26.12.2017 - 22:00
Com cada any per aquestes dates, la Fundació Jaume Bofill, institució independent especialitzada en anàlisis i estudis vinculats al món de l’educació a Catalunya, ha donat a conèixer l’Estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2016, que ha dirigit Bernat Albaigés, especialista en anàlisi de dades, i Francesc Pedró, director de Polítiques Educatives i desenvolupament docent a la UNESCO. Tal com va explicar Ismael Palacín, director de la fundació, aquest estudi pretén ser una radiografia, un mapa que indica les coordenades, ‘en aquest ambient de difamació de l’escola catalana, que s’ha volgut polititzar, i on sovint es donen males solucions a falsos problemes’. I afegia: ‘Aquest anuari és un treball rigorós d’anàlisi de dades i comparació de polítiques educatives en l’àmbit europeu, que permet objectivar els efectes de la crisi i situar les prioritats de despesa en l’inici d’un cicle de recuperació econòmica.’
Cada any, l’anuari de la Fundació Jaume Bofill se centra en algun aspecte general de l’educació a Catalunya. Enguany, el repte dels directors era doble: per una banda, analitzar la incidència de la crisi en el sistema educatiu. Per una altra, quan l’economia dóna indicis de recuperació i els pressuposts del Departament d’Ensenyament també sembla que poden tenir un increment sostingut, cal demanar-se en què i com s’hauria de gastar el pressupost a partir d’ara, quins àmbits són els més urgents a dotar de pressupost, eliminant els criteris arbitraris, que no serien efectius per al sistema educatiu.
Palacín va destacar que, enguany, per primera vegada el Departament d’Ensenyament havia cedit totes les dades per a fer l’estudi. I va voler ressaltar aquesta nova política de transparència, ‘un canvi en transparència i democràcia a favor de la investigació independent’.
Abans d’entrar en l’anàlisi de dades, l’estudi adverteix de la crispació que intencionadament alguns sectors han generat sobre l’escola:
«Des de fa uns anys, existeixen interessos a qüestionar aspectes troncals del model educatiu existent a Catalunya i a situar l’escola en el centre del debat polític per raons que no tenen a veure amb la millora real de les oportunitats educatives i dels processos d’aprenentatge de l’alumnat. El qüestionament del model d’immersió lingüística n’és un bon exemple. Els resultats de les proves PISA demostren que no existeixen diferències estadísticament significatives en els nivells d’aprenentatge de l’alumnat en funció de la llengua parlada a casa quan es controla l’impacte de l’estatus socioeconòmic. Gràcies a la immersió, les diferències en el coneixement de la llengua catalana i castellana són més petites entre la població jove: entre la població de 15 a 29 anys, el 92,0% sap parlar català, i el 88,8% sap escriure’l (pràcticament el 100% en el cas del castellà). L’aprovació de la LOMCE representa un punt d’inflexió en el procés de recentralització de la política educativa per part de l’Estat. […] Més recentment, el focus s’ha situat a qüestionar el suposat adoctrinament de l’alumnat per part del professorat i les direccions dels centres educatius. L’Anuari 2016 posa de manifest que, gràcies a la tasca resilient dels docents fonamentalment, el sistema educatiu ha aconseguit millorar els resultats, malgrat les restriccions pressupostàries durant els anys de crisi econòmica. L’Anuari 2016 evidencia, a més, que els problemes fonamentals del sistema educatiu giren al voltant de l’equitat i se situen lluny, per tant, dels debats interessats sobre l’adoctrinament. Les desigualtats d’accés, la segregació escolar i l’abandonament educatiu prematur són, doncs, els temes sobre els quals s’haurien de centrar les polítiques educatives en els anys vinents mitjançant un notable i imprescindible impuls a la inversió en educació.»
Els efectes de la crisi econòmica
Segons que va explicar Francesc Pedró, l’estudi demostra que la crisi ha tingut un impacte directe en l’empitjorament de les condicions d’educabilitat i de treball dels docents. I tanmateix, el sistema educatiu i el professorat han respost amb resiliència a aquests efectes de la crisi econòmica sobre l’educació.
Les polítiques d’austeritat van provocar una reducció dràstica de la despesa pública en educació. En sis anys, del 2009 al 2014, la despesa en educació es va reduir un 21,7%. La reducció sobretot va afectar les condicions de treball del professorat (47%), la inversió en centres (17%) i l’educació infantil (7%). Catalunya va fer una reducció de despesa superior a la mitjana europea i a la mitjana de bona part de les comunitats autònomes espanyoles. En termes de despesa pública sobre el PIB, Catalunya destinava l’any 2015 el 3,7% del PIB, per sota de la mitjana espanyola (4,4%) i europea (5,1%). Per tant, les polítiques conscients d’austeritat aplicades per la Generalitat han afectat directament el sistema educatiu. Però això no ho explica tot.
