29.11.2020 - 01:50
Carles Castro, el periodista de La Vanguardia, va publicar al gener passat un llibre interessant, titulat Cómo vencer al independentismo en las urnas (ED Libros). Castro, expert en demoscòpia, i amb dades d’eleccions i enquestes a la mà, creia que l’única opció que tenien els unionistes per a evitar la victòria independentista era formar un partit nou, amb un candidat potent, que fos capaç de seduir 300.000 votants independentistes que, segons Castro, són tàctics i que, en el fons, allò que volen és l’autogovern. Un any després, l’unionisme no ha format cap partit nou, els candidats són els de sempre i els 300.000 independentistes tàctics encara esperen que els sedueixin, per a lament dels articulistes de La Vanguardia.
Sempre tindran el PSC. Però no és pas igual. A l’inrevés. Espanta de veure on es troba en aquests moments el PSC. El partit va presentar ahir el seu programa electoral per a les eleccions del febrer vinent, programa que ara s’ha d’acabar de tancar amb aportacions. En el document (pdf) actual, la paraula ‘indult’ hi surt zero vegades; la paraula ‘amnistia’, zero vegades i la paraula ‘catalanisme’, zero vegades. No sé si el PSC pot seduir catalanistes, si, al seu programa, la paraula hi surt zero vegades.
La paraula ‘presons’, surt en aquest paràgraf: “Treballar per l’actualització i l’augment de la plantilla del personal de presons i millorar els serveis de suport i d’atenció emocional a aquests, per tal de garantir que poden desenvolupar la seva tasca de manera segura i sense perjudicis.” No sé si aquesta és la millor manera de seduir els 300.000 de Carles Castro.
De moment el PSC-zero-catalanistes mantenen obertes les converses amb Lliga Democràtica, on hi ha Josep Ramon Bosch, l’ex-president de la plataforma ultraespanyolista Societat Civil Catalana, i amb els partits de dreta Lliures (Antoni Teixidó) i Units per Avançar (Espadaler). Aspiren a créixer per la dreta, i per l’espanyolisme.
Cada bombolla té els seus mantres i un dels mantres del PSC és que ells són la Catalunya mestissa, mentre que els independentistes són la Catalunya pura. Passa justament la contrària. El mestissatge és cosa independentista, com indica l’interessant estudi de la càtedra Ferrater i Mora, ja comentat alguna altra vegada. Per exemple, dels catalans amb dos pares nascuts fora, el PSC se n’emporta el 9%, Junts el 13% i ERC el 17%. Dels catalans amb un pare nascut a Catalunya i un pare nascut fora (mestissatge pata negra), el PSC se n’emporta el 8,5%, Junts el 18,8% i ERC el 22,41 %. Quant a barreja, el PSC hi surt perdent. El PSC solament supera els independentistes amb els votants nascuts a Espanya (PSC, 13%, ERC 9% i Junts 7% , més Ciutadans amb el 17%). Al final, si no vigilen, la Catalunya pura seran ells. Concretament, la Catalunya purament espanyola. Suposo que per això la paraula ‘catalanisme’ hi surt zero vegades, al seu programa electoral.
El desastre descomunal dels independentistes al govern tenen un gran aliat en els unionistes catalans. No és clar quin dels dos bàndols ho fa pitjor. La lluita és frec a frec. De moment, els unionistes no han bastit oposició, ni partit nou, ni candidat renovat. I tenen el perill de quedar en un enclavament geogràfic, votats sobretot a ciutats i pobles amb una gran presència de catalans nascuts a les Espanyes. Amb aquests, van tranquils. Amb els seus fills, ja no tant.
PS: Aquest article és continuació de Quo Vadis, unionisme.
