova York o de qualsevol ciutat americana. I no és pas l’únic. Els emparen lleis, jutges i fiscals i advocats. No ha estat mai ficció. Ara tampoc.
