03.05.2023 - 21:40
Objectes, figures i rituals representen el poder mitjançant imatges que, de tan quotidianes, ja les hem incorporades en el nostre directori de què és la realitat i què no ho és. Però aquestes imatges –ja icòniques– algú les ha pensades. I, curiosament, són recursos gairebé idèntics utilitzats en la majoria d’artefactes comunicatius de tot el món. El llibre El poder en escena (Galaxia Gutenberg) aporta vint-i-dues veus per a disseccionar críticament aquells gests que ocupen l’escena pública. “L’espai intangible on ens juguem els drets individuals”, va introduir Judit Carrera, directora del CCCB, en la presentació de la publicació, editada pels professors de la UPF Jordi Balló i Alan Salvadó. Balló va dir que moltes vegades “prenem els fragments de realitat sense qüestionar-nos com han estat construïts, i quina funció tenen, sovint propagandística”. I va afegir que una de les particularitats de la construcció d’aquestes imatges, a diferència de les autories que tenen lloc en l’art, és que han estat construïdes per persones anònimes. “No sabem qui són els responsables performatius d’aquestes escenes”, va explicar. Salvadó també va dir que aquestes imatges, que vénen tant de l’àmbit econòmic com del polític i el policial, es van propagant en cicles. Potser hi ha coses que es veuen molt i unes altres que no es veuen gens? Consisteix en això, l’exercici del poder, a visibilitzar certes coses i ocultar-ne unes altres?, es van preguntar els assistents. Hem recollit alguns dels motius que recull el llibre, casos concrets d’allò que és visible –fins i tot hipervisible– i allò que, al contrari, queda a l’ombra.
Les morts sense testimonis
De les informacions que tracten els naufragis de vaixells amb emigrants, normalment en veiem les imatges del rescat, de les forces humanitàries treballant-hi, però no el moment de l’enfonsament, ni els morts. El crític d’art i investigador Carles Guerra va explicar a la presentació que, sovint, aquest moment es podria enregistrar perquè els radars el tenen localitzat, però no es fa. S’informa del nombre de supervivents i es diu quants hi han perdut la vida. La notícia tampoc no dóna les coordenades exactes del naufragi. Ja és habitual equiparar la mar Mediterrània a un cementiri, però el moment precís del naufragi pròpiament queda com un fora de camp. Una opacitat absoluta que Guerra compara amb la mort dels algerians al Sena l’octubre del 1961, un episodi invisibilitzat als mitjans de comunicació francesos que el director de cinema austríac Michael Haneke va recuperar en el film Caché (2005). Guerra es refereix a les paraules del filòsof Michel Foucault sobre aquell episodi dels anys seixanta. “Les morts que provoca no tenen lloc enlloc, no tenen punts de referència geogràfica.”
Guardaespatlles, repartidors, xofers i altres éssers invisibles
Hi ha figures marcades per una discriminació de classe que responen als patrons d’invisibilitat informativa. Seria el cas del guardaespatlles o el xòfer del líder polític. Algú que no veiem perquè el percebem sense mèrit i sense biografia. Balló apunta que els fotoperiodistes i directors gràfics de la premsa intenten de minimitzar-ne la presència. Aquest assaig en concret n’assenyala un d’icònic, el qui durant molt de temps va ser el guardaespatlles de Yasser Arafat. Encara que anava amb vestit i corbata com els altres dirigents polítics que surten en escena, el seu nom no apareix al peu de foto. De fet, com s’argumenta, un dels moments en què el guardaespatlles té un cert protagonisme informatiu és en un atemptat, encara que ni la mort d’un guardaespatlles dóna importància a la seva biografia ni li atorga la capacitat de convertir-se en un ésser visible. La filòsofa Laura Llevadot, present també al CCCB, signa un article dedicat a la invisibilitat de les persones encarregades del servei domèstic, sovint dones i racialitzades. “Aquestes tasques que, amb un estrany eufemisme, s’anomenen cures”, va dir Llevadot, adduint al fet que la casa és un escenari de la subjectivitat, on el subjecte vol presentar-se net i ordenat, esborrant els senyals de vida o d’un passat. Segons ella, amb aquest servei invisibilitzat volem que la persona netegi i se’n vagi ràpidament, per no ser víctimes de la mala consciència de classe. En aquest cas, la filòsofa també va dir que ella havia trobat el nexe entre les subjectivats i l’escena pública en l’anàlisi de les treballadores de la llar. Llevadot, tot citant Jacques Derrida, va afirmar que el poder sempre és “una pulsió de dominació i una pulsió de matar”, encara que estigui invisibilitzada. La filòsofa va explicar que encara que ja no es miren els telenotícies perquè les xarxes socials són molt més divertides, el poder continua autorepresentant-se en aquests espais informatius. Llevadot va esmentar la pandèmia com el gran moment recent capaç d’evidenciar certes invisibilitzacions, com ara les residències d’avis, on les morts van quedar només en xifres.