Un dels factors que incideix en la baixa despesa pública en educació a Catalunya és el model de finançament autonòmic. Segons l’estudi, existeix una relació entre l’esforç inversor en educació de les comunitats autònomes i el saldo fiscal. Catalunya és una de les comunitats autònomes amb un dèficit públic i un saldo fiscal més negatiu, i també amb una reducció de la despesa en educació per estudiant no universitari a preus corrents més gran (23,8%). El concert basc i el conveni navarrès propicien que aquestes siguin les dues comunitats autònomes amb una despesa en educació més elevada. El 2015 el País Basc té una despesa pública en educació no universitària per estudiant de 6.106,5 euros, un 51,7% més elevada que la de Catalunya (4.026,4 euros).
Davant de la reducció d’inversions públiques en educació, la despesa de les llars en ensenyament ha crescut en un 25,3% a Catalunya (material, llibres, sortides, colònies). Les llars catalanes van destinar l’any 2016 158,8 euros més en ensenyament i 323,6 euros més per estudiant que les llars espanyoles.
Tot i la reducció d’inversió econòmica, els anys de crisi, del 2009 al 2014, els resultats educatius han millorat: la taxa d’idoneïtat (alumnat que fa el curs que li correspon) ha passat del 68% al 77%; la graduació a l’ESO del 77% al 88%; els resultats d’aprenentatge han millorat, tot i que més modestament. Això ens assenyala, diu l’estudi, que el sistema educatiu, i especialment el seu professorat, han respost amb resiliència els efectes de la crisi econòmica sobre l’educació. La millora dels estudis de la població adulta també hi ha contribuït. Tal com diu Francesc Pedró: ‘El professorat ha decidit protegir l’escola, suplint les mancances i l’increment de la ràtio amb més dedicació i esforç.’ Ara, també es creu que han influït les polítiques iniciades abans de la crisi i que han començat a donar fruit (el suport per a la reducció del fracàs escolar, per exemple, o el suport continuat als centres d’alta complexitat).
Però també apunta Pedró: ‘Això no vol dir que els problemes endèmics s’hagin superat. Els alumnes de les famílies socioeconòmiques més baixes encara tenen uns resultats inferiors en conjunt. I les condicions econòmiques també han fet que s’hagi reduït la demanada de places en l’àmbit de l’educació infantil de primer cicle a causa del cost. I també s’ha estancat o reduït la població adulta en la formació al llarg de la vida. I l’estudi adverteix: És probable, també, que els efectes més profunds de la crisi segueixin latents i no es manifestin fins més endavant.
L’anuari fa molt d’èmfasi en l’agreujament dels problemes d’equitat del sistema educatiu a Catalunya. Diu:
«L’origen socioeconòmic familiar condiciona tota la trajectòria educativa dels infants. Els infants socialment menys afavorits accedeixen més tard al sistema educatiu i l’abandonen abans, i al llarg de la seva escolaritat obtenen de mitjana pitjors resultats. A l’educació infantil de primer cicle existeixen 41,4 punts percentuals de diferència entre les taxes d’escolarització dels infants de 0 a 2 anys en funció del nivell d’instrucció de la mare (sense estudis superiors, segons dades censals de 2011). (…) Les taxes d’escolarització postobligatòria dels joves de 15 a 19 anys, per exemple, són de 34,7 punts percentuals en funció del nivell d’instrucció de la mare. Segons les dades de PISA, a Catalunya el pes de l’estatus socioeconòmics en els resultats és cada vegada major. (…) En aquest sentit, no és incompatible que aquesta millora global dels resultats del sistema s’estigui produint al mateix temps que l’alumnat en situació de pobresa extrema n’estigui patint efectes negatius sobre les seves trajectòries escolars. Més enllà dels impactes amb caràcter general, els professionals de l’ensenyament han denunciat com la crisi econòmica ha perjudicat les trajectòries escolars d’infants en situació de pobresa.»
«La crisi ha afavorit la permanència dels joves al sistema educatiu, que han seguit estudiant o s’hi ha reenganxat davant les dificultats de trobar feina: entre el 2008 i el 2016 el percentatge de joves (16-24) que estudia ha passat del 51% al 68% i el que abandona prematurament del 32% al 18%. El tombant de la crisi, però, ja deixa sentir els seus efectes: alguns indicadors de millora s’han estancat. Entre els anys 2008 i 2016, el percentatge de població de 16 a 24 anys que estudia ha passat del 51,0% al 65,1%, més de 13 punts percentuals més. Aquests canvis s’expliquen per l’efecte de substitució, que afavoreix especialment la població amb menys nivell d’estudis. Però alguns indicadors semblen començar a experimentar un estancament en la seva evolució. L’inici de la recuperació econòmica pot posar risc la permanència dels joves al sistema educatiu, presumiblement per les facilitats d’accés al mercat de treball. La taxa d’escolarització als 17 anys ha passat del 90,6% l’any 2013 al 88,3% l’any 2015.»
