10.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 11.06.2016 - 10:34
El primer referèndum d’independència que es té constància és el de Libèria, en aquell moment una colònia de la Societat Americana de Colonització, que tenia com a objectiu “retornar” a l’Àfrica els ex esclaus negres dels Estats Units. El 27 d’octubre de 1846 es va celebrar un referèndum per decidir entre seguir sent una colònia o convertir-se en un estat independent, sent el resultat favorable a la independència.
Des de llavors els referèndums han estat una eina per legitimar la independència d’un territori. El 7 de juny de 1905 Noruega dissolia la seva unió amb Suècia, un fet considerat un acte de rebel·lia pels suecs (superiors militarment). No va ser fins el 13 d’agost, després de fer un referèndum i guanyar-lo què el rei l’acceptà, sobretot per por de quedar aïllat internacionalment després de la legitimació que donava el vot als independentistes noruecs.
Moltes democràcies avançades han utilitzat els referèndums en territoris sota la seva sobirania. És el cas de França (Comoros, Djibouti o Nova Caledonia), del Regne Unit (Falkland Islands, Malta o Bahrain), dels Estats Units (Guam, Palau o Puerto Rico), d’Austràlia (Cocos Islands), de Nova Zelanda (Tokelau, Niue o Samoa) o dels Països Baixos (Curaçao, Bonaire o Sint Maarten).
Fins tot s’han produït referèndums acordats en territoris considerats com a part del propi país, el cas d’Escòcia respecte el Regne Unit o Quebec respecte al Canada. I alguns territoris com Mongòlia o Macedònia han convocat referèndums bé per mantenir la independència o bé per deixar de ser un estat.
El referèndum unilateral: una eina de legitimació internacional.
El primer referèndum no acordat que es coneix és el d’Austràlia Occidental el 8 d’abril del 1933. Per a decidir sobre els efectes del vot es va fer una petició al Parlament Britànic, que es va negar a considerar-la, en ser la unió de la Federació Australiana ‘indissoluble’ segons la seva constitució. Cal remarcar que vuitanta anys més tard, en una situació semblant sí que es va acordar un referèndum legal i vinculant amb Escòcia, magrat que la Union Act establia també que la unió seria ‘per sempre’-
A Europa, les primeres independències del segle XX, exceptuant la de Noruega, es produeixen per declaracions unilaterals o per la desaparició d’imperis. Tanmateix des de la segona meitat de segle les independències han estat sempre acordades (Xipre, Malta, Eslovàquia o Montenegro) o han anat acompanyades d’un referèndum unilateral.
Islàndia va fer un referèndum unilateral el 1944 per independitzar-se totalment de Dinamarca quan aquest país va ser envaïts pels nazis. I els països de l’antiga Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina i Macedònia) i de l’antiga URSS (Lituània, Letònia, Estònia, Ucraïna, Geòrgia, Armènia o Azerbaidjan) van utilitzar també majoritàriament el RUI per legitimar la voluntat de ser un estat, encara que aquests fossin declarats il·legals.
La evolució a Europa, doncs, ha evolucionat amb els anys en la línia de legitimar les independències amb referèndums, acordats o no. Aquesta ha estat també la solució d’Escòcia o Montenegro. Com es pot veure en el gràfic la RUI ha agafat un gran protagonisme en la tercera onada de les independències europees, que no el tenia abans.
Aquests referèndums d’independència no acostumen a tenir un mínim de participació ni una majoria reforçada. Però hi ha antecedents de que pot ser així. L’ONU, en règims no democràtics que no respecten l’estat de dret, ha exigit un mínim de participació i una majoria del 60% per avalar el referèndum com la millor formula. I a Montenegro la Unió Europea en canvi va demanar un 50% de participació amb un 55% de vots a favor.
En altres casos aquests referèndums unilaterals no han portat a la independència però han servit als territoris per a pactar un millor autogovern, com és el cas d’Aruba o Anjouan, o per a forçar un referèndum legal, com en el cas de Nevis. Altres territoris com Ciskei el van celebrar per a separar unilateralment el territori de ña Sud-àfrica de l’apartheid.
Els referèndums unilaterals també han servit per intentar legitimar solucions pels territoris en disputa. Aquest és el cas d’Ossetia del Sud, que va celebrar primer un referèndum d’independència el 1992, al 2006 un segon referèndum sobre si la mantenien i que el 2017 votarà si segueixen sent independents o s’uneixen a Rússia. Transnitria també ha celebrat dos referèndums, amb poques garanties democràtiques i Donetsk, Lugansk o Crimea van celebrar referèndums per intentar legitimar la seva separació d’Ucraïna. Finalment el Kurdistan iraquià va celebrar un referèndum informal l’any 2005, que es repetirà aquest 2016.
Es pot aplicar el mètode del referèndum unilateral a Catalunya?
En les eleccions al Parlament els partits independentistes van obtenir un 48% dels vots. Un percentatge molt superior que els que s’oposaven a la independència o els que apostaven pel dret a decidir sense posicionar-se a favor o en contra.