El dirigent que camina tot sol
Un altre dels exemples comentat del poder representant-se a si mateix és el dirigent polític que camina tot sol i que podem veure en moltes investidures, de Macron fins a Putin. Una imatge icònica d’accés o abandó del poder. “Pot alguna cosa tan abstracta com una ideologia concretar-se en la forma de caminar d’un líder polític?”, es pregunta el docent Alan Salvadó en el seu article. En aquest cas, aquesta imatge representa sovint l’èpica de la soledat, associada generalment a la masculinitat. Per contra, diu l’article, el gabinet de comunicació de Margaret Thatcher va subvertir aquesta imatge icònica per construir-la a favor seu. La primera ministra britànica caminant per una zona industrial destruïda per les polítiques neoliberals agressives del seu govern. Ella, amb la bossa de mà i els seus tacons, s’obria pas cap a un futur millor després de la batalla. O François Mitterrand, el 1981, en el seu acte d’investidura, al Panteó de París, caminant tot sol, i que connectava amb aquella mística de l’explorador que s’enfronta a allò desconegut. Salvadó diu que aquest caminar tot sol també queda palès en l’abandonament del poder, però en aquest cas, com a imatge de derrota, amb la retirada de privilegis i la tornada al món profà. En el mateix sentit, una altra de les imatges icòniques és la que en el llibre s’anomena “El factory tour”, signada per Albert Elduque, aquella visita dels polítics a les fàbriques on normalment es posen un casc, i en el cas de les noves tecnologies, els fan provar el gadget de torn. El símbol clar del capitalisme per a explicar que tot va bé i dibuixar un horitzó de prosperitat.
Exposició dels objectes confiscats per la policia
Un altre clàssic en les notícies de successos és el bodegó policial. La funció principal d’aquest dispositiu, segons s’argumenta en el llibre, és crear culpabilitat mitjançant la narració dels objectes. Es vol traslladar un missatge d’ordre amb la classificació o la disposició dels objectes. En aquest article signat per Balló es parla de com uns objectes poden representar unes persones que no apareixen en l’escena. El text defineix els bodegons policials com “una obra mestra de la comunicació visual”, atès que contenen tota la complexitat de l’esfera pública. Una al·legoria del luxe amb objectes com ara rellotges, ordinadors i diners, però no tan sols. La ironia ocupa un lloc important en aquests bodegons, com quan van arribar trenta-dos quilograms de cocaïna en vint caixes de papaies, o quan es va requisar també cocaïna en uns ossets de peluix. Una manera d’entendre la naturalesa complexa del poder i les seves subtils formes de persuasió i retransmissió de la jerarquia del poder.
