Racions minses, bombardaments intensos: els ostatges israelians comencen a compartir les seves històries

The Washington Post · Louisa Loveluck i Lior Soroka

Jerusalem. Van sobreviure amb arròs i pa i van dormir com van poder en bancs i cadires. Com a mínim, un home va provar d’escapar dels seus segrestadors quan un atac aeri israelià va fer que l’edifici on era s’enfondrés. Un altre va anar escrivint un dietari de la seva experiència.

Les històries dels ostatges israelians segrestats per Hamàs el 7 d’octubre van apareixent, a poc a poc i en fragments, a mesura que desenes de dones i nens israelians, i també treballadors estrangers, són alliberats a Gaza com a part d’una treva humanitària en el combat.

La majoria dels ostatges alliberats reben tractament als hospitals, lluny de la mirada dels mitjans de comunicació. Però, aquests dies, alguns parents dels antics captius han fet entrevistes, i han ofert una primera visió, tot i limitada, del que han passat.

Yaffa Adar, de 85 anys, va comptar cadascun dels seus més de cinquanta dies de captivitat i no va perdre mai l’esperança que seria retornada a Israel, segons que va explicar la seva néta Adva. “Estic tan orgullosa de ser la seva néta. No puc ser més feliç de veure que ella és amb nosaltres”, diu.

Adar i Keren Munder, de 54 anys, van tornar molt més primes, segons que expliquen els seus familiars. “Menjaven, però no regularment”, explica Merav Mor Raviv, cosina de Munder. Dormien en files de tres cadires lligades juntes, com bancs en una sala d’espera, i havien de picar a la porta per cridar l’atenció dels seus segrestadors quan necessitaven fer servir el lavabo. A vegades, l’espera durava unes quantes hores, expliquen.

Tot i la situació que han viscut, la majoria dels ostatges que tornen sembla que té unes  condicions físiques estables. Eyal Nouri, nebot d’Adina Moshe, de 72 anys, alliberada divendres, explica que la seva tia “va haver d’acostumar-se a la llum del sol” perquè havia estat “en una foscor completa” durant setmanes, segons que explica al diari Times of Israel.

Els primers dies de captiveri, els familiars van geolocalitzar alguns dels ostatges a Gaza fent servir els seus rellotges intel·ligents i els iPhones. Després d’això, la seva localització va ser un misteri, tot i que Hamàs va dir que els ostatges es mantindrien a la vasta xarxa de túnels del grup que passa per sota la franja.

En una entrevista a la ràdio pública d’Israel, Elena Magid, la tia de l’ostatge ruso-israelià Roni Krivoi, alliberat diumenge, va dir que el jove de 25 anys havia aconseguit d’escapar dels seus segrestadors enmig d’un atac aeri. “Va ser capaç de fugir quan l’edifici s’havia esfondrat, i durant uns dies es va amagar, tot sol. Finalment, el van trobar i el van portar als terroristes.”

No és clar quants dels ostatges encara són vius. Els milicians d’Hamàs han dit que alguns van morir en atacs aeris israelians, però no han presentat cap prova que ho corrobori.

Dissabte a la nit, es va veure un ostatge, una jove amb muletes, en un vídeo publicat per Hamàs que en documentava el lliurament. Dilluns, les imatges de televisió mostraven Yuval Engel, d’onze anys, sortint de Gaza en una cadira de rodes.

Dilluns, en una conferència de premsa, la família d’Elma Avraham, alliberada diumenge, va dir que la dona, de 84 anys, necessitava atenció mèdica immediata. “La meva mare va sofrir una greu negligència mèdica. No li van donar la medicació que podia salvar-li la vida”, explicava la filla d’Avraham, Tali, a l’Hospital Universitari Soroka, al sud d’Israel.

Tali va criticar el govern israelià, i també el Comitè Internacional de la Creu Roja, que van rebre els ostatges d’Hamàs: “Sembla que l’han abandonada dues vegades; una, el 7 d’octubre, i ara per totes les organitzacions que havien d’ajudar-la.” El sots-administrador de l’hospital, Tzachi Slotsky, va dir que Avraham ja tenia una malaltia quan va ser segrestada.

Tot i que gairebé ja s’han alliberat setanta ostatges, sembla que n’hi ha més de cent cinquanta que encara continuen segrestats. Però les famílies que s’han retrobat amb els seus familiars diuen que no descansaran fins que tots els altres tornin a casa.

“La lluita no ha acabat, i necessitem continuar, ajudar-nos, compartir les seves històries i exigir-ne el retorn, perquè cadascú d’ells té una família que necessita retrobar-se amb els seus éssers estimats”, va dir Adva Adar.

• Subscribe to the Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb