21.09.2021 - 05:05
Els volcans són sistemes geològics complexos capaços de generar una gran quantitat de fenòmens perillosos. A continuació veurem de quina manera i per què tots aquests fenòmens impacten en el territori i en la població, així com els perills que se’n deriven. Comprendre els possibles impactes dels fenòmens volcànics és un pas previ essencial per la posterior quantificació del perill i l’avaluació del risc.
Colades de lava. Quan pensem en un volcà, el més probable és que ens vingui a la ment la imatge d’una colada de lava. Això no és casualitat: són el producte més característic de les erupcions de tipus efusiu. Un cop a la superfície, com qualsevol fluid, les colades de lava es mouran més o menys ràpidament en funció de la seva viscositat i dels pendents del terreny per on circulen. La velocitat d’una colada de lava, però, tendeix a alentir-se progressivament a mesura que el magma es va refredant i solidificant i finalment dóna lloc a una roca ígnia. Si parlem d’impactes, l’emplaçament d’una colada de lava causa un grau de destrucció molt elevat en les zones afectades, en particular si el seu curs travessa zones habitades, conreus o zones forestals. Ara bé, cal dir que, en general, les persones en som poc vulnerables perquè el seu moviment és relativament lent (de l’ordre d’uns pocs quilòmetres per hora) i hom pot escapar fàcilment de la seva zona d’acció.
Bombes volcàniques. Els blocs o bombes volcàniques es defineixen com qualsevol fragment de tefra de mida superior a seixanta-quatre mil·límetres. Això inclou qualsevol piroclast que vagi des d’uns pocs centímetres fins a blocs de més d’un metre de diàmetre. Les bombes volcàniques són un producte típic de l’activitat de tipus estrombolià, ja que aquesta es caracteritza per una menor intensitat explosiva i, en conseqüència, l’eficiència del procés de fragmentació del magma dins del conducte és menor, insuficient per a generar material piroclàstic més fi. A causa de la seva mida, les bombes volcàniques no poden ser transportades pels vents d’una manera passiva i segueixen trajectòries de tipus balístic fins a emplaçar-se a pocs quilòmetres de distància. Els seus impactes, per tant, són molt locals i es restringeixen a les proximitats del cràter.
Fluxos piroclàstics. De tots els perills d’origen volcànic, els fluxos piroclàstics són els que poden causar un grau de destrucció més elevat a causa de la seva temperatura, volum de material transportat i velocitat, que sovint arriba a superar els 100 km/h. Els fluxos piroclàstics són una barreja de gasos volcànics calents i aire amb material piroclàstic suspès que, a causa de la seva densitat, es desplacen seguint la morfologia del terreny fins que s’emplacen a una distància del volcà que depèn de factors tan diversos com la quantitat d’energia inicial, el tipus i concentració de material en suspensió, la temperatura o l’orografia per on circulen. Els fluxos piroclàstics solen comportar la destrucció total de les zones afectades i, en casos extrems, efectes climàtics. La destrucció de les ciutats de Pompeia i Herculà a conseqüència de l’erupció del Vesuvi el 79 dC n’és potser l’exemple més cèlebre.
Lahars. Els lahars són fluxos de sediments volcànics barrejats amb aigua, generalment d’origen glacial, de superfície (rius o llacs), o de pluja. En alguns casos, poden assolir velocitats de desenes de quilòmetres per hora i abastar grans distàncies. Són un fenomen altament destructiu, tot i que els seus impactes se circumscriuen exclusivament a les zones de canalització que típicament coincideixen amb torrents i valls fluvials.
Esllavissades. Les esllavissades són un fenomen característic dels edificis volcànics amb forts pendents, i poden ser desencadenades per diversos motius que en causin la inestabilitat, com ara l’ascens i emplaçament de magma sota la superfície, un petit sisme o una pluja intensa. Qualsevol d’aquests mecanismes pot desencadenar la caiguda de grans masses de material pels pendents de l’edifici volcànic i desplaçar-les fins a desenes de quilòmetres de distància. Es poden donar tant durant el curs d’una erupció, com succeí l’any 1980 durant l’erupció del volcà Saint Helens (EUA), com força temps després com a conseqüència de la remobilització de material dipositat.
Caiguda piroclàstica. La caiguda de lapil·li i cendra constitueix, probablement, el perill volcànic capaç de causar més quantitat d’impactes a escala local o regional. La raó d’això és que els piroclasts injectats dins d’una columna eruptiva poden ser transportats pels vents en alçada fins a grans distàncies abans de caure i dipositar-se a terra. Típicament, el gruix d’aquests dipòsits de caiguda disminueix amb la distància i pot variar des de més d’un metre en les proximitats del volcà, fins a uns pocs centímetres quan es troba a centenars de quilòmetres de l’origen. Pel que fa a l’extensió de les zones afectades, l’àrea del dipòsit de caiguda depèn molt de la intensitat i durada de l’erupció: pot arribar a assolir centenars de milers de quilòmetres quadrats, o fins i tot més.
Qualitat de l’aire. Més enllà dels impactes immediats, la caiguda de cendra pot tenir també efectes en la salut humana a mitjà termini. La resuspensió per efecte del vent de cendra prèviament dipositada deteriora la qualitat de l’aire i n’augmenta considerablement la concentració de partícules fines, de diàmetre micromètric, capaces de penetrar les vies respiratòries. Una exposició prolongada pot desencadenar problemes respiratoris crònics o silicosis. Per altra banda, si el contingut en ions de Fe²+ i altres elements traça de la cendra volcànica és elevat, augmenten les probabilitats de mutacions cel·lulars i efectes cancerígens associats. Aquests impactes secundaris de la resuspensió se solen donar en zones àrides i ventoses, on la baixa humitat del sòl i la manca de vegetació dificulten la consolidació del material dipositat. L’estepa de la Patagònia argentina n’és un bon exemple.
Gasos volcànics. Els gasos volcànics alliberats durant l’erupció d’un magma suposen un perill per la seva toxicitat a concentracions i dosis elevades. Emissions més o menys intenses de gasos com diòxid de carboni, metà, diòxid de sofre, fluor o clor poden donar-se en funció de la composició del magma. Aquestes substàncies poden ser presents en altes concentracions a prop del cràter i, eventualment, incorporar-se dins d’una columna eruptiva i transportar-se per efecte dels vents juntament amb el material particulat (piroclasts). En funció de la seva quantitat i concentració en l’aire, representen un perill més o menys gran per a l’entorn quan es dipositen, per exemple, en forma de pluja àcida. Hi ha casos veritablement extraordinaris. Durant l’any 1783, per exemple, la fissura volcànica del volcà Laki, a Islàndia, va emetre grans quantitats de laves basàltiques molt riques en diòxid de sofre d’una manera contínua durant mesos. Els núvols de gas resultants cobriren l’illa i causaren alteracions climàtiques severes al nord d’Europa, amb taxes de mortalitat registrades molt superiors a les mitjanes. Un terç de la població de l’illa desaparegué en un any i s’estima que, a Gran Bretanya, 23.000 persones moriren per causes directes o indirectes relacionades amb núvols sulfúrics persistents. D’altra banda, el diòxid de carboni és el causant d’un dels fenòmens menys coneguts del vulcanisme, les erupcions límniques. Aquestes es donen en llacs profunds i saturats en diòxid de carboni quan, per algun mecanisme, es desencadenen moviments verticals d’aigua que n’alliberen grans quantitats a l’atmosfera per a formar un núvol de gas dens amb concentracions tòxiques.
Aerosols volcànics i clima. Les grans erupcions explosives amb columnes eruptives superiors a la desena de quilòmetres d’alçada poden injectar grans quantitats de cendra i aerosols volcànics (principalment diòxid de sofre) a l’estratosfera. Aquestes injeccions causen impactes en el clima global que poden persistir durant mesos o fins i tot anys. En particular, el diòxid de sofre i el sulfur d’hidrogen reaccionen fotoquímicament i donen lloc a aerosols sulfúrics que tenen la propietat de reflectir part de la radiació solar incident causant així un refredament temporal de la troposfera. El fenomen es coneix com a hivern volcànic i, en certa manera, l’efecte és el contrari al causat pels gasos d’efecte hivernacle, que sí que deixen passar la radiació visible incident mentre que n’absorbeixen la infraroja emesa per la superfície terrestre. Hi ha moltes evidències que correlacionen l’ocurrència de grans erupcions amb episodis històrics remarcables a diferents parts del món.
Aquest és un fragment de la monografia Estimats volcans. El vulcanisme, del Pacífic a la Garrotxa, publicat per la revista Mètode (podeu llegir el fragment complet ací). Els seus autors són Arnau Folch i Duran, Joan Martí i Molist i Llorenç Planagumà i Guàrdia.