Els plors el primer dia d’escola
La filòsofa Marina Garcés, convidada també a la presentació, signa un article en el qual assenyala les imatges recurrents que els mitjans mostren de la tornada a l’escola cada mes de setembre. Garcés se sorprèn del fet que els mitjans de comunicació repeteixin les mateixes imatges icòniques d’alegria i plors cada any. Però això no és un localisme i prou, sinó que, fent un repàs als telenotícies del món, les seqüències són idèntiques. Ritual de plors i motxilles en aquest recorregut de casa al centre educatiu. Un clàssic cíclic, com l’eufòria desfermada en les imatges de la loteria cada mes de desembre, o les autopistes plenes de cotxes en la sortida de les vacances. Garcés diu que aquestes imatges mostren la performativitat de l’ascensió social en la vida comunitària. “Són les imatges que mostren els processos que ens porten a allò que ens pot fer tenir més sort a la vida”, va dir durant l’acte. “Com representem allò que socialment són camins cap a l’èxit?”, es va preguntar. No en va, aquest camí significa un esforç, representat amb aquests plors. “Cal arrancar-los de l’espai domèstic per portar-los a formar part de la comunitat” va explicar. Garcés també va posar èmfasi a qüestionar-nos si hi ha diferències entre el concepte de visibilitat i representació. “No tot allò que veiem són moments de representació, sinó també de visibilitats que són en el límit d’allò que sabem veure o no.” En aquest sentit, va esmentar el fora d’escena de les escenes del poder. “Com més s’amaga el poder, més transparents ens fa a nosaltres”, va concloure.
L’arquitectura com a imatge del poder
Un altre dels elements analitzats en el llibre són les típiques imatges de recurs d’edificis vinculats al poder, del tot estereotipades als mitjans de comunicació. És el cas de la clàssica imatge del Tribunal Constitucional espanyol, a Madrid, quan es parla d’algun tema judicial. “Ha estat una imatge tan explotada que, fins i tot, en notícies judicials que s’han jutjat en altres instàncies ha sortit la clàssica imatge del Tribunal Constitucional”, es va comentar irònicament, cosa que va fer riure els assistents. L’opacitat dels judicis es tradueix en un excés d’aquestes fórmules rígides. De fet, els fotoperiodistes han començat a jugar amb les composicions d’aquesta imatge de la façana del Tribunal Constitucional, fent jocs irònics, com per exemple mostrant un semàfor vermell o la bandera espanyola. Sobre la manera com les arquitectures organitzen el poder, també hi ha un article, signat per Mercè Oliva, que aborda les imatges públiques de les mansions i com es representa el privilegi de certes figures importants als mitjans de comunicació.
En aquest cas, posa com a exemple el xalet que van comprar Pablo Iglesias i Irene Montero, com una imatge acusatòria, que desmuntava el seu perfil d’austeritat vital. Als mitjans, aquestes descripcions també recorren a fórmules gràfiques estereotipades. Una imatge aèria de la mansió amb grans jardins i piscines a la qual se sobreposa una imatge dels compradors, com si es tractés d’una imatge d’una immobiliària. Així doncs, les mansions se situen entre la hipervisibilitat i l’ocultació. També l’arquitecte Enric Massip-Bosch assenyala l’escaló com a element que estableix límits per part del poder. En aquest cas, esmenta la gran diferència entre les escales de la Moncloa i el número 10 de Downing Street, que se situa gairebé a peu pla, potser evidenciant el caràcter diferencial d’ambdues democràcies. La primera mostra els privilegis, i la segona posa el poder al mateix nivell que el poble.
Els mems i la ironia de la gent
En la lògica inversa a l’esmentada, a la part final del llibre assistim a l’apartat de la comunicació col·laborativa. “Aquests motius, explicats durant els diferents capítols, es converteixen en mems mitjançant tot aquest procés de reapropiació”, va dir Salvadó en la seva introducció. La crítica cultural i comissària Mery Cuesta signa aquest capítol, en què defineix els mems com a artefactes còmics que se sotmeten al vaivé diari de la conversa pública del segle XXI, cosa que ella anomena “un Frankenstein eixerit”. Cuesta, entre el públic, va assegurar que moltes de les imatges icòniques que apareixen en el llibre extretes de mitjans de comunicació són perfectament susceptibles de convertir-se en mems. Segons Cuesta, amb aquests artefactes s’intenta de crear un cert consens sobre qüestions relacionades amb la vida quotidiana. En definitiva, permeten una participació popular en l’escena pública, posant en qüestió, precisament per mitjà de l’humor, les imatges inqüestionablement serioses sobre allò que suposadament és la realitat.