Les prioritats per a la reinversió
L’any 2015 va ser el primer que es va incrementar el pressupost inicial i també el pressupost liquidat del departament d’Ensenyament, des del 2009. Amb tot, el pressupost del 2017 encara és un 9,3% més baix que el del 2010. Amb tot, la tendència és a l’alça. És per això que en aquest moment la Fundació Jaume Bofill creu imprescindible, i així ho va encarregar als directors de l’anuari 2016, de marcar unes prioritats en la despesa de l’educació.
L’estudi marca, d’entrada la prioritat d’augmentar el finançament públic de l’educació fins a arribar a nivells equiparables a la mitjana europea (5,1% del PIB). Aquest increment del pressupost ha de procedir d’un canvi substancial en els mecanismes de finançament de la Generalitat. Perquè tal com s’explica: La sortida de la crisi ha de ser una oportunitat per a repensar les prioritats de la inversió educativa. És el moment d’apostar per les polítiques que desbloquegen la qualitat i de l’equitat del sistema. Les evidències internacionals apunten la direcció a seguir: apostar per l’equitat, abordar la segregació escolar, reformar la formació docent, garantir la gratuïtat de l’ensenyament i dels estudis postobligatoris.
Partint d’aquests supòsits, l’anuari 2016, considerant un augment del pressupost del 0,6% del PIB, que suposarien entre 1200 i 1500 milions d’euros (seria equiparar-se al PIB espanyol) proposa:
1. Universalitzar progressivament l’accés a l’educació infantil de primer cicle, prioritzant els infants en risc d’exclusió: Si prenem com a referència la taxa de risc de pobresa per als infants a Catalunya (27,9% el 2015), hi hauria al voltant de 60.000 infants menors de 3 anys que pateixen aquest risc. El cost de garantir l’accés gratuït a 60.000 infants a l’oferta d’educació infantil de primer cicle seria de 205 milions d’euros anuals.
2. Garantir la gratuïtat efectiva de l’ensenyament obligatori: Malgrat la gratuïtat formal de l’ensenyament obligatori, és notori i s’ha denunciat en nombroses ocasions que hi ha despeses associades a l’escolaritat que vulneren aquest principi. Amb un cost estimat de 400 euros per alumne/any en quotes en concepte de material escolar, sortides i activitats, colònies escolars i AMPA a les escoles públiques, sense computar el servei de menjador escolar, caldria invertir 266 milions d’euros per cobrir els costos d’escolarització (exclòs el servei de menjador escolar que mereix un capítol específic) de l’alumnat escolaritzat al sector públic.
Tal com està dissenyada la doble xarxa escolar pública-concertada, també es generen desigualtats en l’accés als béns educatius, relacionades amb la vulneració del principi de gratuïtat efectiva (en modalitats de quotes) i escolarització equilibrada en la xarxa concertada. Per superar aquestes desigualtats, actualment existeix un debat d’opcions polítiques entre partidaris de progressar vers l’extensió i integració d’una sola xarxa pública (i que la resta sigui privada) i partidaris d’equiparar la doble xarxa pública-concertada (garantint en correspondència la total gratuïtat efectiva sense quotes i criteris de plena corresponsabilitat com l’escolarització equilibrada). Amb independència de l’opció política que es prengui s’ha de contemplar un escenari que faci extensiu aquest suport a l’alumnat en centres concentrats. En aquest cas, si hi incloem també l’alumnat escolaritzat al sector concertat (sense comptar el cost de les activitats complementàries) aquest import seria de 404 milions d’euros. Si aquest suport es limités a l’alumnat en situació de risc de pobresa (el 27,9% del total, segons dades de 2015), aquesta partida es reduiria fins als 112 milions d’euros.
3. Millorar la personalització de l’aprenentatge, l’acompanyament a l’escolaritat i les competències docents, especialment durant l’ensenyament obligatori, i augmentar els recursos destinats als centres d’alta complexitat: El cost d’un mestre del sector públic és de 44.300 euros, mentre que el cost d’un professor de secundària, és de 48.500 euros. Incrementar un mestre per cada tres grups d’infantil i primària suposaria un cost de 442 milions d’euros aproximadament. Incrementar un professor per cada tres grups de secundària obligatòria, 172 milions.
4. Universalitzar l’accés i la compleció dels ensenyaments secundaris postobligatoris: Per situar la taxa d’abandonament de Catalunya (18% l’any 2016) a la mitjana europea (10,8%), caldria reduir en 36.159 els joves de 18 a 24 anys que no estudien sense haver assolit ensenyaments de batxillerat o cicles formatius de grau mitjà. Prenent un cost estimat per plaça/any de 5.429,6 euros, una inversió propera als 196,3 milions d’euros podria garantir una provisió suficient d’oferta als ensenyaments secundaris postobligatoris.
Els responsables de l’anuari 2016 i el director de la fundació Jaume Bofill van deixar clar que aquestes propostes són necessitats bàsiques, no pas cap carta als reis.
