26.05.2016 - 11:30
Ja han passat 400 anys des de la mort d’un dels autors més icònics de la literatura universal. Abans de marxar d’aquest món, Miguel de Cervantes ens va deixar com a llegat una de les obres més reconegudes de la literatura espanyola: “El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha“. En un lloc de la Manxa, el nom del qual no recordo, no fa molt de temps que vivia un cavaller dels de llança en estrep, adarga antiga, rossí flac i llebrer corredor. El seu nom era Alonso Quijano, un conegut gentilhome aficionat als llibres de cavalleria i personatge principal de la novel·la de Cervantes. L’obra es planteja com el relat d’un descens a la bogeria més profunda, passant per crisis d’identitat, al·lucinacions i deliris varis. Però què passava realment pel cap de Don Quixot?
En un principi, el gentilhome Alonso Quijano se’ns presenta com un noble aficionat als llibres de cavalleria. Era un home que invertia tot el seu patrimoni en literatura cavalleresca i tot el seu seny en discutir-ne. El punt culminant que marca un abans i un després en la vida de Quijano té lloc quan la seva neboda, la mestressa, el sacerdot i un barber decideixen cremar la seva col·lecció de llibres. Amb aquest gest simbòlic pretenien acabar amb la fantasia del gentilhome. Tanmateix, així l’únic que aconsegueixen és trencar el llindar entre la fantasia dels llibres i la realitat. A partir d’aquest moment, Alonso Quijano es converteix en Don Quixot de la Manxa, un cavaller disposat a calvacar per l’Espanya més profunda en busca d’aventures. Jordi López, psicòleg, considera que aquest episodi és clau per entendre el desenvolupament de la psicosi del Quixot: “El fet de que vingués algú a cremar-li els llibres desencadena que ell comenci a actuar la seva fantasia: “M’ho heu cremat tot? Doncs ara seré jo el personatge”
En el Centre de Formació i Prevenció del Maresme, en el qual en Jordi López treballa, es tracta dia a dia amb persones que pateixen algun tipus de malaltia mental. El punt fonamental per poder treballar amb ells és que mai es pot contradir un deliri, perquè ajuda a la persona a viure pacíficament. Per això mateix podem entendre perquè quan el Quixot es queda sense la fantasia dels seus llibres decideix actuar. A partir d’aquesta primera crisi, el gentilhome viu en la seva fantasia. José Maria Micó, catedràtic en literatura espanyola de la Universitat Pompeu Fabra, considera que Cervantes partia de la intenció de justificar la bogeria del seu personatge: “L’autor dóna una explicació fisiológica, diu que se li va assecar el cervell, entès com a la part imaginativa de la ment humana”. Això produeix al cavaller una lesió cerebral provocada per molta lectura, poques hores de son, mala alimentació i descuit de les altres activitats.
Diversos diagnòstics
Els estudis al voltant de la salut mental del Quixot han deixat a la vista la diversitat de diagnòstics que es generen a partir de l’anàlisi del personatge. Hi ha qui creu que el gentilhome convertit en cavaller patia una severa esquizofrènia. Altres consideren que la personalitat inestable del personatge era deguda a un trastorn bipolar latent, a una psicosi, a un trastorn delirant o fins i tot a un trastorn del son en la fase REM. Tots els diagnòstics parteixen de l’evident escissió que el Quixot fa entre la realitat i la seva fantasia. Davant això, és gairebé intuïtiu pensar que pateix algun tipus de malaltia mental. A partir dels diferents episodis de bogeria que Cervantes relata, han sorgit aquests diagnòstics tant diferents però coherents en sí mateixos:
Si no fos per en Sancho…
El personatge del Sancho Panza, fidel acompanyant del Quixot, resulta fonamental per endinsar-nos en la psique del gentilhome. Sancho, com a fidel escuder, acompanya al seu amo, l’escolta i li proporciona tot allò que necessita: una companyia. Sancho representa els nostres ulls, a través del seu personatge diferenciem el món idíl·lic cavalleresc enfront el món real i conflictiu. Sancho entra en el joc del Quixot i en certa manera s’ajuden mútuament: el Quixot permet a Sancho viure més enllà del món rutinari i evadir-se de la dura realitat. I, com afirma el psicòleg Jordi López, ”el Quixot sense en Sancho no hauria sigut el Quixot. Segurament hauria tingut més conductes delictives, es podria haver fet mal, el deliri hauria anat a més. Desfogar-te, parlar i sentir-te acompanyat és fonamental.”
I si en realitat era normal?
També hi ha qui opina que Don Quixot, dins la seva extravagància, era un home normal. El seny amb el que actua en ocasions, les seves reflexions filosòfiques al voltant de la vida i fins i tot la seva actitud amb els altres ens porta a plantejar-nos fins a quin punt l’extravagant cavaller era (o no) un boig. Potser el Quixot no era més que un romàntic que no encaixava en la societat de la seva època.
En relació amb aquest tema, el professor Micó considera que: “un dels triomfs de Don Quixot és imposar la seva visió de la realitat als demés, que acaben acceptant aquesta bogeria i comencen a viure-hi”. Actualment el personatge del Quixot el podríem trobar en les persones idealistes i somniadores. Els rebels, els que volen canviar el món, els que van en contra de les lleis i imposicions, els que viuen al marge de la societat, tots ells, serien avui en dia Quixots que busquen evadir-se de la realitat en busca d’un món millor.
El Síndrome del Quixot
Però el Quixot no era l’únic boig. A partir de la seva història, els psiquiatres han delimitat un nou quadre clínic que demostra fins a quin punt la ment humana es pot deixar influir per les obsessions externes. El conegut com a “Síndrome del Quixot” descriu l’estat mental de totes aquelles persones que, com el protagonista de Cervantes, canvien la seva actitud vital arran d’una obsessió malaltissa. Normalment, el recurs més habitual és la lectura d’un llibre. A partir d’aquí, la persona comença a confondre la realitat amb la fantasia, la vida amb la ficció.
Tot i la multitud de diagnòstics que s’atribueixen al Quixot, ell no deixa de ser l’amo del seu destí. Cervantes crea aquest personatge volent transmetre un idealisme social, dóna vida a un personatge que busca un món millor que el que es troba. Com comenten diversos experts, el Quixot és la via de de l’autor per criticar la societat del moment. El personatge s’alça com un revolucionari, alguns l’han arribat a titllar com el primer comunista, però el que el diferencia és el component de la bogeria, és a dir, com tots donen per fet que està boig, la societat li permet dir tot allò que vol, criticar les lleis o l’església, fet que en aquella època, si ho feia una persona amb seny el condemnaven a mort. En canvi el Quixot ho fa sense que li parin els peus perquè als “bojos” els permeten que diguin el que vulguin, i és per això que la seva bogeria, és, en cert punt, una forma de saviesa.
T’atreveixes a mirar el món amb els ulls de Don Quixot?
