Quo vadis, TSJC?

El món del dret català sempre havia defensat que un element imprescindible per a fonamentar l’autonomia política era un tribunal en què culminessin els recursos contra les sentències, suplint el Tribunal Suprem espanyol, i que a més tingués unes funcions ordenadores de la justícia catalana. Això es va assolir en bona part amb l’estatut de la República, que conformava una justícia catalana, amb àmplies funcions del Tribunal de Cassació de Catalunya i la Generalitat. El Tribunal de Cassació, sota la presidència de Santiago Gubern, va ser l’òrgan que va defensar de manera aferrissada l’autonomia catalana durant el Bienni Negre, quan es va suspendre arran dels Fets d’Octubre del 1934.

Res a veure amb l’estatut del 1979, en què el Tribunal Superior de Justícia, a banda de ser la culminació dels recursos en dret català, poques més funcions té, tret de la poc gloriosa d’enjudiciar els aforats del govern català. Cap mena de funció rectora dels tribunals catalans, que seria objecte d’un altre article.

Aquests darrers dies el TSJC ha arribat a prendre un seguit de resolucions que em fan avergonyir com a advocat i que no m’hauria pensat mai que en un estat democràtic s’arribessin a prendre. En vull destacar dues. Una, la d’atorgar funcions de policia judicial a les policies locals, unes funcions que –d’acord amb la legislació vigent– corresponen bàsicament als Mossos d’Esquadra. En segon lloc, una de molt més greu: ha creat un dispositiu de suport i de control als jutges per al referèndum del dia 1 d’octubre.

Crear un òrgan de control dels jutges és un atac a la independència judicial que ha denunciat l’Associació de Jutges per la Democràcia. En la situació actual, no tan sols el govern i la fiscalia han trepitjat tant com han pogut la independència judicial, sinó que el TSJC, prenent-se atribucions que no té, col·labora amb la repressió política a cor què vols: coordina i impulsa per mitjà de la fiscalia i els jutjats actes contra la llibertat d’expressió, reunió, manifestació ideològica, de sufragi i secret de la correspondència; interromp mítings; amenaça la premsa pel fet de publicar anuncis del referèndum o informar-ne; persegueix la impressió de publicacions sobre el referèndum, i un etcètera que ens sorprèn cada dia. La culminació ha estat aquest atac contra la independència judicial.

El 1937, un catedràtic madrileny de dret penal, Sánchez Tejerina, va fer un informe per a dilucidar si era delicte ser maçó. I concloïa que al món no, però que a Espanya era ‘un estat de delinqüència’, perquè anava contra els ‘principios del Movimiento, la España católica y la unidad de la patria’. Proposava de crear un tribunal per perseguir-los, que no calia que tingués gaires jutges, però que fossin de confiança. Un dictamen que va dur a la creació del Tribunal Político de Represión de la Masonería y el Comunismo, que de fet configura la doctrina dels tribunals especials polítics, com després va ser el TOP.

En la situació actual, hem arribat a un punt greu, en què el TC actua de fet com a jurisdicció especial amb funcions polítiques i el TSJC s’atribueix funcions per a acabar de reblar el clau i controlar que no hi hagi cap jutge que no resolgui amb el sentit ordenat. És a dir, que configurem un trencament absolut de l’estat de dret, fonamentat en la independència dels tribunals. Això vol dir que cada jutge analitza els fets i aplica la llei d’acord amb la seva consciència, sense cap pressió ni imposició, i serà un tribunal superior que pot revisar o no aquesta sentència o resolució amb un recurs.

Ara el TSJC pretén assegurar que totes les resolucions siguin ‘correctes’ i no s’escapi res. De fet, els membres d’aquest òrgan semblen els auditors de guerra franquistes que revisaven les sentències dels consells de guerra i podien rebaixar-ne o agreujar-ne la pena. Ara han creat un mètode molt més expeditiu de control de les resolucions in situ. Una veritable monstruositat jurídica.

L’actuació del jutjat d’instrucció 13, dimecres, ordenant els escorcolls de departaments de la Generalitat, ha estat la culminació d’aquesta intervenció repressora, perquè ha vulnerat tota mena de drets fonamentals i ha col·laborat amb el govern i la policia espanyola a aixafar l’autonomia del nostre govern. S’ha imposat de facto un estat d’excepció, bo i menystenint les garanties fonamentals.

Els magistrats no s’adonen que anorreen la justícia i que, sense vergonya, es trepitgen tots els drets i garanties inimaginables. No comprenc com els magistrats que conec i en formen part han arribat fins a aquest punt. Han millorat, i de molt, les propostes de Sánchez Tejerina. N’hauria estat gratament sorprès.

La justícia que afonen haurà de ser refeta per la República Catalana.

Només em resta aconsellar que si cap persona es troba que el criden a declarar davant els tribunals no declari. Que s’aculli al dret de no declarar, sobretot pel fet que ha estat requerit per l’exercici de drets fonamentals i de llibertat d’expressió. Ningú no pot ser obligat a declarar sobre les seves creences o pensament, ni sobre l’exercici dels drets fonamentals de llibertat d’expressió, reunió, manifestació, premsa, lliure exercici del sufragi o secret de la correspondència, protegits per la constitució espanyola i la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides. És l’actitud que sempre s’ha de prendre davant tribunals polítics i que ara hem de reprendre. No ens hi trobàvem des del franquisme.

Josep Cruanyes i Tor, advocat