L’independentisme va assolir la majoria absoluta d’escons i va mostrar ser el projecte majoritari. Però com va assegurar el cap de llista de la CUP, l’endemà de les eleccions, ‘el plebiscit no s’ha guanyat’. El procés està legitimitat per a crear les estructures necessàries, així com iniciar la redacció d’una Constitució, però la creació d’un nou estat ha de ser avalat definitivament per a la població.
Després de les eleccions, el referèndum unilateral d’independència ha estat demanat per periodistes, polítics i politòlegs, però no ha estat fins aquests darrers dies quan la CUP ha demanat fer un referèndum unilateral abans de gener de 2017 per incloure’l en un nou acord amb Junts pel Sí. Des de la candidatura de Junts pel Sí, Demòcrates de Catalunya i ERC també s’han mostrat favorable a aquesta formula, així com el president de l’ANC, Jordi Sànchez. El candidat de CDC a les eleccions espanyoles, Francesc Homs, en canvi, hi ha posat pegues.
Les tres alternatives per a avalar la independència.
Els partits independentistes han fet diverses propostes per aquest últim pas que legitimi la independència. El programa de Junts pel Sí apostava per proclamar la independència en divuit mesos, convocar eleccions i fer un referèndum sobre la Constitució catalana.
Després de les eleccions i amb aquesta majoria per exercir la sobirania ja formada al parlament, s’han definit tres possibles alternatives. El president Carles Puigdemont proposava deixar a punt les estructures d’estat, fer eleccions constituents com a validació democràtica i proclamar la independència en cas d’una majoria suficient. La CUP, per la seva part, proposava al març crear un Fòrum Social Constituent, que finalitzés amb un referèndum sobre diverses qüestions en el model del nou estat i convocar unes eleccions que siguin interpretades com una DUI si hi ha una majoria favorable a la independència. En aquest mateix sentit, Artur Mas, apostava per unes eleccions on es comptessin vots en comptes d’escons.
La segona alternativa, seria un referèndum sobre una constitució catalana sorgida d’un procés constituent. L’aprovació d’una nova legalitat substituiria el marc constitucional espanyol per un de català. El vicepresident Junqueras defensava el referèndum de la Constitució Catalana com a únic possible, en contraposició a un referèndum ‘que haurà de demanar permís al PP, a C’s i al PSOE’. El doctor Ferran Requejo en la comissió d’estudi del procés constituent del Parlament, va defensar també un referèndum d’autodeterminació però en ser ‘una evidencia empírica’ que no hi haurà acord polític amb l’estat, les alternatives són o ‘ruptura amb l’estat espanyol, o callar i acotar el cap’. En cas de ruptura és pot fer una fase de ruptura dins del marc legal espanyol per preparar el procés constituent, la proclamació d’un nou estat i culminar amb un referèndum de ratificació de la nova Constitució.
La tercera alternativa ha estat el referèndum unilateral d’independència. Aquesta proposta ha estat defensada per Ramon Tremosa, que considerava que en pocs mesos tant Escòcia com Catalunya es podien convocar referèndums unilaterals, així com per la professora d’Economia i candidata de Junts pel Sí Elisenda Paluzie, el politòleg Jordi Muñoz o l’escriptor i periodista Enric Vila. Aquesta proposta ha entrat amb força ara al debat polític.
Pros i contres de les diferents propostes.
La primera proposta, d’unes eleccions constituents on es compten vots i no escons té el benefici de ser totalment legal. Però té l’inconvenient de que hi hagi partits que no vulguin posicionar-se, com va passar el 27-S i es un produeixi un escenari idèntic, amb un resultat incert però a més ja sense un full de ruta a seguir.
Per la seva part, el referèndum sobre la constitució podria comportar un eixamplament de la base social independentista amb un projecte més avançat que l’actual constitució espanyola. El primer inconvenient és que aquest procés constituent encara no s’ha engegat i que les diferències ideològiques (com s’ha vist ja entre partits independentistes) poden servir més per dividir que per sumar catalans al projecte independentista. A més, no és una pregunta directa sobre la independència i partits, com CSQEP i Podem, que ja han rebutjat un procés unilateral d’independència, fàcilment podrien apostar per no votar o votar en contra.
Finalment, el referèndum unilateral d’independència té el gran inconvenient de no poder-se fer sota la legalitat espanyola (com en el cas del referèndum sobre la constitució). El 9-N de 2014 es va rebaixar el referèndum unilateral a un procés participatiu, ja que si no es podia deixar en indefensió a funcionaris, principalment per la cessió de dades del cens o qualsevol altre procediment que anés contra la llei de protecció de dades. La situació seria similar en cas d’un nou referèndum.
Per tant seria necessari convocar aquest referèndum amb el mandat de que fos vinculant, hagués la participació que hagués, ja que això obligaria a mobilitzar l’oposició i perquè les conseqüències per polítics i funcionaris podrien ser contundents. Aquesta formula té el benefici de formular una pregunta clara, binaria i vinculant sobre la independència. Per tant cap partit podria cercar matisos o ambigüitats, com sí que ho podria fer en unes eleccions constituents o un referèndum constitucional. Finalment gaudeix d’un ampli suport per part de la majoria de catalans. Si s’ha de trencar la legalitat, el RUI és el procediment que mostra un resultat més clar davant la comunitat internacional.
